1. Els requisits per a la vàlida constitució de la penyora d’accions nominatives no impreses i la penyora de crèdits.

La Sentència del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 2026 (núm. 183/2026) fixa criteris sobre els requisits de vàlida constitució de la penyora sobre accions nominatives no impreses i, per connexió normativa, sobre la penyora de drets de crèdit.

En el cas enjudiciat, un creditor va promoure un incident concursal sol·licitant la declaració de nul·litat (i subsidiàriament la rescissió concursal) d’una penyora constituïda per la concursada sobre determinades accions, a favor d’una entitat financera, per garantir un crèdit concedit a una societat del mateix grup. La pretensió de nul·litat es basava en què la penyora no hauria quedat vàlidament constituïda en no haver-se comunicat a la societat emissora ni haver-se inscrit en el llibre registre d’accions nominatives.

L’any 2008 es va concedir un crèdit garantit amb penyora sobre aquestes accions i la pòlissa va ser novada successivament fins al juliol de 2013. Vençuda aquesta última novació, es va concedir un nou crèdit pel mateix import, que vencia al gener de 2014, garantit amb penyora sobre les mateixes accions. Declarat el concurs l’any 2015, es va interposar la demanda d’incident concursal. El Jutjat Mercantil va desestimar la demanda en considerar que, tractant-se d’accions nominatives no impreses, no era necessari el desplaçament possessori i bastava, per a la vàlida constitució de la penyora, l’acord de voluntats documentat en instrument públic amb efectes davant de tercers; la inscripció en el llibre registre tindria una funció merament legitimadora davant la societat. L’Audiència Provincial, en apel·lació, va estimar el recurs i va entendre que la inscripció en el llibre registre era exigible com a substitut del desplaçament possessori i va apreciar una novació extintiva, declarant la nul·litat de la penyora constituïda el juliol de 2013.

El Tribunal Suprem centra la qüestió en el règim aplicable a la penyora d’accions nominatives no impreses. A aquest efecte, acudeix a l’article 121.1 del Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol (LSC), conforme al qual la constitució de drets reals limitatius sobre les accions es realitza d’acord amb el Dret comú. Al mateix temps, té en compte l’article 120.1 de la mateixa norma, que disposa que, mentre no s’hagin imprès i lliurat els títols, la transmissió d’accions es regeix per les normes sobre cessió de crèdits i altres drets incorporals, i que, tractant-se d’accions nominatives, els administradors, un cop acreditada la transmissió, la inscriuran en el llibre registre. De la combinació d’aquests preceptes, la Sala considera coherent que el dret comú aplicable a la pignoració d’accions nominatives no impreses sigui el que regeix la penyora de crèdits.

Sobre aquesta base, la Sentència declara que, per a la validesa de la penyora sobre accions nominatives no impreses, no són requisits constitutius ni la notificació ni la inscripció en el llibre registre; n’hi ha prou que la garantia s’hagi constituït conforme al Dret comú i que consti en document públic amb data fefaent anterior al concurs. Aquesta solució es coordina, en l’àmbit concursal, amb el criteri actual del Reial decret legislatiu 1/2020, text refós de la Llei Concursal (TRLC), article 271, que estableix que, en la penyora de crèdits de la massa activa, és suficient que la constitució consti en document amb data fefaent anterior a la declaració de concurs.

Pel que fa a la inscripció en el llibre registre d’accions nominatives, la Sala raona que l’article 121.2 de la LSC remet la seva pràctica al previst per a la transmissió i que l’article 120.1 ordena inscriure un cop acreditada la transmissió. D’això se’n desprèn que la inscripció pressuposa que el negoci ja s’ha realitzat, de manera que no es configura com un requisit constitutiu del dret real. La inscripció compleix una funció legitimadora davant la societat, però sense produir per si mateixa efectes constitutius sobre la titularitat ni sobre la validesa del gravamen.

Quant a la notificació de l’atorgament de la penyora, la sentència la situa en el pla dels efectes pràctics de protecció, en línia amb la remissió de l’article 120.1 de la LSC al règim de cessió de crèdits. No és una obligació la seva omissió de la qual determini la nul·litat, sinó una càrrega orientada a l’interès del creditor, en el compliment de la qual ha de cooperar el pignorant.

Finalment, pel que fa a l’acció rescisòria concursal, la Sala examina la garantia dins del període sospitós i aplica la presumpció iuris tantum de perjudici de l’article 71.3.1.1r LC, en una interpretació extensiva quan la garantia afavoreix també la posició del deutor principal del grup en possibilitar el crèdit. No obstant això, confirma la desestimació de la rescissió en considerar justificat el sacrifici patrimonial; la penyora de 2013 mantenia la mateixa garantia sobre les mateixes accions i evitava l’execució immediata de la penyora anterior ja vençuda, mantenint substancialment la situació preexistent. En conclusió, la Sentència afirma que, en la penyora d’accions nominatives no impreses, la vàlida constitució exigeix essencialment la seva formalització conforme al Dret comú, sent suficient la seva constància en document públic amb data fefaent anterior al concurs, sense que la inscripció en el llibre registre ni la notificació a la societat siguin requisits constitutius; i, per a la penyora de crèdits en seu concursal, el TRLC confirma com a regla que n’hi ha prou amb la data fefaent anterior al concurs.

2. El Registre d’Àlies: la nova eina legal per a la prevenció del frau en missatgeria electrònica.

El pròxim 7 de juny de 2026 entrarà en vigor a Espanya un nou règim jurídic en matèria de comunicacions electròniques que introdueix l’anomenat Registre d’Àlies, configurat com un instrument clau en la prevenció de fraus i estafes a través de la missatgeria. La mesura té la seva base en l’Ordre TDF/149/2025, de 12 de febrer, i es desenvolupa mitjançant la Circular 1/2026 de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), com a resposta al creixent problema de la suplantació d’identitat en canals com SMS, MMS i RCS.

El Registre d’Àlies es concep com un sistema de control previ i obligatori dels identificadors alfanumèrics utilitzats com a remitent en aquest tipus de comunicacions. A partir de la seva entrada en vigor, únicament es podran utilitzar aquells àlies que hagin estat prèviament inscrits i validats per l’autoritat competent. Aquests àlies permeten substituir el número de telèfon pel nom d’una empresa, marca o entitat, cosa que facilita la identificació de l’emissor pel destinatari, però que també ha propiciat el seu ús fraudulent per part de tercers.

La finalitat essencial del nou marc normatiu és combatre pràctiques de frau basades en la suplantació d’identitat, especialment aquelles que utilitzen denominacions d’entitats financeres, administracions públiques o grans companyies per generar confiança en el receptor i obtenir informació sensible. Amb aquesta finalitat, s’introdueix un mecanisme de traçabilitat i verificació que exigeix que cada àlies estigui vinculat de manera acreditada a un subjecte real, plenament identificat i responsable, eliminant així la possibilitat d’utilització anònima o indeguda de noms aliens.

Des d’una perspectiva jurídica, el Registre d’Àlies incorpora al trànsit de les comunicacions electròniques el principi d’autenticitat de l’emissor. La inscripció en el registre implica acreditar una vinculació legítima entre l’àlies i el seu titular, cosa que es pot fer mitjançant la denominació social, el nom comercial, una marca registrada o un domini web, entre altres elements. D’aquesta manera, s’evita que denominacions susceptibles de generar confiança en els usuaris puguin ser utilitzades sense autorització.

El règim no es limita a una obligació formal d’inscripció, sinó que es reforça mitjançant un sistema de control efectiu que imposa obligacions directes als operadors de telecomunicacions. En particular, aquests hauran de bloquejar automàticament aquells missatges que incompleixin els requisits establerts, ja sigui per utilitzar àlies no inscrits, per procedir de proveïdors no autoritzats o per manca de la deguda habilitació del titular. Aquesta conseqüència, immediata i objectiva, reforça l’eficàcia preventiva del sistema en impedir el lliurament de comunicacions potencialment fraudulentes.

La imminent entrada en vigor d’aquest mecanisme obliga empreses i administracions a revisar i adaptar els seus sistemes de comunicació, especialment aquells que utilitzen remitents alfanumèrics en l’enviament de missatges a usuaris a Espanya. L’incompliment no només implicarà la interrupció de les comunicacions, sinó que també pot generar riscos des de la perspectiva del compliment normatiu i de l’eventual responsabilitat davant de tercers. En definitiva, el Registre d’Àlies es configura com una eina normativa essencial per preservar la integritat del canal de missatgeria electrònica, reforçant la seguretat jurídica i reduint de manera significativa els riscos de frau i suplantació d’identitat en l’entorn digital.

3. Responsabilitat de l’arquitecte per errors de projecte i direcció en una obra no acabada.

La Sala Civil del Tribunal Suprem, en la seva sentència 643/2026, de 28 d’abril, s’ha pronunciat sobre l’abast de la responsabilitat de l’arquitecte com a agent de l’edificació conforme a la Llei 38/1999, d’ordenació de l’edificació (LOE), en un supòsit en què l’obra no va ser finalitzada ni rebuda formalment per causes no imputables a la propietat. El litigi s’origina en la construcció d’un habitatge unifamiliar sota la modalitat “clau en mà”, que va quedar inconclusa per abandonament de la constructora, concorrint a més defectes rellevants en els treballs finalitzats derivats d’errors de projecte i de la direcció facultativa, en particular l’ampliació d’un semisoterrani sense la corresponent modificació del projecte ni l’adopció de les mesures necessàries per reforçar l’estructura.

La controvèrsia es va centrar a determinar si l’absència d’acabament i recepció de l’obra exclou l’aplicació del règim de responsabilitat de la LOE. El Tribunal Suprem rebutja expressament aquesta interpretació, afirmant que l’àmbit d’aplicació de la LOE, d’acord amb el seu article 2, no es limita a l’edifici acabat, sinó que s’estén al procés constructiu en el seu conjunt. En aquest marc, recorda les obligacions del projectista i del director d’obra recollides en els articles 10 i 12 LOE, destacant l’exigència d’adequar el projecte i l’execució a les modificacions substancials, així com la necessitat d’adoptar les mesures tècniques oportunes durant l’obra. Així, el projectista ha de redactar un projecte conforme a la normativa aplicable i adequat a les exigències tècniques de l’edificació, mentre que el director d’obra ha de verificar el replantejament, controlar l’adequació estructural, resoldre les incidències sorgides durant l’execució i, si escau, promoure les modificacions necessàries del projecte.

Per al Tribunal, resulta especialment rellevant la valoració del certificat final d’obra subscrit per l’arquitecte, a qui l’article 17.7 LOE atribueix responsabilitat per la seva veracitat i exactitud. En el cas analitzat, el Tribunal considera provat que aquest certificat es va emetre malgrat que l’obra només havia assolit un grau d’execució d’entre el 48,50 % i el 61,50 %, cosa que reforça la imputació de responsabilitat a l’arquitecte, i descarta que la manca de recepció (imputable a l’abandonament de l’obra i a l’absència d’un certificat vàlid i complet) pugui operar com a causa d’exoneració, subratllant que no és admissible emparar-se en una situació derivada del propi incompliment ni en una aparença formal contrària a la realitat com a justificació d’aquesta causa.

Sobre aquesta base, l’Alt Tribunal desestima el recurs de cassació i confirma la condemna de l’arquitecte, consolidant el criteri que la responsabilitat dels agents de l’edificació no queda supeditada a la finalització o recepció formal de l’obra quan concorren incompliments tècnics amb resultat danyós, reforçant així l’exigència de diligència en l’adaptació del projecte i en la direcció efectiva de l’execució com a pressupòsit per a qualsevol eventual exoneració.