1. La centralització de mitjans personals en grups societaris i el requisit d’empleat en arrendaments.

El Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) ha dictat Resolució de 20 de març de 2026 (RG 00/06015/2024), en la qual fixa criteri sobre el compliment del requisit de l’empleat a jornada completa en activitats d’arrendament d’immobles quan els mitjans personals es troben centralitzats en una altra entitat del grup, en el marc de la reducció per empresa familiar de l’article 20.2.c) de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD).

La resolució es pronuncia en un supòsit de grup de societats en què determinades societats arrendadores mancaven de personal propi, atès que la gestió i els recursos humans estaven concentrats en l’entitat matriu del grup. El contribuent va sostenir que aquesta estructura no impedia apreciar l’existència d’activitat econòmica, en desenvolupar-se l’ordenació de l’arrendament amb mitjans del grup, de manera unitària i coordinada. Tanmateix, l’Administració autonòmica va negar el dret a la reducció en entendre incomplert el requisit de l’article 27 de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (LIRPF), en no disposar les societats arrendadores d’empleat propi.

El nucli del debat jurídic resideix a determinar si el requisit de l’empleat a jornada completa exigit per l’article 27 LIRPF pot considerar-se complert a nivell de grup i, en particular, quines exigències probatòries han de concórrer per imputar aquest requisit a una entitat diferent d’aquella en què formalment es troba contractat el treballador.

El TEAC assumeix la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem fixada el febrer de 2026 (STS 167/2026, de 17 de febrer, Rec. R1196/2024), abandonant el seu criteri anterior d’exigir el compliment estricte, autònom i individual del requisit de l’empleat en cada entitat arrendadora, i deixa enrere la doctrina conforme a la qual, perquè resultés aplicable la reducció, s’exigia el compliment estricte, directe i individual, per cada societat integrant del grup, de tots i cadascun dels requisits previstos a l’article 4.Ocho.Dos.a) de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni (LIP), sense que aquests poguessin entendre’s complerts a través d’una tercera societat, amb independència del grau de vinculació existent entre elles.

No obstant això, el TEAC denega el dret al benefici fiscal, ja que la pertinença a un grup societari, per si sola, no resulta suficient per entendre complert el requisit de l’empleat. La centralització de mitjans personals només és fiscalment rellevant quan s’acredita una realitat econòmico-funcional unitària, en la qual l’activitat d’arrendament de la societat que manca d’empleat propi es trobi funcionalment integrada en l’activitat econòmica del grup.

Des d’aquesta premissa, el TEAC exigeix la valoració de la prova en un doble sentit:

Que el treballador realitzi funcions relacionades amb l’activitat d’arrendament de la societat arrendadora la patrimonialitat de la qual es discuteix.
Si aquesta activitat d’arrendament està funcionalment integrada en l’activitat a nivell de grup.

Aplicant aquest criteri al cas concret, el TEAC conclou que la prova aportada resulta insuficient. La documentació es limitava a declaracions genèriques en què s’identificava el treballador del grup com a persona de contacte per resoldre incidències, sense concreció de funcions, sense acreditació de dedicació a jornada completa a l’arrendament i tampoc sense prova de la “unitat de mitjans” del grup tal com exigeix el Tribunal Suprem. En absència d’aquesta prova, el Tribunal considera que la societat es limita a l’ús dels mitjans del grup, però no existeix la “unitat de mitjans” a què es refereix el TS.

Com a conseqüència, el TEAC nega l’existència d’activitat econòmica als efectes de l’article 27 LIRPF, fet que determina l’incompliment de l’article 4.Ocho.Dos.a) de la LIP, l’exclusió de l’exempció a l’Impost sobre el Patrimoni i, per derivació, la improcedència de la reducció per empresa familiar a l’Impost sobre Successions i Donacions.

La resolució fixa com a criteri que la centralització de mitjans personals en un grup societari pot permetre el compliment del requisit de l’empleat en arrendaments, però requereix una acció probatòria reforçada per part del contribuent de l’existència d’una “unitat de mitjans” real i de la integració de l’entitat arrendadora en l’activitat del grup, així com del compliment de la resta de requisits exigits per la normativa de l’Impost sobre el Patrimoni. En defecte d’aquesta prova, el requisit de persona contractada a jornada completa per a la gestió dels arrendaments s’ha de complir de manera aïllada en la pròpia societat arrendadora, amb independència de l’estructura del grup.

2. Repercussió excessiva de quotes d’IVA i vies de rectificació.

La Resolució del TEAC 6764/2023, de 24 de març de 2026, analitza les opcions de què disposa un subjecte passiu d’IVA per regularitzar quotes repercutides en excés quan, amb posterioritat a l’operació, es constata que la base imposable havia de ser inferior.

El cas té origen en unes obres d’urbanització adjudicades a diverses Unions Temporals d’Empreses (UTE), durant les quals una de les UTE va emetre les corresponents factures pels serveis prestats, repercutint l’IVA a l’entitat destinatària.

Anys després, va sorgir un conflicte entre les parts sobre la valoració econòmica de les obres i sobre si l’entitat destinatària havia satisfet imports superiors als deguts. Després d’una sèrie de procediments judicials, les parts van sotmetre la controvèrsia a arbitratge, dictant-se un laude arbitral que va establir que s’havien abonat quantitats en excés per la realització de les obres. Com a conseqüència, la UTE va emetre factures rectificatives i va sol·licitar la rectificació de les autoliquidacions d’IVA dels períodes corresponents amb la finalitat de regularitzar les quotes inicialment repercutides.

No obstant això, l’Administració tributària va denegar les sol·licituds de rectificació perquè considerava que la repercussió originària de l’IVA havia estat correcta en el moment de la meritació i, per tant, no existia un ingrés indegut originari que permetés acudir al procediment de rectificació d’autoliquidacions. Així, l’Administració va optar per establir l’article 89.5.b) de la Llei de l’IVA com a via per regularitzar la situació en la declaració corresponent al període en què s’hauria d’haver efectuat la rectificació, o en una declaració posterior dins del termini d’un any.

Sobre aquesta qüestió, el TEAC centra el debat en la interpretació de l’article 89.5 LIVA, que preveu que, quan la rectificació de les quotes repercutides comporti una minoració, el subjecte passiu pot optar entre dues alternatives: sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació originària o regularitzar la situació en una autoliquidació posterior dins del termini legalment establert.

El Tribunal revisa així el seu criteri anterior, recolzant-se en la jurisprudència del Tribunal Suprem (STS de 5 de febrer de 2018 i de 27 de setembre de 2022) i de l’Audiència Nacional (SAN de 12 d’abril de 2017), concloent que la rectificació d’autoliquidacions no queda limitada als supòsits en què l’ingrés hagués estat indegut des de l’origen, sinó que també pot aplicar-se quan la quota va ser correctament repercutida en un primer moment, però esdevé excessiva per circumstàncies posteriors, com succeeix en el present cas després del laude arbitral.

Per al TEAC, una interpretació excessivament formalista impediria restablir la neutralitat, principi essencial en l’IVA, per la qual cosa reconeix que el subjecte passiu pot acudir a qualsevol de les dues vies previstes a l’article 89.5 LIVA, sense que la naturalesa inicial constitueixi un obstacle. En conseqüència, estima parcialment les reclamacions i declara que el contribuent podia sol·licitar la rectificació de les autoliquidacions per regularitzar les quotes repercutides en excés, sense perjudici de les facultats de comprovació del compliment dels requisits materials d’aquesta rectificació per part de l’Administració tributària.

3. Sobre la base de la sanció en els supòsits de simulació mitjançant societats interposades.

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 400/2026, de 30 de març de 2026 (recurs de cassació número 8721/2023), aborda el recurs interposat per dos contribuents contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJ de Catalunya), que va confirmar la regularització i les sancions imposades en relació amb el seu IRPF per la imputació de rendes obtingudes a través d’una societat interposada considerada simulada.

La qüestió a aclarir rau, doncs, a determinar quina ha de ser la base de càlcul de la sanció tributària prevista a l’article 191 de la LGT en aquells supòsits de regularització d’operacions respecte de les quals s’ha acreditat una simulació mitjançant una interposició societària, en els quals s’imputen al contribuent persona física rendes que havien estat declarades per la societat interposada, concretant si aquesta ha de ser bé la quantitat deixada d’ingressar per la persona física o, per contra, la diferència entre aquesta quantitat i la ingressada per la societat interposada respecte de les mateixes rendes.

En el present supòsit, l’Advocacia de l’Estat es va aplanar en el recurs de cassació, atesa la jurisprudència prèvia sobre la matèria fixada pel mateix TS en les seves sentències de 8 de juny de 2023 (recurs de cassació número 5002/2021) i de 28 de febrer de 2024 (recurs de cassació número 3948/2022), en les quals es fixa criteri cassacional en relació amb la base sancionadora de la persona física infractora en supòsits de simulació amb societat interposada que prèviament ha ingressat unes quotes, analitzant-se un supòsit idèntic al present, en què l’Administració tributària tampoc havia minorat de la base sancionadora exigida a la persona física l’import de les quotes tributàries abonades en l’Impost sobre Societats per l’entitat interposada qualificada de simulada.

D’acord amb l’anterior, el TS fixa criteri jurisprudencial reiterant que la base de càlcul de la sanció tributària prevista a l’article 191 de la LGT, en supòsits de regularització d’operacions simulades, ha de ser la diferència entre la quantitat deixada d’ingressar per l’entitat inspeccionada i la ingressada per les societats instrumentals interposades respecte de les mateixes rendes.

D’aquesta manera, el TS reitera que, a l’hora de calcular aquesta tipologia de sancions, l’Administració Tributària s’ha d’ajustar al perjudici econòmic real, sense prendre com a base una quantia íntegra, cosa que generaria una sanció desproporcionada.

En virtut de tot l’anterior, el TS estima el recurs de cassació interposat per l’entitat recurrent, estima parcialment el recurs contenciós administratiu interposat contra la resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Regional de Catalunya i ordena declarar la nul·litat de les sancions tributàries imposades, que s’hauran de recalcular d’acord amb el criteri establert pel TS.