1. Naturalesa jurídica de la responsabilitat de l’art. 43.1.a) LGT i còmput de la prescripció.

El Tribunal Econòmic‑Administratiu Central (TEAC) ha dictat resolució en data 12 de desembre de 2025, reclamació núm. 00‑07397‑2022, en la qual desestima el recurs d’alçada interposat per un administrador social enfront de la derivació de responsabilitat subsidiària acordada per l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT).

En el cas en qüestió, una societat va ser objecte d’actuacions inspectores que van abastar els exercicis 2003‑2008 en diversos tributs (IS, IVA i IRPF), concloent amb actes signades en conformitat i la imposició de sancions tributàries. Posteriorment, l’entitat va entrar en concurs de creditors, amb obertura de fase de conveni i, després del seu incompliment, fase de liquidació, constatant-se un elevat dèficit patrimonial. Això va conduir a la seva declaració de fallit per part de la AEAT al desembre de 2018.

A l’abril de 2019, la AEAT va iniciar un procediment de derivació de responsabilitat subsidiària contra un dels seus administradors, basant-se en l’existència d’infraccions tributàries fermes, la seva condició d’administrador durant els exercicis inspeccionats, una conducta considerada negligent i la prèvia declaració de fallit de la societat.

El recurrent va al·legar, entre altres qüestions, la prescripció de la facultat administrativa per a derivar responsabilitat. El TEAC, seguint doctrina jurisprudencial, distingeix dues prescripcions autònomes: i) la del dret a declarar la responsabilitat, que el seu dies a quo ve determinat per l’article 67.2 LGT; i, ii) la del dret a exigir el pagament, lligada a l’article 68.2 LGT.

Conforme al Tribunal Suprem (TS), l’inici del còmput per a responsables subsidiaris se situa en l’última actuació recaptatòria notificada al deutor abans de la seva declaració de fallit, i les actuacions recaptatòries sobre el deutor no interrompen la prescripció per a declarar responsabilitat. En el supòsit analitzat el termini no havia expirat i no concorre prescripció.

Així mateix, el TEAC assumeix expressament la línia jurisprudencial del TS que considera que la responsabilitat de l’article 43.1.a) LGT té naturalesa sancionadora i, per tant, exigeix acreditar un element subjectiu (culpabilitat o negligència), impedeix qualsevol configuració de responsabilitat objectiva i atribueix a l’Administració la càrrega de provar els fets que revelen absència de diligència.

Aquesta doctrina, reforçada per les SSTS 2161/2025, 901/2025 i 1037/2025, obliga al fet que la imputació de responsabilitat inclogui una motivació individualitzada, més enllà de la mera constatació de la condició formal d’administrador.

L’òrgan de recaptació va acreditar diverses conductes imputables al recurrent, com ara la presentació i conformitat amb autoliquidacions incorrectes (IS, IVA, IRPF), l’omissió del control mínim exigible, l’actuació directa com a representant davant la AEAT i la intervenció en actes societaris i gestió bancària de l’entitat.

Així les coses, el TEAC considera que aquestes actuacions satisfan l’estàndard probatori de culpabilitat exigit per la doctrina actual, evidenciant una absència rellevant de diligència en el compliment d’obligacions tributàries.

Així mateix, el Tribunal descarta també l’al·legada indefensió pel temps transcorregut, així com la pretesa rellevància de la qualificació del concurs com a fortuït, per ser categories jurídiques alienes al judici de culpabilitat de l’art. 43.1.a) LGT.

Per tot això, el TEAC desestima el recurs i confirma la derivació de responsabilitat subsidiària.

2. Sobre el reconeixement de la devolució del tram autonòmic de l’Impost Especial sobre Hidrocarburs a les entitats petrolieres que suporten legalment la seva repercussió.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 32/2026, de 21 de gener de 2026 (recurs de cassació número 7520/2022), aborda el recurs interposat per una entitat petroliera que va suportar la repercussió del tram autonòmic de l’Impost Especial sobre Hidrocarburs (IEH), que defensa la procedència de la seva devolució.

El citat recurs s’interposa contra la sentència de l’Audiència Nacional (AN) que va denegar la devolució del tram autonòmic del IEH en considerar que, de fer-ho, s’estaria produint un enriquiment injust, puix que el cost del tram autonòmic s’hauria traslladat al consumidor final.

La qüestió a aclarir, doncs, és si el subjecte que suporta les quotes del IEH per imposició legal, en virtut del que es disposa en l’article 14.1 del Reial decret 520/2005 , que aprova el Reglament general de desenvolupament de la Llei 58/2003, General Tributària, en matèria de revisió en via administrativa (RD 520/2005), està legitimat per a sol·licitar la devolució d’eventuals ingressos indeguts amb fonament en la contravenció de la norma que regula el tipus autonòmic amb el Dret de la Unió Europea o, per contra, està obligat a acreditar que amb l’obtenció de la devolució pretesa no es beneficiaria d’un enriquiment injust i, en particular, que les quotes la devolució de les quals sol·licita no han estat traslladades via preus al consumidor final, adquirent dels carburants.

El TS reitera que el tram autonòmic del IEH era contrari a la Directiva 2003/96/CE i que procedeix la devolució al subjecte que va suportar la repercussió legal (entitat petroliera recurrent) en la mesura en què l’Administració Tributària no ha acreditat que es produeixi un enriquiment injust derivat d’haver traslladat, totalment o parcialment, l’import del tribut als seus clients per mitjà de repercussió econòmica, a qui hagués correspost la càrrega de la prova.

Per això, el TS considera que, en el supòsit concret, no procedeix ordenar la retroacció perquè l’Administració Tributària comprovi que es compleixen els pressupostos de fet necessaris per a ordenar la devolució i l’ordena directament juntament amb els corresponents interessos de demora.

Per tot això, el TS fixa criteri jurisprudencial determinant que el consumidor final no està legitimat, en virtut del que es disposa en l’article 14.1 del RD 520/2005, per a sol·licitar la devolució com a ingrés tributari indegut de les quantitats que hagués suportat en adquisicions de productes gravats amb el tipus autonòmic establert en l’article 50 ter.1. de la Llei d’Impostos Especials, en la redacció introduïda per la disposició final 20.4 de la Llei 2/2012, de 29 de juny, ni per a ser part en l’instat per un altre obligat tributari, ja que aquestes quantitats les hauria suportat, no per disposició o repercussió legal, sinó mitjançant translació en el preu del producte, de tot o part de la quota tributària del referit IEH.

En virtut de tot l’anterior, el TS estima el recurs de cassació interposat per l’entitat petroliera, anul·la la sentència de la AN i reconeix el dret de l’entitat petroliera a obtenir la devolució del tram autonòmic del IEH.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en les seves sentències de 30 de gener de 2026 (recurs de cassació número 8401/2022), de 26 de gener de 2026 (recurs de cassació número 7520/2022) i 20 de setembre de 2024 (recurs de cassació número 1560/2021).

3. Requalificació de les operacions societàries i límit de la potestat de qualificació de l’Administració.

La sentència del Tribunal Suprem (TS, d’ara endavant) de 26 de gener de 2026 aborda l’abast de les facultats de l’administració tributària per a requalificar operacions societàries a l’efecte de l’IRPF. El litigi té el seu origen en un procediment inspector referit a l’exercici 2013, en el qual Hisenda va regularitzar la tributació d’un contribuent que havia declarat com a guany patrimonial la renda obtinguda per la transmissió de participacions d’una SL a la pròpia societat. La Inspecció dels tributs, no obstant això, va entendre que aquestes operacions, consistents en l’adquisició per la societat de participacions pròpies i la posterior reducció de capital mitjançant la seva amortització, havien de qualificar-se fiscalment com una reducció de capital amb devolució de les aportacions als socis, la qual cosa implicava la seva consideració com a rendiment del capital mobiliari, conforme a l’art. 33.3.a) de la Llei de l’IRPF.

La qüestió que va suscitar interès cassacional consistia a determinar si la AEAT pot, a l’empara de la facultat de qualificació prevista en l’art. 13 LGT, requalificar directament aquest tipus d’operacions com una reducció de capital amb devolució d’aportacions o si, per contra, aquesta requalificació exigeix la prèvia tramitació del procediment específic de declaració de conflicte en l’aplicació de la norma regulat en l’art. 15 de la Llei General Tributària (LGT).

El TS resol la controvèrsia reiterant la seva jurisprudència prèvia (STS 516/2025, de 6 de maig) sobre la delimitació entre les diferents figures antielusives previstes en la LGT (qualificació, conflicte en l’aplicació de la norma i simulació) i subratlla que aquestes institucions no són intercanviables ni poden utilitzar-se de manera discrecional per l’Administració. La facultat de qualificació de l’art. 13 LGT permet determinar la veritable naturalesa jurídica del fet, acte o negoci realitzat, amb independència de la forma o denominació que li hagin donat les parts. No obstant això, aquesta potestat es limita a una operació d’esmena jurídica dels fets en la norma aplicable i no autoritza reconstruir o reinterpretar un conjunt d’operacions amb base en una finalitat econòmica distinta de la manifestada per les parts.

En el cas objecte de sentència, l’Administració no sols es va limitar a qualificar jurídicament una operació concreta, sinó que va examinar de manera conjunta diverses actuacions societàries, que comprenien la transmissió de participacions a la pròpia societat i la posterior reducció de capital, per a concloure que en realitat existia una única operació dirigida a retornar aportacions de determinats socis. Segons el TS, aquest raonament implica atribuir als negocis jurídics una finalitat notòriament artificiosa o impròpia i considerar que la seva utilització persegueix essencialment un estalvi fiscal. Tals circumstàncies són pròpies del supòsit de conflicte en aplicació de la norma tributària previst en l’art. 15 LGT, l’apreciació del qual exigeix necessàriament la tramitació del procediment específic, inclòs l’informe preceptiu de la Comissió consultiva.

En definitiva, al no haver-se seguit el procediment, l’alt tribunal considera que l’Administració va actuar sota l’aparença d’una simple operació de qualificació quan, en realitat, estava aplicant implícitament una clàusula antielusiva. Aquesta utilització indeguda de la potestat qualificadora suposa una vulneració de les garanties procedimentals previstes en la normativa tributària i, per tant, determina la nul·litat de la regularització practicada.