El Tribunal Econòmic‑Administratiu Central (TEAC) ha dictat resolució en data 12 de desembre de 2025, reclamació núm. 00‑07397‑2022, en la qual desestima el recurs d’alçada interposat per un administrador social enfront de la derivació de responsabilitat subsidiària acordada per l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT).

En el cas en qüestió, una societat va ser objecte d’actuacions inspectores que van abastar els exercicis 2003‑2008 en diversos tributs (IS, IVA i IRPF), concloent amb actes signades en conformitat i la imposició de sancions tributàries. Posteriorment, l’entitat va entrar en concurs de creditors, amb obertura de fase de conveni i, després del seu incompliment, fase de liquidació, constatant-se un elevat dèficit patrimonial. Això va conduir a la seva declaració de fallit per part de la AEAT al desembre de 2018.

A l’abril de 2019, la AEAT va iniciar un procediment de derivació de responsabilitat subsidiària contra un dels seus administradors, basant-se en l’existència d’infraccions tributàries fermes, la seva condició d’administrador durant els exercicis inspeccionats, una conducta considerada negligent i la prèvia declaració de fallit de la societat.

El recurrent va al·legar, entre altres qüestions, la prescripció de la facultat administrativa per a derivar responsabilitat. El TEAC, seguint doctrina jurisprudencial, distingeix dues prescripcions autònomes: i) la del dret a declarar la responsabilitat, que el seu dies a quo ve determinat per l’article 67.2 LGT; i, ii) la del dret a exigir el pagament, lligada a l’article 68.2 LGT.

Conforme al Tribunal Suprem (TS), l’inici del còmput per a responsables subsidiaris se situa en l’última actuació recaptatòria notificada al deutor abans de la seva declaració de fallit, i les actuacions recaptatòries sobre el deutor no interrompen la prescripció per a declarar responsabilitat. En el supòsit analitzat el termini no havia expirat i no concorre prescripció.

Així mateix, el TEAC assumeix expressament la línia jurisprudencial del TS que considera que la responsabilitat de l’article 43.1.a) LGT té naturalesa sancionadora i, per tant, exigeix acreditar un element subjectiu (culpabilitat o negligència), impedeix qualsevol configuració de responsabilitat objectiva i atribueix a l’Administració la càrrega de provar els fets que revelen absència de diligència.

Aquesta doctrina, reforçada per les SSTS 2161/2025, 901/2025 i 1037/2025, obliga al fet que la imputació de responsabilitat inclogui una motivació individualitzada, més enllà de la mera constatació de la condició formal d’administrador.

L’òrgan de recaptació va acreditar diverses conductes imputables al recurrent, com ara la presentació i conformitat amb autoliquidacions incorrectes (IS, IVA, IRPF), l’omissió del control mínim exigible, l’actuació directa com a representant davant la AEAT i la intervenció en actes societaris i gestió bancària de l’entitat.

Així les coses, el TEAC considera que aquestes actuacions satisfan l’estàndard probatori de culpabilitat exigit per la doctrina actual, evidenciant una absència rellevant de diligència en el compliment d’obligacions tributàries.

Així mateix, el Tribunal descarta també l’al·legada indefensió pel temps transcorregut, així com la pretesa rellevància de la qualificació del concurs com a fortuït, per ser categories jurídiques alienes al judici de culpabilitat de l’art. 43.1.a) LGT.

Per tot això, el TEAC desestima el recurs i confirma la derivació de responsabilitat subsidiària.

2. Sobre el reconeixement de la devolució del tram autonòmic de l’Impost Especial sobre Hidrocarburs a les entitats petrolieres que suporten legalment la seva repercussió.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 32/2026, de 21 de gener de 2026 (recurs de cassació número 7520/2022), aborda el recurs interposat per una entitat petroliera que va suportar la repercussió del tram autonòmic de l’Impost Especial sobre Hidrocarburs (IEH), que defensa la procedència de la seva devolució.

El citat recurs s’interposa contra la sentència de l’Audiència Nacional (AN) que va denegar la devolució del tram autonòmic del IEH en considerar que, de fer-ho, s’estaria produint un enriquiment injust, puix que el cost del tram autonòmic s’hauria traslladat al consumidor final.

La qüestió a aclarir, doncs, és si el subjecte que suporta les quotes del IEH per imposició legal, en virtut del que es disposa en l’article 14.1 del Reial decret 520/2005 , que aprova el Reglament general de desenvolupament de la Llei 58/2003, General Tributària, en matèria de revisió en via administrativa (RD 520/2005), està legitimat per a sol·licitar la devolució d’eventuals ingressos indeguts amb fonament en la contravenció de la norma que regula el tipus autonòmic amb el Dret de la Unió Europea o, per contra, està obligat a acreditar que amb l’obtenció de la devolució pretesa no es beneficiaria d’un enriquiment injust i, en particular, que les quotes la devolució de les quals sol·licita no han estat traslladades via preus al consumidor final, adquirent dels carburants.

El TS reitera que el tram autonòmic del IEH era contrari a la Directiva 2003/96/CE i que procedeix la devolució al subjecte que va suportar la repercussió legal (entitat petroliera recurrent) en la mesura en què l’Administració Tributària no ha acreditat que es produeixi un enriquiment injust derivat d’haver traslladat, totalment o parcialment, l’import del tribut als seus clients per mitjà de repercussió econòmica, a qui hagués correspost la càrrega de la prova.

Per això, el TS considera que, en el supòsit concret, no procedeix ordenar la retroacció perquè l’Administració Tributària comprovi que es compleixen els pressupostos de fet necessaris per a ordenar la devolució i l’ordena directament juntament amb els corresponents interessos de demora.

Per tot això, el TS fixa criteri jurisprudencial determinant que el consumidor final no està legitimat, en virtut del que es disposa en l’article 14.1 del RD 520/2005, per a sol·licitar la devolució com a ingrés tributari indegut de les quantitats que hagués suportat en adquisicions de productes gravats amb el tipus autonòmic establert en l’article 50 ter.1. de la Llei d’Impostos Especials, en la redacció introduïda per la disposició final 20.4 de la Llei 2/2012, de 29 de juny, ni per a ser part en l’instat per un altre obligat tributari, ja que aquestes quantitats les hauria suportat, no per disposició o repercussió legal, sinó mitjançant translació en el preu del producte, de tot o part de la quota tributària del referit IEH.

En virtut de tot l’anterior, el TS estima el recurs de cassació interposat per l’entitat petroliera, anul·la la sentència de la AN i reconeix el dret de l’entitat petroliera a obtenir la devolució del tram autonòmic del IEH.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en les seves sentències de 30 de gener de 2026 (recurs de cassació número 8401/2022), de 26 de gener de 2026 (recurs de cassació número 7520/2022) i 20 de setembre de 2024 (recurs de cassació número 1560/2021).

3. Requalificació de les operacions societàries i límit de la potestat de qualificació de l’Administració.

La sentència del Tribunal Suprem (TS, d’ara endavant) de 26 de gener de 2026 aborda l’abast de les facultats de l’administració tributària per a requalificar operacions societàries a l’efecte de l’IRPF. El litigi té el seu origen en un procediment inspector referit a l’exercici 2013, en el qual Hisenda va regularitzar la tributació d’un contribuent que havia declarat com a guany patrimonial la renda obtinguda per la transmissió de participacions d’una SL a la pròpia societat. La Inspecció dels tributs, no obstant això, va entendre que aquestes operacions, consistents en l’adquisició per la societat de participacions pròpies i la posterior reducció de capital mitjançant la seva amortització, havien de qualificar-se fiscalment com una reducció de capital amb devolució de les aportacions als socis, la qual cosa implicava la seva consideració com a rendiment del capital mobiliari, conforme a l’art. 33.3.a) de la Llei de l’IRPF.

La qüestió que va suscitar interès cassacional consistia a determinar si la AEAT pot, a l’empara de la facultat de qualificació prevista en l’art. 13 LGT, requalificar directament aquest tipus d’operacions com una reducció de capital amb devolució d’aportacions o si, per contra, aquesta requalificació exigeix la prèvia tramitació del procediment específic de declaració de conflicte en l’aplicació de la norma regulat en l’art. 15 de la Llei General Tributària (LGT).

El TS resol la controvèrsia reiterant la seva jurisprudència prèvia (STS 516/2025, de 6 de maig) sobre la delimitació entre les diferents figures antielusives previstes en la LGT (qualificació, conflicte en l’aplicació de la norma i simulació) i subratlla que aquestes institucions no són intercanviables ni poden utilitzar-se de manera discrecional per l’Administració. La facultat de qualificació de l’art. 13 LGT permet determinar la veritable naturalesa jurídica del fet, acte o negoci realitzat, amb independència de la forma o denominació que li hagin donat les parts. No obstant això, aquesta potestat es limita a una operació d’esmena jurídica dels fets en la norma aplicable i no autoritza reconstruir o reinterpretar un conjunt d’operacions amb base en una finalitat econòmica distinta de la manifestada per les parts.

En el cas objecte de sentència, l’Administració no sols es va limitar a qualificar jurídicament una operació concreta, sinó que va examinar de manera conjunta diverses actuacions societàries, que comprenien la transmissió de participacions a la pròpia societat i la posterior reducció de capital, per a concloure que en realitat existia una única operació dirigida a retornar aportacions de determinats socis. Segons el TS, aquest raonament implica atribuir als negocis jurídics una finalitat notòriament artificiosa o impròpia i considerar que la seva utilització persegueix essencialment un estalvi fiscal. Tals circumstàncies són pròpies del supòsit de conflicte en aplicació de la norma tributària previst en l’art. 15 LGT, l’apreciació del qual exigeix necessàriament la tramitació del procediment específic, inclòs l’informe preceptiu de la Comissió consultiva.

En definitiva, al no haver-se seguit el procediment, l’alt tribunal considera que l’Administració va actuar sota l’aparença d’una simple operació de qualificació quan, en realitat, estava aplicant implícitament una clàusula antielusiva. Aquesta utilització indeguda de la potestat qualificadora suposa una vulneració de les garanties procedimentals previstes en la normativa tributària i, per tant, determina la nul·litat de la regularització practicada.

The post Alertes Tributàries · Març 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 173/2026, de 26 de gener (rec. 7487/2023), aborda el recurs de cassació interposat per l’Ajuntament de Barcelona contra la sentència del jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona, que va estimar parcialment el recurs contenciós administratiu interposat per una entitat de restauració contra l’acord de liquidació relatiu a l’Impost sobre Activitats Econòmiques (d’ara endavant, IAE) de l’exercici 2020, reconeixent el dret de l’entitat a obtenir al devolució proporcional de l’IAE del citat període corresponent als 133 dies de paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19.

En el present suposat, l’entitat dedicada a la restauració (donada d’alta en els epígrafs de l’IAE corresponents a bars i cafès i venda de tabac en màquines), va sol·licitar al març de 2022 la revocació i la corresponent sol·licitud de devolució d’ingressos indeguts de la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020, desestimant-se aquesta sol·licitud mitjançant resolució de l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta resolució, l’Ajuntament defensa que la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020 és ferm i no cap la seva revocació ni, per tant, aplicar la doctrina jurisprudencial del TS sobre la reducció proporcional de l’exigència de l’IAE per la paralització de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19, plasmada per l’Alt Tribunal en la seva sentència de 30 de maig de 2023 (rec. 1602/2022).

Estant en desacord amb aquesta resolució, el contribuent va interposar el corresponent recurs contenciós administratiu, després del que el jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona va dictar sentència estimant parcialment el recurs, basant-se en la doctrina establerta en la Sentència del TS prèviament citada, que permet aplicar a la paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19 la Regla 14.4 del Real Decret legislatiu 1175/1990, de 28 de setembre, pel qual s’aproven les tarifes i la instrucció de l’Impost sobre Activitats Econòmiques, sobre paralització d’indústries.

En virtut d’aquesta sentència es va reconèixer que procedia reduir la quota de l’IAE del contribuent forma proporcional a la paralització total de l’activitat i que, a més, no calia exigir-li a aquest que acredités el tancament, atès que la paralització derivava d’un acte d’autoritat públic i notori.

Si bé, com s’ha exposat, l’Ajuntament de Barcelona va interposar de cassació davant el TS contra aquesta sentència, l’Alt Tribunal desestima aquest recurs, concloent que procedeix deixar sense efecte una liquidació ferma de l’IAE i la devolució de l’ingressat per la part proporcional al temps en què es va cessar en l’activitat en 2020, ja que era obligació de l’Ajuntament, malgrat la fermesa de la liquidació, explorar qualsevol possibilitat jurídica que conduís a la reducció proporcional de la quota de l’IAE per a aconseguir l’equitat de la càrrega fiscal, en trobar-nos davant una situació excepcional, irresistible i justificada per la prevalença d’altres valors constitucionals més necessitats de protecció.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en la seva sentència de 21 de gener de 2026 (rec. 6761/2023), recurs deliberat en la mateixa data que la sentència objecte d’anàlisi.

2. Aplicació del tipus reduït del 15% del IS a entitats de nova creació.

La Direcció General de Tributs (DGT) analitza en la seva consulta vinculant V1627‑25 si una societat recentment constituïda pot aplicar el tipus reduït del 15% de l’impost de societats, previst per a entitats de nova creació, en un cas on diversos socis procedeixen d’una altra empresa que prèviament desenvolupava una activitat similar.

En el cas plantejat, dos germans eren socis d’una entitat que tenia entre les seves activitats el comerç a l’engròs de productes lactis. Aquesta activitat es va donar de baixa, encara que l’entitat va continuar amb altres línies de negoci.

Posteriorment, aquests germans, juntament amb un tercer soci, constitueixen una nova entitat, dedicada precisament a la mateixa activitat donada de baixa. La participació en la nova societat es reparteix en 45%-45%-10%, sense que existeixi transmissió jurídica d’actius o activitat des de la societat prèvia.

La nova entitat obté beneficis en el seu primer exercici, motiu pel qual es planteja si pot aplicar el tipus reduït del 15% del IS.

Al respecte, la consulta analitza l’article 29.1 de la Llei de l’impost de societats (LIS), que estableix que les entitats de nova creació poden tributar al 15% en el primer exercici amb base imposable positiva i el següent, tret que:

• L’activitat hauria estat realitzada prèviament per persones o entitats vinculades i transmesa per qualsevol títol jurídic a la nova entitat.
• L’activitat hauria estat exercida l’any anterior per una persona física que participi en més del 50% del capital o fons propis de l’entitat de nova creació.
• L’entitat formi part d’un grup mercantil conforme a l’article 42 del Codi de Comerç.
• L’entitat tingui naturalesa patrimonial, segons l’article 5.2 de la LIS.

En aquest sentit, la DGT assenyala que, encara que els germans estan vinculats amb la nova societat, no ha existit cap transmissió jurídica de l’activitat des de l’anterior donada de baixa cap a la nova, per tant, no s’incompleix el requisit de l’article 29.1.a LIS.

Al seu torn, les persones físiques que desenvolupen l’activitat (els germans) no ostenten conjuntament participacions superiors al 50% en la nova entitat, sinó que cadascuna posseeix el 45%, per la qual cosa tampoc s’incompleix l’article 29.1.b LIS.

Al seu torn, la DGT estima que no existeix grup en els termes de l’article 42 del Codi de Comerç, ja que cap dels socis controla de manera individual l’entitat i no hi ha relació de domini entre les dues societats.

Per tot això, la DGT entén que felicitat nova societat té dret a aplicar el tipus reduït del 15% del IS durant el primer exercici en què la seva base imposable resulti positiva i l’exercici següent, fins i tot si aquest llancés base imposable negativa. Tot això sempre que l’entitat no sigui patrimonial, ja que en aquest cas quedaria exclosa del benefici fiscal.

3. El règim d’ajornament en autoliquidacions de l’Impost sobre Successions i Donacions.

La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1297/2025, de 15 d’octubre (STS 4365/2025), resol una qüestió d’interès cassacional relativa a la compatibilitat entre l’article 38.1 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD) i l’article 90.2 del Reglament de l’Impost (RISD) respecte del termini per a sol·licitar l’ajornament del pagament quan la gestió del tribut es realitza mitjançant autoliquidació obligatòria.

En el cas en qüestió, els recurrents van presentar les seves autoliquidacions del ISD i, simultàniament, van sol·licitar l’ajornament especial de l’article 38 LISD.

La Junta d’Andalusia va declarar extemporànies les sol·licituds, invocant el termini reglamentari de cinc mesos de l’article 90.2 RISD per a demanar l’ajornament en autoliquidacions. Després de la desestimació en via economicoadministrativa i contenciosa, es va plantejar cassació.

Al respecte, el TS estudia al marc normatiu històric i sistemàtic del ISD, destacant:

• L’art. 31 LISD (després de reforma 2003) va introduir el règim d’autoliquidació, avui obligatori en 14 CCAA, inclosa Andalusia.
• L’art. 36.1 LISD estableix que les autoliquidacions es regeixen per «les seves normes específiques», excloent l’aplicació automàtica del règim general del Reglament General de Recaptació (RGR).
• Els arts. 37 i 38 LISD van ser redactats en 1987, quan només existia el sistema de declaració.

Aquesta anàlisi porta al TS a concloure que l’article 38 LISD només regula l’ajornament de liquidacions administratives, no d’autoliquidacions, per la qual cosa estableix que per a autoliquidacions regeix per l’art. 37 LISD (norma general, que remet al RGR), i l’art. 46.1.a) RGR assenyala que la sol·licitud ha de presentar-se “dins del termini fixat per a l’ingrés […] o en la normativa específica”.

Per tot això, el Tribunal considera que exigir presentar la sol·licitud d’ajornament dins dels primers cinc mesos del termini de presentació de l’autoliquidació implica reduir per via reglamentària el termini de presentació de la pròpia autoliquidació (sis mesos), la qual cosa vulnera l’art. 62 LGT, relatiu als terminis de pagament legalment fixats, així com el principi de jerarquia normativa.

Per tant, l’art. 90.2 RISD no pot limitar el dret a sol·licitar ajornament dins del període voluntari complet i, per tant, anul·la la sentència recorreguda, ordenant l’admissió a tràmit de les sol·licituds d’ajornament dels recurrents, en considerar que van ser presentades en termini.

The post Alertes Tributàries · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 5229/2025, de 24 de novembre (rec. 5958/2023), analitza quins efectes jurídics té el fet que l’òrgan administratiu competent per imposar una sanció desatengui la sol·licitud d’una determinada prova formulada en temps i forma per l’interessat en el procediment sancionador, sense justificar ni motivar el rebuig o la denegació de la seva pràctica.

En el supòsit de fet analitzat, l’Administració Tributària (AT), després de la comprovació efectuada a un contribuent, li va notificar l’inici d’un procediment sancionador, considerant que havia incorregut en una infracció tributària per haver emès factures falses i cobrat per serveis no realitzats.

Tot i que el contribuent va sol·licitar que es practiquessin diverses proves amb la finalitat de demostrar que sí que s’havien dut a terme els treballs facturats, l’AT va ignorar aquesta sol·licitud i va notificar l’acord sancionador corresponent, sense pronunciar-se sobre la pertinència de les proves sol·licitades ni motivar-ne la denegació.

A la vista d’això, el contribuent va plantejar que aquesta desatenció vulneraria tant el dret a la presumpció d’innocència com el dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa.

En la sentència de la instància prèvia impugnada pel contribuent, l’Audiència Nacional no es pronuncia sobre la suposada infracció del principi de presumpció d’innocència, ni examina la influència que podria haver tingut el rebuig de la prova de descàrrec en el desenllaç del procediment sancionador.

Per la seva banda, el TS estima el recurs de cassació interposat pel contribuent i determina que no és constitucionalment lícit el rebuig immotivat de mitjans de prova de descàrrec sol·licitats per l’expedientat en la seva defensa en el si d’un expedient sancionador, recaient sobre l’AT el deure de motivar per què rebutja o ignora les proves sol·licitades pel contribuent. Aquest rebuig no pot ser discrecional en cap cas, sinó que ha d’obeir a causes estrictament interpretades.

A més, determina que la negativa de l’òrgan sancionador a practicar la prova de descàrrec sol·licitada, sense justificar-ne el rebuig, comporta que l’acte sancionador incorri en una arbitrarietat constitucionalment prohibida, excloent la possibilitat que el contribuent contradigui la posició administrativa mitjançant prova objectiva en contra.

Per tot això, el TS conclou que s’ha vulnerat el dret fonamental a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la defensa i, per tant, el dret a la presumpció d’innocència. En conseqüència, la sanció és nul·la de ple dret, sense que sigui possible la seva esmena o convalidació en procediments o processos posteriors.

2. Acceptació tàcita de l’herència i efectes tributaris en l’ISD.

La Resolució del Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), Sala Quarta, de 30 d’octubre de 2025 (procediments 00-03069-2024-00 i acumulats), consolida criteris sobre l’acceptació tàcita de l’herència i les seves conseqüències fiscals en l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD).

El nucli del debat resideix a determinar si determinats actes de disposició sobre fons dipositats en comptes de titularitat indistinta amb el causant constitueixen acceptació tàcita, amb la consegüent meritació del ISD, i, si és el cas, si una renúncia posterior pot neutralitzar tals efectes. La resolució aborda, a més, l’addició de béns al cabal hereditari ex art. 11 LISD davant la insuficiència probatòria de l’obligat tributari.

En l’assumpte en qüestió, el causant va instituir hereu únic al seu germà. Després de la defunció, aquest va realitzar transferències al seu favor de 170.000 € i 33.000 € des de comptes conjunts que contenien fons procedents de la venda de valors privatius del causant. Posteriorment, ja iniciada la inspecció, va atorgar renúncia pura i simple davant notari. La Inspecció va liquidar el ISD per acceptació tàcita i va incloure béns per presumpció de l’art. 11 LISD (extinció de condomini), davant la falta de prova suficient sobre el seu origen extrahereditari.

Sobre aquest tema, el TEAC assenyala que la retirada de fons privatius del causant des de comptes conjunts l’endemà de la defunció constitueix acceptació tàcita, segons disposa l’article 999.3 del Codi civil, ja que són actes que excedeixen la mera administració i desplacen propietat al patrimoni de l’hereu, la qual cosa només pot fer-se en aquesta condició.

També assenyala la resolució que la renúncia notarial no és oposable, puix que l’acceptació tàcita és irrevocable i produeix efectes civils i tributaris immediats, així com que, davant la presumpció de l’art. 11 LISD, correspon al contribuent acreditar l’origen no hereditari. La documentació aportada en el cas analitzat, com ara pagaments antics i despeses, no desvirtua la presumpció, segons el seu criteri, per la qual cosa l’addició resulta procedent.

Per tant, en la referida resolució el TEAC es reafirmen els següents principis: a) l’acceptació tàcita es consuma mitjançant actes dispositius que només pot realitzar un hereu; b) la renúncia posterior no revoca efectes civils ni tributaris ja produïts; i, c) l’addició de béns exigeix prova fefaent per a desvirtuar la presumpció legal.

3. L’arrendament d’immobles com a activitat econòmica en l’Impost de societats quan la gestió se subcontracta.

La delimitació entre activitat econòmica i mera tinença patrimonial en l’àmbit de l’Impost de societats (IS) continua sent una qüestió d’especial rellevància pràctica, en particular en estructures immobiliàries d’una certa dimensió. La Consulta Vinculant V1769-25, de 30 de setembre de 2025, de la Direcció General de Tributs (DGT) aborda novament aquesta problemàtica en analitzar si existeix activitat econòmica quan la gestió integral de l’arrendament immobiliari s’externalitza a un tercer professional, sense comptar l’entitat propietària amb empleats propis dedicats a aquesta gestió

La consultant és una societat mercantil espanyola l’objecte social de la qual inclou l’adquisició, tinença, arrendament i explotació d’immobles. El seu soci únic és una altra societat espanyola, formant totes dues parts del mateix grup mercantil a l’efecte de l’article 42 del Codi de Comerç.

L’entitat és —o serà— propietària d’un important parc immobiliari, compost per diversos edificis residencials (amb habitatges, garatges i trasters) i alguns locals comercials, situats en diferents localitats i províncies. El volum, complexitat i dimensió dels actius fan necessària una gestió professional especialitzada.

Per a això, la consultant subscriu un contracte d’administració i gestió immobiliària amb una societat tercera, aliena al grup mercantil, que aporta els mitjans humans i materials necessaris.

La consultant sol·licita confirmació a la DGT que l’arrendament dels immobles constitueix una activitat econòmica a l’efecte de l’article 5.1 de la Llei 27/2014, de l’Impost de societats (LIS), malgrat no comptar amb personal propi contractat a jornada completa per a aquesta activitat.

Sobre aquest tema, l’article 5.1 de la LIS defineix l’activitat econòmica com l’ordenació per compte propi de mitjans de producció i/o recursos humans amb la finalitat d’intervenir en la producció o distribució de béns o serveis. En el cas específic de l’arrendament d’immobles, la norma estableix com a regla general la necessitat de comptar amb almenys una persona ocupada amb contracte laboral i jornada completa.

No obstant això, la DGT destaca dos elements essencials:

Autonomia del concepte d’activitat econòmica en el IS, respecte d’altres impostos, en atenció a la naturalesa pròpia de les persones jurídiques i a la finalitat del tribut.

L’existència de realitats empresarials complexes en les quals la gestió s’articula mitjançant la subcontractació a entitats especialitzades, sense que això buidi de contingut l’activitat desenvolupada per la propietària dels immobles.

Així mateix, la DGT posa l’accent en la regla de grup: quan les entitats formen part d’un mateix grup mercantil, l’apreciació de l’activitat econòmica ha de realitzar-se considerant el conjunt del grup.

La consulta es recolza expressament en una línia doctrinal consolidada (entre altres, V3530-15, V1606-17, V1794-17 i V0346-25), que admet el compliment del requisit de l’article 5.1 LIS encara que els mitjans humans i materials no siguin propis, sinó externalitzats a tercers, fins i tot aliens al grup

La DGT valora de manera conjunta la rellevància quantitativa i qualitativa del patrimoni immobiliari, la intensitat i complexitat de la gestió necessària, l’existència d’un contracte integral de gestió, que cobreix totes les funcions essencials del negoci d’arrendament, i l’efectiva intervenció en el mercat mitjançant una organització empresarial real, encara que externalitzada.

Des d’aquesta perspectiva, l’esmentada consulta vinculant entén que l’exigència de comptar amb una persona ocupada a jornada completa no pot interpretar-se de manera rígida i merament formalista, quan aquesta funció és assumida de manera efectiva per un tercer especialitzat que actua per compte de l’entitat propietària.
Per això, la DGT conclou que, en el supòsit plantejat, l’entitat consultant desenvolupa una activitat econòmica d’arrendament d’immobles a l’efecte de l’article 5.1 de la LIS, encara que no disposi d’empleats propis, en estar els mitjans humans i materials necessaris vàlidament subcontractats a una societat tercera aliena al grup.

The post Alertes Tributàries · Gener 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La norma esmentada transposa a l’ordenament jurídic espanyol diverses directives comunitàries orientades a la creació d’una “societat del reciclatge” i a la contribució efectiva a la lluita contra el canvi climàtic, integrant els principis de responsabilitat ampliada del productor, sostenibilitat ambiental i recuperació de costos.

En execució d’aquest mandat legal i europeu, nombrosos ens locals han procedit, al llarg de l’exercici 2025, a aprovar o modificar les corresponents Ordenances fiscals amb la finalitat d’introduir noves taxes o preus públics, o d’adaptar les ja existents, destinades a finançar els costos dels serveis de recollida i gestió de residus municipals. Aquestes figures tenen com a finalitat garantir la no deficiència del servei, en compliment del principi de cobertura de costos exigit tant per la Llei 7/2022 com pel marc normatiu comunitari.

Els subjectes passius d’aquestes taxes o preus públics són les persones físiques o jurídiques que, com a productores o posseïdores de residus municipals generats en immobles d’ús residencial o d’altres usos (comercial, industrial, cultural, esportiu, etc.), resultin beneficiades o afectades per la prestació del servei. L’aplicació d’aquestes noves figures comporta, en molts casos, un increment de la càrrega impositiva local vinculada a aquests immobles a partir de l’exercici 2025.

Tanmateix, i malgrat el mandat legal, la configuració jurídica i tècnica d’aquestes noves taxes o preus públics planteja diversos dubtes de legalitat i fins i tot de constitucionalitat, per la qual cosa resulta jurídicament viable plantejar la impugnació de les liquidacions o autoliquidacions girades en aplicació d’aquestes figures, utilitzant els preceptius mitjans de revisió, amb la finalitat d’obtenir la devolució de les quotes satisfetes en cas que es declari la seva improcedència mitjançant resolució administrativa o sentència judicial o, si escau, per decisió del Tribunal Constitucional.

The post Impugnabilitat de Taxes o Preus Públics per la prestació del servei de recollida i gestió de residus de competència municipal. appeared first on ARCO Abogados.

MODEL 240

Comunicació de l’entitat constitutiva declarant de la declaració informativa de l’Impost Complementari. La seva funció principal és notificar a l’Agència Tributària quina és l’entitat constitutiva encarregada de presentar la declaració informativa de l’Impost Complementari (“GIR”).

L’han de presentar totes les entitats constitutives del grup radicades a Espanya, però aquesta obligació s’entendrà complerta mitjançant la presentació d’una única comunicació que inclogui la informació relativa a totes les entitats del grup radicades a Espanya.

Terminis de presentació del model 240:

» Període de transició (2024): En general, abans dels 3 mesos a la conclusió del termini de presentació de la declaració informativa GIR (model 241). No obstant, això quan la declaració es refereix a períodes impositius que finalitzin abans del 31 de març de 2025, la declaració haurà de presentar-se dins dels dos mesos previs al 30 de juny de 2026.

Si el període impositiu coincideix amb l’any natural (2024): del 30 d’abril al 30 de juny de 2026.

» Termini general (2025): abans dels tres mesos previs a la conclusió del termini de presentació de la declaració informativa GIR (model 241).

Si el període impositiu coincideix amb l’any natural (2025): fins el 30 de desembre de 2026.

MODEL 241

Declaració informativa de l’Impost Complementari (“GIR”). Inclou les dades essencials per determinar i comprovar l’Impost Complementari.

En general, es presenta un únic model 241 per Grup, sent l’entitat obligada la matriu última (“UPE”) o una altra entitat designada pel grup. Així, si l’entitat obligada no està radicada a Espanya, el grup no estarà obligat a presentar aquest model a Espanya.

Terminis de presentació del model 241:

» Període de transició (2024): dins dels dos mesos previs a l’últim dia del 18è mes posterior a la conclusió del període impositiu.[1]

Si el període impositiu coincideix amb l’any natural (2024): del 30 d´abril al 30 de juny de 2026.

» Termini General (2025): fins a l’últim dia del 15è mes posterior a la finalització del període impositiu.

Si el període impositiu coincideix amb l’any natural (2025): fins el 31 de març el 2027.

MODEL 242

Autoliquidació de l’Impost Complementari. Amb aquest model es compleix l’obligació material, per part de cada entitat constitutiva, de la liquidació de l’Impost Complementari.

L’obligat a presentar aquesta declaració serà cadascuna de les entitats constitutives dels grups radicades a Espanya, ja sigui el propi contribuent o el seu substitut.

Terminis de presentació del model 242:

» Període de transició (2024): 25 dies naturals següents al 18è mes posterior a la conclusió del període impositiu.[2]

Si el període impositiu coincideix amb l’any natural (2024): de l’1 al 25 de juliol de 2026.

» Termini general (2025): 25 dies naturals següents al 15è mes posterior a la conclusió del període impositiu.

Si el període impositiu coincideix amb l’any natural (2025): de l’1 al 25 d’abril de 2027.

_______________

1. Quan la declaració es refereixi a períodes impositius que finalitzin abans del 31 de març de 2025, la declaració s’haurà de presentar dins dels dos mesos previs al 30 de juny de 2026. 2. En tot cas, cap model 242 podrà presentar-se abans del 30 de juny de 2026, i el termini de 25 dies naturals es computarà a partir d’aquesta data.

The post Obligacions formals de l’Impost Complementari (Pilar 2) appeared first on ARCO Abogados.

Tanmateix, el Reial decret llei 15/2025, aprovat el 2 de desembre de 2025, n’ajorna l’entrada en vigor fins a l’any 2027, sense modificar el contingut material ni l’àmbit d’aplicació d’aquest reglament. En concret, els usuaris contribuents de l’Impost sobre Societats hauran de complir la normativa abans de l’1 de gener de 2027 i, en el cas de la resta d’usuaris (contribuents de l’IRPF que desenvolupin activitats econòmiques i contribuents de l’IRNR que obtinguin rendes mitjançant Establiments Permanents), abans de l’1 de juliol de 2027.

Cal destacar que aquest Reial decret llei requereix la convalidació del Congrés dels Diputats en el termini de 30 dies des de la seva aprovació.

Així mateix, atès que el Reglament Veri*Factu exclou de l’àmbit subjectiu els contribuents acollits al Subministrament Immediat d’Informació (SII), han estat molts els que, amb anterioritat a l’1 de gener de 2026, han sol·licitat acollir-se a aquest règim. Per això, convé assenyalar que actualment no es preveu la possibilitat de revertir-ho, ja que la normativa vigent exigeix la seva aplicació durant un any natural. Tanmateix, caldrà estar atents a una eventual modificació normativa que ho permeti o valorar altres vies possibles.

Si vol saber com el Veri*Factu i la facturació electrònica afectaran la manera de facturar, el convidem a llegir el nostre article en el següent enllaç [Article].

The post S’ajorna l’entrada en vigor del Reglament Veri*Factu per als usuaris de SIF appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem ha confirmat que el límit de l’Impost sobre el Patrimoni, tradicionalment reservat als contribuents residents fiscals a Espanya, s’ha d’aplicar també als no residents.

D’acord amb la normativa espanyola, per evitar els efectes confiscatoris de l’Impost sobre el Patrimoni, s’estableix un límit conjunt en relació amb l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. En concret, la suma de les quotes de l’Impost sobre el Patrimoni i de l’IRPF no pot superar el 60 % de les bases imposables de l’IRPF. Si se supera aquest llindar, la quota de l’Impost sobre el Patrimoni s’ha de reduir en conseqüència, sempre que la reducció no superi el 80 %.

Fins ara, aquesta limitació s’aplicava únicament als contribuents subjectes a obligació personal, és a dir, a aquells que tenen la seva residència fiscal a Espanya.

En la seva sentència de 29 d’octubre de 2025, el Tribunal Suprem va declarar que la residència habitual, ja sigui a Espanya o a l’estranger, no justifica el tracte desigual que impedeix als no residents aplicar el límit previst a l’article 31 de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni. El Tribunal va considerar que aquest tracte diferencial és discriminatori i manca de justificació objectiva.

El cas analitzat afectava una persona amb residència fiscal a Bèlgica, subjecta a l’Impost sobre el Patrimoni a Espanya per obligació real, com a propietària de béns situats en territori espanyol. El contribuent va al·legar que negar l’aplicació del límit conjunt constituïa un tracte discriminatori i vulnerava el principi de lliure circulació de capitals recollit en els Tractats de la UE.

En la seva argumentació, el Tribunal va recordar que, conforme a l’article 63 del TFUE, apartat 1, es prohibeixen totes les restriccions a la circulació de capitals entre Estats membres i entre aquests i tercers països. En aquest sentit, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha sostingut de manera constant que existeix restricció quan la normativa nacional fa menys atractiva la inversió transfronterera davant d’una situació purament interna.

Tot i que la lliure circulació de capitals admet excepcions limitades, aquestes s’han d’interpretar de manera estricta i només poden invocar-se quan les situacions comparades no siguin realment equiparables o quan la restricció estigui justificada per raons imperioses d’interès general. Segons el Tribunal Suprem, cap d’aquestes excepcions concorria en el cas.

La sentència subratlla que l’Impost sobre el Patrimoni grava la titularitat de béns i drets, per la qual cosa resulta irrellevant que la tributació es produeixi per obligació real o personal. El determinant és que es tracta de situacions comparables, en què tant el resident nacional com el resident a la UE tributen pels mateixos béns i es troben en idèntica posició d’acumulació de renda i patrimoni. Que la titularitat s’estengui a tot el patrimoni o només a una part no altera la definició del contribuent, atès que el fet imposable és la titularitat de béns, sigui del conjunt del patrimoni o d’una fracció. La distinció basada únicament en la residència fiscal genera, per tant, un tracte desigual injustificat.

El Tribunal també va fer referència a la Directiva 2011/16/UE del Consell sobre cooperació administrativa en l’àmbit fiscal, que permet a un Estat membre obtenir la informació necessària per a la correcta liquidació dels impostos coberts per aquesta Directiva. Així mateix, va citar el Conveni per evitar la doble imposició entre Espanya i Bèlgica, juntament amb el seu Protocol, de 2 de desembre de 2009, que inclou disposicions sobre no discriminació i intercanvi d’informació.

En conclusió, el Tribunal Suprem va declarar que el límit de l’Impost sobre el Patrimoni s’ha d’aplicar també als no residents. Aquest criteri ha estat confirmat en una altra sentència recent del mateix Tribunal, de 3 de novembre de 2025.

The post Límit de l’Impost sobre el Patrimoni per a no residents appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), en la seva resolució de 15 d’octubre de 2025, núm. 00/04521/2022, tracta sobre la validesa d’un requeriment de l’Administració Tributària per obtenir informes de due diligence en el marc d’una operació de compravenda de participacions socials.

L’Agència Tributària (AEAT), a través de la Dependència de Control Tributari i Duaner, va requerir a una gran empresa el lliurament dels informes de due diligence elaborats durant una operació mercantil. La companyia s’hi va oposar al·legant (i) manca de motivació sobre la transcendència tributària del requeriment, (ii) caràcter reservat i confidencial de la informació, emparada per pactes contractuals, (iii) vulneració del dret a la defensa i a no auto incriminar-se, (iv) així com aplicació de l’article 93.5 de la Llei General Tributària, que exclou de l’obligació d’informar dades privades no patrimonials i documentació vinculada a assessorament i defensa.

Per la seva banda, el TEAC confirma la validesa del requeriment, fonamentant la seva decisió en tres aspectes essencials:

Competència i motivació

El requeriment va ser emès per un òrgan competent i compleix amb els principis de motivació exigits per la Llei General Tributària (LGT).

Transcendència tributària de la due diligence

El Tribunal considera que els informes de due diligence tenen transcendència tributària, ja que inclouen informació sobre la situació financera i patrimonial, el balanç, marges de beneficis i passius ocults, així com dades fiscals i projeccions de vendes.

Aquests elements són determinants per verificar el compliment de l’article 31 de la Constitució Espanyola, que imposa l’obligació de contribuir al sosteniment de les despeses públiques.

Caràcter reservat de les dades

El TEAC aclareix que la informació sol·licitada no s’emmarca en la categoria de dades “privades no patrimonials” de l’article 93.5 LGT, per la qual cosa no existeix impediment legal per al seu lliurament.

Cal dir que aquesta resolució del TEAC fixa un criteri rellevant, encara que no vinculant (art. 239 LGT), que reforça la potestat de l’Administració per requerir informació en operacions societàries complexes.

2. La deduïbilitat fiscal en l’IS de les despeses d’exercicis prescrits amb més de 4 anys d’antiguitat.

La Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 1244/2025, de 7 d’octubre (rec. 8368/2023), resol una qüestió relativa a la possibilitat de deduir fiscalment en l’IS despeses d’exercicis prescrits amb més de 4 anys d’antiguitat.

En el supòsit analitzat, l’entitat va comptabilitzar en l’exercici 2012 una despesa en el compte de “despeses exercicis anteriors”, que va al·legar que corresponia a una compensació o indemnització satisfeta als arrendadors d’una nau que tenia llogada des de 2001 amb opció de compra i que efectivament ocupava, però que, al seu parer, no estava obligada a realitzar aquest pagament amb caràcter previ.

Per la seva banda, l’AEAT va concloure que aquest import havia de ser considerat com a rendes per l’arrendament degudes, no pagades ni provisionades, meritades entre 2001 i maig de 2010, i va admetre exclusivament la deduïbilitat fiscal de la despesa en els exercicis comprovats (2011 i 2012), però no en els anteriors (2001 a 2007), en considerar que estaven prescrits.

Aquesta regularització va ser impugnada pel contribuent en via econòmic-administrativa i, posteriorment, contenciós-administrativa davant el TSJ de Castella i Lleó, sent confirmada en ambdues instàncies.

En desacord amb la sentència del TSJ de Castella i Lleó, l’entitat va interposar recurs de cassació, sol·licitant que es reconegués la deduïbilitat d’aquesta despesa en l’exercici 2012, invocant el principi de regularització íntegra a l’efecte de corregir el resultat comptable dels exercicis 2004 i 2006 per incrementar la BIN en l’import de despesa per arrendaments, l’enriquiment injust de l’AEAT i el principi de bona administració.

El contribuent va sostenir que, si l’AEAT utilitza la potestat que li confereixen els articles 66.bis i 115 de la LGT per comprovar les Bases Imposables Negatives (BIN) i requalificar les despeses meritades en exercicis anteriors, ho ha de fer “íntegrament”, reconeixent, al seu torn, la despesa en els exercicis en què aquesta es va meritar, augmentant la base imposable negativa corresponent, fins i tot si aquest exercici estava prescrit.

L’Advocacia de l’Estat, per la seva banda, va argumentar que la deduïbilitat de despeses comptabilitzades amb caràcter posterior únicament procedirà si no resulta d’això una tributació inferior, en virtut del que estableix el TS en la seva sentència núm. 518/2024, de 22 de març (rec. 7261/2022).

Davant d’això, en l’Auto d’admissió el TS va fixar que el recurs de cassació plantejat tenia interès casacional a l’efecte de determinar si el principi d’inscripció comptable (article 19 del TRLIS, actual article 11 de la LIS) impedia la comprovació de les BIN generades en aquells exercicis previs per als quals la potestat de comprovació continua vigent, amb la finalitat d’incrementar-les en l’import de la despesa corresponent a aquests períodes.

En la sentència analitzada, el TS conclou que la imputació temporal de les despeses ha de respectar els límits legals de la prescripció i que, per tant, ni el principi de regularització íntegra ni el de bona administració permeten modificar el deute tributari d’exercicis en què la potestat de l’AEAT per liquidar ja ha prescrit.

Si bé el TS reconeix que l’AEAT té potestat per investigar BIN amb fins a deu anys d’antiguitat, aquesta facultat no permet alterar el deute tributari en períodes ja tancats per prescripció.

D’aquesta manera, l’Alt Tribunal prioritza el principi d’inscripció comptable i la prescripció, determinant que els exercicis prescrits són “inamovibles” i no poden ser recalculats per imputar-los despeses que no es van registrar en el seu moment.

En conseqüència, el TS desestima el recurs de cassació plantejat pel contribuent i confirma la sentència del TSJ de Castella i Lleó.

3. Tributació d’una donació dinerària a un no resident.

La consulta vinculant V1515-25, de 19 d’agost de 2025, de la Direcció General de Tributs (DGT) resol sobre la fiscalitat d’una donació de diners dipositats en una entitat bancària d’Espanya d’una mare, resident a Madrid, a favor del seu fill, resident a Austràlia.

La primera qüestió que aborda aquesta consulta és la relativa a la subjecció a tributació a Espanya d’aquesta operació de donació, concloent en sentit afirmatiu, per obligació real, sempre que els diners donats es trobin situats a Espanya en el moment de realització del negoci jurídic, conforme estableix l’article 7 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD).

Pel que fa a la normativa aplicable, i després de l’anàlisi dels articles 28 i 32 de la Llei de finançament de les Comunitats Autònomes, així com la disposició addicional segona de la LISD, aquesta consulta de la DGT assenyala que el donatari tindrà dret a la normativa pròpia de la Comunitat Autònoma on hagin estat situats els diners un major nombre de dies del període dels cinc anys anteriors comptats de data a data, en aquest supòsit, la de Madrid, sent aplicables, si escau, les reduccions, escales, deduccions i bonificacions que la normativa autonòmica tingui establertes.

Finalment, i donada la condició de no resident de l’obligat tributari, i no existint punt de connexió amb altres comunitats autònomes, serà l’Oficina Nacional de Gestió Tributària, Departament de Successions de no Residents, de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, l’organisme competent per a l’exacció del tribut.

The post Alertes Tributàries · Novembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

En la recent consulta vinculant, de 18 d’agost de 2025, V1508-25, la Direcció General de Tributs (DGT) analitza el tractament fiscal de la cessió de drets de crèdit dels fons de titulització.

La consulta explica de manera succinta què són els fons de titulització, indicant que es tracta de patrimonis separats, mancats de personalitat jurídica i amb un valor patrimonial net nul, integrats per drets de crèdit, presents i futurs —actiu— i pels valors de renda fixa que emetin i pels crèdits concedits per tercers —passiu—, i es caracteritzen per:

• Ser patrimonis separats i independents de les entitats que els promouen i gestionen;
• No tenir personalitat jurídica pròpia;
• Tenir una regulació tributària específica;
• Ser propietat dels partícips;
• Ser gestionats per una entitat gestora contractada a aquest efecte, per la qual activitat rep una retribució, i
• Els seus ingressos provenen dels drets de crèdit cedits, així com dels instruments de millora creditícia.

Després d’aquesta exposició, la consulta analitza si aquests fons poden ser considerats empresaris o professionals a efectes de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), concloent que, a priori, no tindrien aquesta consideració, ja que els seus ingressos són passius i no impliquen la realització d’una activitat econòmica.

En cas contrari, és a dir, si per l’estructura dels fons de titulització es dugués a terme una activitat empresarial segons la Llei de l’IVA, tindrien la consideració d’empresaris o professionals a efectes d’aquest tribut.

Tot seguit, la DGT assenyala que la transmissió dels drets de crèdit realitzada per qui no ostenti la condició d’empresari o professional a l’IVA constitueix una operació subjecta a l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITPAJD), en la modalitat de Transmissions Patrimonials Oneroses (TPO), d’acord amb el que disposa l’article 7, apartats 1 i 5 del TRLITPAJD.

Tanmateix, aquesta operació quedaria exempta per aplicació del que disposa l’article 45.I.B).15 del TRLITPAJD, que preveu expressament l’aplicació de l’exempció a la transmissió posterior dels títols que documenten els préstecs. Cal destacar que aquesta qualificació suposa un canvi de criteri respecte del manifestat per la DGT en la consulta vinculant V1081-12, de 17 de maig. Per tant, la transmissió dels drets de crèdit per part de qui no té la condició d’empresari o professional a l’IVA estaria subjecta i exempta de l’ITPAJD en la modalitat de TPO.

2. Facturació simplificada i deute de l’IVA repercutit erròniament: interpretació de l’article 203 de la Directiva 2006/112/CE a la llum de la STJUE C-794/23.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictat, en data 1 d’agost de 2025, la sentència amb número d’assumpte C-794/23 (Finanzamt Österreich / P GmbH), en què resol les qüestions prejudicials plantejades per un tribunal austríac i interpreta la Directiva 2006/112/CE en relació amb la possibilitat que l’Administració tributària determini de forma estimada l’import de l’IVA quan existeixin factures simplificades incorrectes o errònies.

En l’assumpte en qüestió, una societat austríaca (P GmbH) explotava una zona de jocs interior i va aplicar indegudament el tipus general del 20 % d’IVA sobre el preu d’entrada, quan corresponia el tipus reduït del 13 %. Va emetre rebuts simplificats (art. 238 de la Directiva 2006/112/CE), sense identificar individualment els clients, en la seva majoria consumidors finals.

Posteriorment, l’empresa va intentar rectificar les factures i l’autoliquidació, però l’Administració Tributària austríaca ho va denegar, al·legant la impossibilitat de modificar factures simplificades, el risc d’enriquiment injust i la impossibilitat d’acreditar la identitat dels destinataris.

Cal destacar que l’article 203 de la Directiva estableix que “serà deutora qualsevol persona que esmenti aquest impost en una factura”. En aquest sentit, el TJUE estableix que el deute de l’IVA derivat d’aquest precepte només existeix quan el risc de pèrdua d’ingressos fiscals és real; és a dir, quan el destinatari de la factura pot exercir el dret a la deducció. En conseqüència, respon a les qüestions prejudicials plantejades pel tribunal en la línia següent:

1. Un subjecte passiu que ha realitzat una prestació i ha esmentat en la seva factura una quota d’IVA errònia no és deutor de la part de l’IVA que s’ha facturat indegudament a una persona que no és subjecte passiu (consumidor final, en aquest cas), encara que aquest subjecte passiu hagi proporcionat prestacions de la mateixa naturalesa a altres subjectes passius.
2. El concepte de consumidor final que no gaudeix del dret a deducció es limita a les persones que no són subjectes passius, excloent els empresaris que, tot i utilitzar el bé o servei per a fins privats, mantenen aquesta condició.
3. En cas de factura simplificada, la Directiva no s’oposa al fet que els Estats membres puguin permetre a les seves autoritats tributàries o tribunals recórrer a una estimació per determinar les factures afectades per un tipus impositiu erroni, sempre que es respectin els principis de neutralitat fiscal, proporcionalitat i dret de defensa del contribuent.

Per tant, aquesta sentència del TJUE aclareix i precisa la doctrina iniciada per la STJUE de 8 de desembre de 2022, C-378/21 (Finanzamt Österreich); reforça el principi de neutralitat fiscal: l’IVA erroni pot corregir-se si no hi ha risc de pèrdua per a la Hisenda pública; introdueix una regla pràctica per a casos de facturació simplificada massiva, permetent estimacions raonades; i limita l’abast del concepte de “consumidor final” als no subjectes passius, excloent els empresaris que actuen fora de la seva activitat econòmica.

3. El tractament fiscal del repartiment de dividends no proporcionals a la participació: anàlisi de la Consulta Vinculant V1525-25 (DGT, 21/08/2025).

La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta vinculant V1525-25, de 21 d’agost de 2025, ha abordat la tributació d’un repartiment de dividends no proporcional a la participació que diverses persones físiques ostenten en una societat limitada patrimonial.

En el cas concret, el consultor és titular del 15% d’una societat limitada patrimonial (de la qual és administrador únic), mentre que la seva esposa ostenta un 25%, una de les seves filles un altre 25% i l’altra filla, un 35%. S’ha pactat un repartiment de dividends no proporcional a la participació: 40% per al consultor, 40% per a la seva esposa i 10% per a cadascuna de les dues filles. Davant d’aquesta situació, es planteja a la DGT quines són les implicacions fiscals en l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) i, si escau, en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) derivades del pagament del repartiment de dividends esmentat.

En primer lloc, la DGT determina que, tot i que amb caràcter general la distribució de dividends als socis d’una societat de responsabilitat limitada es realitza proporcionalment a la participació en el capital social que ostenta cadascun, s’admet la possibilitat que els estatuts socials recullin criteris diferents a aquesta proporcionalitat.

A continuació, estableix que, en cas de no existir previsió estatutària, la recepció de quantitats per part dels socis en una quantia que excedeixi la corresponent al seu percentatge de participació a l’entitat, realitzada amb ànim de liberalitat, tindrà la consideració d’increment patrimonial a títol gratuït, constituint un dels fets imposables de l’ISD, conforme al que preveu l’article 3.1b) de la LISD. Caldrà analitzar si concorren els requisits que configuren el fet imposable, és a dir, si ens trobem davant d’un negoci jurídic gratuït i inter vivos en què concorri l’ànim de liberalitat o animus donandi.

D’aquesta manera, conclou que sempre que existeixi animus donandi per part dels òrgans d’administració de l’entitat, la recepció de les quantitats per part dels socis en una quantia que excedeixi la corresponent al seu percentatge de participació estarà subjecta a l’ISD pel concepte de donació, essent el subjecte passiu el donatari, si no existeix previsió estatutària a la societat.

Per contra, si el repartiment de dividends que rep el soci conforme al pacte acordat suposa un repartiment no proporcional al percentatge de participació a l’entitat i aquest repartiment està previst als estatuts de la societat, aquests dividends tributen a l’IRPF del soci com a rendiments del capital mobiliari, conforme a l’article 25.1 a) de la LIRPF.

The post Alertes Tributàries · Octubre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta vinculant V0138-25, de 12 de febrer de 2025, ha abordat el tractament fiscal de la creació i venda de tokens no fungibles (NFTs) per part d’un artista digital, analitzant tant l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) com l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA).

La DGT parteix del Reglament (UE) 2023/1114 (MiCA), que defineix el concepte de criptoactiu però exclou expressament els NFTs, en considerar-los actius únics i no fungibles.

En aquest sentit, els NFTs es configuren com a certificats digitals d’autenticitat, vinculats a un arxiu digital (imatge, vídeo, música, il·lustració, etc.), que es creen i transmeten mitjançant tecnologia blockchain. La transacció no suposa el lliurament de l’arxiu digital subjacent, sinó del NFT que acredita la seva autenticitat i titularitat.

En l’àmbit de l’IRPF, la DGT recorda que tant les criptomonedes com els NFTs constitueixen béns immaterials.

D’acord amb l’article 27 de la LIRPF, els ingressos derivats de la venda de NFTs per part d’un artista que organitza pels seus propis mitjans l’activitat constitueixen rendiments d’activitats econòmiques, integrant-se els ingressos en la base imposable general (arts. 45 i 48 LIRPF) i, per tant, regint-se la seva tributació per les normes generals aplicables a aquests rendiments.

Pel que fa a l’IVA, la DGT descarta que la venda de NFTs pugui considerar-se lliurament de béns (art. 8 LIVA), ja que no es tracta de béns corporals ni es transmet l’arxiu digital en si. Per això, l’operació es qualifica com a prestació de serveis (art. 11 LIVA), concretament, com a servei prestat per via electrònica (art. 69.Tres.4º LIVA i art. 7 del Reglament (UE) 282/2011), tributant al tipus general del 21%.

Així mateix, quan la venda es canalitza mitjançant marketplaces o plataformes en línia, entra en joc l’article 9 bis del Reglament (UE) 282/2011, que presumeix que la plataforma actua en nom propi davant del comprador si fixa condicions, autoritza el pagament o no facilita la identitat de l’adquirent. En aquest cas, la plataforma és el subjecte passiu de l’IVA respecte del consumidor final, i l’artista ha de facturar a la plataforma.

Al seu torn, d’acord amb l’article 69 LIVA, si la plataforma es troba fora del territori d’aplicació de l’impost (TAI), l’operació no se sotmet a l’IVA espanyol.

Finalment, la base imposable es determina per la contraprestació rebuda (art. 78 LIVA). Si el pagament s’efectua en criptomonedes, s’ha de convertir a euros en el moment de l’operació.

2. La imputació de guanys patrimonials no justificats en règim de guanys.

La Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 977/2025, de 15 de juliol (rec. 6622/2023), resol una qüestió relativa a la individualització fiscal dels guanys patrimonials no justificats en casos de matrimoni subjectes al règim econòmic de guanys.

La resolució estableix doctrina jurisprudencial sobre la necessitat d’integrar, en l’aplicació de l’article 11.5 de la LIRPF, la presumpció de guanyalitat prevista a l’article 1361 del Codi Civil, en els casos en què no quedi acreditat el caràcter privatiu del bé en què es manifesta el guany.

L’origen del litigi es troba en la intervenció, per part de la policia francesa, de diners en efectiu no declarats en un control duaner. L’AEAT va considerar que aquesta quantitat constituïa un guany patrimonial no justificat en l’IRPF de 2012 del contribuent, determinant una liquidació de 40.556,06 euros i una sanció de 27.054,66 euros.

El TEAR de Madrid va confirmar tant la liquidació com la sanció. Per la seva banda, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va dictar sentència anul·lant la sanció per manca de motivació, però va confirmar la liquidació íntegra.

El contribuent va recórrer en cassació al·legant que s’havia d’aplicar la presumpció de guanyalitat (art. 1361 CC), la qual cosa implicaria l’atribució del guany per meitat entre els cònjuges.

El TS centra la controvèrsia en la interpretació de l’article 11.5 de la LIRPF, que regula la individualització dels guanys patrimonials no justificats, i la seva interacció amb el règim econòmic matrimonial.

En aquest sentit, l’IRPF és un impost individual, la qual cosa suposa que les rendes s’imputen en funció del seu origen o font, conforme a l’article 11.1 de la LIRPF.

En el cas dels guanys no justificats, la llei disposa que “s’atribuiran en funció de la titularitat dels béns o drets en què es manifestin”.

Per definir la titularitat, l’article 7 de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni remet expressament a les disposicions del règim econòmic matrimonial. En aquest sentit, en règim de guanys, l’article 1361 del Codi Civil estableix una presumpció iuris tantum de guanyalitat dels béns existents en el matrimoni.

En conseqüència, si l’Administració no prova el caràcter privatiu dels diners, s’ha de presumir guanya i atribuir per meitat a ambdós cònjuges.

En base a això, el TS descarta que sigui aplicable el tercer paràgraf de l’article 11.5 de la LIRPF (guanys obtinguts directament, com en el joc o subvencions), per no referir-se a supòsits de rendes no justificades. També rebutja l’argument de vincular la imputació tributària amb la responsabilitat en matèria de blanqueig de capitals (Llei 10/2010), en tractar-se de figures jurídiques amb finalitats diferents.

Per tot això, el TS estableix la següent doctrina: “Per establir la individualització fiscal dels guanys patrimonials no justificats als quals es refereix el segon paràgraf de l’article 11.5 de la LIRPF, i amb la finalitat de determinar la titularitat dels béns o drets en què es manifesta el guany no justificat, s’han de tenir en compte, en els casos de matrimoni, les disposicions reguladores del règim econòmic matrimonial aplicable, la qual cosa implicarà, si escau, l’aplicació de la presumpció a què es refereix l’article 1361 del Codi Civil.”

En conseqüència, el TS estima el recurs de cassació i anul·la la sentència del TSJ de Madrid en allò relatiu a la liquidació, per no haver-se ponderat el règim de guanys.

3. Fiscalitat de la indemnització per resolució unilateral de contractes d’agència.

La Sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (Granada), de 8 d’abril de 2025, dictada en el recurs 321/2021, tracta sobre la qualificació fiscal d’una indemnització percebuda per la resolució unilateral d’un contracte d’agència i, més concretament, si s’hi aplica la reducció del 30% en rendiments irregulars de l’IRPF.

El cas parteix de la resolució unilateral d’un contracte d’agència subscrit entre una entitat en règim d’atribució de rendes, una comunitat de béns, i una mercantil, que va donar lloc al pagament d’una indemnització calculada conforme a la Llei sobre Contracte d’Agència.

El contribuent va aplicar en el seu IRPF la reducció per rendes irregulars regulada a l’article 32 de la Llei de l’IRPF; no obstant això, l’Administració Tributària va denegar aquesta aplicació sobre la indemnització, en considerar que no es tractava d’un rendiment irregular ni vinculat a un període de generació superior a dos anys, sinó que la indemnització naixia amb la resolució contractual i no pel cessament de l’activitat econòmica. El contribuent va defensar que la indemnització tenia naturalesa de rendiment irregular amb període de generació superior a dos anys, per derivar de l’extinció del contracte d’agència, i que, per tant, s’hi havia d’aplicar la reducció del 30%.

El Tribunal conclou que aquesta indemnització no pot considerar-se rendiment irregular amb període superior a dos anys ni acollir-se a la reducció del 30% prevista a l’article 32.1 de la Llei de l’IRPF, ja que el seu meritament es produeix en el moment de la resolució contractual i no durant la vigència del contracte. A més, no es tracta d’una indemnització per cessament d’activitat econòmica ni per substitució de drets econòmics de durada indefinida, requisits necessaris per aplicar la reducció.

Tot això s’argumenta en el fet que la indemnització no té encaix en cap dels supòsits contemplats en la normativa aplicable, ja que no es percep per un dret generat al llarg dels anys, sinó que està motivada exclusivament per la resolució unilateral del contracte, per la qual cosa el seu moment de generació és únic i no es produeix durant un període de temps, sent la durada del contracte d’agència únicament determinant per al càlcul de la indemnització. És a dir, l’import de la indemnització no s’ha generat al llarg del temps durant el qual s’ha mantingut la relació comercial, sinó que neix ex novo.

Al marge d’això, i del fet que per calcular l’import de la indemnització s’hagi considerat la durada de la relació amb l’empresa, tampoc pot classificar-se entre els rendiments qualificats per l’article 25 del Reglament de l’Impost com a “obtinguts de forma notòriament irregular en el temps” o com a “indemnització per cessament d’activitats”, ja que en el present cas no consta que la comunitat de béns o el contribuent hagin cessat en la seva activitat econòmica d’agent comercial, sinó que han deixat de tenir una relació comercial amb aquella mercantil.

Per tot això, el TSJ d’Andalusia desestima el recurs del recurrent i confirma la legalitat de l’actuació administrativa impugnada, seguint el criteri d’altres TSJ en assumptes similars, per la inaplicabilitat de la reducció del 30% a la indemnització per resolució unilateral del contracte d’agència.

The post Alertes Tributàries · Setembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.