1. El Tribunal Suprem avala que es puguin reclamar interessos de demora quan s’ha cedit el crèdit.

Quan una empresa no paga a temps una factura, la llei permet al proveïdor reclamar no només l’import pendent, sinó també uns interessos addicionals pel retard, els anomenats interessos moratoris, regulats a la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, que són més elevats que els habituals fixats pel Banc Central Europeu. Tot això, amb l’objectiu de protegir les empreses davant la morositat i evitar que pagar tard resulti rendible.

Però, què passa si aquest crèdit impagat ha estat venut o cedit a una altra empresa? Pot el nou titular del crèdit reclamar també aquests interessos de demora? Aquesta és la qüestió que ha resolt el Tribunal Suprem en la seva sentència 768/2021, de 3 de novembre, i la seva resposta és afirmativa: sí, el nou creditor també pot reclamar-los.

La controvèrsia es va iniciar arran d’una cessió de crèdits que una empresa en concurs de creditors va vendre a una tercera societat. En reclamar el pagament d’un dels deutes, va incloure també els interessos de demora. En primera instància, el jutjat va rebutjar la demanda per considerar que l’empresa que havia comprat el crèdit no tenia legitimació per reclamar-lo. Posteriorment, l’Audiència Provincial va reconèixer el dret a cobrar el deute principal, però no els interessos moratoris, en entendre que la cessió del crèdit no era una operació comercial en si mateixa.

El Tribunal Suprem va corregir aquest criteri i va deixar clar que, quan es cedeix un crèdit, també se cedeixen tots els drets que l’acompanyen, inclosos els interessos de demora. Segons la sentència, el que importa és que el deute original provingui d’una operació comercial entre empreses. Si és així, el nou titular del crèdit pot exigir el pagament complet, amb interessos inclosos, encara que hagi pagat menys per adquirir aquest crèdit.

Aquesta decisió reforça la seguretat jurídica en les operacions de cessió de crèdits i protegeix el creditor davant la morositat. A més, evita que el deutor es beneficiï pel simple fet que el seu deute hagi canviat de mans. El Suprem recorda que la finalitat de la Llei 3/2004 és precisament dissuadir els retards en els pagaments, i que permetre el contrari aniria en contra d’aquest objectiu.

2. El dret de separació del soci minoritari en societats tancades, com a garantia de protecció davant la decisió majoritària de no distribuir dividends de forma sistemàtica.

La Sentència núm. 713/2025 de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 15a), dictada el 23 de maig de 2025, resol un conflicte societari rellevant entorn de l’exercici del dret de separació per part d’un soci minoritari, en el marc d’una societat tancada que reté sistemàticament els beneficis sense distribuir dividends.

Origen del conflicte societari

La societat estava participada per tres socis a parts iguals, però les decisions s’adoptaven per majoria, deixant el soci disident en minoria. A la junta ordinària de 2019, es van aprovar els comptes de l’exercici 2018 amb un benefici de 12.207,71 euros, destinats íntegrament a reserves. El soci minoritari va manifestar la seva protesta formal i va comunicar la seva voluntat de separar-se, emparant-se en l’article 348 bis de la Llei de Societats de Capital (LSC).

Aquest article estableix que el soci té dret de separació si, transcorreguts cinc exercicis des de la constitució, la junta no acorda el repartiment d’almenys el 25% dels beneficis legalment distribuïbles, sempre que s’hagin obtingut beneficis en els tres exercicis anteriors. En aquest cas, es complien tots els requisits: la societat tenia beneficis recurrents, no es van repartir dividends, i el soci disident va formular protesta expressa a la junta.

Reformulació dels comptes i actuació de la societat

Inicialment, la societat va reconèixer el dret de separació i va oferir certs actius immobiliaris com a pagament. No obstant això, després del rebuig de l’oferta per part del soci, la societat va reformular els comptes de l’exercici 2018 per reflectir pèrdues, al·legant despeses omeses.

L’Audiència Provincial considera aquesta maniobra contrària a la bona fe (article 7 del Codi Civil) i a la normativa comptable, ja que la reformulació es va fer després de l’aprovació dels comptes i amb la intenció de frustrar un dret ja nascut (i inicialment reconegut per la pròpia societat).

Valoració de les participacions socials

L’Audiència Provincial de Barcelona analitza el procediment de valoració de les participacions socials després de l’exercici del dret de separació per part del soci minoritari, conforme als articles 353 i 356 de la Llei de Societats de Capital.

El demandant va sol·licitar al Registre Mercantil el nomenament d’un expert independent per valorar les seves participacions, sol·licitud que va ser inicialment rebutjada per la societat. No obstant això, tant el Registrador com la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública (DGSJFP) van desestimar l’oposició de la societat i van procedir al nomenament de l’expert.

La societat va impugnar aquesta designació davant els tribunals, però no va col·laborar amb l’expert, impedint la realització de l’informe. L’Audiència rebutja la justificació de la societat, recordant que les resolucions de la DGSJFP són executives i no se suspenen automàticament per la seva impugnació judicial.

Davant la manca de col·laboració, el soci va encarregar un informe pericial independent que va valorar les seves participacions utilitzant el mètode del valor teòric comptable corregit, habitual en el sector immobiliari. La societat no va refutar tècnicament aquest informe, per la qual cosa el tribunal el va considerar vàlid.

Finalment, l’Audiència confirma que el moment rellevant per a la valoració és aquell en què s’exerceix el dret de separació, i desestima el recurs de la societat, confirmant la condemna al pagament del valor raonable de les participacions.

Implicacions en operacions de M&A

La sentència té implicacions rellevants en l’àmbit de les operacions de fusió i adquisició (M&A). En processos de due diligence, l’existència de polítiques reiterades de no repartiment de dividends pot activar el dret de separació dels socis minoritaris, generant contingències econòmiques significatives. Aquest risc pot afectar directament el preu de compra i la liquiditat de la societat, comprometent la viabilitat de l’operació. Per això, ha de ser considerat en la negociació mitjançant clàusules de garantia o ajustos de preu.

Reforç de la protecció del soci minoritari

L’Audiència Provincial de Barcelona reforça la protecció del soci minoritari davant decisions majoritàries que buiden de contingut el dret de separació. La resolució consolida l’article 348 bis LSC com a mecanisme de tutela efectiva en societats tancades, aportant seguretat jurídica i evitant que el soci disconforme quedi atrapat en una societat que reté sistemàticament els beneficis.

3. El consentiment del deutor en la cessió de crèdits: límits a la renúncia d’excepcions.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència 1123/2025, de 17 de juliol de 2025, s’ha pronunciat sobre l’efecte que té el consentiment del deutor, en les cessions de crèdits, sobre les excepcions que aquest pot oposar davant el cessionari.

La controvèrsia s’inicia quan, després de la cessió d’un crèdit entre dues empreses, el deutor intenta oposar excepcions per no efectuar el pagament al cessionari, basant-se en l’incompliment de l’entrega d’unes mercaderies (el pagament de les quals constituïa el crèdit cedit). El deutor al·legava que no podia pagar la factura objecte de la cessió perquè no havia rebut les mercaderies corresponents, essent la qüestió litigiosa principal determinar si, en haver consentit la cessió, el deutor havia renunciat al dret d’oposar excepcions al pagament davant el cessionari del crèdit.

El Tribunal Suprem reforça la seva postura sobre l’aplicació de l’article 1198 del Codi Civil, que estableix que:“El deutor que hagi consentit en la cessió de drets feta per un creditor a favor d’un tercer, no podrà oposar al cessionari la compensació que li correspondria contra el cedent”. Tot i que la cessió no exigeix el consentiment del deutor per ser vàlida, aquest consentiment sí que pot tenir implicacions sobre les excepcions que es poden plantejar. Pot contenir, a més del consentiment, una renúncia davant el cessionari a plantejar totes o algunes de les excepcions que podria oposar a l’exigència de compliment de l’obligació. Aquesta renúncia hauria de complir amb els requisits de l’article 6.2 del Codi Civil i la jurisprudència que el desenvolupa per ser eficaç. A més, per considerar que el consentiment del deutor té conseqüències sobre les excepcions que pot oposar a l’exigència de pagament pel cessionari (a banda de la conseqüència prevista en l’article 1198.1), caldrà tenir en compte les circumstàncies concretes de cada cas, “tant els termes i circumstàncies de la prestació del consentiment com els fets en què es fonamentin aquestes excepcions i el coneixement que en tingués el deutor en el moment de manifestar el seu consentiment”.

Així doncs, el consentiment del deutor no és irrellevant, i en certs casos pot implicar una renúncia tàcita o expressa a algunes excepcions. No obstant això, aquesta renúncia no pot ser generalitzada, sinó que ha de complir amb els criteris de bona fe i ser analitzada segons les circumstàncies del cas concret. Per tant, tot i que el deutor no perd automàticament el dret d’oposar totes les excepcions, sí que pot veure limitada la seva capacitat d’impugnació si aquestes excepcions no van ser plantejades de manera expressa en el moment de la cessió o si l’actuació del cessionari era conforme al pactat entre les parts.

En aquest sentit, cal tenir en compte que la cessió d’un crèdit no modifica les seves característiques objectives, sinó la titularitat, per la qual cosa el cessionari ha de ser diligent en comprovar les característiques del crèdit que adquireix. això “sense perjudici que el cedent de bona fe respongui, en una cessió onerosa, de l’existència i legitimitat del crèdit en el moment de la cessió (art. 1529 del Codi Civil), i que també hagi de respondre davant el cessionari per l’incompliment del seu deure accessori de col·laborar en la realització del crèdit cedit”.

El Tribunal estableix que el consentiment prestat pel deutor no ha de produir-li un perjudici sense el seu consentiment ni suposar una renúncia tàcita als seus drets, per la qual cosa la simple conformitat amb la cessió de crèdit no implica que el deutor perdi totes les defenses disponibles davant el cessionari, i caldrà una renúncia expressa. Així, el Tribunal Suprem conclou que el deutor, en consentir la cessió, no va renunciar al seu dret d’oposar excepcions com la manca d’entrega de mercaderies, ja que aquestes qüestions no van ser plantejades clarament en el moment de donar el seu consentiment. Per tant, tot i que es va produir el consentiment del deutor a la cessió de crèdits, no pot entendre’s que aquest consentiment impliqués una renúncia automàtica i total a totes les defenses que el deutor podria haver plantejat davant el cedent.