1.Criteri del Tribunal Suprem sobre la reclamació de despeses extrajudicials.

La sentència del Tribunal Suprem 890/2025, dictada el passat 5 de juny de 2025, analitza si la despesa per l’enviament d’un burofax en el marc d’una relació contractual pot ser reclamada al deutor com a despesa extrajudicial conforme a l’article 1168 del Codi Civil o si s’ha de considerar un dany indemnitzable segons l’article 1124. Aquesta qüestió és rellevant perquè delimita quan certes despeses poden ser exigides al deutor, especialment en contextos on el creditor actua per reclamar el compliment d’una obligació.

En el cas jutjat, un advocat demanda dues persones exigint el pagament dels seus honoraris professionals, incloent-hi una despesa addicional de 30 euros per l’enviament d’un burofax utilitzat per notificar la factura i una sentència. Els demandats accepten pagar la major part del deute, però rebutgen assumir el cost del burofax. En primera instància, el jutjat de Lleida estima la demanda en la seva totalitat i considera que la despesa del burofax és un dany derivat de l’incompliment contractual, encara que no estigui inclòs en les costes processals.

En segona instància, l’Audiència Provincial de Lleida confirma parcialment la sentència anterior i considera que la despesa del burofax és justificable conforme als articles 1168 i 1124 del Codi Civil, ja que es tracta d’una mesura necessària per exigir el compliment de l’obligació principal. Tanmateix, els demandats interposen un recurs de cassació, argumentant que l’article 1168 no cobreix aquest tipus de despeses i que no existeix una relació causal entre l’incompliment i l’enviament del burofax, ja que va ser una decisió voluntària del creditor.

El Tribunal Suprem analitza la jurisprudència i conclou que les despeses extrajudicials només són reclamables si són estrictament necessàries i indispensables. No tota despesa realitzada pel creditor és reemborsable, sinó únicament aquelles que resulten essencials per a l’execució efectiva de l’obligació. En aquest cas, l’enviament del burofax no es considera necessari, ja que existeixen mitjans més econòmics i ordinaris per comunicar una factura, com el correu electrònic o el correu postal.

A més, l’Alt Tribunal rebutja que la despesa pugui considerar-se un dany indemnitzable conforme a l’article 1124, ja que no s’ha provat que existeixi un nexe causal directe entre l’incompliment del deutor i la necessitat del creditor d’enviar el burofax. La decisió d’utilitzar aquest mitjà va ser unilateral i no motivada per una conducta morosa dels demandats. Per tant, no es compleixen els requisits legals perquè la despesa sigui imputable al deutor.

En conseqüència, el Tribunal Suprem estima el recurs de cassació i revoca parcialment la sentència de l’Audiència Provincial, excloent l’obligació dels demandats d’assumir el cost del burofax. Aquesta resolució aclareix que no es pot traslladar al deutor el cost d’una elecció voluntària del creditor, reforçant així els criteris de necessitat i funcionalitat exigits pel Codi Civil perquè una despesa sigui considerada reemborsable o indemnitzable.

2. Dissolució de Societat Civil de durada indefinida per renúncia del soci.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat en la seva sentència de 12 de juny de 2025, núm. 941/2025, sobre els requisits per a la dissolució de societats civils de durada indefinida per voluntat o renúncia d’un dels socis, establint els criteris interpretatius sobre els articles 1700.4t, 1705 i 1706 del Codi Civil.

La disputa en qüestió va tenir el seu origen en l’extinció d’una relació societària de durada indefinida, centrant-se el litigi en si el soci que havia procedit a la denúncia ordinària de la societat havia actuat de bona fe i en temps oportú. Per a la resolució de la disputa, l’Audiència Provincial va aplicar criteris aliens a la normativa específica del Codi Civil, com normes laborals (aplicava el termini de preavís previst en el contracte de treball d’alta direcció concertat amb el soci sortint) i principis de “soft law”, per determinar la validesa de la renúncia del soci i l’exigència d’un termini de preavís.

Tanmateix, la sentència de l’Audiència Provincial va ser casada pel Tribunal Suprem, que va afirmar la primacia de les normes específiques del Codi Civil en matèria de dissolució de societats civils. En aquest sentit, el Tribunal Suprem subratlla que els articles 1700.4t, 1705 i 1706 del Codi Civil regulen de manera específica la dissolució de societats civils de durada indefinida. Així, l’article 1705 del Codi Civil, en no tenir la societat una durada concreta o determinada, permet que la dissolució es pugui efectuar per voluntat de qualsevol dels socis, sempre que la renúncia es faci de bona fe, en temps oportú i es comuniqui als altres socis. Per la seva banda, l’article 1706 del Codi Civil defineix de manera específica els conceptes de “bona fe” i “temps inoportú”, establint que la renúncia és de mala fe “quan qui la fa es proposa apropiar-se per a si sol del benefici que havia de ser comú”, i és inoportuna quan, “no estant les coses íntegres, la societat està interessada que es dilati la seva dissolució”.

El Tribunal reafirma que la “denúncia ordinària” és un dret potestatiu del soci que li correspon en “benefici o profit propi”, fonamentat en la inadmissibilitat de vincles perpetus i en la necessitat de preservar la llibertat personal. Aquest dret, com s’ha indicat, està subjecte a les limitacions de bona fe i ha de ser exercit en temps oportú, limitacions que han de ser avaluades en funció de les circumstàncies concretes del cas. Així, sobre la concurrència de bona o mala fe, estableix el Suprem que no es pot considerar que el fet que el soci exerceixi el seu dret a denunciar anticipadament la societat guiat pel seu propi interès o conveniència sigui en si mateix considerat mala fe del soci, i a aquest efecte s’haurà de tenir en compte si “s’adverteix una total o arbitrària desconsideració de l’interès dels altres socis” en l’actuació del soci sortint, considerant per al cas concret que el soci sortint no va actuar de mala fe.

Pel que fa al moment de presentació de la denúncia anticipada de la societat, s’haurà d’avaluar si s’ha realitzat en temps oportú, valorant les circumstàncies concurrents i tenint en compte la finalitat del requisit de comunicar la denúncia en temps oportú, consistent en què la sortida del soci no causi a un altre soci “un dany més gran que el lligat inevitablement a no poder comptar amb l’activitat del seu consorci en el negoci en què ambdós participaven”.

En aquest sentit, l’Alt Tribunal rebutja l’aplicació d’analogies amb altres normes, com les laborals, en considerar que els articles 1705 i 1706 ja contenen una regulació específica i suficient per resoldre el cas, i critica l’aplicació d’un termini de preavís de sis mesos derivat d’un contracte laboral d’alta direcció per considerar que aquesta analogia és inapropiada, ja que les relacions laborals i societàries tenen naturaleses jurídiques diferents. El Tribunal també assenyala que el “soft law” i les normes de dret estranger manquen d’eficàcia vinculant en l’ordenament jurídic espanyol i no poden ser utilitzades per suplir llacunes inexistents en la normativa aplicable.

El Tribunal conclou que, en el cas concret, la renúncia del soci no pot considerar-se sorprenent ni inoportuna, atès que existien antecedents de desavinences i negociacions prèvies entre les parts, reconeixent també que els tractes previs com reunions i consultes poden tenir el valor de preavís.

3. Rellevància dels pactes de no competència en operacions de M&A.

En el context de les operacions de fusió i adquisició (M&A), és habitual la inclusió de clàusules de no competència com a mecanismes destinats a protegir el comprador davant possibles interferències del venedor un cop tancada la transacció. Aquest tipus de disposicions pretenen evitar que l’antic propietari, que té un coneixement profund del negoci transmès, pugui aprofitar aquesta experiència i contactes per competir directament amb l’empresa adquirida, especialment pel que fa a la clientela que el comprador ha adquirit com a part del valor de l’operació.

Aquestes clàusules solen ser objecte d’atenció especial durant les fases de negociació, ja que incideixen directament en la llibertat d’actuació futura del venedor. Entre els principals aspectes que s’analitzen destaquen la legalitat de les restriccions imposades, la seva durada, el seu àmbit geogràfic, així com la seva compatibilitat amb els principis generals del dret contractual. També cal preguntar-se si aquestes clàusules podrien ser considerades nul·les en cas de no respectar els criteris establerts per la jurisprudència.

Pel que fa a la seva validesa, els tribunals han estat clars en reconèixer que aquestes limitacions no només són legals, sinó que, en determinats supòsits, resulten necessàries per preservar el valor de la transacció. Es tracta de restriccions que, tot i que poden semblar limitatives de la lliure competència, són admissibles en la mesura que es justifiquin per la necessitat d’evitar un perjudici a l’adquirent, com ara la fuga de clients o la desestabilització del negoci. Fins i tot, en alguns casos, es podria entendre que existeix un deure implícit de no competència derivat del principi de bona fe contractual, encara que no hi hagi un pacte exprés.

Quant a la seva durada, la jurisprudència del Tribunal Suprem ha recorregut a criteris com la raonabilitat i la utilitat de la limitació, evitant fixar un termini estàndard, però exigint proporcionalitat. Algunes resolucions judicials han considerat adequat que la prohibició s’estengui pel temps necessari per consolidar la transmissió de la clientela, mentre que altres han ofert referències més concretes, com l’aplicació analògica del que preveu la Llei del Contracte d’Agència, que fixa un límit màxim de dos anys des de la finalització del contracte. Tanmateix, altres pronunciaments han admès períodes més amplis —de fins a tres o fins i tot cinc anys— en funció de factors com la fidelització dels clients, la transferència de know-how o el cicle de vida del producte (per exemple, la Decisió de la Comissió Europea en el cas Volvo/Renault).

Pel que fa a la limitació territorial, els tribunals han acceptat la seva validesa sempre que es restringeixi a les zones en què el transmissor exercia efectivament la seva activitat. Es considera que una delimitació geogràfica excessiva podria resultar desproporcionada, llevat que es justifiqui per la necessitat de protegir adequadament la inversió del comprador. En cas que el contracte estableixi una extensió territorial o temporal que excedeixi el que és raonable, els jutges tendeixen a no declarar la nul·litat total de la clàusula, sinó que solen moderar-la aplicant criteris correctors.

Cal destacar que, en operacions transfrontereres, on intervenen parts de diferents jurisdiccions, les clàusules de no competència també s’han d’analitzar a la llum del dret de competència de la Unió Europea o de la legislació de competència aplicable en cada país, podent existir límits addicionals pel que fa a la seva durada o àmbit material. En aquest sentit, la Comissió Europea ha realitzat la següent comunicació sobre les restriccions directament relacionades i necessàries per a les operacions de concentració: “L’experiència i la pràctica de la Comissió demostren que quan la transmissió d’una empresa inclou tant el fons de comerç com el know-how, les clàusules d’inhibició de la competència solen estar justificades per períodes de fins a tres anys; quan la transmissió només consta de fons de comerç solen estar justificades per períodes de fins a dos anys. Les prohibicions de major durada només poden justificar-se per un ventall més reduït de circumstàncies, per exemple, quan les parts puguin demostrar que la clientela es mantindrà fidel al venedor durant més de dos anys o durant més de tres anys quan l’abast o la naturalesa del know-how transferit justifiqui un període addicional de protecció.”

En resum, les clàusules de no competència en operacions de M&A es configuren com a instruments contractuals legítims i habitualment necessaris, l’eficàcia dels quals depèn en gran mesura d’una formulació adequada i de la seva proporcionalitat. La seva inclusió en el contracte s’ha d’avaluar de manera individualitzada, tenint en compte les característiques del negoci, el perfil del venedor i el grau de dependència de l’empresa respecte al seu anterior propietari.