Es tracta de dues obligacions diferents que convé diferenciar. D’una banda, el sistema Veri*Factu exigeix utilitzar sistemes informàtics de facturació homologats en els quals, quan s’emet una factura, es desa un registre de facturació que no pot ser modificat ni alterat posteriorment. D’altra banda, la facturació electrònica B2B es refereix a l’obligació d’expedir, trametre i rebre factures en format electrònic en les relacions comercials entre empresaris i professionals (B2B).

Així, la futura reforma pretén afavorir que aquests dos sistemes convergeixin des del punt de vista normatiu i tècnic, aproximant els àmbits d’aplicació i determinats aspectes tècnics d’ambdues regulacions, tenint en compte els requisits d’informació digital derivats de la directiva europea ViDA (VAT in the Digital Age).

En qualsevol cas, convé precisar que, en la data d’aquesta nota, l’Ordre ministerial encara no s’ha publicat al BOE. Per tant, fins que no s’aprovi, continuen formalment vigents les dates actuals d’aplicació efectiva: les obligacions del Veri*Factu, l’1 de gener de 2027 per als contribuents de l’impost sobre societats i l’1 de juliol de 2027 per a la resta d’obligats. I, pel que fa a la facturació electrònica B2B, el 6 d’octubre de 2027 per als empresaris i professionals amb un volum d’operacions superior a 8 milions d’euros i el 6 d’octubre de 2028 per a la resta d’empresaris i professionals.

S’ajorna l’entrada en vigor del Reglament Veri*Factu per als usuaris de SIF

L’entrada en vigor del Reglament Veri*Factu (Reial decret 1007/2023, de 5 de desembre) estava prevista per a l’any 2026 per als usuaris de Sistemes Informàtics de Facturació (SIF) quan emetin factures.

Tanmateix, el Reial decret llei 15/2025, aprovat el 2 de desembre de 2025, n’ajorna l’entrada en vigor fins a l’any 2027, sense modificar el contingut material ni l’àmbit d’aplicació d’aquest reglament. En concret, els usuaris contribuents de l’Impost sobre Societats hauran de complir la normativa abans de l’1 de gener de 2027 i, en el cas de la resta d’usuaris (contribuents de l’IRPF que desenvolupin activitats econòmiques i contribuents de l’IRNR que obtinguin rendes mitjançant Establiments Permanents), abans de l’1 de juliol de 2027.

Cal destacar que aquest Reial decret llei requereix la convalidació del Congrés dels Diputats en el termini de 30 dies des de la seva aprovació.

Així mateix, atès que el Reglament Veri*Factu exclou de l’àmbit subjectiu els contribuents acollits al Subministrament Immediat d’Informació (SII), han estat molts els que, amb anterioritat a l’1 de gener de 2026, han sol·licitat acollir-se a aquest règim. Per això, convé assenyalar que actualment no es preveu la possibilitat de revertir-ho, ja que la normativa vigent exigeix la seva aplicació durant un any natural. Tanmateix, caldrà estar atents a una eventual modificació normativa que ho permeti o valorar altres vies possibles.

Si voleu saber com el Veri*Factu i la facturació electrònica afectaran la manera de facturar, us convidem a llegir el nostre article al següent enllaç [Artículo].

The post HISENDA ANUNCIA L’AJORNAMENT DE LES OBLIGACIONS DEL VERI*FACTU FINS A L’OCTUBRE DE 2028 appeared first on ARCO Abogados.

La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta vinculant V0138-25, de 12 de febrer de 2025, ha abordat el tractament fiscal de la creació i venda de tokens no fungibles (NFTs) per part d’un artista digital, analitzant tant l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) com l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA).

La DGT parteix del Reglament (UE) 2023/1114 (MiCA), que defineix el concepte de criptoactiu però exclou expressament els NFTs, en considerar-los actius únics i no fungibles.

En aquest sentit, els NFTs es configuren com a certificats digitals d’autenticitat, vinculats a un arxiu digital (imatge, vídeo, música, il·lustració, etc.), que es creen i transmeten mitjançant tecnologia blockchain. La transacció no suposa el lliurament de l’arxiu digital subjacent, sinó del NFT que acredita la seva autenticitat i titularitat.

En l’àmbit de l’IRPF, la DGT recorda que tant les criptomonedes com els NFTs constitueixen béns immaterials.

D’acord amb l’article 27 de la LIRPF, els ingressos derivats de la venda de NFTs per part d’un artista que organitza pels seus propis mitjans l’activitat constitueixen rendiments d’activitats econòmiques, integrant-se els ingressos en la base imposable general (arts. 45 i 48 LIRPF) i, per tant, regint-se la seva tributació per les normes generals aplicables a aquests rendiments.

Pel que fa a l’IVA, la DGT descarta que la venda de NFTs pugui considerar-se lliurament de béns (art. 8 LIVA), ja que no es tracta de béns corporals ni es transmet l’arxiu digital en si. Per això, l’operació es qualifica com a prestació de serveis (art. 11 LIVA), concretament, com a servei prestat per via electrònica (art. 69.Tres.4º LIVA i art. 7 del Reglament (UE) 282/2011), tributant al tipus general del 21%.

Així mateix, quan la venda es canalitza mitjançant marketplaces o plataformes en línia, entra en joc l’article 9 bis del Reglament (UE) 282/2011, que presumeix que la plataforma actua en nom propi davant del comprador si fixa condicions, autoritza el pagament o no facilita la identitat de l’adquirent. En aquest cas, la plataforma és el subjecte passiu de l’IVA respecte del consumidor final, i l’artista ha de facturar a la plataforma.

Al seu torn, d’acord amb l’article 69 LIVA, si la plataforma es troba fora del territori d’aplicació de l’impost (TAI), l’operació no se sotmet a l’IVA espanyol.

Finalment, la base imposable es determina per la contraprestació rebuda (art. 78 LIVA). Si el pagament s’efectua en criptomonedes, s’ha de convertir a euros en el moment de l’operació.

2. La imputació de guanys patrimonials no justificats en règim de guanys.

La Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 977/2025, de 15 de juliol (rec. 6622/2023), resol una qüestió relativa a la individualització fiscal dels guanys patrimonials no justificats en casos de matrimoni subjectes al règim econòmic de guanys.

La resolució estableix doctrina jurisprudencial sobre la necessitat d’integrar, en l’aplicació de l’article 11.5 de la LIRPF, la presumpció de guanyalitat prevista a l’article 1361 del Codi Civil, en els casos en què no quedi acreditat el caràcter privatiu del bé en què es manifesta el guany.

L’origen del litigi es troba en la intervenció, per part de la policia francesa, de diners en efectiu no declarats en un control duaner. L’AEAT va considerar que aquesta quantitat constituïa un guany patrimonial no justificat en l’IRPF de 2012 del contribuent, determinant una liquidació de 40.556,06 euros i una sanció de 27.054,66 euros.

El TEAR de Madrid va confirmar tant la liquidació com la sanció. Per la seva banda, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va dictar sentència anul·lant la sanció per manca de motivació, però va confirmar la liquidació íntegra.

El contribuent va recórrer en cassació al·legant que s’havia d’aplicar la presumpció de guanyalitat (art. 1361 CC), la qual cosa implicaria l’atribució del guany per meitat entre els cònjuges.

El TS centra la controvèrsia en la interpretació de l’article 11.5 de la LIRPF, que regula la individualització dels guanys patrimonials no justificats, i la seva interacció amb el règim econòmic matrimonial.

En aquest sentit, l’IRPF és un impost individual, la qual cosa suposa que les rendes s’imputen en funció del seu origen o font, conforme a l’article 11.1 de la LIRPF.

En el cas dels guanys no justificats, la llei disposa que “s’atribuiran en funció de la titularitat dels béns o drets en què es manifestin”.

Per definir la titularitat, l’article 7 de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni remet expressament a les disposicions del règim econòmic matrimonial. En aquest sentit, en règim de guanys, l’article 1361 del Codi Civil estableix una presumpció iuris tantum de guanyalitat dels béns existents en el matrimoni.

En conseqüència, si l’Administració no prova el caràcter privatiu dels diners, s’ha de presumir guanya i atribuir per meitat a ambdós cònjuges.

En base a això, el TS descarta que sigui aplicable el tercer paràgraf de l’article 11.5 de la LIRPF (guanys obtinguts directament, com en el joc o subvencions), per no referir-se a supòsits de rendes no justificades. També rebutja l’argument de vincular la imputació tributària amb la responsabilitat en matèria de blanqueig de capitals (Llei 10/2010), en tractar-se de figures jurídiques amb finalitats diferents.

Per tot això, el TS estableix la següent doctrina: “Per establir la individualització fiscal dels guanys patrimonials no justificats als quals es refereix el segon paràgraf de l’article 11.5 de la LIRPF, i amb la finalitat de determinar la titularitat dels béns o drets en què es manifesta el guany no justificat, s’han de tenir en compte, en els casos de matrimoni, les disposicions reguladores del règim econòmic matrimonial aplicable, la qual cosa implicarà, si escau, l’aplicació de la presumpció a què es refereix l’article 1361 del Codi Civil.”

En conseqüència, el TS estima el recurs de cassació i anul·la la sentència del TSJ de Madrid en allò relatiu a la liquidació, per no haver-se ponderat el règim de guanys.

3. Fiscalitat de la indemnització per resolució unilateral de contractes d’agència.

La Sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (Granada), de 8 d’abril de 2025, dictada en el recurs 321/2021, tracta sobre la qualificació fiscal d’una indemnització percebuda per la resolució unilateral d’un contracte d’agència i, més concretament, si s’hi aplica la reducció del 30% en rendiments irregulars de l’IRPF.

El cas parteix de la resolució unilateral d’un contracte d’agència subscrit entre una entitat en règim d’atribució de rendes, una comunitat de béns, i una mercantil, que va donar lloc al pagament d’una indemnització calculada conforme a la Llei sobre Contracte d’Agència.

El contribuent va aplicar en el seu IRPF la reducció per rendes irregulars regulada a l’article 32 de la Llei de l’IRPF; no obstant això, l’Administració Tributària va denegar aquesta aplicació sobre la indemnització, en considerar que no es tractava d’un rendiment irregular ni vinculat a un període de generació superior a dos anys, sinó que la indemnització naixia amb la resolució contractual i no pel cessament de l’activitat econòmica. El contribuent va defensar que la indemnització tenia naturalesa de rendiment irregular amb període de generació superior a dos anys, per derivar de l’extinció del contracte d’agència, i que, per tant, s’hi havia d’aplicar la reducció del 30%.

El Tribunal conclou que aquesta indemnització no pot considerar-se rendiment irregular amb període superior a dos anys ni acollir-se a la reducció del 30% prevista a l’article 32.1 de la Llei de l’IRPF, ja que el seu meritament es produeix en el moment de la resolució contractual i no durant la vigència del contracte. A més, no es tracta d’una indemnització per cessament d’activitat econòmica ni per substitució de drets econòmics de durada indefinida, requisits necessaris per aplicar la reducció.

Tot això s’argumenta en el fet que la indemnització no té encaix en cap dels supòsits contemplats en la normativa aplicable, ja que no es percep per un dret generat al llarg dels anys, sinó que està motivada exclusivament per la resolució unilateral del contracte, per la qual cosa el seu moment de generació és únic i no es produeix durant un període de temps, sent la durada del contracte d’agència únicament determinant per al càlcul de la indemnització. És a dir, l’import de la indemnització no s’ha generat al llarg del temps durant el qual s’ha mantingut la relació comercial, sinó que neix ex novo.

Al marge d’això, i del fet que per calcular l’import de la indemnització s’hagi considerat la durada de la relació amb l’empresa, tampoc pot classificar-se entre els rendiments qualificats per l’article 25 del Reglament de l’Impost com a “obtinguts de forma notòriament irregular en el temps” o com a “indemnització per cessament d’activitats”, ja que en el present cas no consta que la comunitat de béns o el contribuent hagin cessat en la seva activitat econòmica d’agent comercial, sinó que han deixat de tenir una relació comercial amb aquella mercantil.

Per tot això, el TSJ d’Andalusia desestima el recurs del recurrent i confirma la legalitat de l’actuació administrativa impugnada, seguint el criteri d’altres TSJ en assumptes similars, per la inaplicabilitat de la reducció del 30% a la indemnització per resolució unilateral del contracte d’agència.

The post Alertes Tributàries · Setembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.