La Sentència núm. 132/2025 de l’Audiència Provincial de Madrid (Secció 28a), de 4 d’abril de 2025, resol un conflicte societari sobre la validesa de l’exercici del dret de subscripció preferent per part d’un soci en una ampliació de capital d’una societat mercantil. La controvèrsia gira entorn de si la disposició de fons per part d’aquest soci va vulnerar l’article 160.f) del Text Refós de la Llei de Societats de Capital (TRLSC), en tractar-se presumptament d’un actiu essencial sense acord de la Junta.

L’Audiència reitera el criteri ja sostingut en la seva sentència núm. 392/2022, confirmant que la infracció de l’article 160.f) TRLSC no comporta automàticament la nul·litat del negoci jurídic celebrat. Aquesta norma té una finalitat interna de control entre la Junta i l’òrgan d’administració, en el marc del bon govern corporatiu, però no constitueix un requisit de validesa davant de tercers. Es presumeix la bona fe del tercer, i no se li exigeix que investigui el caràcter essencial de l’actiu, llevat que incorri en culpa greu.

La sentència distingeix dos plans d’efectes: (i) l’intern, on la infracció pot generar responsabilitat dels administradors si es vulnera el deure de lleialtat (art. 232 TRLSC); i (ii) l’extern, on el negoci jurídic només seria anul·lable si el tercer va actuar sense bona fe. En el cas concret, es declara vàlida la subscripció del soci i s’ordena la seva inscripció com a soci, rebutjant la subscripció de segon grau per part d’un altre soci de la mercantil.

L’Audiència evita pronunciar-se sobre si els diners poden considerar-se un actiu essencial, qüestió debatuda en la doctrina i en resolucions de la Direcció General de la Seguretat Jurídica i Fe Pública. Tot i que alguns notaris i autors sostenen que els diners, per la seva naturalesa circulant, no encaixen en el concepte d’actiu essencial, la sentència no entra a valorar aquest punt per no haver estat objecte de debat. La SAP 5137/2025 reforça la interpretació que l’article 160.f) TRLSC no afecta directament la validesa dels actes societaris davant de tercers, llevat que es provi mala fe (per exemple, en connivència amb l’administrador), i que els seus efectes es circumscriuen a l’àmbit intern de la societat. Equiparar l’article 160.f) a una clàusula estatutària implicaria una contradicció amb l’article 234.1 TRLSC i amb la Directiva 2017/1132, que protegeixen el tercer de bona fe davant de limitacions internes no inscrites. Per això, l’aplicació adequada de l’article 160.f) LSC s’ha de fer ex post, mitjançant mecanismes com la responsabilitat dels administradors o la indemnització de danys, i no mitjançant la invalidesa de l’acte davant de tercers.

2. El Tribunal Suprem no permet reduir la indemnització per clientela després de l’aplicació del límit previst en la Llei del Contracte d’Agència.

La recent sentència del Tribunal Suprem 1209/2025, de 3 de setembre, analitza un supòsit d’indemnització per clientela derivat de la resolució d’un contracte d’agència després d’una extensa relació comercial d’aproximadament vint-i-un anys. El nucli del debat jurídic se situa en la interpretació de l’article 28.3 de la Llei 12/1992, de 27 de maig, del Contracte d’Agència (LCA), que estableix que “la indemnització no podrà excedir, en cap cas, de l’import mitjà anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant els últims cinc anys o, durant tot el període de durada del contracte, si aquest fos inferior”.

La controvèrsia se centra a determinar si, una vegada assolit el límit màxim previst en aquest precepte, és jurídicament admissible aplicar una correcció addicional basada en criteris d’equitat o estipulacions contractuals. En el cas objecte d’anàlisi, tant el Jutjat de Primera Instància núm. 47 de Barcelona com la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona van aplicar reduccions del 60% i del 40%, respectivament, sobre la quantia calculada conforme al límit de l’article 28.3 LCA.

El Tribunal Suprem, en línia amb la seva doctrina consolidada, reitera tant el caràcter imperatiu de la regulació de les indemnitzacions per clientela continguda en la LCA, com la prohibició de pactes anticipats que limitin aquestes indemnitzacions. Recolzant-se en la Directiva 86/653/CEE i en precedents jurisprudencials com les SSTS 582/2010, 457/2013, 226/2020 i 528/2020, la Sala Primera del Tribunal Suprem conclou que el límit màxim fixat pel legislador en l’article 28.3 LCA constitueix no només un límit absolut, sinó també l’únic factor de correcció admissible. En conseqüència, si la indemnització calculada no excedeix aquest límit, no procedeix aplicar reduccions addicionals per part de l’òrgan jurisdiccional.

Així, introduir una rebaixa addicional, com van fer, en aquest cas, tant el Jutjat de Primera Instància com l’Audiència Provincial de Barcelona, atenent criteris diferents als previstos per la Llei del Contracte d’Agència (com el prestigi de la marca o la publicitat de l’empresari), seria, segons el Tribunal Suprem, incorrecte i contrari a l’article 3.1 de la LCA.

3. Interpretació de clàusules resolutòries en contractes privats de compravenda.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència número 1264/2025, de 18 de setembre de 2025, ha resolt un recurs de cassació interposat en el marc d’un litigi sobre la resolució d’un contracte privat de compravenda d’una finca rústica. La qüestió controvertida era la interpretació d’una clàusula resolutòria que establia que, en cas d’incompliment per part de la compradora de l’obligació de cancel·lar un préstec amb garantia hipotecària abans d’una data determinada, el contracte quedaria resolt “quedant ambdues parts saldades, sense dret a demanar ni reclamar res”.

L’Audiència Provincial havia considerat que, davant un incompliment de la compradora, aquesta clàusula no permetia a la venedora retenir les quantitats lliurades a compte, entenent que la redacció de la clàusula era ambigua i que, per tant, s’havia d’aplicar el criteri de major reciprocitat previst a l’article 1289 del Codi Civil, especialment tractant-se d’un contracte onerós, havent-se de retornar la possessió de la finca a la part venedora i procedir a la devolució del preu abonat per la compradora a compte del preu.

El Tribunal Suprem, però, considera que la clàusula en qüestió, tot i que no estableix de forma expressa la pèrdua de les quantitats lliurades, sí que conté una previsió clara i coherent amb la resta del contracte, és a dir, que la resolució per incompliment de la compradora comporta que ambdues parts quedin saldades, excloent la possibilitat d’exigir devolucions o compensacions addicionals.

La sentència es fonamenta en la doctrina consolidada sobre la interpretació dels contractes, reiterant que quan els termes són clars i no deixen lloc a dubtes sobre la intenció dels contractants, ha de prevaldre el seu sentit literal, conforme a l’article 1281 del Codi Civil. Així mateix, recorda que l’article 1289 CC només pot aplicar-se com a criteri interpretatiu subsidiari quan resulti absolutament impossible determinar la voluntat comuna de les parts mitjançant els altres criteris legals, essent una regla de tancament d’aplicació subsidiària.

L’Alt Tribunal considera que les parts van pactar expressament que, una vegada lliurades per la compradora les quantitats acordades, si es produïa un incompliment de l’obligació de cancel·lar la hipoteca que gravava l’immoble, la resolució del contracte per part de la venedora donaria lloc a que les parts no poguessin demanar-se ni reclamar-se res, cosa que implica la improcedència de la devolució a la compradora de les quantitats lliurades a compte. En aquest sentit, tot i que la resolució del contracte dona lloc a la restitució de les prestacions entre les parts com a regla general, això és conseqüència de la pròpia eficàcia restitutòria de la resolució, podent les parts preveure les conseqüències de l’incompliment, tal com havien fet en la clàusula analitzada.

D’aquesta manera, el Tribunal Suprem confirma que les parts poden pactar vàlidament conseqüències específiques per a l’incompliment, fins i tot la pèrdua de les quantitats lliurades a compte, sempre que la clàusula sigui clara i no contravingui normes imperatives, i limita l’ús de l’article 1289 CC com a eina interpretativa, reservant-lo per a supòsits d’ambigüitat insalvable.

The post Alertes Legals · Octubre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta vinculant V0138-25, de 12 de febrer de 2025, ha abordat el tractament fiscal de la creació i venda de tokens no fungibles (NFTs) per part d’un artista digital, analitzant tant l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) com l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA).

La DGT parteix del Reglament (UE) 2023/1114 (MiCA), que defineix el concepte de criptoactiu però exclou expressament els NFTs, en considerar-los actius únics i no fungibles.

En aquest sentit, els NFTs es configuren com a certificats digitals d’autenticitat, vinculats a un arxiu digital (imatge, vídeo, música, il·lustració, etc.), que es creen i transmeten mitjançant tecnologia blockchain. La transacció no suposa el lliurament de l’arxiu digital subjacent, sinó del NFT que acredita la seva autenticitat i titularitat.

En l’àmbit de l’IRPF, la DGT recorda que tant les criptomonedes com els NFTs constitueixen béns immaterials.

D’acord amb l’article 27 de la LIRPF, els ingressos derivats de la venda de NFTs per part d’un artista que organitza pels seus propis mitjans l’activitat constitueixen rendiments d’activitats econòmiques, integrant-se els ingressos en la base imposable general (arts. 45 i 48 LIRPF) i, per tant, regint-se la seva tributació per les normes generals aplicables a aquests rendiments.

Pel que fa a l’IVA, la DGT descarta que la venda de NFTs pugui considerar-se lliurament de béns (art. 8 LIVA), ja que no es tracta de béns corporals ni es transmet l’arxiu digital en si. Per això, l’operació es qualifica com a prestació de serveis (art. 11 LIVA), concretament, com a servei prestat per via electrònica (art. 69.Tres.4º LIVA i art. 7 del Reglament (UE) 282/2011), tributant al tipus general del 21%.

Així mateix, quan la venda es canalitza mitjançant marketplaces o plataformes en línia, entra en joc l’article 9 bis del Reglament (UE) 282/2011, que presumeix que la plataforma actua en nom propi davant del comprador si fixa condicions, autoritza el pagament o no facilita la identitat de l’adquirent. En aquest cas, la plataforma és el subjecte passiu de l’IVA respecte del consumidor final, i l’artista ha de facturar a la plataforma.

Al seu torn, d’acord amb l’article 69 LIVA, si la plataforma es troba fora del territori d’aplicació de l’impost (TAI), l’operació no se sotmet a l’IVA espanyol.

Finalment, la base imposable es determina per la contraprestació rebuda (art. 78 LIVA). Si el pagament s’efectua en criptomonedes, s’ha de convertir a euros en el moment de l’operació.

2. La imputació de guanys patrimonials no justificats en règim de guanys.

La Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 977/2025, de 15 de juliol (rec. 6622/2023), resol una qüestió relativa a la individualització fiscal dels guanys patrimonials no justificats en casos de matrimoni subjectes al règim econòmic de guanys.

La resolució estableix doctrina jurisprudencial sobre la necessitat d’integrar, en l’aplicació de l’article 11.5 de la LIRPF, la presumpció de guanyalitat prevista a l’article 1361 del Codi Civil, en els casos en què no quedi acreditat el caràcter privatiu del bé en què es manifesta el guany.

L’origen del litigi es troba en la intervenció, per part de la policia francesa, de diners en efectiu no declarats en un control duaner. L’AEAT va considerar que aquesta quantitat constituïa un guany patrimonial no justificat en l’IRPF de 2012 del contribuent, determinant una liquidació de 40.556,06 euros i una sanció de 27.054,66 euros.

El TEAR de Madrid va confirmar tant la liquidació com la sanció. Per la seva banda, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va dictar sentència anul·lant la sanció per manca de motivació, però va confirmar la liquidació íntegra.

El contribuent va recórrer en cassació al·legant que s’havia d’aplicar la presumpció de guanyalitat (art. 1361 CC), la qual cosa implicaria l’atribució del guany per meitat entre els cònjuges.

El TS centra la controvèrsia en la interpretació de l’article 11.5 de la LIRPF, que regula la individualització dels guanys patrimonials no justificats, i la seva interacció amb el règim econòmic matrimonial.

En aquest sentit, l’IRPF és un impost individual, la qual cosa suposa que les rendes s’imputen en funció del seu origen o font, conforme a l’article 11.1 de la LIRPF.

En el cas dels guanys no justificats, la llei disposa que “s’atribuiran en funció de la titularitat dels béns o drets en què es manifestin”.

Per definir la titularitat, l’article 7 de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni remet expressament a les disposicions del règim econòmic matrimonial. En aquest sentit, en règim de guanys, l’article 1361 del Codi Civil estableix una presumpció iuris tantum de guanyalitat dels béns existents en el matrimoni.

En conseqüència, si l’Administració no prova el caràcter privatiu dels diners, s’ha de presumir guanya i atribuir per meitat a ambdós cònjuges.

En base a això, el TS descarta que sigui aplicable el tercer paràgraf de l’article 11.5 de la LIRPF (guanys obtinguts directament, com en el joc o subvencions), per no referir-se a supòsits de rendes no justificades. També rebutja l’argument de vincular la imputació tributària amb la responsabilitat en matèria de blanqueig de capitals (Llei 10/2010), en tractar-se de figures jurídiques amb finalitats diferents.

Per tot això, el TS estableix la següent doctrina: “Per establir la individualització fiscal dels guanys patrimonials no justificats als quals es refereix el segon paràgraf de l’article 11.5 de la LIRPF, i amb la finalitat de determinar la titularitat dels béns o drets en què es manifesta el guany no justificat, s’han de tenir en compte, en els casos de matrimoni, les disposicions reguladores del règim econòmic matrimonial aplicable, la qual cosa implicarà, si escau, l’aplicació de la presumpció a què es refereix l’article 1361 del Codi Civil.”

En conseqüència, el TS estima el recurs de cassació i anul·la la sentència del TSJ de Madrid en allò relatiu a la liquidació, per no haver-se ponderat el règim de guanys.

3. Fiscalitat de la indemnització per resolució unilateral de contractes d’agència.

La Sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (Granada), de 8 d’abril de 2025, dictada en el recurs 321/2021, tracta sobre la qualificació fiscal d’una indemnització percebuda per la resolució unilateral d’un contracte d’agència i, més concretament, si s’hi aplica la reducció del 30% en rendiments irregulars de l’IRPF.

El cas parteix de la resolució unilateral d’un contracte d’agència subscrit entre una entitat en règim d’atribució de rendes, una comunitat de béns, i una mercantil, que va donar lloc al pagament d’una indemnització calculada conforme a la Llei sobre Contracte d’Agència.

El contribuent va aplicar en el seu IRPF la reducció per rendes irregulars regulada a l’article 32 de la Llei de l’IRPF; no obstant això, l’Administració Tributària va denegar aquesta aplicació sobre la indemnització, en considerar que no es tractava d’un rendiment irregular ni vinculat a un període de generació superior a dos anys, sinó que la indemnització naixia amb la resolució contractual i no pel cessament de l’activitat econòmica. El contribuent va defensar que la indemnització tenia naturalesa de rendiment irregular amb període de generació superior a dos anys, per derivar de l’extinció del contracte d’agència, i que, per tant, s’hi havia d’aplicar la reducció del 30%.

El Tribunal conclou que aquesta indemnització no pot considerar-se rendiment irregular amb període superior a dos anys ni acollir-se a la reducció del 30% prevista a l’article 32.1 de la Llei de l’IRPF, ja que el seu meritament es produeix en el moment de la resolució contractual i no durant la vigència del contracte. A més, no es tracta d’una indemnització per cessament d’activitat econòmica ni per substitució de drets econòmics de durada indefinida, requisits necessaris per aplicar la reducció.

Tot això s’argumenta en el fet que la indemnització no té encaix en cap dels supòsits contemplats en la normativa aplicable, ja que no es percep per un dret generat al llarg dels anys, sinó que està motivada exclusivament per la resolució unilateral del contracte, per la qual cosa el seu moment de generació és únic i no es produeix durant un període de temps, sent la durada del contracte d’agència únicament determinant per al càlcul de la indemnització. És a dir, l’import de la indemnització no s’ha generat al llarg del temps durant el qual s’ha mantingut la relació comercial, sinó que neix ex novo.

Al marge d’això, i del fet que per calcular l’import de la indemnització s’hagi considerat la durada de la relació amb l’empresa, tampoc pot classificar-se entre els rendiments qualificats per l’article 25 del Reglament de l’Impost com a “obtinguts de forma notòriament irregular en el temps” o com a “indemnització per cessament d’activitats”, ja que en el present cas no consta que la comunitat de béns o el contribuent hagin cessat en la seva activitat econòmica d’agent comercial, sinó que han deixat de tenir una relació comercial amb aquella mercantil.

Per tot això, el TSJ d’Andalusia desestima el recurs del recurrent i confirma la legalitat de l’actuació administrativa impugnada, seguint el criteri d’altres TSJ en assumptes similars, per la inaplicabilitat de la reducció del 30% a la indemnització per resolució unilateral del contracte d’agència.

The post Alertes Tributàries · Setembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.