1. El Tribunal Suprem frena l’ús dels fitxers de morosos com a mesura de pressió: un deute qüestionat no pot tractar-se com a impagat.

El Tribunal Suprem, en la seva sentència 1314/2026, dictada el passat 23 de juliol, actualitza el seu criteri sobre la inclusió de dades personals en fitxers de solvència quan el deute ja ha estat qüestionada pel consumidor. La resolució recorda que aquests registres no poden utilitzar-se per a pressionar el pagament d’una quantitat l’existència de la qual, exigibilitat o quantia es discuteixen de forma fundada.

El cas parteix d’un contracte de finançament que la prestatària considerava usurari. Abans de ser inclosa en ASNEF-EQUIFAX, havia remès a l’entitat una reclamació extrajudicial en la qual impugnava la validesa del contracte, sol·licitava l’eliminació de determinades clàusules i reclamava la restitució de quantitats cobrades indegudament. Després va presentar una demanda de nul·litat per usura. Malgrat això, la financera va comunicar les seves dades al fitxer i els va mantenir inscrits fins i tot després de conèixer el procediment judicial.

Les resolucions de primera i segona instància van rebutjar la demanda. No obstant això, el Tribunal Suprem conclou que, en el moment de la inclusió, el deute ja no podia considerar-se pacífica ni incontrovertida. La controvèrsia havia estat plantejada amb anterioritat, primer mitjançant una reclamació extrajudicial fundada i després a través d’una demanda judicial. Per això, no es complia l’article 20.1.b) de la Llei orgànica de Protecció de Dades i Garantia dels Drets Digitals, que exigeix que el deute sigui cert, vençuda i exigible i que la seva existència o quantia no hagin estat objecte de reclamació pel deutor.

L’Alt Tribunal declara que la inclusió va constituir una intromissió il·legítima en el dret a l’honor i condemna a l’entitat a indemnitzar a l’afectada amb 2.000 euros. Per a quantificar-la, valora que la inscripció no va durar un període especialment extens, que només dues entitats van consultar les dades i que no es va acreditar una denegació de finançament per aquest motiu. La sentència reforça així una idea essencial: els fitxers de solvència estan reservats per a impagaments injustificats i no poden convertir-se en una eina de pressió enfront de qui manté una discrepància legítima i prèviament formalitzada sobre el deute.

2. El Tribunal Suprem reforça la protecció dels socis davant l’abús de majoria.

La Sentència del Tribunal Suprem (Sala Primera) número 824/2026, de 29 de maig, aborda la possibilitat de considerar abusiu un acord d’exercici de l’acció social de responsabilitat quan, sota una aparença formalment legítima, persegueix en realitat alterar l’equilibri de poder dins de la societat i perjudicar els socis minoritaris.

El litigi té l’origen en la impugnació de l’acord adoptat per la junta general extraordinària d’una societat de responsabilitat limitada celebrada el 4 de febrer de 2020, mitjançant el qual es va acordar l’exercici de l’acció social de responsabilitat contra diversos administradors i exadministradors de la societat, amb fonament en el dret d’informació previst a l’article 196 del Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de societats de capital («LSC»), i en la lesió de l’interès social de l’acord, en no obeir a una necessitat objectiva i haver-se adoptat en benefici exclusiu del soci majoritari (article 204.1 LSC). Aquest acord comportava, a més, la destitució automàtica de dos dels consellers afectats, d’acord amb l’article 238.3 de la LSC.

En primera instància, el Jutjat Mercantil núm. 1 de Barcelona va desestimar íntegrament la demanda i va declarar la validesa de l’acord, en no apreciar que s’hagués vulnerat el dret d’informació ni tampoc que l’acord fos contrari a l’interès social per haver estat adoptat amb abús de la majoria.

Contra aquesta resolució es va interposar recurs d’apel·lació. L’Audiència Provincial de Barcelona va estimar el recurs i va declarar la nul·litat de l’acord impugnat en apreciar que havia estat adoptat amb abús de la majoria. Segons el criteri de l’Audiència, la decisió de promoure l’acció social de responsabilitat mancava d’una necessitat raonable per a la societat, generava un avantatge per al soci majoritari i ocasionava un perjudici injustificat a la minoria. Segons la Sala, la veritable finalitat perseguida no era tant l’exercici posterior de l’acció social de responsabilitat com apartar el grup minoritari de la gestió de la societat i evitar les conseqüències econòmiques derivades de l’extinció del contracte del conseller delegat.

La societat va interposar aleshores recurs de cassació davant el Tribunal Suprem. El primer motiu denunciava l’aplicació incorrecta de l’article 204.1 II LSC, al·legant que l’acord d’exercici de l’acció social de responsabilitat responia a una finalitat legítima i que no concorrien els requisits exigits per la jurisprudència per apreciar abús de majoria. El segon motiu sostenia que l’Audiència havia vulnerat l’article 29 LSC, argumentant que no es pot utilitzar l’oposició entre l’acord i el pacte de socis com a element decisiu per declarar-ne la nul·litat.

El Tribunal Suprem comença recordant que el segon paràgraf de l’article 204.1 LSC permet impugnar acords socials imposats abusivament per la majoria encara que no causin un perjudici patrimonial a la societat. Perquè això succeeixi han de concórrer cumulativament tres requisits: que l’acord no respongui a una necessitat raonable de la societat, que suposi un avantatge o benefici per a la majoria i que ocasioni un perjudici injustificat als socis minoritaris. Així mateix, la Sala destaca que cal analitzar si l’objectiu o finalitat perseguida amb l’acord respon a una necessitat i, posteriorment, si és raonable el mitjà emprat per assolir aquest objectiu, atès el perjudici ocasionat als socis minoritaris. La raonabilitat de l’acord es vincula a l’existència d’alternatives menys perjudicials per aconseguir la finalitat perseguida.

Aplicant aquesta doctrina al cas concret, el Tribunal confirma que no existia una necessitat raonable que justifiqués l’acord. L’acció social de responsabilitat té per finalitat obtenir el rescabalament del dany o perjudici sofert per la societat a causa d’una actuació dels administradors contrària a la llei o als estatuts, o constitutiva d’un incompliment dels deures inherents al càrrec, i que, a més, s’hagi produït amb dol o culpa greu. No obstant això, en el cas enjudiciat no constava que l’acció hagués arribat tan sols a exercir-se, ni que s’hagués identificat o quantificat un dany concret susceptible de ser indemnitzat. A més, les suposades irregularitats comptables detectades en els comptes anuals de 2018 difícilment permetien apreciar, per si soles, l’existència d’un perjudici patrimonial per a la societat que requerís indemnització o compensació.

La Sala considera igualment acreditat que l’adopció de l’acord reportava avantatges rellevants al soci majoritari i un perjudici injustificat al minoritari. Com a conseqüència directa de l’acord, es produïa el cessament automàtic de determinats consellers pertanyents al grup familiar minoritari (sense dret a percebre la indemnització pactada en el contracte de prestació de serveis), s’alterava la composició i l’equilibri intern del consell d’administració i s’incrementava la influència efectiva del soci inversor en la gestió de la societat. Així mateix, l’entrada del nou soci majoritari havia anat acompanyada de diversos acords destinats a garantir la presència i participació dels socis familiars en la gestió de la companyia.

Pel que fa al segon motiu de cassació, el Tribunal Suprem rebutja que la nul·litat de l’acord es fonamenti en la infracció d’un pacte parasocial. La Sala recorda que els pactes de socis no són oposables a la societat en els termes de l’article 29 LSC, però precisa que l’Audiència no en va declarar la nul·litat per aquesta raó. El pacte parasocial únicament es va utilitzar com a element de context per acreditar quines eren les posicions societàries inicialment acordades i per evidenciar els avantatges obtinguts per la majoria i els perjudicis soferts per la minoria com a conseqüència de l’acord impugnat.

Per tot això, el Tribunal Suprem desestima íntegrament el recurs de cassació i confirma la nul·litat de l’acord d’exercici de l’acció social de responsabilitat.

En definitiva, la sentència és especialment rellevant perquè reforça la doctrina sobre l’abús de majoria prevista a l’article 204.1 LSC i posa de manifest que fins i tot acords formalment legítims, com l’exercici de l’acció social de responsabilitat, poden ser anul·lats quan s’utilitzen instrumentalment per alterar l’equilibri societari, obtenir avantatges particulars per a la majoria o perjudicar injustificadament els socis minoritaris. Així mateix, la resolució aclareix que els pactes parasocials poden servir com a element de valoració per apreciar l’existència d’abús, sense que això impliqui reconèixer-los eficàcia directa davant la societat.

3. Retard en el lliurament d’habitatges: indemnització per la pèrdua del valor d’ús.

El Tribunal Suprem, en la Sentència número 1410/2026, de 10 de setembre, analitza si el retard en el lliurament d’un habitatge permet presumir l’existència d’un dany indemnitzable derivat de la pèrdua del seu valor d’ús o si, per contra, correspon al comprador acreditar de manera concreta la realitat i l’abast del perjudici sofert.

En el cas examinat, els compradors van adquirir habitatges de protecció pública que havien de ser lliurats, com a màxim, l’11 d’agost de 2007, però no van ser escripturats ni lliurats fins als mesos de juliol i agost de 2008. Com a conseqüència del retard, van reclamar una indemnització calculada d’acord amb el lloguer d’habitatges similars durant aquell període. El Jutjat de Primera Instància va desestimar la demanda per manca de prova d’un perjudici concret, però l’Audiència Provincial va estimar el recurs i va condemnar la promotora al pagament de les quantitats reclamades.

En resoldre el recurs, el Tribunal Suprem examina els articles 1101 i 1106 del Codi Civil i la jurisprudència de la Sala sobre la doctrina del dany ex re ipsa loquitur («la cosa parla per si mateixa»), segons la qual els danys no es presumeixen davant de qualsevol incompliment contractual, sinó únicament quan «l’existència del dany es dedueix necessàriament i fatalment de l’il·lícit o de l’incompliment, o n’és una conseqüència forçosa, natural i inevitable; o es tracta de danys incontrovertibles, evidents o patents, d’acord amb les diferents expressions utilitzades».

En aquest context, el Suprem confirma que la doctrina del dany ex re ipsa resulta aplicable quan el perjudici patrimonial es desprèn de manera evident del mateix incompliment i, en el cas concret, el retard en el lliurament va privar els compradors de la possibilitat d’utilitzar o gaudir dels habitatges o de destinar-los a l’arrendament i, per tant, els va ocasionar una pèrdua de valor econòmicament avaluable. Per això, l’Alt Tribunal considera que la indisponibilitat de l’immoble genera per si sola un dany indemnitzable, sense que sigui necessari que el comprador acrediti haver arrendat un altre habitatge ni haver perdut una renda concreta, ja que el perjudici deriva de la privació temporal de les facultats d’ús i gaudi inherents a la propietat.

Sobre aquesta base, el Tribunal Suprem desestima el recurs de cassació, confirma íntegrament la sentència de l’Audiència Provincial i imposa a la part recurrent les costes del recurs, amb la pèrdua del dipòsit constituït.