El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.821/2025, d’11 de desembre, sobre la naturalesa de l’acció per a reclamar la responsabilitat dels administradors per deutes socials (acció que pot interposar-se contra l’òrgan d’administració quan ha omès el deure de promoure la dissolució en concórrer causa legal per a això), i el seu règim de prescripció, establerta en l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (d’ara endavant, “LSC”) consolidant la seva doctrina jurisprudencial.

En la sentència esmentada, el Suprem confirma que l’acció de responsabilitat per deutes té el mateix termini de prescripció que correspondria al propi deute de la societat i el mateix dies a quo per al seu còmput i reitera que el termini de prescripció no pot ser l’establert en l’article 241 bis LSC, que preveu la norma per a les accions individual i social, en tant que es refereix únicament a aquestes accions i no a la pròpia acció de responsabilitat per deutes, que posseeix la seva pròpia regulació independent. En aquest sentit, la pròpia naturalesa de l’acció de responsabilitat per deutes implica que estiguem davant una responsabilitat legal per deute aliè que neix de l’incompliment del deure de promoure la dissolució quan concorre causa legal per a això, i per això difereix significativament de les accions individual i social, que són purament accions de danys.

Per això, l’Alt Tribunal precisa que el termini de prescripció de l’acció contra l’administrador és el mateix que el del deute social garantit, tractant-se d’una solidaritat pròpia (d’origen legal), que opera enfront de l’òrgan d’administració amb els mateixos efectes interruptius de la prescripció que assortirien enfront de la societat deutora, conforme als arts. 1.973 i 1.974 CC. Conseqüentment, el dies a quo del termini per a accionar contra l’òrgan d’administració coincidirà també amb el dies a quo de la pròpia acció enfront de la societat, sense que procedeixi fixar una fita autònoma ni desplaçar-lo al règim de l’article 241 bis LSC.

D’altra banda, la sentència assenyala que, entre els pressupostos de l’article 367 LSC per a apreciar la responsabilitat de l’òrgan d’administració, adquireix especial rellevància la falta de dipòsit dels comptes anuals. Encara que aquesta omissió no constitueix per si mateixa una causa de dissolució, sí que afavoreix la inversió de la càrrega de la prova. D’aquesta manera, quan existeixin indicis de tancament de facto, execucions infructuoses o impagaments, correspondrà a l’administrador acreditar que, en el moment del naixement del deute, no concorria una pèrdua patrimonial greu per a poder desvirtuar la presumpció iuris tantum conforme a la qual es presumeix que les obligacions socials són posteriors a l’aparició de la causa de dissolució.

2. El requisit de la raonabilitat necessària de l’operació d’augment de capital per compensació de crèdits (STS 1763/2025, de 2 de desembre).

La Sentència del Tribunal Suprem de 2 de desembre de 2025, núm. 1763/2025, ha establert doctrina respecte a la utilització i valoració del requisit de necessitat raonable de la societat en les operacions d’augment de capital social per compensació de crèdits.

La sentència suposa un canvi de paradigma en la utilització d’aquesta figura en la pràctica societària perquè estableix que, per a valorar si l’acord de capital per compensació de crèdits respon a una necessitat raonable de la societat, s’exigeix que no existeixin alternatives a l’acord d’augment de capital social que permetin evitar el perjudici de la dilució del soci minoritari.

En el cas jutjat, es tracta d’una societat limitada amb tres socis. Dos d’ells, pare i filla, posseeixen cadascun el 34,90% del capital social, formant conjuntament un bloc majoritari. El tercer soci, considerat minoritari, ostenta el 30% restant. A més, el pare exerceix el càrrec d’administrador únic. Aquest administrador únic havia concedit un préstec a la societat per import de 84.000 euros. En una Junta General Extraordinària, amb suport del bloc majoritari, es va acordar realitzar un augment de capital mitjançant la compensació d’aquest crèdit. A conseqüència d’aquesta operació, la participació del bloc majoritari es va incrementar del 68,90% al 98% del capital social, provocant una significativa dilució de la participació del soci minoritari.

L’Alt Tribunal estableix que cal valorar en cada supòsit concret si existeix una solució alternativa que no produeixi la dilució del soci minoritari. Així doncs, en aquest cas, posa en dubte que aquesta operació d’augment de capital fos l’única solució, atès que el soci minoritari havia intervingut en la Junta General de la societat proposant l’aprovació d’una ampliació de capital social mitjançant una aportació dinerària que permetés als restants socis mantenir la seva participació i no ser diluïda.

Per això, el Tribunal Suprem conclou que, en aquest cas, atès que era possible haver acordat una ampliació de capital social mitjançant aportació dinerària, el fet d’haver adoptat l’ampliació per compensació de crèdits no responia a una necessitat raonable de la societat, no resultant raonable privar al soci minoritari de la possibilitat de concórrer a l’ampliació de capital.

Aquesta sentència supera el seu anterior criteri, establert en la STS núm. 3/2023, de 10 de gener, en el sentit que era suficient que l’augment de capital acordat vingués justificat per l’interès social, sense necessitat d’efectuar una comparació amb altres mesures alternatives que poguessin no ser tan nocives respecte al soci que sofreix la dilució.

Aquest criteri de ponderació de les alternatives menys nocives al soci ja havia estat acollit, si bé de manera minoritària, per unes certes Audiències Provincials, entre altres, l’Audiència Provincial de Barcelona, en la seva sentència núm. 882/2024.

En conclusió, només quan no existeixen alternatives possibles, es compleix el requisit de raonabilitat de l’acord d’ampliació de capital per compensació de crèdits.

3. El Tribunal Suprem anul·la una fiança per desproporcionada: quan assegurar un préstec va més enllà del raonable.

El Tribunal Suprem ha dictat una important resolució de 2 de desembre de 2025 (EDJ 2025/776516) en la qual analitza els límits de les garanties que poden exigir-se en un préstec i, especialment, quan l’acumulació d’hipoteca i fiança deixa de ser raonable per a convertir-se en una càrrega desproporcionada per als consumidors.

El cas es va originar arran d’un préstec hipotecari concedit en 2009 a una societat mercantil. A més d’hipotecar l’habitatge dels pares de l’administrador, l’entitat financera va exigir que aquests es convertissin també en fiadors solidaris, malgrat ser particulars, jubilats i aliens a l’activitat empresarial del prestatari. Anys després, després de l’impagament prolongat del préstec, el banc va reclamar el deute a la societat i als fiadors. Aquests, al seu torn, van al·legar falta de transparència, defectes en el consentiment i abusivitat de diverses clàusules.

Encara que l’Audiència Provincial va declarar nul·les diverses clàusules del contracte per abusives, va mantenir la validesa tant de la hipoteca com de la fiança. No obstant això, el Tribunal Suprem introdueix un canvi rellevant: confirma que les clàusules d’hipoteca i fiança eren comprensibles, però considera que l’exigència simultània de totes dues garanties generava una protecció excessiva per al banc. L’habitatge estava taxat en més del triple del capital prestat, i la responsabilitat hipotecària era més que suficient per a cobrir pràcticament qualsevol risc. Afegir a més una fiança solidària per part dels propietaris d’aquest habitatge suposava, segons el parer de l’Alt Tribunal, una garantia desproporcionada contrària a la bona fe i prohibida per l’article 88.1 del Text Refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

Per això, el Suprem declara la nul·litat del contracte de fiança, alliberant els pares de l’administrador d’aquesta responsabilitat personal. Manté, no obstant això, la hipoteca i la resta del contracte de préstec. Aquesta resolució reforça la protecció dels particulars que accepten garantir préstecs aliens i recorda a les entitats financeres que l’exigència acumulada de garanties ha de guardar sempre una proporció raonable amb el risc que es pretén cobrir.

The post Alertes Legals · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència 1579/2025, de 5 de novembre, s’ha pronunciat sobre la prohibició de competència dels administradors societaris, prevista als articles 229 i 230 de la Llei de Societats de Capital (antic article 65 de la LRSL), com a manifestació del deure d’evitar situacions de conflicte d’interès amb la societat que administra, així com els requisits per a la dispensa d’aquest deure.

La sentència confirma que, perquè es consideri infringida l’obligació de no competència, els administradors han de constituir o administrar una altra societat amb “objecte idèntic, anàleg o complementari”, sense comptar amb autorització expressa de la junta general. De les circumstàncies concurrents ha de revelar-se que la situació de conflicte és “estructural i permanent, no conjuntural, aïllada o eventual” i que el conflicte d’interès és equiparable a un conflicte de deures, en existir un risc que l’objectivitat exigida a l’administrador es vegi afectada. Per contra, no existiria infracció del deure de no competir quan es demostri que no hi ha una contraposició entre l’interès de l’administrador i el de la societat.

En relació amb la dispensa del deure de no competir amb la societat, el Suprem reitera que la inexistència de dany o d’un risc rellevant suposen els elements essencials per poder determinar la validesa de la dispensa per la junta general, ja que la inexistència de dany (sent suficient que aquest dany sigui potencial o esperable) o la seva compensabilitat amb el benefici de la societat, són els requisits necessaris per a la dispensa. Per aquest motiu, si existeix un risc o probabilitat de dany o perjudici per a la societat rellevant, es faculta que qualsevol soci pugui sol·licitar a la junta un pronunciament sobre el cessament de l’administrador. Amb això, l’Alt Tribunal subratlla que la dispensa només pot atorgar-se mitjançant acord exprés i separat de la junta general, condicionat a la inexistència de perjudici rellevant o que aquest pugui compensar-se amb beneficis per a la societat.

En el cas analitzat, l’administradora exercia simultàniament el càrrec en dues societats amb objecte social coincident o complementari, sense autorització expressa, la qual cosa generava un conflicte d’interessos estructural i permanent. Aquesta situació s’agreujava per la manca de reclamació de crèdits pendents entre ambdues societats, una de les quals era client únic de l’altra. La sentència rebutja l’argument que la condició de sòcia neutralitzi el conflicte, assenyalant que la contraposició d’interessos deriva de l’exercici simultani de càrrecs en societats competidores, i que aquesta circumstància compromet l’objectivitat exigible a l’administrador.

2. Prescripció de l’acció de responsabilitat per deutes socials de l’article 367 de la Llei de Societats de Capital.

La recent Sentència del Tribunal Suprem, Sala Civil, 1450/2025, de 20 d’octubre, reafirma un criteri essencial en matèria societària: la responsabilitat solidària dels administradors per deutes socials prevista a l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (incompliment dels seus deures legals posteriors a la concurrència d’una causa legal o estatutària de dissolució de la societat) prescriu juntament amb la mateixa prescripció del deute reclamat. En altres paraules, si el deute social no ha prescrit, tampoc ho haurà fet l’acció contra l’administrador, i els actes interruptius que afecten la societat s’estenen igualment a l’administrador per tractar-se d’una solidaritat legal.

Aquest pronunciament consolida la línia jurisprudencial iniciada arran de la reforma introduïda per la Llei 31/2014, que va incorporar l’article 241 bis de la Llei de Societats de Capital, en el qual es regula el termini de prescripció per a les accions social i individual de responsabilitat contra els administradors. El Tribunal Suprem aclareix que el termini de quatre (4) anys previst en aquest precepte per a les accions social i individual de responsabilitat no s’aplica a l’acció de l’article 367 de la referida llei, ja que aquesta té una naturalesa diferent: no és una acció indemnitzatòria per danys, sinó una responsabilitat legal per deute aliè derivada de l’incompliment del deure de promoure la dissolució en cas de causa legal o estatutària. Per això, el termini aplicable serà el mateix que el de l’obligació principal, amb idèntics efectes interruptius i el mateix dies a quo que l’acció contra la societat.

En el cas analitzat, el deute provenia d’una compravenda de mercaderies, per la qual cosa resultava aplicable l’article 1964 del Codi Civil, que després de l’actualització d’octubre de 2015 fixa un termini de cinc (5) anys per a les accions personals, amb règim transitori per a relacions anteriors. La demanda interposada a l’abril del 2019 no estava prescrita, la qual cosa va portar el Tribunal a estimar el recurs de cassació, revocar les sentències d’instància i condemnar solidàriament l’administrador juntament amb la societat.

Aquest criteri, reiterat en resolucions com les STS 1512/2023, de 31 d’octubre, i STS 275/2024, de 27 de febrer, distingeix clarament entre l’acció de responsabilitat per deutes socials de l’article 367 i les accions social i individual contra l’administrador de l’article 241 bis de la referida llei. L’Alt Tribunal equipara la posició de l’administrador a la d’un fiador solidari, en assumir una funció de garantia ex lege del compliment d’obligacions socials posteriors a la causa de dissolució.

Per tot això, les implicacions pràctiques de la present sentència són que els administradors poden ser responsables durant tot el termini de prescripció del deute social, la qual cosa exigeix extremar la diligència en la gestió i promoure la dissolució en temps i forma per evitar riscos. Per als creditors, aquesta doctrina amplia les possibilitats de cobrament davant administradors que incompleixen els seus deures legals. La sentència aporta seguretat jurídica, clarifica els terminis i evita interpretacions contradictòries, reforçant la importància d’una correcta gestió societària.

3. Interpretació de la Directiva 2015/2302: responsabilitat de l’organitzador i drets del viatger segons el TJUE.

El passat 23 d’octubre de 2025 es va dictar sentència per la Sala Desena del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que resolia una petició de qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal de Districte de Rzeszów (Polònia), en el context d’un litigi entre dos viatgers i una empresa organitzadora de viatges.

El conflicte va sorgir arran d’un viatge combinat contractat pels demandants, que incloïa estada en un hotel de cinc estrelles a Albània amb la modalitat de “tot inclòs”. Durant la seva estada, els viatgers es van veure afectats per greus deficiències en els serveis. Els fets que van donar lloc al litigi inclouen la demolició d’infraestructures de l’hotel (dues piscines, el passeig marítim i l’accés al mar) ordenada per les autoritats albaneses, així com obres d’ampliació de l’edifici i deficiències en el servei de restauració. Aquestes circumstàncies van alterar significativament l’experiència vacacional promesa. Els demandants van sol·licitar el reemborsament total del preu pagat i una compensació addicional per danys materials i morals. L’empresa organitzadora s’hi va negar, al·legant que els fets constituïen “circumstàncies inevitables i extraordinàries” derivades d’un acte de poder públic, cosa que l’eximiria de responsabilitat.

El tribunal polonès va plantejar al TJUE quatre qüestions prejudicials relatives a la interpretació de la Directiva (UE) 2015/2302 sobre viatges combinats. La primera qüestió es referia a si un Estat membre pot exigir a l’organitzador de viatges que demostri la “culpa” d’un tercer per eximir-se de responsabilitat en cas de manca de conformitat.

El TJUE va respondre que no: la Directiva estableix un règim de responsabilitat objectiva, i n’hi ha prou que la manca de conformitat sigui imputable a un tercer aliè a la prestació de serveis i que sigui imprevisible o inevitable. No cal provar culpa, ja que això introduiria un requisit no previst per la normativa europea i vulneraria el principi d’harmonització plena.

La segona qüestió abordava si, en cas de manca de conformitat greu, el viatger pot obtenir el reemborsament total del preu del viatge, fins i tot si ha gaudit parcialment dels serveis. El Tribunal va confirmar que sí: quan la manca de conformitat priva el viatge del seu objecte i el fa perdre interès per al consumidor, es considera que el viatge no ha estat executat, cosa que justifica el reemborsament íntegre.

La tercera qüestió se centrava en la naturalesa dels drets a reducció del preu i indemnització: són merament compensatoris o també tenen caràcter sancionador? El TJUE va concloure que aquests drets tenen com a finalitat restablir l’equilibri contractual entre les parts, i no sancionar l’organitzador, per la qual cosa no contemplen sancions punitius.

Finalment, la quarta qüestió versava sobre si un acte de poder públic, com la demolició d’infraestructures turístiques ordenada per una autoritat, pot considerar-se una “circumstància inevitable i extraordinària”. El Tribunal va respondre que no necessàriament. Perquè un acte de poder públic s’emmarqui en aquest concepte, ha de ser imprevisible i escapar al control de l’organitzador, sense possibilitat d’evitar-ne les conseqüències fins i tot adoptant totes les mesures raonables. Si l’organitzador tenia coneixement previ del procediment administratiu que va conduir a la decisió, o podia preveure’n els efectes, no pot al·legar que es tracta d’una circumstància inevitable.

En conclusió, la sentència reforça la protecció dels consumidors en l’àmbit dels viatges combinats, delimitant clarament les condicions en què els organitzadors poden eximir-se de responsabilitat. Es confirma que el viatger té dret al reemborsament total en cas de manca de conformitat greu, que els drets previstos en la Directiva són compensatoris i no sancionadors, i que els actes de poder públic no constitueixen automàticament circumstàncies eximents si eren previsibles o evitables.

The post Alertes Legals · Novembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

La Sentència núm. 132/2025 de l’Audiència Provincial de Madrid (Secció 28a), de 4 d’abril de 2025, resol un conflicte societari sobre la validesa de l’exercici del dret de subscripció preferent per part d’un soci en una ampliació de capital d’una societat mercantil. La controvèrsia gira entorn de si la disposició de fons per part d’aquest soci va vulnerar l’article 160.f) del Text Refós de la Llei de Societats de Capital (TRLSC), en tractar-se presumptament d’un actiu essencial sense acord de la Junta.

L’Audiència reitera el criteri ja sostingut en la seva sentència núm. 392/2022, confirmant que la infracció de l’article 160.f) TRLSC no comporta automàticament la nul·litat del negoci jurídic celebrat. Aquesta norma té una finalitat interna de control entre la Junta i l’òrgan d’administració, en el marc del bon govern corporatiu, però no constitueix un requisit de validesa davant de tercers. Es presumeix la bona fe del tercer, i no se li exigeix que investigui el caràcter essencial de l’actiu, llevat que incorri en culpa greu.

La sentència distingeix dos plans d’efectes: (i) l’intern, on la infracció pot generar responsabilitat dels administradors si es vulnera el deure de lleialtat (art. 232 TRLSC); i (ii) l’extern, on el negoci jurídic només seria anul·lable si el tercer va actuar sense bona fe. En el cas concret, es declara vàlida la subscripció del soci i s’ordena la seva inscripció com a soci, rebutjant la subscripció de segon grau per part d’un altre soci de la mercantil.

L’Audiència evita pronunciar-se sobre si els diners poden considerar-se un actiu essencial, qüestió debatuda en la doctrina i en resolucions de la Direcció General de la Seguretat Jurídica i Fe Pública. Tot i que alguns notaris i autors sostenen que els diners, per la seva naturalesa circulant, no encaixen en el concepte d’actiu essencial, la sentència no entra a valorar aquest punt per no haver estat objecte de debat. La SAP 5137/2025 reforça la interpretació que l’article 160.f) TRLSC no afecta directament la validesa dels actes societaris davant de tercers, llevat que es provi mala fe (per exemple, en connivència amb l’administrador), i que els seus efectes es circumscriuen a l’àmbit intern de la societat. Equiparar l’article 160.f) a una clàusula estatutària implicaria una contradicció amb l’article 234.1 TRLSC i amb la Directiva 2017/1132, que protegeixen el tercer de bona fe davant de limitacions internes no inscrites. Per això, l’aplicació adequada de l’article 160.f) LSC s’ha de fer ex post, mitjançant mecanismes com la responsabilitat dels administradors o la indemnització de danys, i no mitjançant la invalidesa de l’acte davant de tercers.

2. El Tribunal Suprem no permet reduir la indemnització per clientela després de l’aplicació del límit previst en la Llei del Contracte d’Agència.

La recent sentència del Tribunal Suprem 1209/2025, de 3 de setembre, analitza un supòsit d’indemnització per clientela derivat de la resolució d’un contracte d’agència després d’una extensa relació comercial d’aproximadament vint-i-un anys. El nucli del debat jurídic se situa en la interpretació de l’article 28.3 de la Llei 12/1992, de 27 de maig, del Contracte d’Agència (LCA), que estableix que “la indemnització no podrà excedir, en cap cas, de l’import mitjà anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant els últims cinc anys o, durant tot el període de durada del contracte, si aquest fos inferior”.

La controvèrsia se centra a determinar si, una vegada assolit el límit màxim previst en aquest precepte, és jurídicament admissible aplicar una correcció addicional basada en criteris d’equitat o estipulacions contractuals. En el cas objecte d’anàlisi, tant el Jutjat de Primera Instància núm. 47 de Barcelona com la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona van aplicar reduccions del 60% i del 40%, respectivament, sobre la quantia calculada conforme al límit de l’article 28.3 LCA.

El Tribunal Suprem, en línia amb la seva doctrina consolidada, reitera tant el caràcter imperatiu de la regulació de les indemnitzacions per clientela continguda en la LCA, com la prohibició de pactes anticipats que limitin aquestes indemnitzacions. Recolzant-se en la Directiva 86/653/CEE i en precedents jurisprudencials com les SSTS 582/2010, 457/2013, 226/2020 i 528/2020, la Sala Primera del Tribunal Suprem conclou que el límit màxim fixat pel legislador en l’article 28.3 LCA constitueix no només un límit absolut, sinó també l’únic factor de correcció admissible. En conseqüència, si la indemnització calculada no excedeix aquest límit, no procedeix aplicar reduccions addicionals per part de l’òrgan jurisdiccional.

Així, introduir una rebaixa addicional, com van fer, en aquest cas, tant el Jutjat de Primera Instància com l’Audiència Provincial de Barcelona, atenent criteris diferents als previstos per la Llei del Contracte d’Agència (com el prestigi de la marca o la publicitat de l’empresari), seria, segons el Tribunal Suprem, incorrecte i contrari a l’article 3.1 de la LCA.

3. Interpretació de clàusules resolutòries en contractes privats de compravenda.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència número 1264/2025, de 18 de setembre de 2025, ha resolt un recurs de cassació interposat en el marc d’un litigi sobre la resolució d’un contracte privat de compravenda d’una finca rústica. La qüestió controvertida era la interpretació d’una clàusula resolutòria que establia que, en cas d’incompliment per part de la compradora de l’obligació de cancel·lar un préstec amb garantia hipotecària abans d’una data determinada, el contracte quedaria resolt “quedant ambdues parts saldades, sense dret a demanar ni reclamar res”.

L’Audiència Provincial havia considerat que, davant un incompliment de la compradora, aquesta clàusula no permetia a la venedora retenir les quantitats lliurades a compte, entenent que la redacció de la clàusula era ambigua i que, per tant, s’havia d’aplicar el criteri de major reciprocitat previst a l’article 1289 del Codi Civil, especialment tractant-se d’un contracte onerós, havent-se de retornar la possessió de la finca a la part venedora i procedir a la devolució del preu abonat per la compradora a compte del preu.

El Tribunal Suprem, però, considera que la clàusula en qüestió, tot i que no estableix de forma expressa la pèrdua de les quantitats lliurades, sí que conté una previsió clara i coherent amb la resta del contracte, és a dir, que la resolució per incompliment de la compradora comporta que ambdues parts quedin saldades, excloent la possibilitat d’exigir devolucions o compensacions addicionals.

La sentència es fonamenta en la doctrina consolidada sobre la interpretació dels contractes, reiterant que quan els termes són clars i no deixen lloc a dubtes sobre la intenció dels contractants, ha de prevaldre el seu sentit literal, conforme a l’article 1281 del Codi Civil. Així mateix, recorda que l’article 1289 CC només pot aplicar-se com a criteri interpretatiu subsidiari quan resulti absolutament impossible determinar la voluntat comuna de les parts mitjançant els altres criteris legals, essent una regla de tancament d’aplicació subsidiària.

L’Alt Tribunal considera que les parts van pactar expressament que, una vegada lliurades per la compradora les quantitats acordades, si es produïa un incompliment de l’obligació de cancel·lar la hipoteca que gravava l’immoble, la resolució del contracte per part de la venedora donaria lloc a que les parts no poguessin demanar-se ni reclamar-se res, cosa que implica la improcedència de la devolució a la compradora de les quantitats lliurades a compte. En aquest sentit, tot i que la resolució del contracte dona lloc a la restitució de les prestacions entre les parts com a regla general, això és conseqüència de la pròpia eficàcia restitutòria de la resolució, podent les parts preveure les conseqüències de l’incompliment, tal com havien fet en la clàusula analitzada.

D’aquesta manera, el Tribunal Suprem confirma que les parts poden pactar vàlidament conseqüències específiques per a l’incompliment, fins i tot la pèrdua de les quantitats lliurades a compte, sempre que la clàusula sigui clara i no contravingui normes imperatives, i limita l’ús de l’article 1289 CC com a eina interpretativa, reservant-lo per a supòsits d’ambigüitat insalvable.

The post Alertes Legals · Octubre 2025 appeared first on ARCO Abogados.