1. Facultat de l’Administració tributària per comprovar crèdits fiscals durant 10 anys.
La recent sentència del Tribunal Suprem, de 23 de juliol de 2026, confirma que l’Administració tributària pot comprovar crèdits fiscals (bases imposables negatives, deduccions o quotes pendents de compensació) durant un termini de 10 anys, fins i tot quan procedeixin d’exercicis prescrits, sempre que produeixin efectes en períodes que encara siguin susceptibles de regularització.
El cas analitzat pel Tribunal Suprem afecta una societat que acumulava saldos d’IVA pendents de compensar i que, posteriorment, va aplicar en les liquidacions de l’impost dels períodes no prescrits objecte d’inspecció. L’empresa sostenia que l’Administració no podia revisar aquests saldos, atès que havia prescrit el dret a liquidar els exercicis en què es van generar.
La Sala posa de manifest la distinció entre el dret a liquidar i la facultat de comprovació i investigació de l’Administració tributària. El dret a regularitzar el deute tributari mitjançant liquidació està subjecte al termini general de prescripció de 4 anys, mentre que la potestat de comprovar elements tributaris procedents d’exercicis prescrits que despleguen efectes en exercicis posteriors oberts a regularització està limitada a un termini de 10 anys.
Precisament per reforçar aquesta distinció, la reforma de la Llei General Tributària de 2015 (Llei 34/2015) va introduir l’article 66 bis, establint un règim específic per a la comprovació. Així, si bé la prescripció impedeix liquidar un exercici, no impedeix comprovar crèdits fiscals generats en aquell exercici quan encara produeixen efectes en períodes no prescrits.
Per tot això, el Tribunal Suprem desestima el recurs de l’empresa recurrent i fixa doctrina jurisprudencial en el sentit que l’Administració tributària pot comprovar els saldos d’IVA pendents de compensació i la resta de crèdits fiscals generats en períodes anteriors, sempre que aquesta comprovació es dugui a terme en el marc d’un procediment relatiu a períodes respecte dels quals el dret a liquidar no hagi prescrit.
2. Doctrina de la troballa casual respecte de documentació obtinguda fora del període expressament indicat en l’autorització judicial.
La recent sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, de 24 de juliol de 2026, analitza si la documentació obtinguda durant un registre autoritzat judicialment per a determinats exercicis fiscals, en aquest cas 2016 i 2017, pot emparar la regularització i sanció d’exercicis diferents, concretament el 2015, en aplicació de la doctrina de la troballa casual.
En aquest supòsit, l’Administració tributària va iniciar una inspecció general al domicili de l’entitat per als exercicis fiscals 2016 i 2017, autoritzada judicialment mitjançant una interlocutòria que no delimitava expressament els exercicis afectats. Durant el registre es va intervenir documentació amb contingut fiscal corresponent també a l’exercici 2015, informació que va ser descoberta posteriorment a les dependències de l’Administració. La societat va impugnar la regularització i la sanció derivades de l’exercici 2015 al·legant una extralimitació temporal de l’autorització judicial i la vulneració del dret a la inviolabilitat del domicili. La qüestió principal consistia a determinar si la doctrina de la troballa casual podia estendre la validesa de la prova a un exercici fiscal inicialment no autoritzat.
En aquest context, la recurrent sostenia que la documentació relativa a l’exercici 2015 havia estat obtinguda sense una autorització judicial expressa per a aquest exercici. L’Administració, per contra, argumentava que l’autorització no limitava expressament els exercicis objecte d’inspecció i que l’ampliació de l’abast del procediment va ser comunicada posteriorment a l’obligat tributari, sense que s’haguessin vulnerat drets fonamentals.
El Tribunal confirma la posició de l’AEAT en considerar que l’actuació inspectora va ser plenament ajustada a dret a la llum de la doctrina de la troballa casual. Raona que l’autorització judicial d’entrada i registre es va obtenir legítimament i no va ser objecte d’impugnació, i que la documentació corresponent a l’exercici 2015, tot i haver estat descoberta amb posterioritat a l’inici de les actuacions, mantenia una connexió directa amb l’activitat econòmica inspeccionada, sense que això comportés una actuació indiscriminada, generalitzada o desproporcionada.
Així mateix, destaca que l’ampliació de l’abast de les actuacions va ser degudament comunicada a l’obligat tributari, preservant-se en tot moment les seves garanties procedimentals i el seu dret de defensa. En conseqüència, desestima les pretensions de la mercantil i confirma íntegrament la sentència d’instància.
Finalment, la Sala estableix doctrina sobre l’aplicació de la figura de la troballa casual en l’àmbit tributari, reafirmant la jurisprudència existent fins al moment, sense introduir canvis ni matisacions substancials en la línia doctrinal ja consolidada.
3. Criteris de tributació dels treballadors estrangers desplaçats temporalment.
El passat 3 de juliol, la Direcció General de Tributs va emetre la consulta V5112/2026, en la qual analitza el tractament fiscal aplicable a uns treballadors contractats per una societat resident a l’Aràbia Saudita que són desplaçats temporalment a Espanya per prestar-hi els seus serveis.
En el supòsit plantejat, els treballadors mantenen la seva residència habitual, el nucli familiar, el vincle laboral i el centre d’interessos a l’Aràbia Saudita, i la seva estada a Espanya no supera els 183 dies. A més, les remuneracions són satisfetes íntegrament per la societat saudita, sense que l’entitat espanyola assumeixi o refacturi aquests costos salarials. La participació de la companyia espanyola en el desenvolupament laboral dels treballadors es limita a determinades funcions administratives i laborals.
La qüestió essencial consisteix a determinar si les remuneracions corresponents al treball desenvolupat físicament a Espanya poden quedar sotmeses a tributació en aquest país i, especialment, si la societat espanyola pot arribar a ser considerada el veritable ocupador dels treballadors desplaçats.
La DGT parteix de l’article 15 del Conveni per evitar la doble imposició entre Espanya i l’Aràbia Saudita, que segueix el Model de Conveni de l’OCDE. Com a regla general, estableix que quan un treballador resident en un Estat (Aràbia Saudita) presta físicament els seus serveis en un altre Estat (Espanya), aquest darrer pot gravar la remuneració corresponent.
Tanmateix, existeix una excepció que permet que sigui l’Estat de residència qui exerceixi la potestat tributària, sempre que concorrin tres requisits: que l’estada al país on es desenvolupa el treball no excedeixi de 183 dies en qualsevol període de dotze mesos; que les remuneracions siguin satisfetes per un ocupador no resident a Espanya; i que el cost d’aquestes remuneracions no sigui suportat per un establiment permanent de l’ocupador situat a Espanya.
Malgrat que en el cas analitzat es compleixen aparentment aquestes tres condicions i que, en principi, l’Estat competent per gravar les rendes seria el de residència (Aràbia Saudita), la consulta introdueix un matís rellevant en relació amb el segon requisit: no n’hi ha prou amb atendre exclusivament qui figura formalment com a ocupador en el contracte laboral.
La DGT, seguint els comentaris al Model de Conveni de l’OCDE, recorda que cal analitzar qui actua com a ocupador efectiu, més enllà de les estipulacions formals. A aquest efecte poden resultar rellevants factors com qui dona instruccions al treballador, qui controla el lloc de treball, qui assumeix el risc i la responsabilitat sobre el resultat dels serveis, qui proporciona les eines de treball o qui decideix les vacances i l’organització laboral, entre altres aspectes.
També es destaca la importància de la forma en què s’estructura econòmicament la relació entre les dues societats. En particular, la refacturació directa de les remuneracions pot constituir un indici que l’entitat receptora dels serveis és, en realitat, l’ocupador econòmic, si bé la DGT subratlla que aquest és només un element més que ha de ser valorat conjuntament amb la resta de circumstàncies concurrents.
En definitiva, la rellevància d’aquesta consulta rau en el fet que, en els desplaçaments internacionals de treballadors, no és suficient comprovar el límit dels 183 dies o la identificació formal de l’ocupador. És imprescindible analitzar també la realitat econòmica i organitzativa de la relació entre empreses i el grau d’integració dels treballadors en l’entitat receptora. Només a partir d’una anàlisi global de tots els elements que configuren cada cas es podrà determinar, amb una base raonable, el país competent per gravar les rendes obtingudes.
