1. Moderació judicial de la indemnització per clientela en els contractes d’agència.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.776/2025, de 3 de desembre, sobre la possibilitat de moderació judicial de la indemnització per clientela en els contractes d’agència, reiterant que, en cas d’acreditar-se la concurrència dels requisits establerts per l’article 28.1 de la Llei de Contracte d’Agència (d’ara endavant “LCA”), l’agent tindrà dret a aquesta indemnització.

Recordem que l’article 28 LCA estableix que, una vegada extingit el contracte, “l’agent que hagués aportat nous clients a l’empresari o incrementat sensiblement les operacions amb la clientela preexistent, tindrà dret a una indemnització si la seva activitat anterior pot continuar produint avantatges substancials a l’empresari i resulta equitativament procedent per l’existència de pactes de limitació de competència, per les comissions que perdi o per les altres circumstàncies que concorrin” i que aquesta indemnització s’estableix amb caràcter imperatiu, sent nul·la qualsevol clàusula que eviti o impedeixi l’aplicació de la indemnització màxima legalment prevista segons el que es disposa en la LCA i com ha reconegut la jurisprudència.

Amb base al fonament anterior, el Tribunal rebutja que sigui admissible la moderació judicial de la quantitat màxima resultant (és a dir, “la mitjana anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant el període legalment determinat”) si resulten acreditats els requisits necessaris per a la concessió de la indemnització de clientela, sent indiferent la pretesa justificació d’aquesta moderació en causes o motius com la durada del contracte, la importància i prestigi de la marca, les activitats de captació de clientela o similars.

En aquest sentit, permetre la moderació judicial a posteriori d’acreditar-se que es compleixen els pressupostos pertinents per a la concessió de la indemnització per clientela podria suposar una falta d’adequació i d’equitat de la indemnització resultant. Per això, el Suprem reitera que les normes que regeixen la remuneració de l’agent i la indemnització per clientela són imperatives i no poden moderar-se, sent aquest el criteri acceptat per la jurisprudència i conforme al que es disposa per l’article 3.1 LCA.

2. Nova doctrina del Tribunal Suprem sobre la imposició de costes en segona instància en processos sobre clàusules abusives.

La recent sentència del Tribunal Suprem de 5 de desembre de 2025 marca un canvi decisiu en la doctrina sobre la imposició de costes en litigis entre consumidors i entitats financeres. Fins a aquesta resolució, la Sala Primera mantenia una distinció categòrica entre les costes de la primera instància i les dels recursos devolutius. La jurisprudència tradicional entenia que el principi d’efectivitat del Dret de la Unió Europea obligava a imposar les costes de la primera instància al professional vençut, però no estenia aquesta lògica a l’apel·lació o a altres recursos. En aquests últims, s’aplicava de manera automàtica l’article 398.2 LEC (en la seva versió prèvia al Reial decret llei 6/2023), que impedia condemnar en costes al recorregut quan el recurs era estimat, fins i tot parcialment.

La Sala justificava aquesta diferència afirmant que les costes dels recursos no derivaven de l’existència de la clàusula abusiva, sinó de l’exercici del dret a recórrer una sentència prèvia favorable al professional. Segons aquesta visió, el professional recorregut no defensava ja la seva pròpia conducta contractual, sinó un pronunciament judicial previ que li era favorable. Per això, la Sala entenia que no podien imposar-se-li les costes del recurs quan aquest era estimat.

Aquest plantejament se sostenia en la idea que la Directiva 93/13 i la jurisprudència del TJUE es referien únicament a la necessitat de garantir que el consumidor no quedés dissuadit d’iniciar un procediment judicial per a obtenir la declaració de nul·litat d’una clàusula abusiva. La Sala considerava que aquesta exigència s’esgotava en la primera instància, on es depurava la clàusula. Els recursos, en canvi, es concebien com una fase processal distinta, no directament vinculada a la protecció del consumidor enfront de la clàusula abusiva, sinó al control de la correcció de la sentència.

Aquest esquema, no obstant això, s’ha vist profundament alterat a conseqüència de la STC 121/2025, en la qual Tribunal Constitucional retreu al Tribunal Suprem el fet de no haver justificat per què la garantia d’indemnitat del consumidor, derivada dels articles 6.1 i 7.1 de la Directiva 93/13, havia d’operar en primera instància, però no en les fases de recurs. El Tribunal Constitucional subratlla que, si el consumidor es veu obligat a recórrer per a obtenir la plena protecció dels seus drets, les despeses derivades d’aquest recurs també són conseqüència directa de l’existència de la clàusula abusiva i de l’incompliment per part del professional. Per tant, aquestes despeses li han de ser rescabalats.

A partir d’aquest pronunciament del TC, la Sala Primera del Tribunal Suprem ha adaptat la seva doctrina mitjançant la STS de 5 de desembre objecte d’anàlisi. En aquesta, l’Alt Tribunal reconeix que la tutela judicial efectiva del consumidor no es limita a l’inici del procés, sinó que ha d’abastar tot l’itinerari processal necessari per a l’efectiva supressió de la clàusula abusiva. Quan el consumidor veu reconeguda la seva pretensió en una instància superior, resulta evident que la resolució prèvia no li havia garantit la protecció que exigeix la normativa europea, de manera que les despeses del recurs han de considerar-se part del cost imprescindible per a aconseguir aquesta tutela.

La Sala conclou, per tant, que l’aplicació automàtica de l’article 398.2 LEC en aquests casos vulnera el principi d’efectivitat i genera un efecte dissuasiu en la decisió de recórrer del consumidor. Per això, estableix un nou criteri segons el qual quan el consumidor obté l’estimació, fins i tot parcial, del seu recurs en litigis sobre clàusules abusives, procedeix imposar les costes del recurs al professional predisponent. Aquesta solució garanteix la indemnitat econòmica del consumidor i reforça l’efecte dissuasiu enfront de la utilització de clàusules abusives.

Finalment, si bé s’ha produït un canvi de paradigma en relació amb les costes en l’apel·lació, el Tribunal Suprem aclareix que aquest criteri no serà extensible ni al recurs extraordinari per infracció processal ni al recurs de cassació, en el qual la primordial funció del Tribunal Suprem ha de ser la de crear jurisprudència i la funció de protecció del ius litigatoris i la funció nomofiláctica han de subordinar-se a aquesta funció principal.

3. El cessament de directius amb funcions d’alta direcció i càrrec d’administrador. Delimitació de competències entre la jurisdicció mercantil i social (ATS 12/2025, de 25 de novembre).

La Sala Especial de Conflictes del Tribunal Suprem ha resolt en el recent Acte 12/2025, de 25 de novembre, un conflicte negatiu suscitat entre la jurisdicció social i la civil arran del cessament d’un alt directiu que, a més d’ostentar un contracte d’alta direcció, va exercir simultàniament com a membre – i posteriorment president- dels consells d’administració de diverses societats pertanyents a un mateix grup empresarial.

L’Acte reafirma la doctrina consolidada de la denominada “teoria del vincle” que ha vingut perfilant la Sala social del Tribunal Suprem, conforme la qual l’acompliment simultani d’activitats pròpies de l’òrgan d’administració de la societat i d’alta direcció o gerència de l’empresa conforma una relació mercantil, no laboral, ja que existeix una integració orgànica de l’administració social, les facultats de la qual s’exerciten directament, de manera que la relació mercantil – derivada de la condició de membre del consell d’administració- absorbeix la relació laboral -derivada de la condició de personal d’alta direcció-.

En el cas concret, el Jutjat social núm. 3 de Madrid va declarar la seva falta de competència en entendre que la relació era estrictament mercantil, mentre que el Jutjat del Mercantil nº13 de Madrid, davant el qual es va tornar a plantejar la demanda, va sostenir el contrari i va impulsar el conflicte negatiu. Aquest últim òrgan, va invocar la STJUE de 5 de maig de 2022 (c-101/21) per a defensar la compatibilitat entre la relació societària i la laboral. No obstant això, la Sala Especial rebutja que aquesta resolució europea alteri la doctrina nacional, recordant que el seu abast es limita a la interpretació d’una Directiva aplicable en casos d’insolvència empresarial, finalitat aliena al supòsit analitzat.

Els fets provats evidencien que, en el moment del cessament -moment determinant a efectes calificatoris-, el directiu ostentava la presidència dels consells d’administració de les societats del grup i exercia les màximes funcions executives sense dependència jeràrquica. Aquesta posició exclou la nota de subordinació pròpia fins i tot de l’alta direcció i revela que el contracte laboral subscrit inicialment havia quedat superat per la posició assumida en els òrgans d’administració. Només quan l’administrador exerceix tasques comunes o ordinàries alienes a l’alta direcció, sota criteris reals d’alienitat i dependència, pot considerar-se la concurrència d’un vincle laboral addicional.

La teoria del vincle únic ha estat mantinguda per la Sala social del Tribunal Suprem, entre moltes altres sentències, com la de 26 de desembre de 2007 (rec. 1652/2006), 28 de setembre de 2017 (rec.3341/2015) o 9 de març de 2022 (rec.742/2019).

Per tot l’anterior, el Tribunal Suprem conclou que la competència correspon a la jurisdicció civil i atribueix el coneixement del fons al Jutjat del Mercantil nº13 de Madrid. L’Acte consolida una doctrina reiterada per les Sales Civil i Social del Tribunal Suprem, buidant els dubtes sobre la incidència de la STJUE de 2022 i afirmant l’aplicació del criteri del vincle únic per a resoldre conflictes de competència en supòsits d’alta direcció integrada en l’òrgan d’administració.