1. Deure de no competència de l’òrgan d’administració i dispensa.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència 1579/2025, de 5 de novembre, s’ha pronunciat sobre la prohibició de competència dels administradors societaris, prevista als articles 229 i 230 de la Llei de Societats de Capital (antic article 65 de la LRSL), com a manifestació del deure d’evitar situacions de conflicte d’interès amb la societat que administra, així com els requisits per a la dispensa d’aquest deure.

La sentència confirma que, perquè es consideri infringida l’obligació de no competència, els administradors han de constituir o administrar una altra societat amb “objecte idèntic, anàleg o complementari”, sense comptar amb autorització expressa de la junta general. De les circumstàncies concurrents ha de revelar-se que la situació de conflicte és “estructural i permanent, no conjuntural, aïllada o eventual” i que el conflicte d’interès és equiparable a un conflicte de deures, en existir un risc que l’objectivitat exigida a l’administrador es vegi afectada. Per contra, no existiria infracció del deure de no competir quan es demostri que no hi ha una contraposició entre l’interès de l’administrador i el de la societat.

En relació amb la dispensa del deure de no competir amb la societat, el Suprem reitera que la inexistència de dany o d’un risc rellevant suposen els elements essencials per poder determinar la validesa de la dispensa per la junta general, ja que la inexistència de dany (sent suficient que aquest dany sigui potencial o esperable) o la seva compensabilitat amb el benefici de la societat, són els requisits necessaris per a la dispensa. Per aquest motiu, si existeix un risc o probabilitat de dany o perjudici per a la societat rellevant, es faculta que qualsevol soci pugui sol·licitar a la junta un pronunciament sobre el cessament de l’administrador. Amb això, l’Alt Tribunal subratlla que la dispensa només pot atorgar-se mitjançant acord exprés i separat de la junta general, condicionat a la inexistència de perjudici rellevant o que aquest pugui compensar-se amb beneficis per a la societat.

En el cas analitzat, l’administradora exercia simultàniament el càrrec en dues societats amb objecte social coincident o complementari, sense autorització expressa, la qual cosa generava un conflicte d’interessos estructural i permanent. Aquesta situació s’agreujava per la manca de reclamació de crèdits pendents entre ambdues societats, una de les quals era client únic de l’altra. La sentència rebutja l’argument que la condició de sòcia neutralitzi el conflicte, assenyalant que la contraposició d’interessos deriva de l’exercici simultani de càrrecs en societats competidores, i que aquesta circumstància compromet l’objectivitat exigible a l’administrador.

2. Prescripció de l’acció de responsabilitat per deutes socials de l’article 367 de la Llei de Societats de Capital.

La recent Sentència del Tribunal Suprem, Sala Civil, 1450/2025, de 20 d’octubre, reafirma un criteri essencial en matèria societària: la responsabilitat solidària dels administradors per deutes socials prevista a l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (incompliment dels seus deures legals posteriors a la concurrència d’una causa legal o estatutària de dissolució de la societat) prescriu juntament amb la mateixa prescripció del deute reclamat. En altres paraules, si el deute social no ha prescrit, tampoc ho haurà fet l’acció contra l’administrador, i els actes interruptius que afecten la societat s’estenen igualment a l’administrador per tractar-se d’una solidaritat legal.

Aquest pronunciament consolida la línia jurisprudencial iniciada arran de la reforma introduïda per la Llei 31/2014, que va incorporar l’article 241 bis de la Llei de Societats de Capital, en el qual es regula el termini de prescripció per a les accions social i individual de responsabilitat contra els administradors. El Tribunal Suprem aclareix que el termini de quatre (4) anys previst en aquest precepte per a les accions social i individual de responsabilitat no s’aplica a l’acció de l’article 367 de la referida llei, ja que aquesta té una naturalesa diferent: no és una acció indemnitzatòria per danys, sinó una responsabilitat legal per deute aliè derivada de l’incompliment del deure de promoure la dissolució en cas de causa legal o estatutària. Per això, el termini aplicable serà el mateix que el de l’obligació principal, amb idèntics efectes interruptius i el mateix dies a quo que l’acció contra la societat.

En el cas analitzat, el deute provenia d’una compravenda de mercaderies, per la qual cosa resultava aplicable l’article 1964 del Codi Civil, que després de l’actualització d’octubre de 2015 fixa un termini de cinc (5) anys per a les accions personals, amb règim transitori per a relacions anteriors. La demanda interposada a l’abril del 2019 no estava prescrita, la qual cosa va portar el Tribunal a estimar el recurs de cassació, revocar les sentències d’instància i condemnar solidàriament l’administrador juntament amb la societat.

Aquest criteri, reiterat en resolucions com les STS 1512/2023, de 31 d’octubre, i STS 275/2024, de 27 de febrer, distingeix clarament entre l’acció de responsabilitat per deutes socials de l’article 367 i les accions social i individual contra l’administrador de l’article 241 bis de la referida llei. L’Alt Tribunal equipara la posició de l’administrador a la d’un fiador solidari, en assumir una funció de garantia ex lege del compliment d’obligacions socials posteriors a la causa de dissolució.

Per tot això, les implicacions pràctiques de la present sentència són que els administradors poden ser responsables durant tot el termini de prescripció del deute social, la qual cosa exigeix extremar la diligència en la gestió i promoure la dissolució en temps i forma per evitar riscos. Per als creditors, aquesta doctrina amplia les possibilitats de cobrament davant administradors que incompleixen els seus deures legals. La sentència aporta seguretat jurídica, clarifica els terminis i evita interpretacions contradictòries, reforçant la importància d’una correcta gestió societària.

3. Interpretació de la Directiva 2015/2302: responsabilitat de l’organitzador i drets del viatger segons el TJUE.

El passat 23 d’octubre de 2025 es va dictar sentència per la Sala Desena del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que resolia una petició de qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal de Districte de Rzeszów (Polònia), en el context d’un litigi entre dos viatgers i una empresa organitzadora de viatges.

El conflicte va sorgir arran d’un viatge combinat contractat pels demandants, que incloïa estada en un hotel de cinc estrelles a Albània amb la modalitat de “tot inclòs”. Durant la seva estada, els viatgers es van veure afectats per greus deficiències en els serveis. Els fets que van donar lloc al litigi inclouen la demolició d’infraestructures de l’hotel (dues piscines, el passeig marítim i l’accés al mar) ordenada per les autoritats albaneses, així com obres d’ampliació de l’edifici i deficiències en el servei de restauració. Aquestes circumstàncies van alterar significativament l’experiència vacacional promesa. Els demandants van sol·licitar el reemborsament total del preu pagat i una compensació addicional per danys materials i morals. L’empresa organitzadora s’hi va negar, al·legant que els fets constituïen “circumstàncies inevitables i extraordinàries” derivades d’un acte de poder públic, cosa que l’eximiria de responsabilitat.

El tribunal polonès va plantejar al TJUE quatre qüestions prejudicials relatives a la interpretació de la Directiva (UE) 2015/2302 sobre viatges combinats. La primera qüestió es referia a si un Estat membre pot exigir a l’organitzador de viatges que demostri la “culpa” d’un tercer per eximir-se de responsabilitat en cas de manca de conformitat.

El TJUE va respondre que no: la Directiva estableix un règim de responsabilitat objectiva, i n’hi ha prou que la manca de conformitat sigui imputable a un tercer aliè a la prestació de serveis i que sigui imprevisible o inevitable. No cal provar culpa, ja que això introduiria un requisit no previst per la normativa europea i vulneraria el principi d’harmonització plena.

La segona qüestió abordava si, en cas de manca de conformitat greu, el viatger pot obtenir el reemborsament total del preu del viatge, fins i tot si ha gaudit parcialment dels serveis. El Tribunal va confirmar que sí: quan la manca de conformitat priva el viatge del seu objecte i el fa perdre interès per al consumidor, es considera que el viatge no ha estat executat, cosa que justifica el reemborsament íntegre.

La tercera qüestió se centrava en la naturalesa dels drets a reducció del preu i indemnització: són merament compensatoris o també tenen caràcter sancionador? El TJUE va concloure que aquests drets tenen com a finalitat restablir l’equilibri contractual entre les parts, i no sancionar l’organitzador, per la qual cosa no contemplen sancions punitius.

Finalment, la quarta qüestió versava sobre si un acte de poder públic, com la demolició d’infraestructures turístiques ordenada per una autoritat, pot considerar-se una “circumstància inevitable i extraordinària”. El Tribunal va respondre que no necessàriament. Perquè un acte de poder públic s’emmarqui en aquest concepte, ha de ser imprevisible i escapar al control de l’organitzador, sense possibilitat d’evitar-ne les conseqüències fins i tot adoptant totes les mesures raonables. Si l’organitzador tenia coneixement previ del procediment administratiu que va conduir a la decisió, o podia preveure’n els efectes, no pot al·legar que es tracta d’una circumstància inevitable.

En conclusió, la sentència reforça la protecció dels consumidors en l’àmbit dels viatges combinats, delimitant clarament les condicions en què els organitzadors poden eximir-se de responsabilitat. Es confirma que el viatger té dret al reemborsament total en cas de manca de conformitat greu, que els drets previstos en la Directiva són compensatoris i no sancionadors, i que els actes de poder públic no constitueixen automàticament circumstàncies eximents si eren previsibles o evitables.