1. Tipus reduït del 15% i entitats de nova creació: la pertinença a un grup internacional com a causa autònoma d’exclusió.

La Direcció General de Tributs, en la Consulta Vinculant V0979-26, de 5 de maig de 2026, analitza l’aplicació del tipus reduït del 15% de l’Impost sobre Societats (IS) previst a l’article 29.1 de la Llei de l’Impost sobre Societats (LIS) a una societat limitada espanyola constituïda el 2021 i integrada en un grup internacional dedicat a la comercialització de combustibles. L’estructura del grup s’articulava a través d’una societat matriu resident a Letònia, titular del 99,95% d’una entitat polonesa i del 100% d’una empresa d’Estònia; aquesta última, al seu torn, ostentava el 100% de la societat consultant espanyola. L’entitat polonesa ja operava a Espanya a efectes de l’IVA, mentre que la consultant desenvolupava a Espanya una activitat pròpia basada en l’adquisició de combustible a l’engròs, la gestió logística, l’explotació de sortidors i la venda directa a clients empresarials.

La qüestió controvertida residia a determinar si l’activitat desenvolupada podia considerar-se de nova creació als efectes de l’article 29.1 de la LIS i, en conseqüència, accedir al tipus reduït aplicable durant els dos primers exercicis amb base imposable positiva. En particular, calia analitzar si l’activitat constituïa una continuació d’una altra desenvolupada prèviament per entitats vinculades i, addicionalment, si la integració en un grup mercantil, quan la matriu era no resident, impedia per si sola l’aplicació del benefici fiscal.

La DGT accepta, amb la informació aportada, que l’activitat de la consultant no sembla ser una mera continuació de la desenvolupada per l’entitat polonesa del grup, tot i que ambdues operen en el sector del combustible, ja que existeixen diferències substancials en el model de negoci, els mitjans emprats, els riscos assumits i la infraestructura utilitzada. Per tant, no concorreria el supòsit de l’article 29.1.a) LIS, sens perjudici que es tracta d’una qüestió de fet que s’haurà d’acreditar per qualsevol mitjà de prova admès en Dret.

Tanmateix, la consulta subratlla que l’exclusió per pertinença a un grup opera amb independència de la dimensió internacional de l’estructura societària. Encara que la matriu i l’estructura societària s’articulin a través d’entitats no residents i no existeixin altres societats vinculades a Espanya, la consultant forma part d’una unitat de control integrada per entitats vinculades en els termes de l’article 42 del Codi de Comerç. En conseqüència, l’existència d’un grup mercantil, encara que sigui internacional i no estigui obligat a consolidar a Espanya, és suficient per si sola per impedir que la societat espanyola sigui considerada entitat de nova creació als efectes de l’article 29.1 de la LIS.

La resolució confirma així que no resulta determinant que l’activitat econòmica sigui nova o diferenciada respecte de la desenvolupada per altres entitats del grup. L’element decisiu és l’existència d’una relació de control societari: si la consultant forma part d’un grup mercantil, queda exclosa del tipus reduït, sense necessitat d’acreditar una successió o continuïtat d’una activitat econòmica preexistent.

La rellevància pràctica d’aquest criteri és que la condició de grup desplaça l’anàlisi material de l’activitat: encara que la societat espanyola disposi de mitjans propis, assumeixi riscos empresarials i desenvolupi una activitat efectivament nova a Espanya, l’incentiu fiscal queda vedat si existeix control directe o indirecte dins d’una estructura societària de grup, encara que aquesta estructura tingui caràcter transfronterer.

En definitiva, la Consulta Vinculant V0979-26 reitera una interpretació estricta del concepte fiscal d’entitat de nova creació: la pertinença a un grup mercantil constitueix una causa autònoma i suficient d’exclusió del tipus reduït del 15% en l’IS, fins i tot quan aquest grup tingui caràcter internacional i l’activitat desenvolupada per l’entitat espanyola sigui nova, real i diferenciada.

2. Sobre l’aplicació del règim de neutralitat fiscal a les operacions d’aportació de participacions a societats holding.

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 949/2026, de 20 de juliol de 2026 (recurs de cassació número 6518/2023), aborda el recurs interposat per un contribuent contra la sentència de l’Audiència Nacional (AN) que va confirmar la regularització practicada per la Inspecció, en què s’acordava que no era procedent l’aplicació del règim fiscal especial de fusions, escissions, aportacions d’actius i bescanvi de valors (FEAC) a una operació d’aportació de participacions a una societat holding.

En el supòsit de fet analitzat, l’Administració tributària va considerar que l’operació mancava de motius econòmics vàlids, ja que, segons el seu criteri, amb aquesta únicament es perseguien determinats avantatges fiscals, fonamentalment, una menor tributació dels dividends i una reducció de la tributació en els Impostos sobre el Patrimoni i sobre Successions i Donacions. Sobre aquesta base, la Inspecció va rebutjar l’aplicació del règim especial i va sotmetre a tributació en l’IRPF les plusvàlues posades de manifest amb motiu de les aportacions efectuades.

El contribuent, per la seva banda, sosté que la manca de motius econòmics vàlids no pot implicar, automàticament, la inaplicació total del règim FEAC i, en particular, la pèrdua del diferiment de les plusvàlues. Al seu parer, la reacció davant d’una operació considerada abusiva hauria de respectar el principi de proporcionalitat i limitar-se a neutralitzar els avantatges fiscals concrets perseguits indegudament.

En seu del recurs de cassació, l’Advocacia de l’Estat sosté que l’article 96.2 TRLIS, aplicable al supòsit analitzat, preveia la inaplicació del règim especial quan l’operació tingués com a objectiu principal el frau o l’evasió fiscal, mentre que la possibilitat expressa d’eliminar únicament determinats avantatges fiscals va ser introduïda, posteriorment, per l’article 89.2 de la LIS, motiu pel qual, segons el seu criteri, la regularització practicada s’ajustaria a dret.

Després d’analitzar ambdues posicions, el TS acull la tesi de la recurrent i conclou que el principi de proporcionalitat ja es trobava implícit en la clàusula antiabús recollida a l’article 96.2 TRLIS, interpretada de conformitat amb el Dret de la Unió Europea. Així, el TS sosté que la inaplicació parcial del règim FEAC únicament pot determinar l’eliminació dels avantatges fiscals perseguits de manera abusiva pel contribuent, que han d’estar identificats en l’acord de liquidació.

Així mateix, el TS determina que la regularització de l’Administració tributària podrà consistir a eliminar el diferiment dels guanys patrimonials derivats de l’aportació no dinerària realitzada en la constitució d’una societat holding, fent tributar el contribuent per les plusvàlues latents derivades de l’operació, únicament si l’Administració tributària justifica, mitjançant una motivació reforçada, que el diferiment constitueix l’objectiu principal perseguit en realitzar l’operació. I conclou afirmant que aquesta motivació reforçada haurà de comprendre, en tot cas, una identificació dels elements de prova que siguin clarament indicatius d’aquesta finalitat.

Aplicant aquesta doctrina al cas concret, el TS aprecia que la Inspecció havia identificat com a avantatges fiscals perseguits la reducció de la tributació dels dividends i de la imposició patrimonial i successòria, però no havia identificat ni acreditat que l’obtenció del diferiment de les plusvàlues fos l’objectiu principal de l’operació, motiu pel qual considera improcedent fer tributar immediatament aquestes plusvàlues per la mera constatació de l’absència de motius econòmics vàlids.

3. El Tribunal Suprem aclareix els terminis dels procediments d’inspecció cadastral.

El Tribunal Suprem (TS) va dictar el passat 21 de juliol la sentència número 953/2026 (rec. cassació 2149/2024), mitjançant la qual confirma que els procediments d’inspecció cadastral es regeixen pels terminis previstos a la Llei General Tributària i que el seu incompliment no determina automàticament la caducitat del procediment.

El litigi té l’origen en un procediment d’inspecció cadastral iniciat per una Gerència Territorial del Cadastre el 10 de novembre de 2017, que va concloure amb la notificació d’un acord d’alteració cadastral el 28 de març de 2019.

En primera instància, el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (TSJA) va estimar el recurs presentat pel contribuent, en considerar que el procediment havia superat el termini màxim de sis mesos establert a la Disposició Addicional Tercera del Text Refós de la Llei del Cadastre Immobiliari (TRLCI), per la qual cosa se n’havia de declarar la caducitat. L’Administració va interposar recurs de cassació contra l’esmentada sentència del TSJA, perquè la considerava contrària a Dret.

La principal qüestió analitzada en la sentència del TS consisteix a determinar quin termini resulta aplicable als procediments d’inspecció cadastral i quines són les conseqüències derivades del seu incompliment.

El tribunal distingeix entre dos procediments que, tot i que persegueixen adequar la descripció cadastral dels immobles a la realitat existent, tenen un règim jurídic diferent: d’una banda, el procediment de regularització cadastral (DA 3a TRLCI), que estableix un termini màxim de sis mesos i preveu expressament la caducitat de l’expedient quan se supera aquest termini. I, d’altra banda, el procediment d’inspecció cadastral (arts. 11 i 19 TRLCI), al qual resulta aplicable supletòriament l’art. 150 LGT, que estableix, amb caràcter general, el termini de 18 mesos.

En aquest sentit, cal afegir que l’art. 150.6 de la LGT determina que, en les actuacions inspectores, l’incompliment del termini màxim de durada no comporta la caducitat del procediment, que continuarà fins a la seva finalització.

En la seva sentència, el TS reitera la seva pròpia jurisprudència (STS 1395/2025, de 31 d’octubre), confirmant que els procediments d’inspecció cadastral se sotmeten al règim temporal de l’art. 150 LGT i que el transcurs d’aquest termini, per tant, no en determina la caducitat. En conseqüència, el TS estima el recurs interposat per l’Administració i anul·la la sentència del TSJA, ordenant la retroacció de les actuacions perquè aquest últim resolgui la resta dels motius d’impugnació plantejats pel contribuent.