EL TRIBUNAL SUPREM CONFIRMA L’APLICACIÓ DEL LÍMIT DE L’IMPOST SOBRE EL PATRIMONI ALS NO RESIDENTS.

El Tribunal Suprem ha confirmat que el límit de l’Impost sobre el Patrimoni, tradicionalment reservat als contribuents residents fiscals a Espanya, s’ha d’aplicar també als no residents.

D’acord amb la normativa espanyola, per evitar els efectes confiscatoris de l’Impost sobre el Patrimoni, s’estableix un límit conjunt en relació amb l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. En concret, la suma de les quotes de l’Impost sobre el Patrimoni i de l’IRPF no pot superar el 60 % de les bases imposables de l’IRPF. Si se supera aquest llindar, la quota de l’Impost sobre el Patrimoni s’ha de reduir en conseqüència, sempre que la reducció no superi el 80 %.

Fins ara, aquesta limitació s’aplicava únicament als contribuents subjectes a obligació personal, és a dir, a aquells que tenen la seva residència fiscal a Espanya.

En la seva sentència de 29 d’octubre de 2025, el Tribunal Suprem va declarar que la residència habitual, ja sigui a Espanya o a l’estranger, no justifica el tracte desigual que impedeix als no residents aplicar el límit previst a l’article 31 de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni. El Tribunal va considerar que aquest tracte diferencial és discriminatori i manca de justificació objectiva.

El cas analitzat afectava una persona amb residència fiscal a Bèlgica, subjecta a l’Impost sobre el Patrimoni a Espanya per obligació real, com a propietària de béns situats en territori espanyol. El contribuent va al·legar que negar l’aplicació del límit conjunt constituïa un tracte discriminatori i vulnerava el principi de lliure circulació de capitals recollit en els Tractats de la UE.

En la seva argumentació, el Tribunal va recordar que, conforme a l’article 63 del TFUE, apartat 1, es prohibeixen totes les restriccions a la circulació de capitals entre Estats membres i entre aquests i tercers països. En aquest sentit, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha sostingut de manera constant que existeix restricció quan la normativa nacional fa menys atractiva la inversió transfronterera davant d’una situació purament interna.

Tot i que la lliure circulació de capitals admet excepcions limitades, aquestes s’han d’interpretar de manera estricta i només poden invocar-se quan les situacions comparades no siguin realment equiparables o quan la restricció estigui justificada per raons imperioses d’interès general. Segons el Tribunal Suprem, cap d’aquestes excepcions concorria en el cas.

La sentència subratlla que l’Impost sobre el Patrimoni grava la titularitat de béns i drets, per la qual cosa resulta irrellevant que la tributació es produeixi per obligació real o personal. El determinant és que es tracta de situacions comparables, en què tant el resident nacional com el resident a la UE tributen pels mateixos béns i es troben en idèntica posició d’acumulació de renda i patrimoni. Que la titularitat s’estengui a tot el patrimoni o només a una part no altera la definició del contribuent, atès que el fet imposable és la titularitat de béns, sigui del conjunt del patrimoni o d’una fracció. La distinció basada únicament en la residència fiscal genera, per tant, un tracte desigual injustificat.

El Tribunal també va fer referència a la Directiva 2011/16/UE del Consell sobre cooperació administrativa en l’àmbit fiscal, que permet a un Estat membre obtenir la informació necessària per a la correcta liquidació dels impostos coberts per aquesta Directiva. Així mateix, va citar el Conveni per evitar la doble imposició entre Espanya i Bèlgica, juntament amb el seu Protocol, de 2 de desembre de 2009, que inclou disposicions sobre no discriminació i intercanvi d’informació.

En conclusió, el Tribunal Suprem va declarar que el límit de l’Impost sobre el Patrimoni s’ha d’aplicar també als no residents. Aquest criteri ha estat confirmat en una altra sentència recent del mateix Tribunal, de 3 de novembre de 2025.