1. Rebuig tàcit de la prova i vulneració de garanties en el procediment sancionador tributari.

La Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 5229/2025, de 24 de novembre (rec. 5958/2023), analitza quins efectes jurídics té el fet que l’òrgan administratiu competent per imposar una sanció desatengui la sol·licitud d’una determinada prova formulada en temps i forma per l’interessat en el procediment sancionador, sense justificar ni motivar el rebuig o la denegació de la seva pràctica.

En el supòsit de fet analitzat, l’Administració Tributària (AT), després de la comprovació efectuada a un contribuent, li va notificar l’inici d’un procediment sancionador, considerant que havia incorregut en una infracció tributària per haver emès factures falses i cobrat per serveis no realitzats.

Tot i que el contribuent va sol·licitar que es practiquessin diverses proves amb la finalitat de demostrar que sí que s’havien dut a terme els treballs facturats, l’AT va ignorar aquesta sol·licitud i va notificar l’acord sancionador corresponent, sense pronunciar-se sobre la pertinència de les proves sol·licitades ni motivar-ne la denegació.

A la vista d’això, el contribuent va plantejar que aquesta desatenció vulneraria tant el dret a la presumpció d’innocència com el dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa.

En la sentència de la instància prèvia impugnada pel contribuent, l’Audiència Nacional no es pronuncia sobre la suposada infracció del principi de presumpció d’innocència, ni examina la influència que podria haver tingut el rebuig de la prova de descàrrec en el desenllaç del procediment sancionador.

Per la seva banda, el TS estima el recurs de cassació interposat pel contribuent i determina que no és constitucionalment lícit el rebuig immotivat de mitjans de prova de descàrrec sol·licitats per l’expedientat en la seva defensa en el si d’un expedient sancionador, recaient sobre l’AT el deure de motivar per què rebutja o ignora les proves sol·licitades pel contribuent. Aquest rebuig no pot ser discrecional en cap cas, sinó que ha d’obeir a causes estrictament interpretades.

A més, determina que la negativa de l’òrgan sancionador a practicar la prova de descàrrec sol·licitada, sense justificar-ne el rebuig, comporta que l’acte sancionador incorri en una arbitrarietat constitucionalment prohibida, excloent la possibilitat que el contribuent contradigui la posició administrativa mitjançant prova objectiva en contra.

Per tot això, el TS conclou que s’ha vulnerat el dret fonamental a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la defensa i, per tant, el dret a la presumpció d’innocència. En conseqüència, la sanció és nul·la de ple dret, sense que sigui possible la seva esmena o convalidació en procediments o processos posteriors.

2. Acceptació tàcita de l’herència i efectes tributaris en l’ISD.

La Resolució del Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), Sala Quarta, de 30 d’octubre de 2025 (procediments 00-03069-2024-00 i acumulats), consolida criteris sobre l’acceptació tàcita de l’herència i les seves conseqüències fiscals en l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD).

El nucli del debat resideix a determinar si determinats actes de disposició sobre fons dipositats en comptes de titularitat indistinta amb el causant constitueixen acceptació tàcita, amb la consegüent meritació del ISD, i, si és el cas, si una renúncia posterior pot neutralitzar tals efectes. La resolució aborda, a més, l’addició de béns al cabal hereditari ex art. 11 LISD davant la insuficiència probatòria de l’obligat tributari.

En l’assumpte en qüestió, el causant va instituir hereu únic al seu germà. Després de la defunció, aquest va realitzar transferències al seu favor de 170.000 € i 33.000 € des de comptes conjunts que contenien fons procedents de la venda de valors privatius del causant. Posteriorment, ja iniciada la inspecció, va atorgar renúncia pura i simple davant notari. La Inspecció va liquidar el ISD per acceptació tàcita i va incloure béns per presumpció de l’art. 11 LISD (extinció de condomini), davant la falta de prova suficient sobre el seu origen extrahereditari.

Sobre aquest tema, el TEAC assenyala que la retirada de fons privatius del causant des de comptes conjunts l’endemà de la defunció constitueix acceptació tàcita, segons disposa l’article 999.3 del Codi civil, ja que són actes que excedeixen la mera administració i desplacen propietat al patrimoni de l’hereu, la qual cosa només pot fer-se en aquesta condició.

També assenyala la resolució que la renúncia notarial no és oposable, puix que l’acceptació tàcita és irrevocable i produeix efectes civils i tributaris immediats, així com que, davant la presumpció de l’art. 11 LISD, correspon al contribuent acreditar l’origen no hereditari. La documentació aportada en el cas analitzat, com ara pagaments antics i despeses, no desvirtua la presumpció, segons el seu criteri, per la qual cosa l’addició resulta procedent.

Per tant, en la referida resolució el TEAC es reafirmen els següents principis: a) l’acceptació tàcita es consuma mitjançant actes dispositius que només pot realitzar un hereu; b) la renúncia posterior no revoca efectes civils ni tributaris ja produïts; i, c) l’addició de béns exigeix prova fefaent per a desvirtuar la presumpció legal.

3. L’arrendament d’immobles com a activitat econòmica en l’Impost de societats quan la gestió se subcontracta.

La delimitació entre activitat econòmica i mera tinença patrimonial en l’àmbit de l’Impost de societats (IS) continua sent una qüestió d’especial rellevància pràctica, en particular en estructures immobiliàries d’una certa dimensió. La Consulta Vinculant V1769-25, de 30 de setembre de 2025, de la Direcció General de Tributs (DGT) aborda novament aquesta problemàtica en analitzar si existeix activitat econòmica quan la gestió integral de l’arrendament immobiliari s’externalitza a un tercer professional, sense comptar l’entitat propietària amb empleats propis dedicats a aquesta gestió

La consultant és una societat mercantil espanyola l’objecte social de la qual inclou l’adquisició, tinença, arrendament i explotació d’immobles. El seu soci únic és una altra societat espanyola, formant totes dues parts del mateix grup mercantil a l’efecte de l’article 42 del Codi de Comerç.

L’entitat és —o serà— propietària d’un important parc immobiliari, compost per diversos edificis residencials (amb habitatges, garatges i trasters) i alguns locals comercials, situats en diferents localitats i províncies. El volum, complexitat i dimensió dels actius fan necessària una gestió professional especialitzada.

Per a això, la consultant subscriu un contracte d’administració i gestió immobiliària amb una societat tercera, aliena al grup mercantil, que aporta els mitjans humans i materials necessaris.

La consultant sol·licita confirmació a la DGT que l’arrendament dels immobles constitueix una activitat econòmica a l’efecte de l’article 5.1 de la Llei 27/2014, de l’Impost de societats (LIS), malgrat no comptar amb personal propi contractat a jornada completa per a aquesta activitat.

Sobre aquest tema, l’article 5.1 de la LIS defineix l’activitat econòmica com l’ordenació per compte propi de mitjans de producció i/o recursos humans amb la finalitat d’intervenir en la producció o distribució de béns o serveis. En el cas específic de l’arrendament d’immobles, la norma estableix com a regla general la necessitat de comptar amb almenys una persona ocupada amb contracte laboral i jornada completa.

No obstant això, la DGT destaca dos elements essencials:

Autonomia del concepte d’activitat econòmica en el IS, respecte d’altres impostos, en atenció a la naturalesa pròpia de les persones jurídiques i a la finalitat del tribut.

L’existència de realitats empresarials complexes en les quals la gestió s’articula mitjançant la subcontractació a entitats especialitzades, sense que això buidi de contingut l’activitat desenvolupada per la propietària dels immobles.

Així mateix, la DGT posa l’accent en la regla de grup: quan les entitats formen part d’un mateix grup mercantil, l’apreciació de l’activitat econòmica ha de realitzar-se considerant el conjunt del grup.

La consulta es recolza expressament en una línia doctrinal consolidada (entre altres, V3530-15, V1606-17, V1794-17 i V0346-25), que admet el compliment del requisit de l’article 5.1 LIS encara que els mitjans humans i materials no siguin propis, sinó externalitzats a tercers, fins i tot aliens al grup

La DGT valora de manera conjunta la rellevància quantitativa i qualitativa del patrimoni immobiliari, la intensitat i complexitat de la gestió necessària, l’existència d’un contracte integral de gestió, que cobreix totes les funcions essencials del negoci d’arrendament, i l’efectiva intervenció en el mercat mitjançant una organització empresarial real, encara que externalitzada.

Des d’aquesta perspectiva, l’esmentada consulta vinculant entén que l’exigència de comptar amb una persona ocupada a jornada completa no pot interpretar-se de manera rígida i merament formalista, quan aquesta funció és assumida de manera efectiva per un tercer especialitzat que actua per compte de l’entitat propietària.
Per això, la DGT conclou que, en el supòsit plantejat, l’entitat consultant desenvolupa una activitat econòmica d’arrendament d’immobles a l’efecte de l’article 5.1 de la LIS, encara que no disposi d’empleats propis, en estar els mitjans humans i materials necessaris vàlidament subcontractats a una societat tercera aliena al grup.