1. Abast de l’anul·lació parcial de liquidacions i sancions per exercicis (Resolució del TEAC núm. 8105/2025, de 25 de març de 2026).

La Resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) número 8105/2025, de 25 de març de 2026, analitza si un acte impugnat que conté diverses liquidacions o sancions, una per exercici, i respecte del qual es conclou l’anul·lació de la regularització que afecta un únic exercici, i per tant una sola liquidació o sanció, comporta o no l’anul·lació de les restants liquidacions o sancions no afectades per aquest vici d’anul·labilitat.

Prèviament, aquest òrgan economicoadministratiu ja s’havia pronunciat en el sentit que l’anul·lació decretada d’una liquidació corresponent a un període impositiu, quan aquesta forma part d’un únic acord de liquidació comprensiu de diversos períodes, només afecta la liquidació anul·lada. D’aquesta manera, l’execució de la resolució economicoadministrativa no comportaria l’anul·lació de la totalitat de l’acord de liquidació, sinó únicament de la liquidació respecte de la qual així ho ordena el Tribunal, mantenint-se vigents les restants.

El TEAC conclou en aquest assumpte que, d’acord amb el principi de conservació dels actes administratius, quan un únic acord de liquidació o sancionador englobi liquidacions o sancions corresponents a diferents períodes impositius, de manera que el pronunciament parcialment estimatori d’una resolució o sentència relativa a aquest acord afecti exclusivament alguns dels períodes, cal entendre que aquesta estimació parcial implica una estimació total respecte dels períodes afectats i una desestimació total respecte dels restants. En conseqüència, en l’acord d’execució que es dicti s’anul·laran exclusivament els actes relatius als períodes afectats per l’estimació i es conservaran els restants, procedint respecte d’aquests últims el meritament dels interessos suspensius.

2. Tributació indirecta de la segregació d’immobles.

La Consulta Vinculant V1784-25, de 8 d’octubre, emesa per la Direcció General de Tributs, aborda la tributació derivada de la divisió registral d’un traster annex a una plaça d’aparcament. La qüestió exigeix delimitar correctament la naturalesa juridicotributària de l’operació, atès que no es produeix una transmissió de la propietat, sinó una modificació de la configuració registral de l’immoble que pot tenir incidència en la modalitat d’actes jurídics documentats de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.

El supòsit de fet parteix d’una única finca registral que integra una plaça d’aparcament i un traster com a annex inseparable, respecte de la qual el titular pretén individualitzar ambdós elements. En aquest context, la separació d’un traster respecte d’una plaça d’aparcament pot implicar, en la pràctica, dues actuacions diferenciades amb rellevància fiscal pròpia.

D’una banda, pot existir una eventual declaració d’obra nova quan aquesta resulti necessària per descriure adequadament la realitat física de l’immoble al Registre. Aquest acte consisteix a fer constar formalment l’existència d’una construcció ja executada i, a efectes fiscals, no pren com a referència el valor global de l’immoble, sinó exclusivament el cost efectiu de l’obra declarada. Aquest matís és especialment rellevant, ja que evita una tributació desproporcionada: allò que es grava és l’obra incorporada i no el valor de mercat del conjunt de l’actiu immobiliari.

En el mateix sentit s’ha pronunciat recentment el Tribunal Suprem en la Sentència de 18 de maig de 2026, en la qual estableix que no és procedent aplicar coeficients d’actualització monetària a la base imposable constituïda pel valor real del cost de l’obra nova, amb independència del temps transcorregut entre la construcció i la meritació de l’impost.

D’altra banda, l’operació de divisió o segregació registral constitueix un acte autònom subjecte a la quota gradual d’actes jurídics documentats, ja que es tracta d’un acte inscriptible, valuable i formalitzat en escriptura pública. La diferència entre ambdues figures és tècnica però rellevant: en la divisió desapareix la finca original i es creen diverses finques noves, mentre que en la segregació la finca matriu subsisteix i se’n desprèn una porció que passa a constituir una finca independent, de manera que la determinació de la base imposable varia en funció del tipus d’operació.

Si es tracta d’una divisió, la base imposable ve determinada pel valor conjunt de les noves finques resultants. Si es tracta d’una segregació, cal atendre al valor de la finca segregada que accedeix per primera vegada al Registre com a entitat independent. En ambdós supòsits, la normativa remet al valor de referència cadastral com a mínim fiscal, llevat que el valor declarat o el preu pactat siguin superiors, d’acord amb els criteris generals de valoració previstos a l’article 10 del TRLITPAJD.

Un altre aspecte rellevant és la identificació del subjecte passiu. Atès que no existeix transmissió, no es pot identificar un adquirent en sentit estricte. Per aquest motiu, la llei atribueix la condició d’obligat tributari a qui insta o sol·licita l’escriptura notarial, és a dir, al mateix titular que promou l’operació d’individualització registral.

En definitiva, la individualització registral d’una part d’un immoble, ja sigui mitjançant segregació o divisió, generarà tributació per AJD encara que no existeixi transmissió de propietat, en tant que acte inscriptible en el Registre de la Propietat. La càrrega fiscal deriva de l’accés registral d’actes valuables formalitzats en escriptura pública: d’una banda, la possible declaració d’obra nova, la base imposable de la qual es limita al cost real d’execució de l’obra declarada; i, d’altra banda, la divisió o segregació registral, la base de la qual dependrà de si desapareix la finca originària o si únicament accedeix al Registre una nova finca segregada.

3. Sobre la inadmissió a tràmit de la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada en relació amb les pèrdues per transmissió de participacions en l’Impost sobre Societats i la seva deduïbilitat.

El Ple del Tribunal Constitucional (TC), mitjançant la Interlocutòria 30/2026, de 26 de maig de 2026, ha acordat la inadmissió a tràmit de la qüestió d’inconstitucionalitat número 6933/2025 plantejada per l’Audiència Nacional (AN) mitjançant Interlocutòria de 14 de juliol de 2025, en relació amb l’article 3.segon.set del Reial decret llei 3/2016, de 2 de desembre, que va modificar l’article 21.6 de la Llei 27/2014 de l’Impost sobre Societats (LIS), establint la no integració en la base imposable de l’impost de les rendes negatives derivades de la transmissió de participacions en entitats.

Tal com s’ha avançat, el Ple del TC ha inadmès a tràmit aquesta qüestió d’inconstitucionalitat, si bé ha fonamentat aquesta inadmissió exclusivament en motius formals, concretament en la insuficient exteriorització dels judicis d’aplicabilitat i rellevància exigits per l’article 35 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional per part de l’Audiència Nacional.

En aquest cas, el TC considera que la interlocutòria mitjançant la qual l’AN va plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat no justificava adequadament la connexió existent entre les caselles del Model 200 impugnades (caselles 00325 i 02184, corresponents a l’exercici 2019) i el precepte legal la constitucionalitat del qual es qüestionava. Aquesta circumstància és especialment rellevant perquè el procediment contenciós administratiu d’origen tenia per objecte l’Ordre HAC/565/2020, de 12 de juny, per la qual es van aprovar els models 200 i 220 de l’Impost sobre Societats corresponents als períodes impositius iniciats entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2019.

En altres paraules, atès que el procediment a quo tenia per objecte una disposició de caràcter reglamentari i formal, el TC considera que no n’hi ha prou que les caselles del model reprodueixin o reflecteixin el contingut de la normativa legal per tenir acreditada automàticament l’aplicabilitat de la norma qüestionada al litigi.

Per tot això, el TC conclou que la interlocutòria de plantejament de la qüestió d’inconstitucionalitat hauria d’haver justificat expressament la relació entre les caselles impugnades en el procediment a quo i la norma legal qüestionada i que, en no haver-ho fet, no ha quedat suficientment garantit que la qüestió d’inconstitucionalitat s’ajusti a la funció de control concret o incidental de la constitucionalitat de les lleis que li atribueix l’article 163 de la Constitució espanyola, la qual cosa determina la seva inadmissió a tràmit.

Resulta essencial destacar, per tant, que el TC no s’ha pronunciat en cap moment sobre el fons de la qüestió. És a dir, no ha avalat explícitament la constitucionalitat del que estableix l’article 21.6 de la LIS, per la qual cosa continua existint la possibilitat de qüestionar eventualment una potencial vulneració dels límits materials dels decrets llei (article 86.1 de la CE) i del principi de capacitat econòmica (article 31.1 de la CE).

D’aquesta manera, queda oberta la possibilitat que, bé la mateixa Audiència Nacional esmeni els defectes identificats pel TC i torni a plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat respecte del mateix recurs, reformulant els judicis d’aplicabilitat i rellevància d’acord amb les exigències establertes pel Ple del Tribunal Constitucional en la interlocutòria d’inadmissió, o bé que eventualment es plantegi una nova qüestió d’inconstitucionalitat en relació amb altres recursos contenciosos administratius tramitats sobre aquesta mateixa qüestió.