1. Guany patrimonial no justificat i càrrega de la prova en l’IRPF.

El Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència de 27 de novembre de 2025, aborda la qualificació de determinats ingressos com a guanys patrimonials no justificats en l’IRPF i fixa un criteri rellevant sobre la càrrega de la prova. El litigi sorgeix arran d’una regularització practicada per la Inspecció respecte de diversos abonaments en comptes bancaris dels contribuents en els exercicis 2013 a 2015, que van ser considerats rendes no declarades en no poder-se vincular amb les fonts de renda prèviament declarades.

En el present cas, l’Administració i la Sala d’instància van considerar que la donació no havia estat justificada, atès que no es va provar l’origen o font dels elements patrimonials, concloent que el contribuent ha d’aportar prova de l’“origen real dels fons”.

La qüestió jurídica clau que analitza el TS és si n’hi ha prou amb identificar l’origen material dels diners (qui els entrega i des de quin compte) o si, a més, és necessari justificar el títol jurídic que explica la transmissió. La Sala resol aquesta qüestió establint com a doctrina que no és suficient amb acreditar la procedència dels fons, sinó que el contribuent ha de provar de manera plena l’origen dels elements patrimonials, cosa que implica no només identificar el mitjà de transmissió i la persona de qui provenen, sinó també justificar la causa o negoci jurídic en virtut del qual s’ha produït aquesta transmissió.

En el cas que ens ocupa, la contribuent va justificar l’origen dels fons mitjançant donacions i un préstec familiar posteriorment condonat, aportant documentació acreditativa com transferències bancàries i un document privat de donació.

El Tribunal entén que, si l’Administració no està d’acord amb la naturalesa jurídica de l’operació, l’ha de qualificar conforme a l’article 13 de la LGT i exigir el tribut corresponent, però no recórrer automàticament a la figura de guany patrimonial no justificat.

A més, conclou que es desvirtuarà la presumpció de guany patrimonial no justificat si s’acrediten tres elements probatoris: procedència dels fons (qui els entrega); mitjà de transmissió (com es reben, en aquest cas, mitjançant transferències aportades) i; la causa jurídica que justifica l’ingrés (en aquest cas, donació realitzada mitjançant document privat de donació signat per les parts).

Com a conclusió, el TS ha anul·lat la qualificació de guany patrimonial no justificat en l’IRPF en considerar provat l’origen dels elements patrimonials i fixa com a doctrina que, conforme als articles 33 i 39 de la Llei de l’IRPF, el contribuent pot desvirtuar aquesta qualificació si acredita adequadament la procedència dels béns. A més, el Suprem recorda la seva doctrina prèvia i conclou que aquesta figura només procedeix quan no és possible identificar l’origen o font dels béns. En aquest supòsit, en haver-se justificat adequadament la procedència dels fons, no escau la seva aplicació.

2. La cotitularitat bancària no equival a donació.

La Consulta Vinculant V0353-26, de 19 de febrer de 2026, de la Direcció General de Tributs (DGT) examina si existeix donació subjecta a l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) quan una mare, després del decés del seu espòs, incorpora algun dels seus fills com a cotitular dels seus comptes bancaris.

La DGT recorda que l’ISD grava les adquisicions lucratives “inter vivos”, és a dir, l’adquisició de béns o drets per donació o negoci jurídic gratuït, essent subjecte passiu el donatari o beneficiari. Per això, perquè hi hagi tributació per donació no n’hi ha prou amb aparèixer com a cotitular en un compte: ha d’existir una veritable atribució patrimonial gratuïta.

Des de la perspectiva civil, la donació exigeix un acte de liberalitat, amb desplaçament patrimonial gratuït, acceptació del donatari i, en termes doctrinals, empobriment del donant, enriquiment del donatari i animus donandi. Si aquests elements no concorren, no es pot afirmar l’existència de donació.

La DGT insisteix a distingir entre: titularitat de disposició davant el banc i titularitat dominical o propietat real dels fons dipositats, ja que el fet que un compte figuri a nom de diverses persones no significa per si mateix que els diners pertanyin a totes elles, ni que existeixi un condomini per parts iguals sobre el saldo. La cotitularitat bancària només atribueix, en principi, una facultat operativa de disposició davant l’entitat bancària.

La consulta es fonamenta expressament en la doctrina del Tribunal Suprem, especialment en la sentència de 19 de desembre de 1995, conforme a la qual els dipòsits en comptes indistints no pressuposen comunitat de domini sobre els fons i la veritable titularitat ha de determinar-se conforme a les relacions internes entre els cotitulars i a l’origen dels diners.

La inclusió d’un fill com a cotitular en el compte de la seva mare no implica necessàriament una donació si els diners continuen pertanyent materialment a la mare i la cotitularitat respon només a raons de gestió, operativa o facilitat de disposició.

Ara bé, si l’Administració aprecia, en funció de les proves, que l’operació encobreix una atribució patrimonial gratuïta real, sí podria entendre produït el fet imposable de l’ISD. La consulta subratlla, per això, que es tracta d’una qüestió de fet la qualificació de la qual correspon a l’Administració gestora competent.

En síntesi, la mera cotitularitat bancària no determina automàticament l’existència d’una donació subjecta a l’ISD. El que és decisiu no és l’aparença formal del compte, sinó si existeix o no una veritable transmissió lucrativa dels fons, qüestió que caldrà acreditar en cada cas.

3. Exempció de les UTEs que operen a l’estranger (art. 50 TRLIS).

La Resolució del Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) núm. 2501/2023, de 25 de març de 2026, analitza la regularització practicada a un grup fiscal en l’Impost sobre Societats en relació amb l’aplicació del règim d’exempció previst a l’article 50 del derogat Text Refós de la Llei de l’Impost sobre Societats (TRLIS) a les rendes obtingudes a través d’una Unió Temporal d’Empreses (UTE).

En el supòsit estudiat, tres societats integrants d’un grup fiscal van participar en una UTE, integrant en el seu resultat comptable les rendes imputades per aquesta entitat. No obstant això, van practicar els corresponents ajustos extracontables negatius en considerar aplicable l’exempció prevista a l’article 50 TRLIS, relativa a les UTEs que operen a l’estranger.

L’Administració tributària va rebutjar l’aplicació d’aquesta exempció en entendre que no s’havia acreditat prou que la UTE desenvolupés la seva activitat a l’estranger ni que les rendes procedissin efectivament de fonts situades fora d’Espanya. Aquest criteri va ser confirmat en via economicoadministrativa pel TEAR.

La controvèrsia gira entorn de la interpretació de l’article 50 TRLIS, aplicable ratione temporis, en particular sobre l’abast del requisit que la UTE “operi a l’estranger” i sobre la naturalesa de les rendes que poden beneficiar-se del mètode d’exempció.

El TEAC recorda el seu criteri tradicional, conforme al qual l’aplicació de l’exempció exigia l’existència d’una activitat efectiva a l’estranger, materialitzada en una organització mínima de mitjans personals i materials fora del territori espanyol. Sota aquesta interpretació, no resultava suficient que els béns o serveis es produïssin a Espanya amb destinació a clients o projectes situats a l’estranger.

No obstant això, el TEAC revisa la seva doctrina a la llum de la doctrina de l’Audiència Nacional (entre altres, sentències de 28 de desembre de 2019 i de 27 de gener de 2023), en virtut de la qual, en el marc del TRLIS, l’expressió “operar a l’estranger” no es pot condicionar a l’existència d’establiment permanent, a l’alta fiscal al país de destinació ni a la tributació efectiva a l’estranger; en particular: no és imprescindible l’execució material íntegra de l’activitat fora d’Espanya, sinó que és suficient la participació efectiva de la UTE en obres, serveis o subministraments realitzats a l’estranger. Cal atendre, per tant, la realitat econòmica del projecte i no exclusivament a criteris formals o d’estructura.

Així mateix, el TEAC aborda la determinació del caràcter “estranger” de les rendes. A manca d’una definició específica a l’article 50 TRLIS, acudeix a sensu contrario a l’article 13 del Reglament de l’IRNR, concloent que si les rendes no es consideren obtingudes en territori espanyol conforme a aquesta normativa, s’han de qualificar com a procedents de l’estranger als efectes de l’exempció.

El TEAC subratlla expressament que aquesta interpretació és pròpia del règim del TRLIS i no és directament traslladable a l’actual article 45.2 de la Llei 27/2014 (LIS), que remet al règim general d’exempció de l’article 22 LIS o a la deducció per doble imposició de l’article 31 LIS, integrant així requisits addicionals (com la subjecció i, si escau, tributació a l’estranger) que no eren presents en l’antic article 50 TRLIS.

A la llum del nou criteri, el TEAC conclou que, en el cas analitzat, la UTE va participar efectivament en l’execució d’un projecte a l’estranger, quedant acreditat l’origen estranger de les rendes. En conseqüència, reconeix la procedència de l’exempció.