En la recent consulta vinculant, de 18 d’agost de 2025, V1508-25, la Direcció General de Tributs (DGT) analitza el tractament fiscal de la cessió de drets de crèdit dels fons de titulització.

La consulta explica de manera succinta què són els fons de titulització, indicant que es tracta de patrimonis separats, mancats de personalitat jurídica i amb un valor patrimonial net nul, integrats per drets de crèdit, presents i futurs —actiu— i pels valors de renda fixa que emetin i pels crèdits concedits per tercers —passiu—, i es caracteritzen per:

• Ser patrimonis separats i independents de les entitats que els promouen i gestionen;
• No tenir personalitat jurídica pròpia;
• Tenir una regulació tributària específica;
• Ser propietat dels partícips;
• Ser gestionats per una entitat gestora contractada a aquest efecte, per la qual activitat rep una retribució, i
• Els seus ingressos provenen dels drets de crèdit cedits, així com dels instruments de millora creditícia.

Després d’aquesta exposició, la consulta analitza si aquests fons poden ser considerats empresaris o professionals a efectes de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), concloent que, a priori, no tindrien aquesta consideració, ja que els seus ingressos són passius i no impliquen la realització d’una activitat econòmica.

En cas contrari, és a dir, si per l’estructura dels fons de titulització es dugués a terme una activitat empresarial segons la Llei de l’IVA, tindrien la consideració d’empresaris o professionals a efectes d’aquest tribut.

Tot seguit, la DGT assenyala que la transmissió dels drets de crèdit realitzada per qui no ostenti la condició d’empresari o professional a l’IVA constitueix una operació subjecta a l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITPAJD), en la modalitat de Transmissions Patrimonials Oneroses (TPO), d’acord amb el que disposa l’article 7, apartats 1 i 5 del TRLITPAJD.

Tanmateix, aquesta operació quedaria exempta per aplicació del que disposa l’article 45.I.B).15 del TRLITPAJD, que preveu expressament l’aplicació de l’exempció a la transmissió posterior dels títols que documenten els préstecs. Cal destacar que aquesta qualificació suposa un canvi de criteri respecte del manifestat per la DGT en la consulta vinculant V1081-12, de 17 de maig. Per tant, la transmissió dels drets de crèdit per part de qui no té la condició d’empresari o professional a l’IVA estaria subjecta i exempta de l’ITPAJD en la modalitat de TPO.

2. Facturació simplificada i deute de l’IVA repercutit erròniament: interpretació de l’article 203 de la Directiva 2006/112/CE a la llum de la STJUE C-794/23.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictat, en data 1 d’agost de 2025, la sentència amb número d’assumpte C-794/23 (Finanzamt Österreich / P GmbH), en què resol les qüestions prejudicials plantejades per un tribunal austríac i interpreta la Directiva 2006/112/CE en relació amb la possibilitat que l’Administració tributària determini de forma estimada l’import de l’IVA quan existeixin factures simplificades incorrectes o errònies.

En l’assumpte en qüestió, una societat austríaca (P GmbH) explotava una zona de jocs interior i va aplicar indegudament el tipus general del 20 % d’IVA sobre el preu d’entrada, quan corresponia el tipus reduït del 13 %. Va emetre rebuts simplificats (art. 238 de la Directiva 2006/112/CE), sense identificar individualment els clients, en la seva majoria consumidors finals.

Posteriorment, l’empresa va intentar rectificar les factures i l’autoliquidació, però l’Administració Tributària austríaca ho va denegar, al·legant la impossibilitat de modificar factures simplificades, el risc d’enriquiment injust i la impossibilitat d’acreditar la identitat dels destinataris.

Cal destacar que l’article 203 de la Directiva estableix que “serà deutora qualsevol persona que esmenti aquest impost en una factura”. En aquest sentit, el TJUE estableix que el deute de l’IVA derivat d’aquest precepte només existeix quan el risc de pèrdua d’ingressos fiscals és real; és a dir, quan el destinatari de la factura pot exercir el dret a la deducció. En conseqüència, respon a les qüestions prejudicials plantejades pel tribunal en la línia següent:

1. Un subjecte passiu que ha realitzat una prestació i ha esmentat en la seva factura una quota d’IVA errònia no és deutor de la part de l’IVA que s’ha facturat indegudament a una persona que no és subjecte passiu (consumidor final, en aquest cas), encara que aquest subjecte passiu hagi proporcionat prestacions de la mateixa naturalesa a altres subjectes passius.
2. El concepte de consumidor final que no gaudeix del dret a deducció es limita a les persones que no són subjectes passius, excloent els empresaris que, tot i utilitzar el bé o servei per a fins privats, mantenen aquesta condició.
3. En cas de factura simplificada, la Directiva no s’oposa al fet que els Estats membres puguin permetre a les seves autoritats tributàries o tribunals recórrer a una estimació per determinar les factures afectades per un tipus impositiu erroni, sempre que es respectin els principis de neutralitat fiscal, proporcionalitat i dret de defensa del contribuent.

Per tant, aquesta sentència del TJUE aclareix i precisa la doctrina iniciada per la STJUE de 8 de desembre de 2022, C-378/21 (Finanzamt Österreich); reforça el principi de neutralitat fiscal: l’IVA erroni pot corregir-se si no hi ha risc de pèrdua per a la Hisenda pública; introdueix una regla pràctica per a casos de facturació simplificada massiva, permetent estimacions raonades; i limita l’abast del concepte de “consumidor final” als no subjectes passius, excloent els empresaris que actuen fora de la seva activitat econòmica.

3. El tractament fiscal del repartiment de dividends no proporcionals a la participació: anàlisi de la Consulta Vinculant V1525-25 (DGT, 21/08/2025).

La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta vinculant V1525-25, de 21 d’agost de 2025, ha abordat la tributació d’un repartiment de dividends no proporcional a la participació que diverses persones físiques ostenten en una societat limitada patrimonial.

En el cas concret, el consultor és titular del 15% d’una societat limitada patrimonial (de la qual és administrador únic), mentre que la seva esposa ostenta un 25%, una de les seves filles un altre 25% i l’altra filla, un 35%. S’ha pactat un repartiment de dividends no proporcional a la participació: 40% per al consultor, 40% per a la seva esposa i 10% per a cadascuna de les dues filles. Davant d’aquesta situació, es planteja a la DGT quines són les implicacions fiscals en l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) i, si escau, en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) derivades del pagament del repartiment de dividends esmentat.

En primer lloc, la DGT determina que, tot i que amb caràcter general la distribució de dividends als socis d’una societat de responsabilitat limitada es realitza proporcionalment a la participació en el capital social que ostenta cadascun, s’admet la possibilitat que els estatuts socials recullin criteris diferents a aquesta proporcionalitat.

A continuació, estableix que, en cas de no existir previsió estatutària, la recepció de quantitats per part dels socis en una quantia que excedeixi la corresponent al seu percentatge de participació a l’entitat, realitzada amb ànim de liberalitat, tindrà la consideració d’increment patrimonial a títol gratuït, constituint un dels fets imposables de l’ISD, conforme al que preveu l’article 3.1b) de la LISD. Caldrà analitzar si concorren els requisits que configuren el fet imposable, és a dir, si ens trobem davant d’un negoci jurídic gratuït i inter vivos en què concorri l’ànim de liberalitat o animus donandi.

D’aquesta manera, conclou que sempre que existeixi animus donandi per part dels òrgans d’administració de l’entitat, la recepció de les quantitats per part dels socis en una quantia que excedeixi la corresponent al seu percentatge de participació estarà subjecta a l’ISD pel concepte de donació, essent el subjecte passiu el donatari, si no existeix previsió estatutària a la societat.

Per contra, si el repartiment de dividends que rep el soci conforme al pacte acordat suposa un repartiment no proporcional al percentatge de participació a l’entitat i aquest repartiment està previst als estatuts de la societat, aquests dividends tributen a l’IRPF del soci com a rendiments del capital mobiliari, conforme a l’article 25.1 a) de la LIRPF.

The post Alertes Tributàries · Octubre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

Quan una empresa no paga a temps una factura, la llei permet al proveïdor reclamar no només l’import pendent, sinó també uns interessos addicionals pel retard, els anomenats interessos moratoris, regulats a la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, que són més elevats que els habituals fixats pel Banc Central Europeu. Tot això, amb l’objectiu de protegir les empreses davant la morositat i evitar que pagar tard resulti rendible.

Però, què passa si aquest crèdit impagat ha estat venut o cedit a una altra empresa? Pot el nou titular del crèdit reclamar també aquests interessos de demora? Aquesta és la qüestió que ha resolt el Tribunal Suprem en la seva sentència 768/2021, de 3 de novembre, i la seva resposta és afirmativa: sí, el nou creditor també pot reclamar-los.

La controvèrsia es va iniciar arran d’una cessió de crèdits que una empresa en concurs de creditors va vendre a una tercera societat. En reclamar el pagament d’un dels deutes, va incloure també els interessos de demora. En primera instància, el jutjat va rebutjar la demanda per considerar que l’empresa que havia comprat el crèdit no tenia legitimació per reclamar-lo. Posteriorment, l’Audiència Provincial va reconèixer el dret a cobrar el deute principal, però no els interessos moratoris, en entendre que la cessió del crèdit no era una operació comercial en si mateixa.

El Tribunal Suprem va corregir aquest criteri i va deixar clar que, quan es cedeix un crèdit, també se cedeixen tots els drets que l’acompanyen, inclosos els interessos de demora. Segons la sentència, el que importa és que el deute original provingui d’una operació comercial entre empreses. Si és així, el nou titular del crèdit pot exigir el pagament complet, amb interessos inclosos, encara que hagi pagat menys per adquirir aquest crèdit.

Aquesta decisió reforça la seguretat jurídica en les operacions de cessió de crèdits i protegeix el creditor davant la morositat. A més, evita que el deutor es beneficiï pel simple fet que el seu deute hagi canviat de mans. El Suprem recorda que la finalitat de la Llei 3/2004 és precisament dissuadir els retards en els pagaments, i que permetre el contrari aniria en contra d’aquest objectiu.

2. El dret de separació del soci minoritari en societats tancades, com a garantia de protecció davant la decisió majoritària de no distribuir dividends de forma sistemàtica.

La Sentència núm. 713/2025 de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 15a), dictada el 23 de maig de 2025, resol un conflicte societari rellevant entorn de l’exercici del dret de separació per part d’un soci minoritari, en el marc d’una societat tancada que reté sistemàticament els beneficis sense distribuir dividends.

Origen del conflicte societari

La societat estava participada per tres socis a parts iguals, però les decisions s’adoptaven per majoria, deixant el soci disident en minoria. A la junta ordinària de 2019, es van aprovar els comptes de l’exercici 2018 amb un benefici de 12.207,71 euros, destinats íntegrament a reserves. El soci minoritari va manifestar la seva protesta formal i va comunicar la seva voluntat de separar-se, emparant-se en l’article 348 bis de la Llei de Societats de Capital (LSC).

Aquest article estableix que el soci té dret de separació si, transcorreguts cinc exercicis des de la constitució, la junta no acorda el repartiment d’almenys el 25% dels beneficis legalment distribuïbles, sempre que s’hagin obtingut beneficis en els tres exercicis anteriors. En aquest cas, es complien tots els requisits: la societat tenia beneficis recurrents, no es van repartir dividends, i el soci disident va formular protesta expressa a la junta.

Reformulació dels comptes i actuació de la societat

Inicialment, la societat va reconèixer el dret de separació i va oferir certs actius immobiliaris com a pagament. No obstant això, després del rebuig de l’oferta per part del soci, la societat va reformular els comptes de l’exercici 2018 per reflectir pèrdues, al·legant despeses omeses.

L’Audiència Provincial considera aquesta maniobra contrària a la bona fe (article 7 del Codi Civil) i a la normativa comptable, ja que la reformulació es va fer després de l’aprovació dels comptes i amb la intenció de frustrar un dret ja nascut (i inicialment reconegut per la pròpia societat).

Valoració de les participacions socials

L’Audiència Provincial de Barcelona analitza el procediment de valoració de les participacions socials després de l’exercici del dret de separació per part del soci minoritari, conforme als articles 353 i 356 de la Llei de Societats de Capital.

El demandant va sol·licitar al Registre Mercantil el nomenament d’un expert independent per valorar les seves participacions, sol·licitud que va ser inicialment rebutjada per la societat. No obstant això, tant el Registrador com la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública (DGSJFP) van desestimar l’oposició de la societat i van procedir al nomenament de l’expert.

La societat va impugnar aquesta designació davant els tribunals, però no va col·laborar amb l’expert, impedint la realització de l’informe. L’Audiència rebutja la justificació de la societat, recordant que les resolucions de la DGSJFP són executives i no se suspenen automàticament per la seva impugnació judicial.

Davant la manca de col·laboració, el soci va encarregar un informe pericial independent que va valorar les seves participacions utilitzant el mètode del valor teòric comptable corregit, habitual en el sector immobiliari. La societat no va refutar tècnicament aquest informe, per la qual cosa el tribunal el va considerar vàlid.

Finalment, l’Audiència confirma que el moment rellevant per a la valoració és aquell en què s’exerceix el dret de separació, i desestima el recurs de la societat, confirmant la condemna al pagament del valor raonable de les participacions.

Implicacions en operacions de M&A

La sentència té implicacions rellevants en l’àmbit de les operacions de fusió i adquisició (M&A). En processos de due diligence, l’existència de polítiques reiterades de no repartiment de dividends pot activar el dret de separació dels socis minoritaris, generant contingències econòmiques significatives. Aquest risc pot afectar directament el preu de compra i la liquiditat de la societat, comprometent la viabilitat de l’operació. Per això, ha de ser considerat en la negociació mitjançant clàusules de garantia o ajustos de preu.

Reforç de la protecció del soci minoritari

L’Audiència Provincial de Barcelona reforça la protecció del soci minoritari davant decisions majoritàries que buiden de contingut el dret de separació. La resolució consolida l’article 348 bis LSC com a mecanisme de tutela efectiva en societats tancades, aportant seguretat jurídica i evitant que el soci disconforme quedi atrapat en una societat que reté sistemàticament els beneficis.

3. El consentiment del deutor en la cessió de crèdits: límits a la renúncia d’excepcions.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència 1123/2025, de 17 de juliol de 2025, s’ha pronunciat sobre l’efecte que té el consentiment del deutor, en les cessions de crèdits, sobre les excepcions que aquest pot oposar davant el cessionari.

La controvèrsia s’inicia quan, després de la cessió d’un crèdit entre dues empreses, el deutor intenta oposar excepcions per no efectuar el pagament al cessionari, basant-se en l’incompliment de l’entrega d’unes mercaderies (el pagament de les quals constituïa el crèdit cedit). El deutor al·legava que no podia pagar la factura objecte de la cessió perquè no havia rebut les mercaderies corresponents, essent la qüestió litigiosa principal determinar si, en haver consentit la cessió, el deutor havia renunciat al dret d’oposar excepcions al pagament davant el cessionari del crèdit.

El Tribunal Suprem reforça la seva postura sobre l’aplicació de l’article 1198 del Codi Civil, que estableix que:“El deutor que hagi consentit en la cessió de drets feta per un creditor a favor d’un tercer, no podrà oposar al cessionari la compensació que li correspondria contra el cedent”. Tot i que la cessió no exigeix el consentiment del deutor per ser vàlida, aquest consentiment sí que pot tenir implicacions sobre les excepcions que es poden plantejar. Pot contenir, a més del consentiment, una renúncia davant el cessionari a plantejar totes o algunes de les excepcions que podria oposar a l’exigència de compliment de l’obligació. Aquesta renúncia hauria de complir amb els requisits de l’article 6.2 del Codi Civil i la jurisprudència que el desenvolupa per ser eficaç. A més, per considerar que el consentiment del deutor té conseqüències sobre les excepcions que pot oposar a l’exigència de pagament pel cessionari (a banda de la conseqüència prevista en l’article 1198.1), caldrà tenir en compte les circumstàncies concretes de cada cas, “tant els termes i circumstàncies de la prestació del consentiment com els fets en què es fonamentin aquestes excepcions i el coneixement que en tingués el deutor en el moment de manifestar el seu consentiment”.

Així doncs, el consentiment del deutor no és irrellevant, i en certs casos pot implicar una renúncia tàcita o expressa a algunes excepcions. No obstant això, aquesta renúncia no pot ser generalitzada, sinó que ha de complir amb els criteris de bona fe i ser analitzada segons les circumstàncies del cas concret. Per tant, tot i que el deutor no perd automàticament el dret d’oposar totes les excepcions, sí que pot veure limitada la seva capacitat d’impugnació si aquestes excepcions no van ser plantejades de manera expressa en el moment de la cessió o si l’actuació del cessionari era conforme al pactat entre les parts.

En aquest sentit, cal tenir en compte que la cessió d’un crèdit no modifica les seves característiques objectives, sinó la titularitat, per la qual cosa el cessionari ha de ser diligent en comprovar les característiques del crèdit que adquireix. això “sense perjudici que el cedent de bona fe respongui, en una cessió onerosa, de l’existència i legitimitat del crèdit en el moment de la cessió (art. 1529 del Codi Civil), i que també hagi de respondre davant el cessionari per l’incompliment del seu deure accessori de col·laborar en la realització del crèdit cedit”.

El Tribunal estableix que el consentiment prestat pel deutor no ha de produir-li un perjudici sense el seu consentiment ni suposar una renúncia tàcita als seus drets, per la qual cosa la simple conformitat amb la cessió de crèdit no implica que el deutor perdi totes les defenses disponibles davant el cessionari, i caldrà una renúncia expressa. Així, el Tribunal Suprem conclou que el deutor, en consentir la cessió, no va renunciar al seu dret d’oposar excepcions com la manca d’entrega de mercaderies, ja que aquestes qüestions no van ser plantejades clarament en el moment de donar el seu consentiment. Per tant, tot i que es va produir el consentiment del deutor a la cessió de crèdits, no pot entendre’s que aquest consentiment impliqués una renúncia automàtica i total a totes les defenses que el deutor podria haver plantejat davant el cedent.

The post Alertes Legals · Setembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.