1. El principi de regularització íntegra i la prohibició de la doble imposició en les comprovacions de variacions d’existències en l’impost de societats.

El Tribunal econòmic-administratiu Central (TEAC) ha dictat resolució de 25 de març de 2026 (reclamació núm. 00/07211/2024/00/00), en la qual aprofundeix en el principi de regularització íntegra. En particular, estableix que, quan l’Administració modifica la valoració de les existències finals en un procediment de comprovació, la regularització ha de projectar-se necessàriament sobre els exercicis següents, en la mesura en què unes majors existències finals determinen unes majors existències inicials i, per tant, una distinta variació d’existències.

En el cas analitzat, la Inspecció va regularitzar l’impost de societats (IS) de l’exercici 2015, incrementant el valor de les existències finals mitjançant acta amb acord, la qual cosa va donar lloc a un ajust positiu de la base imposable i a la corresponent quota a ingressar. Posteriorment, el contribuent va sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació del IS 2016, interessant que les existències inicials d’aquest exercici coincidissin amb les existències finals fixades per la Inspecció per a 2015, amb la finalitat d’evitar una doble imposició i un enriquiment injust de l’Administració derivats d’una menor variació d’existències.

La AEAT va desestimar la sol·licitud en considerar que l’ajust havia de tractar-se com un error comptable, aplicant la Norma de Registre i Valoració 22a del Pla General de Comptabilitat, de manera que l’efecte s’imputés contra reserves en l’exercici en què es va detectar el suposat error, ajustant-se fiscalment en el IS de l’exercici 2019, conforme a l’article 11.3.1r de la Llei 27/2014 de l’impost de societats.

Enfront d’això, l’obligat tributari va sostenir que la regularització inspectora no constituïa un mer error comptable, sinó una modificació fiscal del resultat que devia necessàriament projectar-se en l’exercici següent, ajustant les existències inicials per a evitar una doble imposició contrària al principi de capacitat econòmica. El TEAC rebutja l’aplicació automàtica de la NRV 22a quan l’ajust deriva directament d’una actuació administrativa que ja ha modificat la base imposable de l’exercici d’origen. En línia amb la seva doctrina prèvia -resolució de 16 de gener de 2019-, recorda que l’Administració està obligada a efectuar una regularització íntegra de l’obligació tributària, considerant tant els ajustos desfavorables com els favorables al contribuent. En aquest context, conclou que el procedent era admetre la rectificació de l’exercici 2016, prenent com a existències inicials les fixades com a finals a 31 de desembre de 2015, amb fonament en l’exigència d’una regularització íntegra i en la continuïtat econòmica entre exercicis, que impedeix un tractament fragmentat d’un mateix ajust.

2. Fiscalitat de la retribució del secretari no conseller d’una societat.

La Direcció General de Tributs (DGT) analitza, en la seva consulta vinculant V0017‑26, de 8 de gener de 2026, el tractament fiscal —tant en imposició directa com indirecta— de la retribució percebuda per una persona física per l’acompliment de funcions de secretari no conseller del consell d’administració d’una societat.

Des de la perspectiva de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), la DGT examina si aquesta relació pot considerar-se no subjecta a l’impost, de conformitat amb l’article 7.5.º de la Llei de l’IVA, en aquells supòsits en els quals la prestació de serveis es realitzi en règim de dependència laboral, derivada de relacions administratives o laborals.

Per contra, quan el prestador dels serveis organitza de manera autònoma i independent els seus mitjans materials i humans, l’activitat té la consideració d’activitat econòmica i queda subjecta a l’IVA.

En relació amb la figura del secretari no conseller, la DGT destaca que aquest no ostenta la condició de membre del consell d’administració i que pot tractar-se d’una persona externa a la societat. En conseqüència, el caràcter independent amb el qual es desenvolupa la seva funció resulta determinant per a apreciar la subjecció o no a l’IVA.
Així, en la mesura en què la prestació de serveis no es dugui a terme en el marc d’una relació laboral —per exemple, quan s’articuli mitjançant un contracte d’arrendament de serveis—, l’operació quedarà subjecta i no exempta d’IVA.

En l’àmbit de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), la DGT descarta la qualificació de les retribucions percebudes com a rendiments del treball, al no ostentar el consultant la condició d’administrador ni de conseller de la societat.

D’acord amb l’article 27.1 de la Llei de l’IRPF, tenen la consideració de rendiments d’activitats econòmiques aquells derivats de l’ordenació per compte propi de mitjans de producció i de recursos humans, com ocorre en l’exercici de professions liberals.

Atès que l’activitat desenvolupada pel secretari no conseller no s’emmarca en una relació laboral, sinó que forma part de l’activitat professional del consultant —actuant la societat com a client i no com a ocupador—, la DGT conclou que la retribució satisfeta constitueix un rendiment d’activitats econòmiques de naturalesa professional.

Aquestes retribucions es troben subjectes a retenció a compte de l’IRPF, resultant aplicable amb caràcter general el tipus del 15%, sense perjudici de l’aplicació del tipus reduït del 7% en els supòsits legalment previstos.

En definitiva, la DGT considera que la retribució percebuda pel secretari no conseller que presti els seus serveis amb caràcter independent i sense relació laboral queda subjecta a l’IVA i constitueix, a l’efecte de l’IRPF, un rendiment d’activitats econòmiques de caràcter professional, sotmès a la corresponent retenció a compte de l’impost.

3. La responsabilitat subsidiària de l’article 43.1.h) LGT com a instrument antiabús recaptatori.

La Sentència de l’Audiència Nacional de 10 de febrer de 2026 (SAN 604/2026) aborda l’abast i els requisits de la responsabilitat subsidiària de l’article 43.1.h) de la Llei General Tributària, en un context de reestructuració societària intragrupo que va derivar en el buidatge patrimonial del deutor principal i la posterior frustració del crèdit tributari.

El litigi deriva d’un acord de derivació de responsabilitat subsidiària dictat per la AEAT enfront d’una societat de l’entorn familiar del deutor principal per deutes de l’impost de societats de l’exercici 2007. La derivació es va fonamentar en una escissió parcial realitzada en 2007, mitjançant la qual es va transmetre a la societat recurrent l’únic actiu rellevant d’aquella entitat (un immoble industrial). Anys després, la societat transmitent va ser regularitzada, declarada en concurs i finalment extingida, quedant el deute impagat.

L’Administració va apreciar que concorrien els pressupostos de l’article 43.1.h) LGT: direcció i control unitaris, utilització de la societat receptora com a vehicle instrumental, i una desviació patrimonial que va privar a la deutora del seu actiu realitzable, mantenint-se a més la continuïtat material de l’ús econòmic de l’immoble dins del mateix àmbit familiar. El TEAC va confirmar la derivació, si bé el contribuent va qüestionar tant la validesa de la liquidació origen com la concurrència dels requisits del tipus de responsabilitat.

L’Audiència Nacional, en primer terme, descarta l’existència d’incongruència omisiva en la resolució del TEAC, recordant que el procediment de derivació té un objecte propi i delimitat: la comprovació dels pressupostos de la responsabilitat. L’òrgan revisor no està obligat a reproduir una anàlisi completa de la liquidació origen quan aquesta ja va ser objecte de revisió i no constitueix el nucli necessari del procediment recaptatori.

Així mateix, la Sala aclareix l’abast del control de la liquidació matriu en seu de derivació (art. 174.5 LGT). Enfront de l’al·legació que una sentència anterior havia anul·lat íntegrament la liquidació del IS 2007, l’Audiència precisa que aquesta resolució es va limitar a apreciar un defecte exclusivament quantitatiu —l’omissió de la càrrega hipotecària en la valoració de l’immoble—, mantenint incòlumes els elements estructurals de la regularització. En conseqüència, el deute subsisteix com a pressupost habilitant de la derivació, quedant el control del responsable circumscrit al “quàntum” exigible.

Quant al fons, la sentència reafirma la naturalesa no sancionadora de l’article 43.1.h) LGT. La Sala rebutja que sigui exigible un “animus defraudandi” en sentit subjectiu o la prèvia apreciació d’una infracció tributària. El precepte opera com un mecanisme antiabús en fase recaptatòria, dirigit a neutralitzar estructures societàries creades o utilitzades objectivament per a eludir la responsabilitat patrimonial universal enfront de la Hisenda Pública. La licitud formal de l’operació mercantil, la seva documentació notarial o l’absència de sanció en fase inspectora no impedeixen apreciar la utilització abusiva quan la realitat econòmica revela una finalitat de buidatge patrimonial.

Per part seva, quant a l’objecció basada en la seqüència temporal, la SAN assenyala que el fet que l’escissió es realitzés anys abans de la regularització i del concurs no neutralitza l’aplicació del precepte si l’operació va tenir com a efecte estructural la sortida del principal actiu del patrimoni del deutor. De la mateixa manera, l’extinció de la societat deutora no impedeix l’exigència de responsabilitat quan concorren els pressupostos legals, perquè el contrari buidaria de contingut la finalitat de l’article 43.1.h) LGT.

La resolució estima parcialment el recurs únicament quant a l’import, ordenant recalcular el deute derivat per a incorporar l’efecte de la hipoteca en la valoració de l’immoble, però confirma la procedència de la derivació de responsabilitat en el substancial, consolidant aquesta SAN una línia jurisprudencial que reforça la funció de l’article 43.1.h) LGT com a instrument de reacció enfront de l’ús abusiu d’estructures societàries, subratllant la primacia de l’anàlisi econòmica‑real sobre la mera regularitat formal de les operacions i delimitant amb precisió l’abast defensiu del responsable subsidiari en seu recaptatòria.