1. Improcedència d’exigir l’IAE durant la pandèmia de la COVID-19 i possibilitat de devolució tributària malgrat la fermesa de la liquidació.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 173/2026, de 26 de gener (rec. 7487/2023), aborda el recurs de cassació interposat per l’Ajuntament de Barcelona contra la sentència del jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona, que va estimar parcialment el recurs contenciós administratiu interposat per una entitat de restauració contra l’acord de liquidació relatiu a l’Impost sobre Activitats Econòmiques (d’ara endavant, IAE) de l’exercici 2020, reconeixent el dret de l’entitat a obtenir al devolució proporcional de l’IAE del citat període corresponent als 133 dies de paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19.

En el present suposat, l’entitat dedicada a la restauració (donada d’alta en els epígrafs de l’IAE corresponents a bars i cafès i venda de tabac en màquines), va sol·licitar al març de 2022 la revocació i la corresponent sol·licitud de devolució d’ingressos indeguts de la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020, desestimant-se aquesta sol·licitud mitjançant resolució de l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta resolució, l’Ajuntament defensa que la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020 és ferm i no cap la seva revocació ni, per tant, aplicar la doctrina jurisprudencial del TS sobre la reducció proporcional de l’exigència de l’IAE per la paralització de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19, plasmada per l’Alt Tribunal en la seva sentència de 30 de maig de 2023 (rec. 1602/2022).

Estant en desacord amb aquesta resolució, el contribuent va interposar el corresponent recurs contenciós administratiu, després del que el jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona va dictar sentència estimant parcialment el recurs, basant-se en la doctrina establerta en la Sentència del TS prèviament citada, que permet aplicar a la paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19 la Regla 14.4 del Real Decret legislatiu 1175/1990, de 28 de setembre, pel qual s’aproven les tarifes i la instrucció de l’Impost sobre Activitats Econòmiques, sobre paralització d’indústries.

En virtut d’aquesta sentència es va reconèixer que procedia reduir la quota de l’IAE del contribuent forma proporcional a la paralització total de l’activitat i que, a més, no calia exigir-li a aquest que acredités el tancament, atès que la paralització derivava d’un acte d’autoritat públic i notori.

Si bé, com s’ha exposat, l’Ajuntament de Barcelona va interposar de cassació davant el TS contra aquesta sentència, l’Alt Tribunal desestima aquest recurs, concloent que procedeix deixar sense efecte una liquidació ferma de l’IAE i la devolució de l’ingressat per la part proporcional al temps en què es va cessar en l’activitat en 2020, ja que era obligació de l’Ajuntament, malgrat la fermesa de la liquidació, explorar qualsevol possibilitat jurídica que conduís a la reducció proporcional de la quota de l’IAE per a aconseguir l’equitat de la càrrega fiscal, en trobar-nos davant una situació excepcional, irresistible i justificada per la prevalença d’altres valors constitucionals més necessitats de protecció.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en la seva sentència de 21 de gener de 2026 (rec. 6761/2023), recurs deliberat en la mateixa data que la sentència objecte d’anàlisi.

2. Aplicació del tipus reduït del 15% del IS a entitats de nova creació.

La Direcció General de Tributs (DGT) analitza en la seva consulta vinculant V1627‑25 si una societat recentment constituïda pot aplicar el tipus reduït del 15% de l’impost de societats, previst per a entitats de nova creació, en un cas on diversos socis procedeixen d’una altra empresa que prèviament desenvolupava una activitat similar.

En el cas plantejat, dos germans eren socis d’una entitat que tenia entre les seves activitats el comerç a l’engròs de productes lactis. Aquesta activitat es va donar de baixa, encara que l’entitat va continuar amb altres línies de negoci.

Posteriorment, aquests germans, juntament amb un tercer soci, constitueixen una nova entitat, dedicada precisament a la mateixa activitat donada de baixa. La participació en la nova societat es reparteix en 45%-45%-10%, sense que existeixi transmissió jurídica d’actius o activitat des de la societat prèvia.

La nova entitat obté beneficis en el seu primer exercici, motiu pel qual es planteja si pot aplicar el tipus reduït del 15% del IS.

Al respecte, la consulta analitza l’article 29.1 de la Llei de l’impost de societats (LIS), que estableix que les entitats de nova creació poden tributar al 15% en el primer exercici amb base imposable positiva i el següent, tret que:

  • L’activitat hauria estat realitzada prèviament per persones o entitats vinculades i transmesa per qualsevol títol jurídic a la nova entitat.
  • L’activitat hauria estat exercida l’any anterior per una persona física que participi en més del 50% del capital o fons propis de l’entitat de nova creació.
  • L’entitat formi part d’un grup mercantil conforme a l’article 42 del Codi de Comerç.
  • L’entitat tingui naturalesa patrimonial, segons l’article 5.2 de la LIS.

En aquest sentit, la DGT assenyala que, encara que els germans estan vinculats amb la nova societat, no ha existit cap transmissió jurídica de l’activitat des de l’anterior donada de baixa cap a la nova, per tant, no s’incompleix el requisit de l’article 29.1.a LIS.

Al seu torn, les persones físiques que desenvolupen l’activitat (els germans) no ostenten conjuntament participacions superiors al 50% en la nova entitat, sinó que cadascuna posseeix el 45%, per la qual cosa tampoc s’incompleix l’article 29.1.b LIS.

Al seu torn, la DGT estima que no existeix grup en els termes de l’article 42 del Codi de Comerç, ja que cap dels socis controla de manera individual l’entitat i no hi ha relació de domini entre les dues societats.

Per tot això, la DGT entén que felicitat nova societat té dret a aplicar el tipus reduït del 15% del IS durant el primer exercici en què la seva base imposable resulti positiva i l’exercici següent, fins i tot si aquest llancés base imposable negativa. Tot això sempre que l’entitat no sigui patrimonial, ja que en aquest cas quedaria exclosa del benefici fiscal.

3. El règim d’ajornament en autoliquidacions de l’Impost sobre Successions i Donacions.

La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1297/2025, de 15 d’octubre (STS 4365/2025), resol una qüestió d’interès cassacional relativa a la compatibilitat entre l’article 38.1 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD) i l’article 90.2 del Reglament de l’Impost (RISD) respecte del termini per a sol·licitar l’ajornament del pagament quan la gestió del tribut es realitza mitjançant autoliquidació obligatòria.

En el cas en qüestió, els recurrents van presentar les seves autoliquidacions del ISD i, simultàniament, van sol·licitar l’ajornament especial de l’article 38 LISD.

La Junta d’Andalusia va declarar extemporànies les sol·licituds, invocant el termini reglamentari de cinc mesos de l’article 90.2 RISD per a demanar l’ajornament en autoliquidacions. Després de la desestimació en via economicoadministrativa i contenciosa, es va plantejar cassació.

Al respecte, el TS estudia al marc normatiu històric i sistemàtic del ISD, destacant:

  • L’art. 31 LISD (després de reforma 2003) va introduir el règim d’autoliquidació, avui obligatori en 14 CCAA, inclosa Andalusia.
  • L’art. 36.1 LISD estableix que les autoliquidacions es regeixen per «les seves normes específiques», excloent l’aplicació automàtica del règim general del Reglament General de Recaptació (RGR).
  • Els arts. 37 i 38 LISD van ser redactats en 1987, quan només existia el sistema de declaració.

Aquesta anàlisi porta al TS a concloure que l’article 38 LISD només regula l’ajornament de liquidacions administratives, no d’autoliquidacions, per la qual cosa estableix que per a autoliquidacions regeix per l’art. 37 LISD (norma general, que remet al RGR), i l’art. 46.1.a) RGR assenyala que la sol·licitud ha de presentar-se “dins del termini fixat per a l’ingrés […] o en la normativa específica”.

Per tot això, el Tribunal considera que exigir presentar la sol·licitud d’ajornament dins dels primers cinc mesos del termini de presentació de l’autoliquidació implica reduir per via reglamentària el termini de presentació de la pròpia autoliquidació (sis mesos), la qual cosa vulnera l’art. 62 LGT, relatiu als terminis de pagament legalment fixats, així com el principi de jerarquia normativa.

Per tant, l’art. 90.2 RISD no pot limitar el dret a sol·licitar ajornament dins del període voluntari complet i, per tant, anul·la la sentència recorreguda, ordenant l’admissió a tràmit de les sol·licituds d’ajornament dels recurrents, en considerar que van ser presentades en termini.