El Tribunal Suprem ha confirmat que el límit de l’Impost sobre el Patrimoni, tradicionalment reservat als contribuents residents fiscals a Espanya, s’ha d’aplicar també als no residents.

D’acord amb la normativa espanyola, per evitar els efectes confiscatoris de l’Impost sobre el Patrimoni, s’estableix un límit conjunt en relació amb l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. En concret, la suma de les quotes de l’Impost sobre el Patrimoni i de l’IRPF no pot superar el 60 % de les bases imposables de l’IRPF. Si se supera aquest llindar, la quota de l’Impost sobre el Patrimoni s’ha de reduir en conseqüència, sempre que la reducció no superi el 80 %.

Fins ara, aquesta limitació s’aplicava únicament als contribuents subjectes a obligació personal, és a dir, a aquells que tenen la seva residència fiscal a Espanya.

En la seva sentència de 29 d’octubre de 2025, el Tribunal Suprem va declarar que la residència habitual, ja sigui a Espanya o a l’estranger, no justifica el tracte desigual que impedeix als no residents aplicar el límit previst a l’article 31 de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni. El Tribunal va considerar que aquest tracte diferencial és discriminatori i manca de justificació objectiva.

El cas analitzat afectava una persona amb residència fiscal a Bèlgica, subjecta a l’Impost sobre el Patrimoni a Espanya per obligació real, com a propietària de béns situats en territori espanyol. El contribuent va al·legar que negar l’aplicació del límit conjunt constituïa un tracte discriminatori i vulnerava el principi de lliure circulació de capitals recollit en els Tractats de la UE.

En la seva argumentació, el Tribunal va recordar que, conforme a l’article 63 del TFUE, apartat 1, es prohibeixen totes les restriccions a la circulació de capitals entre Estats membres i entre aquests i tercers països. En aquest sentit, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha sostingut de manera constant que existeix restricció quan la normativa nacional fa menys atractiva la inversió transfronterera davant d’una situació purament interna.

Tot i que la lliure circulació de capitals admet excepcions limitades, aquestes s’han d’interpretar de manera estricta i només poden invocar-se quan les situacions comparades no siguin realment equiparables o quan la restricció estigui justificada per raons imperioses d’interès general. Segons el Tribunal Suprem, cap d’aquestes excepcions concorria en el cas.

La sentència subratlla que l’Impost sobre el Patrimoni grava la titularitat de béns i drets, per la qual cosa resulta irrellevant que la tributació es produeixi per obligació real o personal. El determinant és que es tracta de situacions comparables, en què tant el resident nacional com el resident a la UE tributen pels mateixos béns i es troben en idèntica posició d’acumulació de renda i patrimoni. Que la titularitat s’estengui a tot el patrimoni o només a una part no altera la definició del contribuent, atès que el fet imposable és la titularitat de béns, sigui del conjunt del patrimoni o d’una fracció. La distinció basada únicament en la residència fiscal genera, per tant, un tracte desigual injustificat.

El Tribunal també va fer referència a la Directiva 2011/16/UE del Consell sobre cooperació administrativa en l’àmbit fiscal, que permet a un Estat membre obtenir la informació necessària per a la correcta liquidació dels impostos coberts per aquesta Directiva. Així mateix, va citar el Conveni per evitar la doble imposició entre Espanya i Bèlgica, juntament amb el seu Protocol, de 2 de desembre de 2009, que inclou disposicions sobre no discriminació i intercanvi d’informació.

En conclusió, el Tribunal Suprem va declarar que el límit de l’Impost sobre el Patrimoni s’ha d’aplicar també als no residents. Aquest criteri ha estat confirmat en una altra sentència recent del mateix Tribunal, de 3 de novembre de 2025.

The post Límit de l’Impost sobre el Patrimoni per a no residents appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), en la seva resolució de 15 d’octubre de 2025, núm. 00/04521/2022, tracta sobre la validesa d’un requeriment de l’Administració Tributària per obtenir informes de due diligence en el marc d’una operació de compravenda de participacions socials.

L’Agència Tributària (AEAT), a través de la Dependència de Control Tributari i Duaner, va requerir a una gran empresa el lliurament dels informes de due diligence elaborats durant una operació mercantil. La companyia s’hi va oposar al·legant (i) manca de motivació sobre la transcendència tributària del requeriment, (ii) caràcter reservat i confidencial de la informació, emparada per pactes contractuals, (iii) vulneració del dret a la defensa i a no auto incriminar-se, (iv) així com aplicació de l’article 93.5 de la Llei General Tributària, que exclou de l’obligació d’informar dades privades no patrimonials i documentació vinculada a assessorament i defensa.

Per la seva banda, el TEAC confirma la validesa del requeriment, fonamentant la seva decisió en tres aspectes essencials:

Competència i motivació

El requeriment va ser emès per un òrgan competent i compleix amb els principis de motivació exigits per la Llei General Tributària (LGT).

Transcendència tributària de la due diligence

El Tribunal considera que els informes de due diligence tenen transcendència tributària, ja que inclouen informació sobre la situació financera i patrimonial, el balanç, marges de beneficis i passius ocults, així com dades fiscals i projeccions de vendes.

Aquests elements són determinants per verificar el compliment de l’article 31 de la Constitució Espanyola, que imposa l’obligació de contribuir al sosteniment de les despeses públiques.

Caràcter reservat de les dades

El TEAC aclareix que la informació sol·licitada no s’emmarca en la categoria de dades “privades no patrimonials” de l’article 93.5 LGT, per la qual cosa no existeix impediment legal per al seu lliurament.

Cal dir que aquesta resolució del TEAC fixa un criteri rellevant, encara que no vinculant (art. 239 LGT), que reforça la potestat de l’Administració per requerir informació en operacions societàries complexes.

2. La deduïbilitat fiscal en l’IS de les despeses d’exercicis prescrits amb més de 4 anys d’antiguitat.

La Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 1244/2025, de 7 d’octubre (rec. 8368/2023), resol una qüestió relativa a la possibilitat de deduir fiscalment en l’IS despeses d’exercicis prescrits amb més de 4 anys d’antiguitat.

En el supòsit analitzat, l’entitat va comptabilitzar en l’exercici 2012 una despesa en el compte de “despeses exercicis anteriors”, que va al·legar que corresponia a una compensació o indemnització satisfeta als arrendadors d’una nau que tenia llogada des de 2001 amb opció de compra i que efectivament ocupava, però que, al seu parer, no estava obligada a realitzar aquest pagament amb caràcter previ.

Per la seva banda, l’AEAT va concloure que aquest import havia de ser considerat com a rendes per l’arrendament degudes, no pagades ni provisionades, meritades entre 2001 i maig de 2010, i va admetre exclusivament la deduïbilitat fiscal de la despesa en els exercicis comprovats (2011 i 2012), però no en els anteriors (2001 a 2007), en considerar que estaven prescrits.

Aquesta regularització va ser impugnada pel contribuent en via econòmic-administrativa i, posteriorment, contenciós-administrativa davant el TSJ de Castella i Lleó, sent confirmada en ambdues instàncies.

En desacord amb la sentència del TSJ de Castella i Lleó, l’entitat va interposar recurs de cassació, sol·licitant que es reconegués la deduïbilitat d’aquesta despesa en l’exercici 2012, invocant el principi de regularització íntegra a l’efecte de corregir el resultat comptable dels exercicis 2004 i 2006 per incrementar la BIN en l’import de despesa per arrendaments, l’enriquiment injust de l’AEAT i el principi de bona administració.

El contribuent va sostenir que, si l’AEAT utilitza la potestat que li confereixen els articles 66.bis i 115 de la LGT per comprovar les Bases Imposables Negatives (BIN) i requalificar les despeses meritades en exercicis anteriors, ho ha de fer “íntegrament”, reconeixent, al seu torn, la despesa en els exercicis en què aquesta es va meritar, augmentant la base imposable negativa corresponent, fins i tot si aquest exercici estava prescrit.

L’Advocacia de l’Estat, per la seva banda, va argumentar que la deduïbilitat de despeses comptabilitzades amb caràcter posterior únicament procedirà si no resulta d’això una tributació inferior, en virtut del que estableix el TS en la seva sentència núm. 518/2024, de 22 de març (rec. 7261/2022).

Davant d’això, en l’Auto d’admissió el TS va fixar que el recurs de cassació plantejat tenia interès casacional a l’efecte de determinar si el principi d’inscripció comptable (article 19 del TRLIS, actual article 11 de la LIS) impedia la comprovació de les BIN generades en aquells exercicis previs per als quals la potestat de comprovació continua vigent, amb la finalitat d’incrementar-les en l’import de la despesa corresponent a aquests períodes.

En la sentència analitzada, el TS conclou que la imputació temporal de les despeses ha de respectar els límits legals de la prescripció i que, per tant, ni el principi de regularització íntegra ni el de bona administració permeten modificar el deute tributari d’exercicis en què la potestat de l’AEAT per liquidar ja ha prescrit.

Si bé el TS reconeix que l’AEAT té potestat per investigar BIN amb fins a deu anys d’antiguitat, aquesta facultat no permet alterar el deute tributari en períodes ja tancats per prescripció.

D’aquesta manera, l’Alt Tribunal prioritza el principi d’inscripció comptable i la prescripció, determinant que els exercicis prescrits són “inamovibles” i no poden ser recalculats per imputar-los despeses que no es van registrar en el seu moment.

En conseqüència, el TS desestima el recurs de cassació plantejat pel contribuent i confirma la sentència del TSJ de Castella i Lleó.

3. Tributació d’una donació dinerària a un no resident.

La consulta vinculant V1515-25, de 19 d’agost de 2025, de la Direcció General de Tributs (DGT) resol sobre la fiscalitat d’una donació de diners dipositats en una entitat bancària d’Espanya d’una mare, resident a Madrid, a favor del seu fill, resident a Austràlia.

La primera qüestió que aborda aquesta consulta és la relativa a la subjecció a tributació a Espanya d’aquesta operació de donació, concloent en sentit afirmatiu, per obligació real, sempre que els diners donats es trobin situats a Espanya en el moment de realització del negoci jurídic, conforme estableix l’article 7 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD).

Pel que fa a la normativa aplicable, i després de l’anàlisi dels articles 28 i 32 de la Llei de finançament de les Comunitats Autònomes, així com la disposició addicional segona de la LISD, aquesta consulta de la DGT assenyala que el donatari tindrà dret a la normativa pròpia de la Comunitat Autònoma on hagin estat situats els diners un major nombre de dies del període dels cinc anys anteriors comptats de data a data, en aquest supòsit, la de Madrid, sent aplicables, si escau, les reduccions, escales, deduccions i bonificacions que la normativa autonòmica tingui establertes.

Finalment, i donada la condició de no resident de l’obligat tributari, i no existint punt de connexió amb altres comunitats autònomes, serà l’Oficina Nacional de Gestió Tributària, Departament de Successions de no Residents, de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, l’organisme competent per a l’exacció del tribut.

The post Alertes Tributàries · Novembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.