La Direcció General de Tributs, en la Consulta Vinculant V0979-26, de 5 de maig de 2026, analitza l’aplicació del tipus reduït del 15% de l’Impost sobre Societats (IS) previst a l’article 29.1 de la Llei de l’Impost sobre Societats (LIS) a una societat limitada espanyola constituïda el 2021 i integrada en un grup internacional dedicat a la comercialització de combustibles. L’estructura del grup s’articulava a través d’una societat matriu resident a Letònia, titular del 99,95% d’una entitat polonesa i del 100% d’una empresa d’Estònia; aquesta última, al seu torn, ostentava el 100% de la societat consultant espanyola. L’entitat polonesa ja operava a Espanya a efectes de l’IVA, mentre que la consultant desenvolupava a Espanya una activitat pròpia basada en l’adquisició de combustible a l’engròs, la gestió logística, l’explotació de sortidors i la venda directa a clients empresarials.

La qüestió controvertida residia a determinar si l’activitat desenvolupada podia considerar-se de nova creació als efectes de l’article 29.1 de la LIS i, en conseqüència, accedir al tipus reduït aplicable durant els dos primers exercicis amb base imposable positiva. En particular, calia analitzar si l’activitat constituïa una continuació d’una altra desenvolupada prèviament per entitats vinculades i, addicionalment, si la integració en un grup mercantil, quan la matriu era no resident, impedia per si sola l’aplicació del benefici fiscal.

La DGT accepta, amb la informació aportada, que l’activitat de la consultant no sembla ser una mera continuació de la desenvolupada per l’entitat polonesa del grup, tot i que ambdues operen en el sector del combustible, ja que existeixen diferències substancials en el model de negoci, els mitjans emprats, els riscos assumits i la infraestructura utilitzada. Per tant, no concorreria el supòsit de l’article 29.1.a) LIS, sens perjudici que es tracta d’una qüestió de fet que s’haurà d’acreditar per qualsevol mitjà de prova admès en Dret.

Tanmateix, la consulta subratlla que l’exclusió per pertinença a un grup opera amb independència de la dimensió internacional de l’estructura societària. Encara que la matriu i l’estructura societària s’articulin a través d’entitats no residents i no existeixin altres societats vinculades a Espanya, la consultant forma part d’una unitat de control integrada per entitats vinculades en els termes de l’article 42 del Codi de Comerç. En conseqüència, l’existència d’un grup mercantil, encara que sigui internacional i no estigui obligat a consolidar a Espanya, és suficient per si sola per impedir que la societat espanyola sigui considerada entitat de nova creació als efectes de l’article 29.1 de la LIS.

La resolució confirma així que no resulta determinant que l’activitat econòmica sigui nova o diferenciada respecte de la desenvolupada per altres entitats del grup. L’element decisiu és l’existència d’una relació de control societari: si la consultant forma part d’un grup mercantil, queda exclosa del tipus reduït, sense necessitat d’acreditar una successió o continuïtat d’una activitat econòmica preexistent.

La rellevància pràctica d’aquest criteri és que la condició de grup desplaça l’anàlisi material de l’activitat: encara que la societat espanyola disposi de mitjans propis, assumeixi riscos empresarials i desenvolupi una activitat efectivament nova a Espanya, l’incentiu fiscal queda vedat si existeix control directe o indirecte dins d’una estructura societària de grup, encara que aquesta estructura tingui caràcter transfronterer.

En definitiva, la Consulta Vinculant V0979-26 reitera una interpretació estricta del concepte fiscal d’entitat de nova creació: la pertinença a un grup mercantil constitueix una causa autònoma i suficient d’exclusió del tipus reduït del 15% en l’IS, fins i tot quan aquest grup tingui caràcter internacional i l’activitat desenvolupada per l’entitat espanyola sigui nova, real i diferenciada.

2. Sobre l’aplicació del règim de neutralitat fiscal a les operacions d’aportació de participacions a societats holding.

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 949/2026, de 20 de juliol de 2026 (recurs de cassació número 6518/2023), aborda el recurs interposat per un contribuent contra la sentència de l’Audiència Nacional (AN) que va confirmar la regularització practicada per la Inspecció, en què s’acordava que no era procedent l’aplicació del règim fiscal especial de fusions, escissions, aportacions d’actius i bescanvi de valors (FEAC) a una operació d’aportació de participacions a una societat holding.

En el supòsit de fet analitzat, l’Administració tributària va considerar que l’operació mancava de motius econòmics vàlids, ja que, segons el seu criteri, amb aquesta únicament es perseguien determinats avantatges fiscals, fonamentalment, una menor tributació dels dividends i una reducció de la tributació en els Impostos sobre el Patrimoni i sobre Successions i Donacions. Sobre aquesta base, la Inspecció va rebutjar l’aplicació del règim especial i va sotmetre a tributació en l’IRPF les plusvàlues posades de manifest amb motiu de les aportacions efectuades.

El contribuent, per la seva banda, sosté que la manca de motius econòmics vàlids no pot implicar, automàticament, la inaplicació total del règim FEAC i, en particular, la pèrdua del diferiment de les plusvàlues. Al seu parer, la reacció davant d’una operació considerada abusiva hauria de respectar el principi de proporcionalitat i limitar-se a neutralitzar els avantatges fiscals concrets perseguits indegudament.

En seu del recurs de cassació, l’Advocacia de l’Estat sosté que l’article 96.2 TRLIS, aplicable al supòsit analitzat, preveia la inaplicació del règim especial quan l’operació tingués com a objectiu principal el frau o l’evasió fiscal, mentre que la possibilitat expressa d’eliminar únicament determinats avantatges fiscals va ser introduïda, posteriorment, per l’article 89.2 de la LIS, motiu pel qual, segons el seu criteri, la regularització practicada s’ajustaria a dret.

Després d’analitzar ambdues posicions, el TS acull la tesi de la recurrent i conclou que el principi de proporcionalitat ja es trobava implícit en la clàusula antiabús recollida a l’article 96.2 TRLIS, interpretada de conformitat amb el Dret de la Unió Europea. Així, el TS sosté que la inaplicació parcial del règim FEAC únicament pot determinar l’eliminació dels avantatges fiscals perseguits de manera abusiva pel contribuent, que han d’estar identificats en l’acord de liquidació.

Així mateix, el TS determina que la regularització de l’Administració tributària podrà consistir a eliminar el diferiment dels guanys patrimonials derivats de l’aportació no dinerària realitzada en la constitució d’una societat holding, fent tributar el contribuent per les plusvàlues latents derivades de l’operació, únicament si l’Administració tributària justifica, mitjançant una motivació reforçada, que el diferiment constitueix l’objectiu principal perseguit en realitzar l’operació. I conclou afirmant que aquesta motivació reforçada haurà de comprendre, en tot cas, una identificació dels elements de prova que siguin clarament indicatius d’aquesta finalitat.

Aplicant aquesta doctrina al cas concret, el TS aprecia que la Inspecció havia identificat com a avantatges fiscals perseguits la reducció de la tributació dels dividends i de la imposició patrimonial i successòria, però no havia identificat ni acreditat que l’obtenció del diferiment de les plusvàlues fos l’objectiu principal de l’operació, motiu pel qual considera improcedent fer tributar immediatament aquestes plusvàlues per la mera constatació de l’absència de motius econòmics vàlids.

3. El Tribunal Suprem aclareix els terminis dels procediments d’inspecció cadastral.

El Tribunal Suprem (TS) va dictar el passat 21 de juliol la sentència número 953/2026 (rec. cassació 2149/2024), mitjançant la qual confirma que els procediments d’inspecció cadastral es regeixen pels terminis previstos a la Llei General Tributària i que el seu incompliment no determina automàticament la caducitat del procediment.

El litigi té l’origen en un procediment d’inspecció cadastral iniciat per una Gerència Territorial del Cadastre el 10 de novembre de 2017, que va concloure amb la notificació d’un acord d’alteració cadastral el 28 de març de 2019.

En primera instància, el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (TSJA) va estimar el recurs presentat pel contribuent, en considerar que el procediment havia superat el termini màxim de sis mesos establert a la Disposició Addicional Tercera del Text Refós de la Llei del Cadastre Immobiliari (TRLCI), per la qual cosa se n’havia de declarar la caducitat. L’Administració va interposar recurs de cassació contra l’esmentada sentència del TSJA, perquè la considerava contrària a Dret.

La principal qüestió analitzada en la sentència del TS consisteix a determinar quin termini resulta aplicable als procediments d’inspecció cadastral i quines són les conseqüències derivades del seu incompliment.

El tribunal distingeix entre dos procediments que, tot i que persegueixen adequar la descripció cadastral dels immobles a la realitat existent, tenen un règim jurídic diferent: d’una banda, el procediment de regularització cadastral (DA 3a TRLCI), que estableix un termini màxim de sis mesos i preveu expressament la caducitat de l’expedient quan se supera aquest termini. I, d’altra banda, el procediment d’inspecció cadastral (arts. 11 i 19 TRLCI), al qual resulta aplicable supletòriament l’art. 150 LGT, que estableix, amb caràcter general, el termini de 18 mesos.

En aquest sentit, cal afegir que l’art. 150.6 de la LGT determina que, en les actuacions inspectores, l’incompliment del termini màxim de durada no comporta la caducitat del procediment, que continuarà fins a la seva finalització.

En la seva sentència, el TS reitera la seva pròpia jurisprudència (STS 1395/2025, de 31 d’octubre), confirmant que els procediments d’inspecció cadastral se sotmeten al règim temporal de l’art. 150 LGT i que el transcurs d’aquest termini, per tant, no en determina la caducitat. En conseqüència, el TS estima el recurs interposat per l’Administració i anul·la la sentència del TSJA, ordenant la retroacció de les actuacions perquè aquest últim resolgui la resta dels motius d’impugnació plantejats pel contribuent.

The post Alertes Tributàries · Octubre 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La recent sentència del Tribunal Suprem, de 23 de juliol de 2026, confirma que l’Administració Tributària pot comprovar crèdits fiscals (bases imposables negatives, deduccions o quotes pendents de compensació) durant un termini de 10 anys, fins i tot quan procedeixin d’exercicis prescrits i en la mesura que produeixin efectes en períodes encara susceptibles de regularització.

El cas analitzat pel Tribunal Suprem afecta una societat que acumulava saldos d’IVA pendents de compensar i que, posteriorment, va aplicar en les liquidacions de l’impost dels períodes no prescrits objecte d’inspecció. L’empresa argumentava que l’Administració no podia revisar aquests saldos, atès que havia prescrit el dret a liquidar els exercicis en què es van generar els saldos en qüestió.

La Sala posa de manifest la distinció entre el dret a liquidar i la facultat de comprovació i investigació de l’Administració tributària. El dret a regularitzar el deute tributari mitjançant liquidació està subjecte al termini general de prescripció de 4 anys, mentre que la potestat comprovadora d’elements tributaris procedents d’exercicis prescrits que despleguen efectes en exercicis posteriors oberts a regularització està limitada a un termini de 10 anys.

Precisament per reforçar aquesta distinció, la reforma de la Llei General Tributària de 2015 (Llei 34/2015) va introduir l’article 66 bis, establint un règim específic per a la comprovació, ja que, si bé la prescripció prohibeix liquidar un exercici, no impedeix, tanmateix, comprovar crèdits fiscals generats en aquest exercici quan encara produeixen efectes en períodes no prescrits. Per tot això, el Tribunal Suprem desestima el recurs de l’empresa recurrent, fixant doctrina jurisprudencial en el sentit que l’Administració tributària pot comprovar els saldos d’IVA pendents de compensació i la resta de crèdits fiscals generats en períodes anteriors, sempre que aquesta comprovació es dugui a terme en el marc d’un procediment relatiu a períodes el dret a liquidar dels quals no hagi prescrit.

2. Doctrina de la troballa casual respecte de documentació obtinguda fora del període expressament indicat en l’autorització judicial.

La recent sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, de 24 de juliol de 2026, analitza si la documentació obtinguda durant un registre autoritzat judicialment per a exercicis fiscals concrets -en aquest cas, 2016 i 2017- pot emparar la regularització i sanció d’exercicis diferents -2015-, sota la doctrina de la troballa casual.

En el supòsit plantejat, l’Administració Tributària va iniciar una inspecció general al domicili de l’entitat per als exercicis fiscals 2016 i 2017, autoritzada judicialment mitjançant una interlocutòria que no delimitava expressament els exercicis afectats. Durant el registre, es va intervenir documentació amb contingut fiscal corresponent també a l’exercici 2015, informació que va ser descoberta posteriorment a les dependències de l’Administració. La societat va impugnar la regularització i la sanció derivades de l’exercici 2015 al·legant extralimitació temporal en l’autorització judicial i vulneració del dret a la inviolabilitat del domicili. La qüestió principal era determinar si la doctrina de la troballa casual podia estendre la validesa de la prova a un exercici fiscal no inicialment autoritzat.

Així, la recurrent sostenia que la documentació corresponent a l’exercici 2015 havia estat obtinguda sense una autorització judicial expressa per a aquest exercici, mentre que l’Administració argumentava que aquesta autorització no limitava expressament els exercicis afectats i que, a més, l’ampliació del procediment va ser comunicada posteriorment a l’obligat tributari, sense que existís cap vulneració de drets.

El Tribunal confirma la posició de l’AEAT en considerar que l’actuació inspectora va ser plenament conforme a dret a la llum de la doctrina de la troballa casual. Raona que l’autorització judicial d’entrada i registre es va obtenir legítimament i no ha estat objecte d’impugnació, i que la documentació corresponent a l’exercici 2015, tot i haver estat descoberta amb posterioritat a l’inici de les actuacions, guardava una connexió directa amb l’activitat econòmica inspeccionada, sense que això comportés una actuació indiscriminada, generalitzada o desproporcionada. Així mateix, destaca que l’extensió de l’abast de les actuacions va ser degudament comunicada a l’obligat tributari, preservant-se en tot moment les seves garanties procedimentals i el seu dret de defensa. En conseqüència, desestima les pretensions de la mercantil i confirma íntegrament la sentència d’instància. Finalment, la Sala estableix doctrina sobre l’aplicació de la figura de la troballa casual en l’àmbit tributari, reafirmant la jurisprudència prèviament existent, sense introduir canvis o matisacions substancials en la línia doctrinal ja consolidada.

3. Criteris de tributació dels treballadors estrangers desplaçats temporalment.

El passat 3 de juliol la Direcció General de Tributs va emetre la consulta V5112/2026, en la qual analitza el tractament fiscal aplicable a uns treballadors contractats per una societat resident a l’Aràbia Saudita que són desplaçats temporalment a Espanya per prestar-hi els seus serveis.

En el supòsit plantejat, els treballadors mantenen la seva residència habitual, el nucli familiar, el vincle laboral i el centre d’interessos a l’Aràbia Saudita i la seva estada a Espanya no supera els 183 dies. A més, les remuneracions són satisfetes íntegrament per la societat saudita, sense que l’entitat espanyola assumeixi o refacturi aquests costos salarials. La participació de la companyia espanyola en el desenvolupament laboral dels treballadors es limita a determinades funcions administratives i laborals.

La qüestió essencial consisteix a determinar si les remuneracions corresponents al treball desenvolupat físicament a Espanya poden quedar subjectes a tributació en aquest país i, especialment, si la societat espanyola pot arribar a considerar-se el veritable ocupador dels treballadors desplaçats.

La DGT parteix de l’article 15 del CDI entre Espanya i l’Aràbia Saudita, que segueix el Model de Conveni de l’OCDE, el qual estableix, com a regla general, que quan un treballador resident en un Estat (Aràbia Saudita) presta físicament els seus serveis en un altre Estat (Espanya), aquest últim pot gravar la remuneració corresponent. Tanmateix, existeix una excepció que permet que sigui l’Estat de residència qui la gravi (Aràbia Saudita), sempre que concorrin tres requisits: que l’estada al país on es realitza el treball no excedeixi de 183 dies en qualsevol període de dotze mesos, que les remuneracions siguin satisfetes per un ocupador no resident a Espanya i que el seu cost no sigui suportat per un establiment permanent de l’ocupador situat a Espanya.

Malgrat que es compleixen aquestes tres condicions i que, a priori, podria semblar que l’Estat que hauria de gravar les rendes és el de residència (Aràbia Saudita), la consulta introdueix un matís rellevant pel que fa al segon requisit: no n’hi ha prou amb atendre únicament qui figura formalment com a ocupador en el contracte de treball. La DGT, seguint els comentaris al Model de Conveni de l’OCDE, recorda que cal analitzar qui actua com a ocupador efectiu, més enllà del que s’ha pactat formalment. Amb aquesta finalitat poden resultar rellevants factors com ara qui dona instruccions al treballador, qui controla el lloc de treball, qui assumeix el risc i la responsabilitat sobre el resultat dels serveis, qui proporciona les eines de treball, qui decideix les vacances i l’organització laboral, entre d’altres.

També es destaca la importància de la manera com s’estructura econòmicament la relació entre ambdues societats; en particular, la refacturació directa de les remuneracions pot constituir un indici que l’entitat receptora dels serveis és, en realitat, l’ocupador econòmic, tot i que la DGT remarca que aquest és només un element més que ha de ser valorat conjuntament amb la resta de circumstàncies.

En definitiva, la rellevància d’aquesta consulta rau en el fet que, en els desplaçaments internacionals de treballadors, no és suficient comprovar el límit dels 183 dies o la identificació formal de l’ocupador. És imprescindible revisar també la substància real de la relació entre les empreses i el grau d’integració dels treballadors. Només a partir d’una anàlisi integral de la totalitat dels elements que configuren cada cas es podrà determinar, amb una base raonablement fonamentada, el país de tributació de les rendes.

The post Alertes Tributàries · Setembre 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La Resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) número 8105/2025, de 25 de març de 2026, analitza si un acte impugnat que conté diverses liquidacions o sancions, una per exercici, i respecte del qual es conclou l’anul·lació de la regularització que afecta un únic exercici, i per tant una sola liquidació o sanció, comporta o no l’anul·lació de les restants liquidacions o sancions no afectades per aquest vici d’anul·labilitat.

Prèviament, aquest òrgan economicoadministratiu ja s’havia pronunciat en el sentit que l’anul·lació decretada d’una liquidació corresponent a un període impositiu, quan aquesta forma part d’un únic acord de liquidació comprensiu de diversos períodes, només afecta la liquidació anul·lada. D’aquesta manera, l’execució de la resolució economicoadministrativa no comportaria l’anul·lació de la totalitat de l’acord de liquidació, sinó únicament de la liquidació respecte de la qual així ho ordena el Tribunal, mantenint-se vigents les restants.

El TEAC conclou en aquest assumpte que, d’acord amb el principi de conservació dels actes administratius, quan un únic acord de liquidació o sancionador englobi liquidacions o sancions corresponents a diferents períodes impositius, de manera que el pronunciament parcialment estimatori d’una resolució o sentència relativa a aquest acord afecti exclusivament alguns dels períodes, cal entendre que aquesta estimació parcial implica una estimació total respecte dels períodes afectats i una desestimació total respecte dels restants. En conseqüència, en l’acord d’execució que es dicti s’anul·laran exclusivament els actes relatius als períodes afectats per l’estimació i es conservaran els restants, procedint respecte d’aquests últims el meritament dels interessos suspensius.

2. Tributació indirecta de la segregació d’immobles.

La Consulta Vinculant V1784-25, de 8 d’octubre, emesa per la Direcció General de Tributs, aborda la tributació derivada de la divisió registral d’un traster annex a una plaça d’aparcament. La qüestió exigeix delimitar correctament la naturalesa juridicotributària de l’operació, atès que no es produeix una transmissió de la propietat, sinó una modificació de la configuració registral de l’immoble que pot tenir incidència en la modalitat d’actes jurídics documentats de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.

El supòsit de fet parteix d’una única finca registral que integra una plaça d’aparcament i un traster com a annex inseparable, respecte de la qual el titular pretén individualitzar ambdós elements. En aquest context, la separació d’un traster respecte d’una plaça d’aparcament pot implicar, en la pràctica, dues actuacions diferenciades amb rellevància fiscal pròpia.

D’una banda, pot existir una eventual declaració d’obra nova quan aquesta resulti necessària per descriure adequadament la realitat física de l’immoble al Registre. Aquest acte consisteix a fer constar formalment l’existència d’una construcció ja executada i, a efectes fiscals, no pren com a referència el valor global de l’immoble, sinó exclusivament el cost efectiu de l’obra declarada. Aquest matís és especialment rellevant, ja que evita una tributació desproporcionada: allò que es grava és l’obra incorporada i no el valor de mercat del conjunt de l’actiu immobiliari.

En el mateix sentit s’ha pronunciat recentment el Tribunal Suprem en la Sentència de 18 de maig de 2026, en la qual estableix que no és procedent aplicar coeficients d’actualització monetària a la base imposable constituïda pel valor real del cost de l’obra nova, amb independència del temps transcorregut entre la construcció i la meritació de l’impost.

D’altra banda, l’operació de divisió o segregació registral constitueix un acte autònom subjecte a la quota gradual d’actes jurídics documentats, ja que es tracta d’un acte inscriptible, valuable i formalitzat en escriptura pública. La diferència entre ambdues figures és tècnica però rellevant: en la divisió desapareix la finca original i es creen diverses finques noves, mentre que en la segregació la finca matriu subsisteix i se’n desprèn una porció que passa a constituir una finca independent, de manera que la determinació de la base imposable varia en funció del tipus d’operació.

Si es tracta d’una divisió, la base imposable ve determinada pel valor conjunt de les noves finques resultants. Si es tracta d’una segregació, cal atendre al valor de la finca segregada que accedeix per primera vegada al Registre com a entitat independent. En ambdós supòsits, la normativa remet al valor de referència cadastral com a mínim fiscal, llevat que el valor declarat o el preu pactat siguin superiors, d’acord amb els criteris generals de valoració previstos a l’article 10 del TRLITPAJD.

Un altre aspecte rellevant és la identificació del subjecte passiu. Atès que no existeix transmissió, no es pot identificar un adquirent en sentit estricte. Per aquest motiu, la llei atribueix la condició d’obligat tributari a qui insta o sol·licita l’escriptura notarial, és a dir, al mateix titular que promou l’operació d’individualització registral.

En definitiva, la individualització registral d’una part d’un immoble, ja sigui mitjançant segregació o divisió, generarà tributació per AJD encara que no existeixi transmissió de propietat, en tant que acte inscriptible en el Registre de la Propietat. La càrrega fiscal deriva de l’accés registral d’actes valuables formalitzats en escriptura pública: d’una banda, la possible declaració d’obra nova, la base imposable de la qual es limita al cost real d’execució de l’obra declarada; i, d’altra banda, la divisió o segregació registral, la base de la qual dependrà de si desapareix la finca originària o si únicament accedeix al Registre una nova finca segregada.

3. Sobre la inadmissió a tràmit de la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada en relació amb les pèrdues per transmissió de participacions en l’Impost sobre Societats i la seva deduïbilitat.

El Ple del Tribunal Constitucional (TC), mitjançant la Interlocutòria 30/2026, de 26 de maig de 2026, ha acordat la inadmissió a tràmit de la qüestió d’inconstitucionalitat número 6933/2025 plantejada per l’Audiència Nacional (AN) mitjançant Interlocutòria de 14 de juliol de 2025, en relació amb l’article 3.segon.set del Reial decret llei 3/2016, de 2 de desembre, que va modificar l’article 21.6 de la Llei 27/2014 de l’Impost sobre Societats (LIS), establint la no integració en la base imposable de l’impost de les rendes negatives derivades de la transmissió de participacions en entitats.

Tal com s’ha avançat, el Ple del TC ha inadmès a tràmit aquesta qüestió d’inconstitucionalitat, si bé ha fonamentat aquesta inadmissió exclusivament en motius formals, concretament en la insuficient exteriorització dels judicis d’aplicabilitat i rellevància exigits per l’article 35 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional per part de l’Audiència Nacional.

En aquest cas, el TC considera que la interlocutòria mitjançant la qual l’AN va plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat no justificava adequadament la connexió existent entre les caselles del Model 200 impugnades (caselles 00325 i 02184, corresponents a l’exercici 2019) i el precepte legal la constitucionalitat del qual es qüestionava. Aquesta circumstància és especialment rellevant perquè el procediment contenciós administratiu d’origen tenia per objecte l’Ordre HAC/565/2020, de 12 de juny, per la qual es van aprovar els models 200 i 220 de l’Impost sobre Societats corresponents als períodes impositius iniciats entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2019.

En altres paraules, atès que el procediment a quo tenia per objecte una disposició de caràcter reglamentari i formal, el TC considera que no n’hi ha prou que les caselles del model reprodueixin o reflecteixin el contingut de la normativa legal per tenir acreditada automàticament l’aplicabilitat de la norma qüestionada al litigi.

Per tot això, el TC conclou que la interlocutòria de plantejament de la qüestió d’inconstitucionalitat hauria d’haver justificat expressament la relació entre les caselles impugnades en el procediment a quo i la norma legal qüestionada i que, en no haver-ho fet, no ha quedat suficientment garantit que la qüestió d’inconstitucionalitat s’ajusti a la funció de control concret o incidental de la constitucionalitat de les lleis que li atribueix l’article 163 de la Constitució espanyola, la qual cosa determina la seva inadmissió a tràmit.

Resulta essencial destacar, per tant, que el TC no s’ha pronunciat en cap moment sobre el fons de la qüestió. És a dir, no ha avalat explícitament la constitucionalitat del que estableix l’article 21.6 de la LIS, per la qual cosa continua existint la possibilitat de qüestionar eventualment una potencial vulneració dels límits materials dels decrets llei (article 86.1 de la CE) i del principi de capacitat econòmica (article 31.1 de la CE).

D’aquesta manera, queda oberta la possibilitat que, bé la mateixa Audiència Nacional esmeni els defectes identificats pel TC i torni a plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat respecte del mateix recurs, reformulant els judicis d’aplicabilitat i rellevància d’acord amb les exigències establertes pel Ple del Tribunal Constitucional en la interlocutòria d’inadmissió, o bé que eventualment es plantegi una nova qüestió d’inconstitucionalitat en relació amb altres recursos contenciosos administratius tramitats sobre aquesta mateixa qüestió.

The post Alertes Tributàries · Juliol 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència de 27 de novembre de 2025, aborda la qualificació de determinats ingressos com a guanys patrimonials no justificats en l’IRPF i fixa un criteri rellevant sobre la càrrega de la prova. El litigi sorgeix arran d’una regularització practicada per la Inspecció respecte de diversos abonaments en comptes bancaris dels contribuents en els exercicis 2013 a 2015, que van ser considerats rendes no declarades en no poder-se vincular amb les fonts de renda prèviament declarades.

En el present cas, l’Administració i la Sala d’instància van considerar que la donació no havia estat justificada, atès que no es va provar l’origen o font dels elements patrimonials, concloent que el contribuent ha d’aportar prova de l’“origen real dels fons”.

La qüestió jurídica clau que analitza el TS és si n’hi ha prou amb identificar l’origen material dels diners (qui els entrega i des de quin compte) o si, a més, és necessari justificar el títol jurídic que explica la transmissió. La Sala resol aquesta qüestió establint com a doctrina que no és suficient amb acreditar la procedència dels fons, sinó que el contribuent ha de provar de manera plena l’origen dels elements patrimonials, cosa que implica no només identificar el mitjà de transmissió i la persona de qui provenen, sinó també justificar la causa o negoci jurídic en virtut del qual s’ha produït aquesta transmissió.

En el cas que ens ocupa, la contribuent va justificar l’origen dels fons mitjançant donacions i un préstec familiar posteriorment condonat, aportant documentació acreditativa com transferències bancàries i un document privat de donació.

El Tribunal entén que, si l’Administració no està d’acord amb la naturalesa jurídica de l’operació, l’ha de qualificar conforme a l’article 13 de la LGT i exigir el tribut corresponent, però no recórrer automàticament a la figura de guany patrimonial no justificat.

A més, conclou que es desvirtuarà la presumpció de guany patrimonial no justificat si s’acrediten tres elements probatoris: procedència dels fons (qui els entrega); mitjà de transmissió (com es reben, en aquest cas, mitjançant transferències aportades) i; la causa jurídica que justifica l’ingrés (en aquest cas, donació realitzada mitjançant document privat de donació signat per les parts).

Com a conclusió, el TS ha anul·lat la qualificació de guany patrimonial no justificat en l’IRPF en considerar provat l’origen dels elements patrimonials i fixa com a doctrina que, conforme als articles 33 i 39 de la Llei de l’IRPF, el contribuent pot desvirtuar aquesta qualificació si acredita adequadament la procedència dels béns. A més, el Suprem recorda la seva doctrina prèvia i conclou que aquesta figura només procedeix quan no és possible identificar l’origen o font dels béns. En aquest supòsit, en haver-se justificat adequadament la procedència dels fons, no escau la seva aplicació.

2. La cotitularitat bancària no equival a donació.

La Consulta Vinculant V0353-26, de 19 de febrer de 2026, de la Direcció General de Tributs (DGT) examina si existeix donació subjecta a l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) quan una mare, després del decés del seu espòs, incorpora algun dels seus fills com a cotitular dels seus comptes bancaris.

La DGT recorda que l’ISD grava les adquisicions lucratives “inter vivos”, és a dir, l’adquisició de béns o drets per donació o negoci jurídic gratuït, essent subjecte passiu el donatari o beneficiari. Per això, perquè hi hagi tributació per donació no n’hi ha prou amb aparèixer com a cotitular en un compte: ha d’existir una veritable atribució patrimonial gratuïta.

Des de la perspectiva civil, la donació exigeix un acte de liberalitat, amb desplaçament patrimonial gratuït, acceptació del donatari i, en termes doctrinals, empobriment del donant, enriquiment del donatari i animus donandi. Si aquests elements no concorren, no es pot afirmar l’existència de donació.

La DGT insisteix a distingir entre: titularitat de disposició davant el banc i titularitat dominical o propietat real dels fons dipositats, ja que el fet que un compte figuri a nom de diverses persones no significa per si mateix que els diners pertanyin a totes elles, ni que existeixi un condomini per parts iguals sobre el saldo. La cotitularitat bancària només atribueix, en principi, una facultat operativa de disposició davant l’entitat bancària.

La consulta es fonamenta expressament en la doctrina del Tribunal Suprem, especialment en la sentència de 19 de desembre de 1995, conforme a la qual els dipòsits en comptes indistints no pressuposen comunitat de domini sobre els fons i la veritable titularitat ha de determinar-se conforme a les relacions internes entre els cotitulars i a l’origen dels diners.

La inclusió d’un fill com a cotitular en el compte de la seva mare no implica necessàriament una donació si els diners continuen pertanyent materialment a la mare i la cotitularitat respon només a raons de gestió, operativa o facilitat de disposició.

Ara bé, si l’Administració aprecia, en funció de les proves, que l’operació encobreix una atribució patrimonial gratuïta real, sí podria entendre produït el fet imposable de l’ISD. La consulta subratlla, per això, que es tracta d’una qüestió de fet la qualificació de la qual correspon a l’Administració gestora competent.

En síntesi, la mera cotitularitat bancària no determina automàticament l’existència d’una donació subjecta a l’ISD. El que és decisiu no és l’aparença formal del compte, sinó si existeix o no una veritable transmissió lucrativa dels fons, qüestió que caldrà acreditar en cada cas.

3. Exempció de les UTEs que operen a l’estranger (art. 50 TRLIS).

La Resolució del Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) núm. 2501/2023, de 25 de març de 2026, analitza la regularització practicada a un grup fiscal en l’Impost sobre Societats en relació amb l’aplicació del règim d’exempció previst a l’article 50 del derogat Text Refós de la Llei de l’Impost sobre Societats (TRLIS) a les rendes obtingudes a través d’una Unió Temporal d’Empreses (UTE).

En el supòsit estudiat, tres societats integrants d’un grup fiscal van participar en una UTE, integrant en el seu resultat comptable les rendes imputades per aquesta entitat. No obstant això, van practicar els corresponents ajustos extracontables negatius en considerar aplicable l’exempció prevista a l’article 50 TRLIS, relativa a les UTEs que operen a l’estranger.

L’Administració tributària va rebutjar l’aplicació d’aquesta exempció en entendre que no s’havia acreditat prou que la UTE desenvolupés la seva activitat a l’estranger ni que les rendes procedissin efectivament de fonts situades fora d’Espanya. Aquest criteri va ser confirmat en via economicoadministrativa pel TEAR.

La controvèrsia gira entorn de la interpretació de l’article 50 TRLIS, aplicable ratione temporis, en particular sobre l’abast del requisit que la UTE “operi a l’estranger” i sobre la naturalesa de les rendes que poden beneficiar-se del mètode d’exempció.

El TEAC recorda el seu criteri tradicional, conforme al qual l’aplicació de l’exempció exigia l’existència d’una activitat efectiva a l’estranger, materialitzada en una organització mínima de mitjans personals i materials fora del territori espanyol. Sota aquesta interpretació, no resultava suficient que els béns o serveis es produïssin a Espanya amb destinació a clients o projectes situats a l’estranger.

No obstant això, el TEAC revisa la seva doctrina a la llum de la doctrina de l’Audiència Nacional (entre altres, sentències de 28 de desembre de 2019 i de 27 de gener de 2023), en virtut de la qual, en el marc del TRLIS, l’expressió “operar a l’estranger” no es pot condicionar a l’existència d’establiment permanent, a l’alta fiscal al país de destinació ni a la tributació efectiva a l’estranger; en particular: no és imprescindible l’execució material íntegra de l’activitat fora d’Espanya, sinó que és suficient la participació efectiva de la UTE en obres, serveis o subministraments realitzats a l’estranger. Cal atendre, per tant, la realitat econòmica del projecte i no exclusivament a criteris formals o d’estructura.

Així mateix, el TEAC aborda la determinació del caràcter “estranger” de les rendes. A manca d’una definició específica a l’article 50 TRLIS, acudeix a sensu contrario a l’article 13 del Reglament de l’IRNR, concloent que si les rendes no es consideren obtingudes en territori espanyol conforme a aquesta normativa, s’han de qualificar com a procedents de l’estranger als efectes de l’exempció.

El TEAC subratlla expressament que aquesta interpretació és pròpia del règim del TRLIS i no és directament traslladable a l’actual article 45.2 de la Llei 27/2014 (LIS), que remet al règim general d’exempció de l’article 22 LIS o a la deducció per doble imposició de l’article 31 LIS, integrant així requisits addicionals (com la subjecció i, si escau, tributació a l’estranger) que no eren presents en l’antic article 50 TRLIS.

A la llum del nou criteri, el TEAC conclou que, en el cas analitzat, la UTE va participar efectivament en l’execució d’un projecte a l’estranger, quedant acreditat l’origen estranger de les rendes. En conseqüència, reconeix la procedència de l’exempció.

The post Alertes Tributàries · Juny 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) ha dictat Resolució de 20 de març de 2026 (RG 00/06015/2024), en la qual fixa criteri sobre el compliment del requisit de l’empleat a jornada completa en activitats d’arrendament d’immobles quan els mitjans personals es troben centralitzats en una altra entitat del grup, en el marc de la reducció per empresa familiar de l’article 20.2.c) de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD).

La resolució es pronuncia en un supòsit de grup de societats en què determinades societats arrendadores mancaven de personal propi, atès que la gestió i els recursos humans estaven concentrats en l’entitat matriu del grup. El contribuent va sostenir que aquesta estructura no impedia apreciar l’existència d’activitat econòmica, en desenvolupar-se l’ordenació de l’arrendament amb mitjans del grup, de manera unitària i coordinada. Tanmateix, l’Administració autonòmica va negar el dret a la reducció en entendre incomplert el requisit de l’article 27 de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (LIRPF), en no disposar les societats arrendadores d’empleat propi.

El nucli del debat jurídic resideix a determinar si el requisit de l’empleat a jornada completa exigit per l’article 27 LIRPF pot considerar-se complert a nivell de grup i, en particular, quines exigències probatòries han de concórrer per imputar aquest requisit a una entitat diferent d’aquella en què formalment es troba contractat el treballador.

El TEAC assumeix la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem fixada el febrer de 2026 (STS 167/2026, de 17 de febrer, Rec. R1196/2024), abandonant el seu criteri anterior d’exigir el compliment estricte, autònom i individual del requisit de l’empleat en cada entitat arrendadora, i deixa enrere la doctrina conforme a la qual, perquè resultés aplicable la reducció, s’exigia el compliment estricte, directe i individual, per cada societat integrant del grup, de tots i cadascun dels requisits previstos a l’article 4.Ocho.Dos.a) de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni (LIP), sense que aquests poguessin entendre’s complerts a través d’una tercera societat, amb independència del grau de vinculació existent entre elles.

No obstant això, el TEAC denega el dret al benefici fiscal, ja que la pertinença a un grup societari, per si sola, no resulta suficient per entendre complert el requisit de l’empleat. La centralització de mitjans personals només és fiscalment rellevant quan s’acredita una realitat econòmico-funcional unitària, en la qual l’activitat d’arrendament de la societat que manca d’empleat propi es trobi funcionalment integrada en l’activitat econòmica del grup.

Des d’aquesta premissa, el TEAC exigeix la valoració de la prova en un doble sentit:

Que el treballador realitzi funcions relacionades amb l’activitat d’arrendament de la societat arrendadora la patrimonialitat de la qual es discuteix.
Si aquesta activitat d’arrendament està funcionalment integrada en l’activitat a nivell de grup.

Aplicant aquest criteri al cas concret, el TEAC conclou que la prova aportada resulta insuficient. La documentació es limitava a declaracions genèriques en què s’identificava el treballador del grup com a persona de contacte per resoldre incidències, sense concreció de funcions, sense acreditació de dedicació a jornada completa a l’arrendament i tampoc sense prova de la “unitat de mitjans” del grup tal com exigeix el Tribunal Suprem. En absència d’aquesta prova, el Tribunal considera que la societat es limita a l’ús dels mitjans del grup, però no existeix la “unitat de mitjans” a què es refereix el TS.

Com a conseqüència, el TEAC nega l’existència d’activitat econòmica als efectes de l’article 27 LIRPF, fet que determina l’incompliment de l’article 4.Ocho.Dos.a) de la LIP, l’exclusió de l’exempció a l’Impost sobre el Patrimoni i, per derivació, la improcedència de la reducció per empresa familiar a l’Impost sobre Successions i Donacions.

La resolució fixa com a criteri que la centralització de mitjans personals en un grup societari pot permetre el compliment del requisit de l’empleat en arrendaments, però requereix una acció probatòria reforçada per part del contribuent de l’existència d’una “unitat de mitjans” real i de la integració de l’entitat arrendadora en l’activitat del grup, així com del compliment de la resta de requisits exigits per la normativa de l’Impost sobre el Patrimoni. En defecte d’aquesta prova, el requisit de persona contractada a jornada completa per a la gestió dels arrendaments s’ha de complir de manera aïllada en la pròpia societat arrendadora, amb independència de l’estructura del grup.

2. Repercussió excessiva de quotes d’IVA i vies de rectificació.

La Resolució del TEAC 6764/2023, de 24 de març de 2026, analitza les opcions de què disposa un subjecte passiu d’IVA per regularitzar quotes repercutides en excés quan, amb posterioritat a l’operació, es constata que la base imposable havia de ser inferior.

El cas té origen en unes obres d’urbanització adjudicades a diverses Unions Temporals d’Empreses (UTE), durant les quals una de les UTE va emetre les corresponents factures pels serveis prestats, repercutint l’IVA a l’entitat destinatària.

Anys després, va sorgir un conflicte entre les parts sobre la valoració econòmica de les obres i sobre si l’entitat destinatària havia satisfet imports superiors als deguts. Després d’una sèrie de procediments judicials, les parts van sotmetre la controvèrsia a arbitratge, dictant-se un laude arbitral que va establir que s’havien abonat quantitats en excés per la realització de les obres. Com a conseqüència, la UTE va emetre factures rectificatives i va sol·licitar la rectificació de les autoliquidacions d’IVA dels períodes corresponents amb la finalitat de regularitzar les quotes inicialment repercutides.

No obstant això, l’Administració tributària va denegar les sol·licituds de rectificació perquè considerava que la repercussió originària de l’IVA havia estat correcta en el moment de la meritació i, per tant, no existia un ingrés indegut originari que permetés acudir al procediment de rectificació d’autoliquidacions. Així, l’Administració va optar per establir l’article 89.5.b) de la Llei de l’IVA com a via per regularitzar la situació en la declaració corresponent al període en què s’hauria d’haver efectuat la rectificació, o en una declaració posterior dins del termini d’un any.

Sobre aquesta qüestió, el TEAC centra el debat en la interpretació de l’article 89.5 LIVA, que preveu que, quan la rectificació de les quotes repercutides comporti una minoració, el subjecte passiu pot optar entre dues alternatives: sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació originària o regularitzar la situació en una autoliquidació posterior dins del termini legalment establert.

El Tribunal revisa així el seu criteri anterior, recolzant-se en la jurisprudència del Tribunal Suprem (STS de 5 de febrer de 2018 i de 27 de setembre de 2022) i de l’Audiència Nacional (SAN de 12 d’abril de 2017), concloent que la rectificació d’autoliquidacions no queda limitada als supòsits en què l’ingrés hagués estat indegut des de l’origen, sinó que també pot aplicar-se quan la quota va ser correctament repercutida en un primer moment, però esdevé excessiva per circumstàncies posteriors, com succeeix en el present cas després del laude arbitral.

Per al TEAC, una interpretació excessivament formalista impediria restablir la neutralitat, principi essencial en l’IVA, per la qual cosa reconeix que el subjecte passiu pot acudir a qualsevol de les dues vies previstes a l’article 89.5 LIVA, sense que la naturalesa inicial constitueixi un obstacle. En conseqüència, estima parcialment les reclamacions i declara que el contribuent podia sol·licitar la rectificació de les autoliquidacions per regularitzar les quotes repercutides en excés, sense perjudici de les facultats de comprovació del compliment dels requisits materials d’aquesta rectificació per part de l’Administració tributària.

3. Sobre la base de la sanció en els supòsits de simulació mitjançant societats interposades.

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 400/2026, de 30 de març de 2026 (recurs de cassació número 8721/2023), aborda el recurs interposat per dos contribuents contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJ de Catalunya), que va confirmar la regularització i les sancions imposades en relació amb el seu IRPF per la imputació de rendes obtingudes a través d’una societat interposada considerada simulada.

La qüestió a aclarir rau, doncs, a determinar quina ha de ser la base de càlcul de la sanció tributària prevista a l’article 191 de la LGT en aquells supòsits de regularització d’operacions respecte de les quals s’ha acreditat una simulació mitjançant una interposició societària, en els quals s’imputen al contribuent persona física rendes que havien estat declarades per la societat interposada, concretant si aquesta ha de ser bé la quantitat deixada d’ingressar per la persona física o, per contra, la diferència entre aquesta quantitat i la ingressada per la societat interposada respecte de les mateixes rendes.

En el present supòsit, l’Advocacia de l’Estat es va aplanar en el recurs de cassació, atesa la jurisprudència prèvia sobre la matèria fixada pel mateix TS en les seves sentències de 8 de juny de 2023 (recurs de cassació número 5002/2021) i de 28 de febrer de 2024 (recurs de cassació número 3948/2022), en les quals es fixa criteri cassacional en relació amb la base sancionadora de la persona física infractora en supòsits de simulació amb societat interposada que prèviament ha ingressat unes quotes, analitzant-se un supòsit idèntic al present, en què l’Administració tributària tampoc havia minorat de la base sancionadora exigida a la persona física l’import de les quotes tributàries abonades en l’Impost sobre Societats per l’entitat interposada qualificada de simulada.

D’acord amb l’anterior, el TS fixa criteri jurisprudencial reiterant que la base de càlcul de la sanció tributària prevista a l’article 191 de la LGT, en supòsits de regularització d’operacions simulades, ha de ser la diferència entre la quantitat deixada d’ingressar per l’entitat inspeccionada i la ingressada per les societats instrumentals interposades respecte de les mateixes rendes.

D’aquesta manera, el TS reitera que, a l’hora de calcular aquesta tipologia de sancions, l’Administració Tributària s’ha d’ajustar al perjudici econòmic real, sense prendre com a base una quantia íntegra, cosa que generaria una sanció desproporcionada.

En virtut de tot l’anterior, el TS estima el recurs de cassació interposat per l’entitat recurrent, estima parcialment el recurs contenciós administratiu interposat contra la resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Regional de Catalunya i ordena declarar la nul·litat de les sancions tributàries imposades, que s’hauran de recalcular d’acord amb el criteri establert pel TS.

The post Alertes Tributàries · Maig 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal econòmic-administratiu Central (TEAC) ha dictat resolució de 25 de març de 2026 (reclamació núm. 00/07211/2024/00/00), en la qual aprofundeix en el principi de regularització íntegra. En particular, estableix que, quan l’Administració modifica la valoració de les existències finals en un procediment de comprovació, la regularització ha de projectar-se necessàriament sobre els exercicis següents, en la mesura en què unes majors existències finals determinen unes majors existències inicials i, per tant, una distinta variació d’existències.

En el cas analitzat, la Inspecció va regularitzar l’impost de societats (IS) de l’exercici 2015, incrementant el valor de les existències finals mitjançant acta amb acord, la qual cosa va donar lloc a un ajust positiu de la base imposable i a la corresponent quota a ingressar. Posteriorment, el contribuent va sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació del IS 2016, interessant que les existències inicials d’aquest exercici coincidissin amb les existències finals fixades per la Inspecció per a 2015, amb la finalitat d’evitar una doble imposició i un enriquiment injust de l’Administració derivats d’una menor variació d’existències.

La AEAT va desestimar la sol·licitud en considerar que l’ajust havia de tractar-se com un error comptable, aplicant la Norma de Registre i Valoració 22a del Pla General de Comptabilitat, de manera que l’efecte s’imputés contra reserves en l’exercici en què es va detectar el suposat error, ajustant-se fiscalment en el IS de l’exercici 2019, conforme a l’article 11.3.1r de la Llei 27/2014 de l’impost de societats.

Enfront d’això, l’obligat tributari va sostenir que la regularització inspectora no constituïa un mer error comptable, sinó una modificació fiscal del resultat que devia necessàriament projectar-se en l’exercici següent, ajustant les existències inicials per a evitar una doble imposició contrària al principi de capacitat econòmica. El TEAC rebutja l’aplicació automàtica de la NRV 22a quan l’ajust deriva directament d’una actuació administrativa que ja ha modificat la base imposable de l’exercici d’origen. En línia amb la seva doctrina prèvia -resolució de 16 de gener de 2019-, recorda que l’Administració està obligada a efectuar una regularització íntegra de l’obligació tributària, considerant tant els ajustos desfavorables com els favorables al contribuent. En aquest context, conclou que el procedent era admetre la rectificació de l’exercici 2016, prenent com a existències inicials les fixades com a finals a 31 de desembre de 2015, amb fonament en l’exigència d’una regularització íntegra i en la continuïtat econòmica entre exercicis, que impedeix un tractament fragmentat d’un mateix ajust.

2. Fiscalitat de la retribució del secretari no conseller d’una societat.

La Direcció General de Tributs (DGT) analitza, en la seva consulta vinculant V0017‑26, de 8 de gener de 2026, el tractament fiscal —tant en imposició directa com indirecta— de la retribució percebuda per una persona física per l’acompliment de funcions de secretari no conseller del consell d’administració d’una societat.

Des de la perspectiva de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), la DGT examina si aquesta relació pot considerar-se no subjecta a l’impost, de conformitat amb l’article 7.5.º de la Llei de l’IVA, en aquells supòsits en els quals la prestació de serveis es realitzi en règim de dependència laboral, derivada de relacions administratives o laborals.

Per contra, quan el prestador dels serveis organitza de manera autònoma i independent els seus mitjans materials i humans, l’activitat té la consideració d’activitat econòmica i queda subjecta a l’IVA.

En relació amb la figura del secretari no conseller, la DGT destaca que aquest no ostenta la condició de membre del consell d’administració i que pot tractar-se d’una persona externa a la societat. En conseqüència, el caràcter independent amb el qual es desenvolupa la seva funció resulta determinant per a apreciar la subjecció o no a l’IVA.
Així, en la mesura en què la prestació de serveis no es dugui a terme en el marc d’una relació laboral —per exemple, quan s’articuli mitjançant un contracte d’arrendament de serveis—, l’operació quedarà subjecta i no exempta d’IVA.

En l’àmbit de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), la DGT descarta la qualificació de les retribucions percebudes com a rendiments del treball, al no ostentar el consultant la condició d’administrador ni de conseller de la societat.

D’acord amb l’article 27.1 de la Llei de l’IRPF, tenen la consideració de rendiments d’activitats econòmiques aquells derivats de l’ordenació per compte propi de mitjans de producció i de recursos humans, com ocorre en l’exercici de professions liberals.

Atès que l’activitat desenvolupada pel secretari no conseller no s’emmarca en una relació laboral, sinó que forma part de l’activitat professional del consultant —actuant la societat com a client i no com a ocupador—, la DGT conclou que la retribució satisfeta constitueix un rendiment d’activitats econòmiques de naturalesa professional.

Aquestes retribucions es troben subjectes a retenció a compte de l’IRPF, resultant aplicable amb caràcter general el tipus del 15%, sense perjudici de l’aplicació del tipus reduït del 7% en els supòsits legalment previstos.

En definitiva, la DGT considera que la retribució percebuda pel secretari no conseller que presti els seus serveis amb caràcter independent i sense relació laboral queda subjecta a l’IVA i constitueix, a l’efecte de l’IRPF, un rendiment d’activitats econòmiques de caràcter professional, sotmès a la corresponent retenció a compte de l’impost.

3. La responsabilitat subsidiària de l’article 43.1.h) LGT com a instrument antiabús recaptatori.

La Sentència de l’Audiència Nacional de 10 de febrer de 2026 (SAN 604/2026) aborda l’abast i els requisits de la responsabilitat subsidiària de l’article 43.1.h) de la Llei General Tributària, en un context de reestructuració societària intragrupo que va derivar en el buidatge patrimonial del deutor principal i la posterior frustració del crèdit tributari.

El litigi deriva d’un acord de derivació de responsabilitat subsidiària dictat per la AEAT enfront d’una societat de l’entorn familiar del deutor principal per deutes de l’impost de societats de l’exercici 2007. La derivació es va fonamentar en una escissió parcial realitzada en 2007, mitjançant la qual es va transmetre a la societat recurrent l’únic actiu rellevant d’aquella entitat (un immoble industrial). Anys després, la societat transmitent va ser regularitzada, declarada en concurs i finalment extingida, quedant el deute impagat.

L’Administració va apreciar que concorrien els pressupostos de l’article 43.1.h) LGT: direcció i control unitaris, utilització de la societat receptora com a vehicle instrumental, i una desviació patrimonial que va privar a la deutora del seu actiu realitzable, mantenint-se a més la continuïtat material de l’ús econòmic de l’immoble dins del mateix àmbit familiar. El TEAC va confirmar la derivació, si bé el contribuent va qüestionar tant la validesa de la liquidació origen com la concurrència dels requisits del tipus de responsabilitat.

L’Audiència Nacional, en primer terme, descarta l’existència d’incongruència omisiva en la resolució del TEAC, recordant que el procediment de derivació té un objecte propi i delimitat: la comprovació dels pressupostos de la responsabilitat. L’òrgan revisor no està obligat a reproduir una anàlisi completa de la liquidació origen quan aquesta ja va ser objecte de revisió i no constitueix el nucli necessari del procediment recaptatori.

Així mateix, la Sala aclareix l’abast del control de la liquidació matriu en seu de derivació (art. 174.5 LGT). Enfront de l’al·legació que una sentència anterior havia anul·lat íntegrament la liquidació del IS 2007, l’Audiència precisa que aquesta resolució es va limitar a apreciar un defecte exclusivament quantitatiu —l’omissió de la càrrega hipotecària en la valoració de l’immoble—, mantenint incòlumes els elements estructurals de la regularització. En conseqüència, el deute subsisteix com a pressupost habilitant de la derivació, quedant el control del responsable circumscrit al “quàntum” exigible.

Quant al fons, la sentència reafirma la naturalesa no sancionadora de l’article 43.1.h) LGT. La Sala rebutja que sigui exigible un “animus defraudandi” en sentit subjectiu o la prèvia apreciació d’una infracció tributària. El precepte opera com un mecanisme antiabús en fase recaptatòria, dirigit a neutralitzar estructures societàries creades o utilitzades objectivament per a eludir la responsabilitat patrimonial universal enfront de la Hisenda Pública. La licitud formal de l’operació mercantil, la seva documentació notarial o l’absència de sanció en fase inspectora no impedeixen apreciar la utilització abusiva quan la realitat econòmica revela una finalitat de buidatge patrimonial.

Per part seva, quant a l’objecció basada en la seqüència temporal, la SAN assenyala que el fet que l’escissió es realitzés anys abans de la regularització i del concurs no neutralitza l’aplicació del precepte si l’operació va tenir com a efecte estructural la sortida del principal actiu del patrimoni del deutor. De la mateixa manera, l’extinció de la societat deutora no impedeix l’exigència de responsabilitat quan concorren els pressupostos legals, perquè el contrari buidaria de contingut la finalitat de l’article 43.1.h) LGT.

La resolució estima parcialment el recurs únicament quant a l’import, ordenant recalcular el deute derivat per a incorporar l’efecte de la hipoteca en la valoració de l’immoble, però confirma la procedència de la derivació de responsabilitat en el substancial, consolidant aquesta SAN una línia jurisprudencial que reforça la funció de l’article 43.1.h) LGT com a instrument de reacció enfront de l’ús abusiu d’estructures societàries, subratllant la primacia de l’anàlisi econòmica‑real sobre la mera regularitat formal de les operacions i delimitant amb precisió l’abast defensiu del responsable subsidiari en seu recaptatòria.

The post Alertes Tributàries · Abril 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Econòmic‑Administratiu Central (TEAC) ha dictat resolució en data 12 de desembre de 2025, reclamació núm. 00‑07397‑2022, en la qual desestima el recurs d’alçada interposat per un administrador social enfront de la derivació de responsabilitat subsidiària acordada per l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT).

En el cas en qüestió, una societat va ser objecte d’actuacions inspectores que van abastar els exercicis 2003‑2008 en diversos tributs (IS, IVA i IRPF), concloent amb actes signades en conformitat i la imposició de sancions tributàries. Posteriorment, l’entitat va entrar en concurs de creditors, amb obertura de fase de conveni i, després del seu incompliment, fase de liquidació, constatant-se un elevat dèficit patrimonial. Això va conduir a la seva declaració de fallit per part de la AEAT al desembre de 2018.

A l’abril de 2019, la AEAT va iniciar un procediment de derivació de responsabilitat subsidiària contra un dels seus administradors, basant-se en l’existència d’infraccions tributàries fermes, la seva condició d’administrador durant els exercicis inspeccionats, una conducta considerada negligent i la prèvia declaració de fallit de la societat.

El recurrent va al·legar, entre altres qüestions, la prescripció de la facultat administrativa per a derivar responsabilitat. El TEAC, seguint doctrina jurisprudencial, distingeix dues prescripcions autònomes: i) la del dret a declarar la responsabilitat, que el seu dies a quo ve determinat per l’article 67.2 LGT; i, ii) la del dret a exigir el pagament, lligada a l’article 68.2 LGT.

Conforme al Tribunal Suprem (TS), l’inici del còmput per a responsables subsidiaris se situa en l’última actuació recaptatòria notificada al deutor abans de la seva declaració de fallit, i les actuacions recaptatòries sobre el deutor no interrompen la prescripció per a declarar responsabilitat. En el supòsit analitzat el termini no havia expirat i no concorre prescripció.

Així mateix, el TEAC assumeix expressament la línia jurisprudencial del TS que considera que la responsabilitat de l’article 43.1.a) LGT té naturalesa sancionadora i, per tant, exigeix acreditar un element subjectiu (culpabilitat o negligència), impedeix qualsevol configuració de responsabilitat objectiva i atribueix a l’Administració la càrrega de provar els fets que revelen absència de diligència.

Aquesta doctrina, reforçada per les SSTS 2161/2025, 901/2025 i 1037/2025, obliga al fet que la imputació de responsabilitat inclogui una motivació individualitzada, més enllà de la mera constatació de la condició formal d’administrador.

L’òrgan de recaptació va acreditar diverses conductes imputables al recurrent, com ara la presentació i conformitat amb autoliquidacions incorrectes (IS, IVA, IRPF), l’omissió del control mínim exigible, l’actuació directa com a representant davant la AEAT i la intervenció en actes societaris i gestió bancària de l’entitat.

Així les coses, el TEAC considera que aquestes actuacions satisfan l’estàndard probatori de culpabilitat exigit per la doctrina actual, evidenciant una absència rellevant de diligència en el compliment d’obligacions tributàries.

Així mateix, el Tribunal descarta també l’al·legada indefensió pel temps transcorregut, així com la pretesa rellevància de la qualificació del concurs com a fortuït, per ser categories jurídiques alienes al judici de culpabilitat de l’art. 43.1.a) LGT.

Per tot això, el TEAC desestima el recurs i confirma la derivació de responsabilitat subsidiària.

2. Sobre el reconeixement de la devolució del tram autonòmic de l’Impost Especial sobre Hidrocarburs a les entitats petrolieres que suporten legalment la seva repercussió.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 32/2026, de 21 de gener de 2026 (recurs de cassació número 7520/2022), aborda el recurs interposat per una entitat petroliera que va suportar la repercussió del tram autonòmic de l’Impost Especial sobre Hidrocarburs (IEH), que defensa la procedència de la seva devolució.

El citat recurs s’interposa contra la sentència de l’Audiència Nacional (AN) que va denegar la devolució del tram autonòmic del IEH en considerar que, de fer-ho, s’estaria produint un enriquiment injust, puix que el cost del tram autonòmic s’hauria traslladat al consumidor final.

La qüestió a aclarir, doncs, és si el subjecte que suporta les quotes del IEH per imposició legal, en virtut del que es disposa en l’article 14.1 del Reial decret 520/2005 , que aprova el Reglament general de desenvolupament de la Llei 58/2003, General Tributària, en matèria de revisió en via administrativa (RD 520/2005), està legitimat per a sol·licitar la devolució d’eventuals ingressos indeguts amb fonament en la contravenció de la norma que regula el tipus autonòmic amb el Dret de la Unió Europea o, per contra, està obligat a acreditar que amb l’obtenció de la devolució pretesa no es beneficiaria d’un enriquiment injust i, en particular, que les quotes la devolució de les quals sol·licita no han estat traslladades via preus al consumidor final, adquirent dels carburants.

El TS reitera que el tram autonòmic del IEH era contrari a la Directiva 2003/96/CE i que procedeix la devolució al subjecte que va suportar la repercussió legal (entitat petroliera recurrent) en la mesura en què l’Administració Tributària no ha acreditat que es produeixi un enriquiment injust derivat d’haver traslladat, totalment o parcialment, l’import del tribut als seus clients per mitjà de repercussió econòmica, a qui hagués correspost la càrrega de la prova.

Per això, el TS considera que, en el supòsit concret, no procedeix ordenar la retroacció perquè l’Administració Tributària comprovi que es compleixen els pressupostos de fet necessaris per a ordenar la devolució i l’ordena directament juntament amb els corresponents interessos de demora.

Per tot això, el TS fixa criteri jurisprudencial determinant que el consumidor final no està legitimat, en virtut del que es disposa en l’article 14.1 del RD 520/2005, per a sol·licitar la devolució com a ingrés tributari indegut de les quantitats que hagués suportat en adquisicions de productes gravats amb el tipus autonòmic establert en l’article 50 ter.1. de la Llei d’Impostos Especials, en la redacció introduïda per la disposició final 20.4 de la Llei 2/2012, de 29 de juny, ni per a ser part en l’instat per un altre obligat tributari, ja que aquestes quantitats les hauria suportat, no per disposició o repercussió legal, sinó mitjançant translació en el preu del producte, de tot o part de la quota tributària del referit IEH.

En virtut de tot l’anterior, el TS estima el recurs de cassació interposat per l’entitat petroliera, anul·la la sentència de la AN i reconeix el dret de l’entitat petroliera a obtenir la devolució del tram autonòmic del IEH.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en les seves sentències de 30 de gener de 2026 (recurs de cassació número 8401/2022), de 26 de gener de 2026 (recurs de cassació número 7520/2022) i 20 de setembre de 2024 (recurs de cassació número 1560/2021).

3. Requalificació de les operacions societàries i límit de la potestat de qualificació de l’Administració.

La sentència del Tribunal Suprem (TS, d’ara endavant) de 26 de gener de 2026 aborda l’abast de les facultats de l’administració tributària per a requalificar operacions societàries a l’efecte de l’IRPF. El litigi té el seu origen en un procediment inspector referit a l’exercici 2013, en el qual Hisenda va regularitzar la tributació d’un contribuent que havia declarat com a guany patrimonial la renda obtinguda per la transmissió de participacions d’una SL a la pròpia societat. La Inspecció dels tributs, no obstant això, va entendre que aquestes operacions, consistents en l’adquisició per la societat de participacions pròpies i la posterior reducció de capital mitjançant la seva amortització, havien de qualificar-se fiscalment com una reducció de capital amb devolució de les aportacions als socis, la qual cosa implicava la seva consideració com a rendiment del capital mobiliari, conforme a l’art. 33.3.a) de la Llei de l’IRPF.

La qüestió que va suscitar interès cassacional consistia a determinar si la AEAT pot, a l’empara de la facultat de qualificació prevista en l’art. 13 LGT, requalificar directament aquest tipus d’operacions com una reducció de capital amb devolució d’aportacions o si, per contra, aquesta requalificació exigeix la prèvia tramitació del procediment específic de declaració de conflicte en l’aplicació de la norma regulat en l’art. 15 de la Llei General Tributària (LGT).

El TS resol la controvèrsia reiterant la seva jurisprudència prèvia (STS 516/2025, de 6 de maig) sobre la delimitació entre les diferents figures antielusives previstes en la LGT (qualificació, conflicte en l’aplicació de la norma i simulació) i subratlla que aquestes institucions no són intercanviables ni poden utilitzar-se de manera discrecional per l’Administració. La facultat de qualificació de l’art. 13 LGT permet determinar la veritable naturalesa jurídica del fet, acte o negoci realitzat, amb independència de la forma o denominació que li hagin donat les parts. No obstant això, aquesta potestat es limita a una operació d’esmena jurídica dels fets en la norma aplicable i no autoritza reconstruir o reinterpretar un conjunt d’operacions amb base en una finalitat econòmica distinta de la manifestada per les parts.

En el cas objecte de sentència, l’Administració no sols es va limitar a qualificar jurídicament una operació concreta, sinó que va examinar de manera conjunta diverses actuacions societàries, que comprenien la transmissió de participacions a la pròpia societat i la posterior reducció de capital, per a concloure que en realitat existia una única operació dirigida a retornar aportacions de determinats socis. Segons el TS, aquest raonament implica atribuir als negocis jurídics una finalitat notòriament artificiosa o impròpia i considerar que la seva utilització persegueix essencialment un estalvi fiscal. Tals circumstàncies són pròpies del supòsit de conflicte en aplicació de la norma tributària previst en l’art. 15 LGT, l’apreciació del qual exigeix necessàriament la tramitació del procediment específic, inclòs l’informe preceptiu de la Comissió consultiva.

En definitiva, al no haver-se seguit el procediment, l’alt tribunal considera que l’Administració va actuar sota l’aparença d’una simple operació de qualificació quan, en realitat, estava aplicant implícitament una clàusula antielusiva. Aquesta utilització indeguda de la potestat qualificadora suposa una vulneració de les garanties procedimentals previstes en la normativa tributària i, per tant, determina la nul·litat de la regularització practicada.

The post Alertes Tributàries · Març 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 173/2026, de 26 de gener (rec. 7487/2023), aborda el recurs de cassació interposat per l’Ajuntament de Barcelona contra la sentència del jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona, que va estimar parcialment el recurs contenciós administratiu interposat per una entitat de restauració contra l’acord de liquidació relatiu a l’Impost sobre Activitats Econòmiques (d’ara endavant, IAE) de l’exercici 2020, reconeixent el dret de l’entitat a obtenir al devolució proporcional de l’IAE del citat període corresponent als 133 dies de paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19.

En el present suposat, l’entitat dedicada a la restauració (donada d’alta en els epígrafs de l’IAE corresponents a bars i cafès i venda de tabac en màquines), va sol·licitar al març de 2022 la revocació i la corresponent sol·licitud de devolució d’ingressos indeguts de la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020, desestimant-se aquesta sol·licitud mitjançant resolució de l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta resolució, l’Ajuntament defensa que la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020 és ferm i no cap la seva revocació ni, per tant, aplicar la doctrina jurisprudencial del TS sobre la reducció proporcional de l’exigència de l’IAE per la paralització de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19, plasmada per l’Alt Tribunal en la seva sentència de 30 de maig de 2023 (rec. 1602/2022).

Estant en desacord amb aquesta resolució, el contribuent va interposar el corresponent recurs contenciós administratiu, després del que el jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona va dictar sentència estimant parcialment el recurs, basant-se en la doctrina establerta en la Sentència del TS prèviament citada, que permet aplicar a la paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19 la Regla 14.4 del Real Decret legislatiu 1175/1990, de 28 de setembre, pel qual s’aproven les tarifes i la instrucció de l’Impost sobre Activitats Econòmiques, sobre paralització d’indústries.

En virtut d’aquesta sentència es va reconèixer que procedia reduir la quota de l’IAE del contribuent forma proporcional a la paralització total de l’activitat i que, a més, no calia exigir-li a aquest que acredités el tancament, atès que la paralització derivava d’un acte d’autoritat públic i notori.

Si bé, com s’ha exposat, l’Ajuntament de Barcelona va interposar de cassació davant el TS contra aquesta sentència, l’Alt Tribunal desestima aquest recurs, concloent que procedeix deixar sense efecte una liquidació ferma de l’IAE i la devolució de l’ingressat per la part proporcional al temps en què es va cessar en l’activitat en 2020, ja que era obligació de l’Ajuntament, malgrat la fermesa de la liquidació, explorar qualsevol possibilitat jurídica que conduís a la reducció proporcional de la quota de l’IAE per a aconseguir l’equitat de la càrrega fiscal, en trobar-nos davant una situació excepcional, irresistible i justificada per la prevalença d’altres valors constitucionals més necessitats de protecció.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en la seva sentència de 21 de gener de 2026 (rec. 6761/2023), recurs deliberat en la mateixa data que la sentència objecte d’anàlisi.

2. Aplicació del tipus reduït del 15% del IS a entitats de nova creació.

La Direcció General de Tributs (DGT) analitza en la seva consulta vinculant V1627‑25 si una societat recentment constituïda pot aplicar el tipus reduït del 15% de l’impost de societats, previst per a entitats de nova creació, en un cas on diversos socis procedeixen d’una altra empresa que prèviament desenvolupava una activitat similar.

En el cas plantejat, dos germans eren socis d’una entitat que tenia entre les seves activitats el comerç a l’engròs de productes lactis. Aquesta activitat es va donar de baixa, encara que l’entitat va continuar amb altres línies de negoci.

Posteriorment, aquests germans, juntament amb un tercer soci, constitueixen una nova entitat, dedicada precisament a la mateixa activitat donada de baixa. La participació en la nova societat es reparteix en 45%-45%-10%, sense que existeixi transmissió jurídica d’actius o activitat des de la societat prèvia.

La nova entitat obté beneficis en el seu primer exercici, motiu pel qual es planteja si pot aplicar el tipus reduït del 15% del IS.

Al respecte, la consulta analitza l’article 29.1 de la Llei de l’impost de societats (LIS), que estableix que les entitats de nova creació poden tributar al 15% en el primer exercici amb base imposable positiva i el següent, tret que:

• L’activitat hauria estat realitzada prèviament per persones o entitats vinculades i transmesa per qualsevol títol jurídic a la nova entitat.
• L’activitat hauria estat exercida l’any anterior per una persona física que participi en més del 50% del capital o fons propis de l’entitat de nova creació.
• L’entitat formi part d’un grup mercantil conforme a l’article 42 del Codi de Comerç.
• L’entitat tingui naturalesa patrimonial, segons l’article 5.2 de la LIS.

En aquest sentit, la DGT assenyala que, encara que els germans estan vinculats amb la nova societat, no ha existit cap transmissió jurídica de l’activitat des de l’anterior donada de baixa cap a la nova, per tant, no s’incompleix el requisit de l’article 29.1.a LIS.

Al seu torn, les persones físiques que desenvolupen l’activitat (els germans) no ostenten conjuntament participacions superiors al 50% en la nova entitat, sinó que cadascuna posseeix el 45%, per la qual cosa tampoc s’incompleix l’article 29.1.b LIS.

Al seu torn, la DGT estima que no existeix grup en els termes de l’article 42 del Codi de Comerç, ja que cap dels socis controla de manera individual l’entitat i no hi ha relació de domini entre les dues societats.

Per tot això, la DGT entén que felicitat nova societat té dret a aplicar el tipus reduït del 15% del IS durant el primer exercici en què la seva base imposable resulti positiva i l’exercici següent, fins i tot si aquest llancés base imposable negativa. Tot això sempre que l’entitat no sigui patrimonial, ja que en aquest cas quedaria exclosa del benefici fiscal.

3. El règim d’ajornament en autoliquidacions de l’Impost sobre Successions i Donacions.

La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1297/2025, de 15 d’octubre (STS 4365/2025), resol una qüestió d’interès cassacional relativa a la compatibilitat entre l’article 38.1 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD) i l’article 90.2 del Reglament de l’Impost (RISD) respecte del termini per a sol·licitar l’ajornament del pagament quan la gestió del tribut es realitza mitjançant autoliquidació obligatòria.

En el cas en qüestió, els recurrents van presentar les seves autoliquidacions del ISD i, simultàniament, van sol·licitar l’ajornament especial de l’article 38 LISD.

La Junta d’Andalusia va declarar extemporànies les sol·licituds, invocant el termini reglamentari de cinc mesos de l’article 90.2 RISD per a demanar l’ajornament en autoliquidacions. Després de la desestimació en via economicoadministrativa i contenciosa, es va plantejar cassació.

Al respecte, el TS estudia al marc normatiu històric i sistemàtic del ISD, destacant:

• L’art. 31 LISD (després de reforma 2003) va introduir el règim d’autoliquidació, avui obligatori en 14 CCAA, inclosa Andalusia.
• L’art. 36.1 LISD estableix que les autoliquidacions es regeixen per «les seves normes específiques», excloent l’aplicació automàtica del règim general del Reglament General de Recaptació (RGR).
• Els arts. 37 i 38 LISD van ser redactats en 1987, quan només existia el sistema de declaració.

Aquesta anàlisi porta al TS a concloure que l’article 38 LISD només regula l’ajornament de liquidacions administratives, no d’autoliquidacions, per la qual cosa estableix que per a autoliquidacions regeix per l’art. 37 LISD (norma general, que remet al RGR), i l’art. 46.1.a) RGR assenyala que la sol·licitud ha de presentar-se “dins del termini fixat per a l’ingrés […] o en la normativa específica”.

Per tot això, el Tribunal considera que exigir presentar la sol·licitud d’ajornament dins dels primers cinc mesos del termini de presentació de l’autoliquidació implica reduir per via reglamentària el termini de presentació de la pròpia autoliquidació (sis mesos), la qual cosa vulnera l’art. 62 LGT, relatiu als terminis de pagament legalment fixats, així com el principi de jerarquia normativa.

Per tant, l’art. 90.2 RISD no pot limitar el dret a sol·licitar ajornament dins del període voluntari complet i, per tant, anul·la la sentència recorreguda, ordenant l’admissió a tràmit de les sol·licituds d’ajornament dels recurrents, en considerar que van ser presentades en termini.

The post Alertes Tributàries · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 5229/2025, de 24 de novembre (rec. 5958/2023), analitza quins efectes jurídics té el fet que l’òrgan administratiu competent per imposar una sanció desatengui la sol·licitud d’una determinada prova formulada en temps i forma per l’interessat en el procediment sancionador, sense justificar ni motivar el rebuig o la denegació de la seva pràctica.

En el supòsit de fet analitzat, l’Administració Tributària (AT), després de la comprovació efectuada a un contribuent, li va notificar l’inici d’un procediment sancionador, considerant que havia incorregut en una infracció tributària per haver emès factures falses i cobrat per serveis no realitzats.

Tot i que el contribuent va sol·licitar que es practiquessin diverses proves amb la finalitat de demostrar que sí que s’havien dut a terme els treballs facturats, l’AT va ignorar aquesta sol·licitud i va notificar l’acord sancionador corresponent, sense pronunciar-se sobre la pertinència de les proves sol·licitades ni motivar-ne la denegació.

A la vista d’això, el contribuent va plantejar que aquesta desatenció vulneraria tant el dret a la presumpció d’innocència com el dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa.

En la sentència de la instància prèvia impugnada pel contribuent, l’Audiència Nacional no es pronuncia sobre la suposada infracció del principi de presumpció d’innocència, ni examina la influència que podria haver tingut el rebuig de la prova de descàrrec en el desenllaç del procediment sancionador.

Per la seva banda, el TS estima el recurs de cassació interposat pel contribuent i determina que no és constitucionalment lícit el rebuig immotivat de mitjans de prova de descàrrec sol·licitats per l’expedientat en la seva defensa en el si d’un expedient sancionador, recaient sobre l’AT el deure de motivar per què rebutja o ignora les proves sol·licitades pel contribuent. Aquest rebuig no pot ser discrecional en cap cas, sinó que ha d’obeir a causes estrictament interpretades.

A més, determina que la negativa de l’òrgan sancionador a practicar la prova de descàrrec sol·licitada, sense justificar-ne el rebuig, comporta que l’acte sancionador incorri en una arbitrarietat constitucionalment prohibida, excloent la possibilitat que el contribuent contradigui la posició administrativa mitjançant prova objectiva en contra.

Per tot això, el TS conclou que s’ha vulnerat el dret fonamental a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la defensa i, per tant, el dret a la presumpció d’innocència. En conseqüència, la sanció és nul·la de ple dret, sense que sigui possible la seva esmena o convalidació en procediments o processos posteriors.

2. Acceptació tàcita de l’herència i efectes tributaris en l’ISD.

La Resolució del Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), Sala Quarta, de 30 d’octubre de 2025 (procediments 00-03069-2024-00 i acumulats), consolida criteris sobre l’acceptació tàcita de l’herència i les seves conseqüències fiscals en l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD).

El nucli del debat resideix a determinar si determinats actes de disposició sobre fons dipositats en comptes de titularitat indistinta amb el causant constitueixen acceptació tàcita, amb la consegüent meritació del ISD, i, si és el cas, si una renúncia posterior pot neutralitzar tals efectes. La resolució aborda, a més, l’addició de béns al cabal hereditari ex art. 11 LISD davant la insuficiència probatòria de l’obligat tributari.

En l’assumpte en qüestió, el causant va instituir hereu únic al seu germà. Després de la defunció, aquest va realitzar transferències al seu favor de 170.000 € i 33.000 € des de comptes conjunts que contenien fons procedents de la venda de valors privatius del causant. Posteriorment, ja iniciada la inspecció, va atorgar renúncia pura i simple davant notari. La Inspecció va liquidar el ISD per acceptació tàcita i va incloure béns per presumpció de l’art. 11 LISD (extinció de condomini), davant la falta de prova suficient sobre el seu origen extrahereditari.

Sobre aquest tema, el TEAC assenyala que la retirada de fons privatius del causant des de comptes conjunts l’endemà de la defunció constitueix acceptació tàcita, segons disposa l’article 999.3 del Codi civil, ja que són actes que excedeixen la mera administració i desplacen propietat al patrimoni de l’hereu, la qual cosa només pot fer-se en aquesta condició.

També assenyala la resolució que la renúncia notarial no és oposable, puix que l’acceptació tàcita és irrevocable i produeix efectes civils i tributaris immediats, així com que, davant la presumpció de l’art. 11 LISD, correspon al contribuent acreditar l’origen no hereditari. La documentació aportada en el cas analitzat, com ara pagaments antics i despeses, no desvirtua la presumpció, segons el seu criteri, per la qual cosa l’addició resulta procedent.

Per tant, en la referida resolució el TEAC es reafirmen els següents principis: a) l’acceptació tàcita es consuma mitjançant actes dispositius que només pot realitzar un hereu; b) la renúncia posterior no revoca efectes civils ni tributaris ja produïts; i, c) l’addició de béns exigeix prova fefaent per a desvirtuar la presumpció legal.

3. L’arrendament d’immobles com a activitat econòmica en l’Impost de societats quan la gestió se subcontracta.

La delimitació entre activitat econòmica i mera tinença patrimonial en l’àmbit de l’Impost de societats (IS) continua sent una qüestió d’especial rellevància pràctica, en particular en estructures immobiliàries d’una certa dimensió. La Consulta Vinculant V1769-25, de 30 de setembre de 2025, de la Direcció General de Tributs (DGT) aborda novament aquesta problemàtica en analitzar si existeix activitat econòmica quan la gestió integral de l’arrendament immobiliari s’externalitza a un tercer professional, sense comptar l’entitat propietària amb empleats propis dedicats a aquesta gestió

La consultant és una societat mercantil espanyola l’objecte social de la qual inclou l’adquisició, tinença, arrendament i explotació d’immobles. El seu soci únic és una altra societat espanyola, formant totes dues parts del mateix grup mercantil a l’efecte de l’article 42 del Codi de Comerç.

L’entitat és —o serà— propietària d’un important parc immobiliari, compost per diversos edificis residencials (amb habitatges, garatges i trasters) i alguns locals comercials, situats en diferents localitats i províncies. El volum, complexitat i dimensió dels actius fan necessària una gestió professional especialitzada.

Per a això, la consultant subscriu un contracte d’administració i gestió immobiliària amb una societat tercera, aliena al grup mercantil, que aporta els mitjans humans i materials necessaris.

La consultant sol·licita confirmació a la DGT que l’arrendament dels immobles constitueix una activitat econòmica a l’efecte de l’article 5.1 de la Llei 27/2014, de l’Impost de societats (LIS), malgrat no comptar amb personal propi contractat a jornada completa per a aquesta activitat.

Sobre aquest tema, l’article 5.1 de la LIS defineix l’activitat econòmica com l’ordenació per compte propi de mitjans de producció i/o recursos humans amb la finalitat d’intervenir en la producció o distribució de béns o serveis. En el cas específic de l’arrendament d’immobles, la norma estableix com a regla general la necessitat de comptar amb almenys una persona ocupada amb contracte laboral i jornada completa.

No obstant això, la DGT destaca dos elements essencials:

Autonomia del concepte d’activitat econòmica en el IS, respecte d’altres impostos, en atenció a la naturalesa pròpia de les persones jurídiques i a la finalitat del tribut.

L’existència de realitats empresarials complexes en les quals la gestió s’articula mitjançant la subcontractació a entitats especialitzades, sense que això buidi de contingut l’activitat desenvolupada per la propietària dels immobles.

Així mateix, la DGT posa l’accent en la regla de grup: quan les entitats formen part d’un mateix grup mercantil, l’apreciació de l’activitat econòmica ha de realitzar-se considerant el conjunt del grup.

La consulta es recolza expressament en una línia doctrinal consolidada (entre altres, V3530-15, V1606-17, V1794-17 i V0346-25), que admet el compliment del requisit de l’article 5.1 LIS encara que els mitjans humans i materials no siguin propis, sinó externalitzats a tercers, fins i tot aliens al grup

La DGT valora de manera conjunta la rellevància quantitativa i qualitativa del patrimoni immobiliari, la intensitat i complexitat de la gestió necessària, l’existència d’un contracte integral de gestió, que cobreix totes les funcions essencials del negoci d’arrendament, i l’efectiva intervenció en el mercat mitjançant una organització empresarial real, encara que externalitzada.

Des d’aquesta perspectiva, l’esmentada consulta vinculant entén que l’exigència de comptar amb una persona ocupada a jornada completa no pot interpretar-se de manera rígida i merament formalista, quan aquesta funció és assumida de manera efectiva per un tercer especialitzat que actua per compte de l’entitat propietària.
Per això, la DGT conclou que, en el supòsit plantejat, l’entitat consultant desenvolupa una activitat econòmica d’arrendament d’immobles a l’efecte de l’article 5.1 de la LIS, encara que no disposi d’empleats propis, en estar els mitjans humans i materials necessaris vàlidament subcontractats a una societat tercera aliena al grup.

The post Alertes Tributàries · Gener 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), en la seva resolució de 15 d’octubre de 2025, núm. 00/04521/2022, tracta sobre la validesa d’un requeriment de l’Administració Tributària per obtenir informes de due diligence en el marc d’una operació de compravenda de participacions socials.

L’Agència Tributària (AEAT), a través de la Dependència de Control Tributari i Duaner, va requerir a una gran empresa el lliurament dels informes de due diligence elaborats durant una operació mercantil. La companyia s’hi va oposar al·legant (i) manca de motivació sobre la transcendència tributària del requeriment, (ii) caràcter reservat i confidencial de la informació, emparada per pactes contractuals, (iii) vulneració del dret a la defensa i a no auto incriminar-se, (iv) així com aplicació de l’article 93.5 de la Llei General Tributària, que exclou de l’obligació d’informar dades privades no patrimonials i documentació vinculada a assessorament i defensa.

Per la seva banda, el TEAC confirma la validesa del requeriment, fonamentant la seva decisió en tres aspectes essencials:

Competència i motivació

El requeriment va ser emès per un òrgan competent i compleix amb els principis de motivació exigits per la Llei General Tributària (LGT).

Transcendència tributària de la due diligence

El Tribunal considera que els informes de due diligence tenen transcendència tributària, ja que inclouen informació sobre la situació financera i patrimonial, el balanç, marges de beneficis i passius ocults, així com dades fiscals i projeccions de vendes.

Aquests elements són determinants per verificar el compliment de l’article 31 de la Constitució Espanyola, que imposa l’obligació de contribuir al sosteniment de les despeses públiques.

Caràcter reservat de les dades

El TEAC aclareix que la informació sol·licitada no s’emmarca en la categoria de dades “privades no patrimonials” de l’article 93.5 LGT, per la qual cosa no existeix impediment legal per al seu lliurament.

Cal dir que aquesta resolució del TEAC fixa un criteri rellevant, encara que no vinculant (art. 239 LGT), que reforça la potestat de l’Administració per requerir informació en operacions societàries complexes.

2. La deduïbilitat fiscal en l’IS de les despeses d’exercicis prescrits amb més de 4 anys d’antiguitat.

La Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 1244/2025, de 7 d’octubre (rec. 8368/2023), resol una qüestió relativa a la possibilitat de deduir fiscalment en l’IS despeses d’exercicis prescrits amb més de 4 anys d’antiguitat.

En el supòsit analitzat, l’entitat va comptabilitzar en l’exercici 2012 una despesa en el compte de “despeses exercicis anteriors”, que va al·legar que corresponia a una compensació o indemnització satisfeta als arrendadors d’una nau que tenia llogada des de 2001 amb opció de compra i que efectivament ocupava, però que, al seu parer, no estava obligada a realitzar aquest pagament amb caràcter previ.

Per la seva banda, l’AEAT va concloure que aquest import havia de ser considerat com a rendes per l’arrendament degudes, no pagades ni provisionades, meritades entre 2001 i maig de 2010, i va admetre exclusivament la deduïbilitat fiscal de la despesa en els exercicis comprovats (2011 i 2012), però no en els anteriors (2001 a 2007), en considerar que estaven prescrits.

Aquesta regularització va ser impugnada pel contribuent en via econòmic-administrativa i, posteriorment, contenciós-administrativa davant el TSJ de Castella i Lleó, sent confirmada en ambdues instàncies.

En desacord amb la sentència del TSJ de Castella i Lleó, l’entitat va interposar recurs de cassació, sol·licitant que es reconegués la deduïbilitat d’aquesta despesa en l’exercici 2012, invocant el principi de regularització íntegra a l’efecte de corregir el resultat comptable dels exercicis 2004 i 2006 per incrementar la BIN en l’import de despesa per arrendaments, l’enriquiment injust de l’AEAT i el principi de bona administració.

El contribuent va sostenir que, si l’AEAT utilitza la potestat que li confereixen els articles 66.bis i 115 de la LGT per comprovar les Bases Imposables Negatives (BIN) i requalificar les despeses meritades en exercicis anteriors, ho ha de fer “íntegrament”, reconeixent, al seu torn, la despesa en els exercicis en què aquesta es va meritar, augmentant la base imposable negativa corresponent, fins i tot si aquest exercici estava prescrit.

L’Advocacia de l’Estat, per la seva banda, va argumentar que la deduïbilitat de despeses comptabilitzades amb caràcter posterior únicament procedirà si no resulta d’això una tributació inferior, en virtut del que estableix el TS en la seva sentència núm. 518/2024, de 22 de març (rec. 7261/2022).

Davant d’això, en l’Auto d’admissió el TS va fixar que el recurs de cassació plantejat tenia interès casacional a l’efecte de determinar si el principi d’inscripció comptable (article 19 del TRLIS, actual article 11 de la LIS) impedia la comprovació de les BIN generades en aquells exercicis previs per als quals la potestat de comprovació continua vigent, amb la finalitat d’incrementar-les en l’import de la despesa corresponent a aquests períodes.

En la sentència analitzada, el TS conclou que la imputació temporal de les despeses ha de respectar els límits legals de la prescripció i que, per tant, ni el principi de regularització íntegra ni el de bona administració permeten modificar el deute tributari d’exercicis en què la potestat de l’AEAT per liquidar ja ha prescrit.

Si bé el TS reconeix que l’AEAT té potestat per investigar BIN amb fins a deu anys d’antiguitat, aquesta facultat no permet alterar el deute tributari en períodes ja tancats per prescripció.

D’aquesta manera, l’Alt Tribunal prioritza el principi d’inscripció comptable i la prescripció, determinant que els exercicis prescrits són “inamovibles” i no poden ser recalculats per imputar-los despeses que no es van registrar en el seu moment.

En conseqüència, el TS desestima el recurs de cassació plantejat pel contribuent i confirma la sentència del TSJ de Castella i Lleó.

3. Tributació d’una donació dinerària a un no resident.

La consulta vinculant V1515-25, de 19 d’agost de 2025, de la Direcció General de Tributs (DGT) resol sobre la fiscalitat d’una donació de diners dipositats en una entitat bancària d’Espanya d’una mare, resident a Madrid, a favor del seu fill, resident a Austràlia.

La primera qüestió que aborda aquesta consulta és la relativa a la subjecció a tributació a Espanya d’aquesta operació de donació, concloent en sentit afirmatiu, per obligació real, sempre que els diners donats es trobin situats a Espanya en el moment de realització del negoci jurídic, conforme estableix l’article 7 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD).

Pel que fa a la normativa aplicable, i després de l’anàlisi dels articles 28 i 32 de la Llei de finançament de les Comunitats Autònomes, així com la disposició addicional segona de la LISD, aquesta consulta de la DGT assenyala que el donatari tindrà dret a la normativa pròpia de la Comunitat Autònoma on hagin estat situats els diners un major nombre de dies del període dels cinc anys anteriors comptats de data a data, en aquest supòsit, la de Madrid, sent aplicables, si escau, les reduccions, escales, deduccions i bonificacions que la normativa autonòmica tingui establertes.

Finalment, i donada la condició de no resident de l’obligat tributari, i no existint punt de connexió amb altres comunitats autònomes, serà l’Oficina Nacional de Gestió Tributària, Departament de Successions de no Residents, de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, l’organisme competent per a l’exacció del tribut.

The post Alertes Tributàries · Novembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.