1. Facultat de l’Administració Tributària per comprovar crèdits fiscals durant 10 anys.

La recent sentència del Tribunal Suprem, de 23 de juliol de 2026, confirma que l’Administració Tributària pot comprovar crèdits fiscals (bases imposables negatives, deduccions o quotes pendents de compensació) durant un termini de 10 anys, fins i tot quan procedeixin d’exercicis prescrits i en la mesura que produeixin efectes en períodes encara susceptibles de regularització.

El cas analitzat pel Tribunal Suprem afecta una societat que acumulava saldos d’IVA pendents de compensar i que, posteriorment, va aplicar en les liquidacions de l’impost dels períodes no prescrits objecte d’inspecció. L’empresa argumentava que l’Administració no podia revisar aquests saldos, atès que havia prescrit el dret a liquidar els exercicis en què es van generar els saldos en qüestió.

La Sala posa de manifest la distinció entre el dret a liquidar i la facultat de comprovació i investigació de l’Administració tributària. El dret a regularitzar el deute tributari mitjançant liquidació està subjecte al termini general de prescripció de 4 anys, mentre que la potestat comprovadora d’elements tributaris procedents d’exercicis prescrits que despleguen efectes en exercicis posteriors oberts a regularització està limitada a un termini de 10 anys.

Precisament per reforçar aquesta distinció, la reforma de la Llei General Tributària de 2015 (Llei 34/2015) va introduir l’article 66 bis, establint un règim específic per a la comprovació, ja que, si bé la prescripció prohibeix liquidar un exercici, no impedeix, tanmateix, comprovar crèdits fiscals generats en aquest exercici quan encara produeixen efectes en períodes no prescrits. Per tot això, el Tribunal Suprem desestima el recurs de l’empresa recurrent, fixant doctrina jurisprudencial en el sentit que l’Administració tributària pot comprovar els saldos d’IVA pendents de compensació i la resta de crèdits fiscals generats en períodes anteriors, sempre que aquesta comprovació es dugui a terme en el marc d’un procediment relatiu a períodes el dret a liquidar dels quals no hagi prescrit.

2. Doctrina de la troballa casual respecte de documentació obtinguda fora del període expressament indicat en l’autorització judicial.

La recent sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, de 24 de juliol de 2026, analitza si la documentació obtinguda durant un registre autoritzat judicialment per a exercicis fiscals concrets -en aquest cas, 2016 i 2017- pot emparar la regularització i sanció d’exercicis diferents -2015-, sota la doctrina de la troballa casual.

En el supòsit plantejat, l’Administració Tributària va iniciar una inspecció general al domicili de l’entitat per als exercicis fiscals 2016 i 2017, autoritzada judicialment mitjançant una interlocutòria que no delimitava expressament els exercicis afectats. Durant el registre, es va intervenir documentació amb contingut fiscal corresponent també a l’exercici 2015, informació que va ser descoberta posteriorment a les dependències de l’Administració. La societat va impugnar la regularització i la sanció derivades de l’exercici 2015 al·legant extralimitació temporal en l’autorització judicial i vulneració del dret a la inviolabilitat del domicili. La qüestió principal era determinar si la doctrina de la troballa casual podia estendre la validesa de la prova a un exercici fiscal no inicialment autoritzat.

Així, la recurrent sostenia que la documentació corresponent a l’exercici 2015 havia estat obtinguda sense una autorització judicial expressa per a aquest exercici, mentre que l’Administració argumentava que aquesta autorització no limitava expressament els exercicis afectats i que, a més, l’ampliació del procediment va ser comunicada posteriorment a l’obligat tributari, sense que existís cap vulneració de drets.

El Tribunal confirma la posició de l’AEAT en considerar que l’actuació inspectora va ser plenament conforme a dret a la llum de la doctrina de la troballa casual. Raona que l’autorització judicial d’entrada i registre es va obtenir legítimament i no ha estat objecte d’impugnació, i que la documentació corresponent a l’exercici 2015, tot i haver estat descoberta amb posterioritat a l’inici de les actuacions, guardava una connexió directa amb l’activitat econòmica inspeccionada, sense que això comportés una actuació indiscriminada, generalitzada o desproporcionada. Així mateix, destaca que l’extensió de l’abast de les actuacions va ser degudament comunicada a l’obligat tributari, preservant-se en tot moment les seves garanties procedimentals i el seu dret de defensa. En conseqüència, desestima les pretensions de la mercantil i confirma íntegrament la sentència d’instància. Finalment, la Sala estableix doctrina sobre l’aplicació de la figura de la troballa casual en l’àmbit tributari, reafirmant la jurisprudència prèviament existent, sense introduir canvis o matisacions substancials en la línia doctrinal ja consolidada.

3. Criteris de tributació dels treballadors estrangers desplaçats temporalment.

El passat 3 de juliol la Direcció General de Tributs va emetre la consulta V5112/2026, en la qual analitza el tractament fiscal aplicable a uns treballadors contractats per una societat resident a l’Aràbia Saudita que són desplaçats temporalment a Espanya per prestar-hi els seus serveis.

En el supòsit plantejat, els treballadors mantenen la seva residència habitual, el nucli familiar, el vincle laboral i el centre d’interessos a l’Aràbia Saudita i la seva estada a Espanya no supera els 183 dies. A més, les remuneracions són satisfetes íntegrament per la societat saudita, sense que l’entitat espanyola assumeixi o refacturi aquests costos salarials. La participació de la companyia espanyola en el desenvolupament laboral dels treballadors es limita a determinades funcions administratives i laborals.

La qüestió essencial consisteix a determinar si les remuneracions corresponents al treball desenvolupat físicament a Espanya poden quedar subjectes a tributació en aquest país i, especialment, si la societat espanyola pot arribar a considerar-se el veritable ocupador dels treballadors desplaçats.

La DGT parteix de l’article 15 del CDI entre Espanya i l’Aràbia Saudita, que segueix el Model de Conveni de l’OCDE, el qual estableix, com a regla general, que quan un treballador resident en un Estat (Aràbia Saudita) presta físicament els seus serveis en un altre Estat (Espanya), aquest últim pot gravar la remuneració corresponent. Tanmateix, existeix una excepció que permet que sigui l’Estat de residència qui la gravi (Aràbia Saudita), sempre que concorrin tres requisits: que l’estada al país on es realitza el treball no excedeixi de 183 dies en qualsevol període de dotze mesos, que les remuneracions siguin satisfetes per un ocupador no resident a Espanya i que el seu cost no sigui suportat per un establiment permanent de l’ocupador situat a Espanya.

Malgrat que es compleixen aquestes tres condicions i que, a priori, podria semblar que l’Estat que hauria de gravar les rendes és el de residència (Aràbia Saudita), la consulta introdueix un matís rellevant pel que fa al segon requisit: no n’hi ha prou amb atendre únicament qui figura formalment com a ocupador en el contracte de treball. La DGT, seguint els comentaris al Model de Conveni de l’OCDE, recorda que cal analitzar qui actua com a ocupador efectiu, més enllà del que s’ha pactat formalment. Amb aquesta finalitat poden resultar rellevants factors com ara qui dona instruccions al treballador, qui controla el lloc de treball, qui assumeix el risc i la responsabilitat sobre el resultat dels serveis, qui proporciona les eines de treball, qui decideix les vacances i l’organització laboral, entre d’altres.

També es destaca la importància de la manera com s’estructura econòmicament la relació entre ambdues societats; en particular, la refacturació directa de les remuneracions pot constituir un indici que l’entitat receptora dels serveis és, en realitat, l’ocupador econòmic, tot i que la DGT remarca que aquest és només un element més que ha de ser valorat conjuntament amb la resta de circumstàncies.

En definitiva, la rellevància d’aquesta consulta rau en el fet que, en els desplaçaments internacionals de treballadors, no és suficient comprovar el límit dels 183 dies o la identificació formal de l’ocupador. És imprescindible revisar també la substància real de la relació entre les empreses i el grau d’integració dels treballadors. Només a partir d’una anàlisi integral de la totalitat dels elements que configuren cada cas es podrà determinar, amb una base raonablement fonamentada, el país de tributació de les rendes.