1. Devolució de l’IVA a no establerts.

El Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) ha tractat, en la seva resolució de 27 de setembre de 2024, la qüestió relativa als requisits exigits per a la deducibilidad de les quotes suportades de l’Impost sobre el valor afegit (IVA) per part de no establerts en el territori d’aplicació del tribut.

En el cas objecte d’anàlisi, l’Administració tributària havia negat la devolució de l’IVA suportat per un no establert, a conseqüència de la falta de justificació del pagament d’algunes factures indicades, per la qual cosa, segons el seu criteri, no s’havia acreditat la realitat de les operacions facturades, no procedint a la devolució de les quotes documentades en aquestes factures.

A aquest efecte, en la reclamació analitzada, el TEAC estudia la regulació del règim especial de devolucions a determinats empresaris o professionals no establerts en el territori d’aplicació de l’Impost per a establerts en la Comunitat, Illes Canàries, Ceuta o Melilla, regulat en l’article 119 de la Llei 37/1992, de l’Impost sobre el Valor Afegit, i la seva normativa de desenvolupament, ex article 31 del Reglament de l’IVA.

Sobre aquesta qüestió, el TEAC assenyala que el pagament de les factures que documenten les operacions per les quals se suporten les quotes la devolució de les quals se sol·licita no és un requisit expressament establert per l’article 119 de la Llei de l’Impost, en relació amb els requisits continguts en el Capítol I del Títol VIII de la mateixa llei per a la deducibilidad de les quotes suportades.

Per tant, la resolució del TEAC conclou que la “falta de justificació del pagament de les factures no és, per si sola, suficient per a denegar la devolució de les quotes suportades per no acreditar-se la realitat de les operacions, sinó que cal fer un esforç addicional en la comprovació que permeti raonablement concloure que les operacions no s’han realitzat, de manera que les factures incorren en falsedat, atès que documentarien operacions inexistents”.

2. Abonament anticipat de les deduccions R+D+I en l’Impost de societats.

La consulta vinculant V2211-2024, de 15 d’octubre de 2024, de la Direcció General de Tributs aborda la possibilitat que una societat amb un volum de negocis superior a 20 milions d’euros pugui sol·licitar la monetització de deduccions per activitats de recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I), malgrat comptar amb bases imposables negatives. La societat consultant, que va superar aquest llindar en els exercicis 2021 i 2022, va registrar una base imposable negativa en 2022 i comptava amb deduccions pendents d’aplicació corresponents als exercicis 2020 i 2021, les quals complien amb els requisits establerts en la Llei de l’Impost de societats (LIS), disposant, així mateix, d’un informe motivat favorable.

L’anàlisi de la DGT es basa en la normativa vigent, en particular en l’article 35 de la LIS, que regula les deduccions per activitats de R+D+I, i en l’article 39.2 de la LIS, que permet la seva aplicació sense límit i la possibilitat de la seva monetització, amb un descompte del 20%, sempre que es compleixin uns certs requisits, com que:

a) hagi transcorregut almenys un any des de la generació de la deducció sense que hagi estat aplicada;
b) la plantilla mitjana de l’empresa no s’hagi reduït;
c) es destini un import equivalent a la deducció a noves inversions en activitats de R+D+I en els dos anys següents;
d) es compti amb un informe motivat favorable o un acord previ de valoració que recolzi la qualificació de les despeses i inversions com a activitats de recerca i desenvolupament o innovació tecnològica.

Un altre element clau en la qüestió plantejada és la tributació mínima del 15% establerta en l’article 30 bis de la LIS per a empreses amb una facturació superior a 20 milions d’euros. Aquesta norma impedeix que aquestes entitats redueixin la seva quota líquida per sota d’aquest llindar mitjançant l’aplicació de deduccions. En aquest context, la societat consultant planteja si la presència de bases imposables negatives afecta la possibilitat de sol·licitar la monetització de les seves deduccions.

El centre directiu conclou en aquesta resolució que l’empresa pot aplicar la deducció per R+D+I generada en exercicis anteriors en l’autoliquidació del IS corresponent a l’exercici 2023, sempre que compleixi els requisits de l’article 39.2 de la LIS. A més, s’estableix que la presència de bases imposables negatives no impedeix la monetització d’aquestes deduccions. En conseqüència, la societat té dret a aplicar la deducció amb un descompte del 20% i, en cas d’insuficiència de quota, pot sol·licitar l’abonament de la quantitat no deduïda.

3. Administradors i dietes exemptes de l’IRPF.

El Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC), en resolució de 31 de gener de 2025, s’ha pronunciat sobre el règim d’exempció de gravamen de dietes i despeses de desplaçament previst en la normativa de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) als administradors socials i membres del Consell d’Administració d’una entitat mercantil.

Cal recordar que l’article 9 del Reglament de l’IRPF estableix que les dietes i assignacions per a despeses de locomoció i despeses normals de manutenció i estada estan exonerats de tributació sempre que es compleixin les característiques pròpies d’una relació laboral, és a dir, que es compleixin les notes de dependència, alienitat i alteritat.

En l’esmentada resolució del TEAC, es destaca la importància de diferenciar entre les relacions mercantils dels administradors i els membres del Consell d’Administració i la relació laboral, ja que resulta primordial per a determinar si és aplicable el règim d’exoneració de dietes.

Segons la resolució, la relació que uneix a l’administrador o als consellers amb la seva empresa pel que fa a l’acompliment de les seves funcions no té la consideració de relació laboral o estatutària marcada per les notes de dependència, alienitat i alteritat. Per tant, les dietes percebudes en el marc d’aquesta relació jurídica no tenen dret a l’aplicació de l’exempció prevista en l’article 9 del Reglament de l’IRPF, resultant la totalitat de les dietes subjectes a tributació en el seu IRPF.

No obstant això, si a més de ser administrador o membre del Consell d’Administració ostenten la condició d’empleats de la societat, haurà d’analitzar-se l’origen de les dietes, sense aplicació de la teoria del vincle, que suposaria que la relació mercantil absorbís la laboral; per això, caldrà considerar les rendes satisfetes de manera independent per a la seva condició d’administrador o bé com a empleat de la companyia.

Derivat d’això, el TEAC assenyala que quan els administradors o membres del Consell d’Administració percebin dietes en atenció al compliment de les seves tasques com a tals, és a dir, en virtut d’aquesta relació mercantil, no tindran dret a aplicar el règim previst en l’article 9 del Reglament de l’IRPF. Per contra, aquests administradors o consellers de la societat sí que tindran dret a l’exempció de tributació en el seu IRPF per les dietes que es derivin de la seva relació laboral amb l’entitat mercantil, per la qual cosa resulta essencial comptar amb documentació que justifiqui l’origen i la causa de les dietes assignades, amb la finalitat d’acreditar, si és el cas, l’aplicació o no de l’exempció.