L’Avantprojecte de Llei Orgànica d’Integritat Pública (l’“Avantprojecte”), aprovat pel Consell de Ministres el 17 de febrer de 2026 i actualment en tramitació, introdueix —entre altres mesures de caràcter transversal— canvis d’especial rellevància en el règim mercantil aplicable a les societats de responsabilitat limitada, en particular en matèria de titularitat i transmissió de participacions.

En aquest context, la reforma projectada suposa un canvi estructural del sistema vigent d’acreditació de la condició de soci, desplaçant el model basat en el llibre registre de socis cap a un sistema de validació registral amb efectes davant de tercers. A aquest efecte, la principal novetat consisteix a atribuir caràcter constitutiu a la inscripció en el Registre Mercantil de la titularitat de les participacions socials, així com dels drets reals i gravàmens constituïts sobre aquestes.

En conseqüència, mentre aquesta inscripció no es produeixi, l’adquirent o titular del dret no podrà exercir drets davant de la societat ni davant de tercers, de manera que la condició de soci quedarà reservada a qui figuri inscrit en el Registre Mercantil.

Aquest nou règim s’articula mitjançant la creació d’una secció especial en el Registre Mercantil en la qual s’haurà d’inscriure la titularitat originària de les participacions, les seves successives transmissions, així com la constitució de drets reals, embargaments i altres gravàmens.

A més, es reforça i es reconfigura el llibre registre de socis, que haurà de portar-se en format electrònic, ser interoperable amb el Registre Mercantil i tenir un contingut ampliat que inclourà, entre altres extrems, la titularitat, les transmissions, els gravàmens i la identificació del titular real. Aquest llibre s’haurà de mantenir permanentment actualitzat i dipositar-se anualment dins del termini legal previst per al dipòsit dels comptes anuals, configurant-se com un instrument complementari del full registral i subordinat a la prèvia inscripció en el Registre Mercantil.

L’accés a aquest llibre registre s’amplia significativament, ja que, a més dels socis, podran consultar-lo les Administracions Públiques i autoritats competents, els titulars de drets reals o gravàmens sobre participacions i qualsevol persona que acrediti un interès legítim degudament justificat.

Aquestes obligacions tindran caràcter imperatiu, sense que es puguin introduir en els estatuts socials clàusules que les excloguin, modifiquin o limitin per acord dels socis.

En l’àmbit formal de les transmissions, l’Avantprojecte elimina l’exigència de document públic com a requisit per a la transmissió o constitució de gravàmens sobre participacions socials, substituint-lo per un document privat electrònic estandarditzat, signat mitjançant signatura electrònica qualificada per transmissor i adquirent, amb contingut i format aprovats per la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública (DGSJFP), previsiblement orientat a la seva inscripció registral.

Des d’una perspectiva pràctica, aquestes modificacions tenen un impacte directe en les operacions societàries i, en particular, en operacions de M&A, en la mesura que obligaran a adaptar els esquemes tradicionals de transmissió de participacions. En particular, els processos de due diligence hauran de reforçar-se, en requerir una verificació registral de la titularitat com a element essencial per a l’efectiva adquisició de la condició de soci, i es veuran potencialment afectats aspectes clau del closing, en la mesura que l’exercici de drets polítics i econòmics quedarà condicionat a la prèvia inscripció registral.

Així mateix, la reforma suposa un increment de les obligacions i de la responsabilitat dels administradors socials. En particular, hauran de vetllar per la llevança i el dipòsit anual del llibre registre de socis, responent davant de socis i creditors pels danys i perjudicis causats per retards injustificats en la promoció de la inscripció de les transmissions. Igualment, els correspondrà instar la creació de la secció especial en el Registre Mercantil després de l’entrada en vigor de la norma.

Finalment, les societats ja constituïdes disposaran d’un termini transitori d’un any per adaptar-se a aquest nou marc i crear la corresponent secció especial. L’incompliment d’aquesta obligació donarà lloc al tancament del full registral i, si es prolonga durant deu anys, podrà determinar la dissolució de ple dret de la societat.

2. Abús de la majoria en l’exercici de l’acció social de responsabilitat.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència núm. 824/2026, de 29 de maig, confirma la nul·litat d’un acord de junta pel qual es va aprovar l’exercici de l’acció social de responsabilitat davant diversos administradors, en apreciar que aquest acord constituïa un supòsit d’abús de la majoria en els termes de l’art. 204.1 de la Llei de Societats de Capital (“LSC”).

La controvèrsia residia a determinar si, ateses les circumstàncies del cas, l’acord de la junta general pel qual s’adoptava la decisió d’exercir l’acció social de responsabilitat responia a una veritable necessitat societària o si, per contra, havia estat instrumentalitzat per la majoria per reforçar la seva posició de control en detriment injustificat de la minoria. En aquest sentit, la Sala recorda que l’apreciació de l’abús de la majoria exigeix la concurrència cumulativa de tres requisits: que l’acord no respongui a una necessitat raonable de la societat, que sigui adoptat per la majoria en interès propi i que ocasioni un perjudici injustificat a la resta de socis.

L’Alt Tribunal subratlla que l’acció social de responsabilitat té naturalesa rescabalatòria i exigeix l’existència d’un dany o perjudici social concret, avaluable i susceptible de reparació, sense que pugui quedar reduïda a una finalitat merament censora o de depuració interna de l’òrgan d’administració. Sobre aquesta premissa, considera especialment rellevant que no constés una quantificació real del dany suposadament derivat de les irregularitats comptables detectades ni l’exercici efectiu posterior de l’acció, mentre que sí que resultaven evidents els efectes societaris derivats de l’acord, és a dir, el cessament immediat de consellers vinculats a la minoria, l’alteració de l’equilibri de poder en el consell i l’extinció del vincle del conseller executiu sense assumir la indemnització pactada per a un cessament no justificat.

En conseqüència, el Tribunal desestima el recurs de cassació i confirma que la majoria no pot servir-se d’una facultat legalment reconeguda per perseguir una reordenació del govern societari contrària a l’interès social, especialment quan existeixen alternatives menys lesives, com la separació ad nutum dels administradors. Així mateix, precisa que l’existència d’un pacte parasocial contrari a l’acord impugnat no opera com a causa autònoma de nul·litat ex art. 29 LSC, si bé pot valorar-se com a element contextual per evidenciar l’interès propi de la majoria i el detriment injustificat dels socis minoritaris.

3. El Tribunal Suprem declara la nul·litat del registre únic d’arrendaments de curta durada per manca de competència estatal.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència núm. 620/2026, de 19 de maig de 2026, s’ha pronunciat sobre la validesa del règim jurídic del denominat Registre Únic d’arrendaments de curta durada previst en el Reial Decret 1312/2024, de 23 de desembre, concloent que una part rellevant d’aquesta regulació resulta contrària al repartiment constitucional de competències.

L’origen del litigi es troba en el recurs interposat per la Generalitat Valenciana davant aquesta norma estatal, que establia tant un sistema únic de registre per als arrendaments de curta durada destinats a la seva comercialització a través de plataformes digitals, com una finestreta única digital per a la gestió i intercanvi d’informació relativa a aquest tipus de lloguers.

La resolució judicial estima el recurs de manera parcial. En concret, declara la nul·litat dels preceptes que implantaven el registre únic a nivell estatal, en entendre que l’Estat manca d’habilitació competencial suficient per imposar un model de registre de caràcter exhaustiu i centralitzat que se superposa als sistemes autonòmics ja existents en matèria d’habitatges d’ús turístic. Per contra, la sentència confirma la validesa de la resta de la regulació, en particular la relativa a la creació de la finestreta única digital, les obligacions d’informació imposades a les plataformes en línia i el tractament de dades amb finalitat estadística.

La Secció Tercera de la Sala Contenciosa Administrativa parteix d’un context en què es reconeix la preocupació creixent, tant en l’àmbit europeu com intern, pels efectes derivats de l’auge dels arrendaments de curta durada canalitzats a través de plataformes digitals. Entre les conseqüències d’aquesta tendència es destaquen la reducció del parc d’habitatge destinat al lloguer prolongat, l’increment dels preus i les dificultats d’accés a l’habitatge, així com l’impacte social en determinats entorns urbans.

En aquest marc, es té en consideració el Reglament (UE) 2024/1028, d’11 d’abril, que estableix un conjunt de regles harmonitzades relatives als sistemes de registre i a la comunicació de dades vinculades a aquest tipus de lloguers. No obstant això, el Tribunal Suprem subratlla que la normativa europea no imposa la implantació d’un registre d’àmbit estatal únic, ni altera el sistema de distribució de competències vigent en cada Estat membre.

L’element central de l’anàlisi jurídica radica en la delimitació dels títols competencials invocats per l’Estat per justificar la seva intervenció normativa. Així, s’examinen, entre altres, els relatius a la legislació civil i l’ordenació dels registres i instruments públics (art. 149.1.8 CE), la garantia de la igualtat bàsica en l’exercici de drets (art. 149.1.1 CE), la planificació general de l’activitat econòmica (art. 149.1.13 CE) i l’estadística per a finalitats estatals (art. 149.1.31 CE).

Després d’aquesta anàlisi, l’Alt Tribunal conclou que cap d’aquests títols permet emparar la creació d’un registre estatal únic amb el grau de detall i abast previst en el Reial Decret. En particular, descarta que la competència en matèria de registres públics pugui estendre’s a un sistema que no té per objecte la inscripció de drets reals o situacions jurídiques amb efectes davant de tercers, sinó l’obtenció d’un número identificatiu habilitant per a l’oferta de serveis de lloguer de curta durada en plataformes digitals.

Així mateix, es rebutja que la regulació pugui considerar-se una mesura bàsica o de coordinació en l’àmbit de l’activitat econòmica, en excedir aquest caràcter i configurar de facto un règim complet que envaeix l’àmbit competencial de les comunitats autònomes en matèria d’ordenació del turisme i habitatge.

Per contra, el Tribunal Suprem sí que reconeix cobertura competencial estatal pel que fa a la implantació de mecanismes de coordinació i intercanvi d’informació —com la finestreta única digital— així com en la imposició d’obligacions de subministrament de dades a les plataformes, en la mesura que aquestes previsions poden encabir-se en les competències sobre planificació econòmica i estadística estatal.

En definitiva, la sentència delimita l’abast de la intervenció estatal, invalidant l’intent de centralització registral, però avalant aquelles mesures orientades a la coordinació i a l’obtenció d’informació en el context d’un fenomen amb una dimensió econòmica i social tan rellevant.

The post Alertes Legals · Juny 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència de 27 de novembre de 2025, aborda la qualificació de determinats ingressos com a guanys patrimonials no justificats en l’IRPF i fixa un criteri rellevant sobre la càrrega de la prova. El litigi sorgeix arran d’una regularització practicada per la Inspecció respecte de diversos abonaments en comptes bancaris dels contribuents en els exercicis 2013 a 2015, que van ser considerats rendes no declarades en no poder-se vincular amb les fonts de renda prèviament declarades.

En el present cas, l’Administració i la Sala d’instància van considerar que la donació no havia estat justificada, atès que no es va provar l’origen o font dels elements patrimonials, concloent que el contribuent ha d’aportar prova de l’“origen real dels fons”.

La qüestió jurídica clau que analitza el TS és si n’hi ha prou amb identificar l’origen material dels diners (qui els entrega i des de quin compte) o si, a més, és necessari justificar el títol jurídic que explica la transmissió. La Sala resol aquesta qüestió establint com a doctrina que no és suficient amb acreditar la procedència dels fons, sinó que el contribuent ha de provar de manera plena l’origen dels elements patrimonials, cosa que implica no només identificar el mitjà de transmissió i la persona de qui provenen, sinó també justificar la causa o negoci jurídic en virtut del qual s’ha produït aquesta transmissió.

En el cas que ens ocupa, la contribuent va justificar l’origen dels fons mitjançant donacions i un préstec familiar posteriorment condonat, aportant documentació acreditativa com transferències bancàries i un document privat de donació.

El Tribunal entén que, si l’Administració no està d’acord amb la naturalesa jurídica de l’operació, l’ha de qualificar conforme a l’article 13 de la LGT i exigir el tribut corresponent, però no recórrer automàticament a la figura de guany patrimonial no justificat.

A més, conclou que es desvirtuarà la presumpció de guany patrimonial no justificat si s’acrediten tres elements probatoris: procedència dels fons (qui els entrega); mitjà de transmissió (com es reben, en aquest cas, mitjançant transferències aportades) i; la causa jurídica que justifica l’ingrés (en aquest cas, donació realitzada mitjançant document privat de donació signat per les parts).

Com a conclusió, el TS ha anul·lat la qualificació de guany patrimonial no justificat en l’IRPF en considerar provat l’origen dels elements patrimonials i fixa com a doctrina que, conforme als articles 33 i 39 de la Llei de l’IRPF, el contribuent pot desvirtuar aquesta qualificació si acredita adequadament la procedència dels béns. A més, el Suprem recorda la seva doctrina prèvia i conclou que aquesta figura només procedeix quan no és possible identificar l’origen o font dels béns. En aquest supòsit, en haver-se justificat adequadament la procedència dels fons, no escau la seva aplicació.

2. La cotitularitat bancària no equival a donació.

La Consulta Vinculant V0353-26, de 19 de febrer de 2026, de la Direcció General de Tributs (DGT) examina si existeix donació subjecta a l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) quan una mare, després del decés del seu espòs, incorpora algun dels seus fills com a cotitular dels seus comptes bancaris.

La DGT recorda que l’ISD grava les adquisicions lucratives “inter vivos”, és a dir, l’adquisició de béns o drets per donació o negoci jurídic gratuït, essent subjecte passiu el donatari o beneficiari. Per això, perquè hi hagi tributació per donació no n’hi ha prou amb aparèixer com a cotitular en un compte: ha d’existir una veritable atribució patrimonial gratuïta.

Des de la perspectiva civil, la donació exigeix un acte de liberalitat, amb desplaçament patrimonial gratuït, acceptació del donatari i, en termes doctrinals, empobriment del donant, enriquiment del donatari i animus donandi. Si aquests elements no concorren, no es pot afirmar l’existència de donació.

La DGT insisteix a distingir entre: titularitat de disposició davant el banc i titularitat dominical o propietat real dels fons dipositats, ja que el fet que un compte figuri a nom de diverses persones no significa per si mateix que els diners pertanyin a totes elles, ni que existeixi un condomini per parts iguals sobre el saldo. La cotitularitat bancària només atribueix, en principi, una facultat operativa de disposició davant l’entitat bancària.

La consulta es fonamenta expressament en la doctrina del Tribunal Suprem, especialment en la sentència de 19 de desembre de 1995, conforme a la qual els dipòsits en comptes indistints no pressuposen comunitat de domini sobre els fons i la veritable titularitat ha de determinar-se conforme a les relacions internes entre els cotitulars i a l’origen dels diners.

La inclusió d’un fill com a cotitular en el compte de la seva mare no implica necessàriament una donació si els diners continuen pertanyent materialment a la mare i la cotitularitat respon només a raons de gestió, operativa o facilitat de disposició.

Ara bé, si l’Administració aprecia, en funció de les proves, que l’operació encobreix una atribució patrimonial gratuïta real, sí podria entendre produït el fet imposable de l’ISD. La consulta subratlla, per això, que es tracta d’una qüestió de fet la qualificació de la qual correspon a l’Administració gestora competent.

En síntesi, la mera cotitularitat bancària no determina automàticament l’existència d’una donació subjecta a l’ISD. El que és decisiu no és l’aparença formal del compte, sinó si existeix o no una veritable transmissió lucrativa dels fons, qüestió que caldrà acreditar en cada cas.

3. Exempció de les UTEs que operen a l’estranger (art. 50 TRLIS).

La Resolució del Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) núm. 2501/2023, de 25 de març de 2026, analitza la regularització practicada a un grup fiscal en l’Impost sobre Societats en relació amb l’aplicació del règim d’exempció previst a l’article 50 del derogat Text Refós de la Llei de l’Impost sobre Societats (TRLIS) a les rendes obtingudes a través d’una Unió Temporal d’Empreses (UTE).

En el supòsit estudiat, tres societats integrants d’un grup fiscal van participar en una UTE, integrant en el seu resultat comptable les rendes imputades per aquesta entitat. No obstant això, van practicar els corresponents ajustos extracontables negatius en considerar aplicable l’exempció prevista a l’article 50 TRLIS, relativa a les UTEs que operen a l’estranger.

L’Administració tributària va rebutjar l’aplicació d’aquesta exempció en entendre que no s’havia acreditat prou que la UTE desenvolupés la seva activitat a l’estranger ni que les rendes procedissin efectivament de fonts situades fora d’Espanya. Aquest criteri va ser confirmat en via economicoadministrativa pel TEAR.

La controvèrsia gira entorn de la interpretació de l’article 50 TRLIS, aplicable ratione temporis, en particular sobre l’abast del requisit que la UTE “operi a l’estranger” i sobre la naturalesa de les rendes que poden beneficiar-se del mètode d’exempció.

El TEAC recorda el seu criteri tradicional, conforme al qual l’aplicació de l’exempció exigia l’existència d’una activitat efectiva a l’estranger, materialitzada en una organització mínima de mitjans personals i materials fora del territori espanyol. Sota aquesta interpretació, no resultava suficient que els béns o serveis es produïssin a Espanya amb destinació a clients o projectes situats a l’estranger.

No obstant això, el TEAC revisa la seva doctrina a la llum de la doctrina de l’Audiència Nacional (entre altres, sentències de 28 de desembre de 2019 i de 27 de gener de 2023), en virtut de la qual, en el marc del TRLIS, l’expressió “operar a l’estranger” no es pot condicionar a l’existència d’establiment permanent, a l’alta fiscal al país de destinació ni a la tributació efectiva a l’estranger; en particular: no és imprescindible l’execució material íntegra de l’activitat fora d’Espanya, sinó que és suficient la participació efectiva de la UTE en obres, serveis o subministraments realitzats a l’estranger. Cal atendre, per tant, la realitat econòmica del projecte i no exclusivament a criteris formals o d’estructura.

Així mateix, el TEAC aborda la determinació del caràcter “estranger” de les rendes. A manca d’una definició específica a l’article 50 TRLIS, acudeix a sensu contrario a l’article 13 del Reglament de l’IRNR, concloent que si les rendes no es consideren obtingudes en territori espanyol conforme a aquesta normativa, s’han de qualificar com a procedents de l’estranger als efectes de l’exempció.

El TEAC subratlla expressament que aquesta interpretació és pròpia del règim del TRLIS i no és directament traslladable a l’actual article 45.2 de la Llei 27/2014 (LIS), que remet al règim general d’exempció de l’article 22 LIS o a la deducció per doble imposició de l’article 31 LIS, integrant així requisits addicionals (com la subjecció i, si escau, tributació a l’estranger) que no eren presents en l’antic article 50 TRLIS.

A la llum del nou criteri, el TEAC conclou que, en el cas analitzat, la UTE va participar efectivament en l’execució d’un projecte a l’estranger, quedant acreditat l’origen estranger de les rendes. En conseqüència, reconeix la procedència de l’exempció.

The post Alertes Tributàries · Juny 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La Sentència del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 2026 (núm. 183/2026) fixa criteris sobre els requisits de vàlida constitució de la penyora sobre accions nominatives no impreses i, per connexió normativa, sobre la penyora de drets de crèdit.

En el cas enjudiciat, un creditor va promoure un incident concursal sol·licitant la declaració de nul·litat (i subsidiàriament la rescissió concursal) d’una penyora constituïda per la concursada sobre determinades accions, a favor d’una entitat financera, per garantir un crèdit concedit a una societat del mateix grup. La pretensió de nul·litat es basava en què la penyora no hauria quedat vàlidament constituïda en no haver-se comunicat a la societat emissora ni haver-se inscrit en el llibre registre d’accions nominatives.

L’any 2008 es va concedir un crèdit garantit amb penyora sobre aquestes accions i la pòlissa va ser novada successivament fins al juliol de 2013. Vençuda aquesta última novació, es va concedir un nou crèdit pel mateix import, que vencia al gener de 2014, garantit amb penyora sobre les mateixes accions. Declarat el concurs l’any 2015, es va interposar la demanda d’incident concursal. El Jutjat Mercantil va desestimar la demanda en considerar que, tractant-se d’accions nominatives no impreses, no era necessari el desplaçament possessori i bastava, per a la vàlida constitució de la penyora, l’acord de voluntats documentat en instrument públic amb efectes davant de tercers; la inscripció en el llibre registre tindria una funció merament legitimadora davant la societat. L’Audiència Provincial, en apel·lació, va estimar el recurs i va entendre que la inscripció en el llibre registre era exigible com a substitut del desplaçament possessori i va apreciar una novació extintiva, declarant la nul·litat de la penyora constituïda el juliol de 2013.

El Tribunal Suprem centra la qüestió en el règim aplicable a la penyora d’accions nominatives no impreses. A aquest efecte, acudeix a l’article 121.1 del Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol (LSC), conforme al qual la constitució de drets reals limitatius sobre les accions es realitza d’acord amb el Dret comú. Al mateix temps, té en compte l’article 120.1 de la mateixa norma, que disposa que, mentre no s’hagin imprès i lliurat els títols, la transmissió d’accions es regeix per les normes sobre cessió de crèdits i altres drets incorporals, i que, tractant-se d’accions nominatives, els administradors, un cop acreditada la transmissió, la inscriuran en el llibre registre. De la combinació d’aquests preceptes, la Sala considera coherent que el dret comú aplicable a la pignoració d’accions nominatives no impreses sigui el que regeix la penyora de crèdits.

Sobre aquesta base, la Sentència declara que, per a la validesa de la penyora sobre accions nominatives no impreses, no són requisits constitutius ni la notificació ni la inscripció en el llibre registre; n’hi ha prou que la garantia s’hagi constituït conforme al Dret comú i que consti en document públic amb data fefaent anterior al concurs. Aquesta solució es coordina, en l’àmbit concursal, amb el criteri actual del Reial decret legislatiu 1/2020, text refós de la Llei Concursal (TRLC), article 271, que estableix que, en la penyora de crèdits de la massa activa, és suficient que la constitució consti en document amb data fefaent anterior a la declaració de concurs.

Pel que fa a la inscripció en el llibre registre d’accions nominatives, la Sala raona que l’article 121.2 de la LSC remet la seva pràctica al previst per a la transmissió i que l’article 120.1 ordena inscriure un cop acreditada la transmissió. D’això se’n desprèn que la inscripció pressuposa que el negoci ja s’ha realitzat, de manera que no es configura com un requisit constitutiu del dret real. La inscripció compleix una funció legitimadora davant la societat, però sense produir per si mateixa efectes constitutius sobre la titularitat ni sobre la validesa del gravamen.

Quant a la notificació de l’atorgament de la penyora, la sentència la situa en el pla dels efectes pràctics de protecció, en línia amb la remissió de l’article 120.1 de la LSC al règim de cessió de crèdits. No és una obligació la seva omissió de la qual determini la nul·litat, sinó una càrrega orientada a l’interès del creditor, en el compliment de la qual ha de cooperar el pignorant.

Finalment, pel que fa a l’acció rescisòria concursal, la Sala examina la garantia dins del període sospitós i aplica la presumpció iuris tantum de perjudici de l’article 71.3.1.1r LC, en una interpretació extensiva quan la garantia afavoreix també la posició del deutor principal del grup en possibilitar el crèdit. No obstant això, confirma la desestimació de la rescissió en considerar justificat el sacrifici patrimonial; la penyora de 2013 mantenia la mateixa garantia sobre les mateixes accions i evitava l’execució immediata de la penyora anterior ja vençuda, mantenint substancialment la situació preexistent. En conclusió, la Sentència afirma que, en la penyora d’accions nominatives no impreses, la vàlida constitució exigeix essencialment la seva formalització conforme al Dret comú, sent suficient la seva constància en document públic amb data fefaent anterior al concurs, sense que la inscripció en el llibre registre ni la notificació a la societat siguin requisits constitutius; i, per a la penyora de crèdits en seu concursal, el TRLC confirma com a regla que n’hi ha prou amb la data fefaent anterior al concurs.

2. El Registre d’Àlies: la nova eina legal per a la prevenció del frau en missatgeria electrònica.

El pròxim 7 de juny de 2026 entrarà en vigor a Espanya un nou règim jurídic en matèria de comunicacions electròniques que introdueix l’anomenat Registre d’Àlies, configurat com un instrument clau en la prevenció de fraus i estafes a través de la missatgeria. La mesura té la seva base en l’Ordre TDF/149/2025, de 12 de febrer, i es desenvolupa mitjançant la Circular 1/2026 de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), com a resposta al creixent problema de la suplantació d’identitat en canals com SMS, MMS i RCS.

El Registre d’Àlies es concep com un sistema de control previ i obligatori dels identificadors alfanumèrics utilitzats com a remitent en aquest tipus de comunicacions. A partir de la seva entrada en vigor, únicament es podran utilitzar aquells àlies que hagin estat prèviament inscrits i validats per l’autoritat competent. Aquests àlies permeten substituir el número de telèfon pel nom d’una empresa, marca o entitat, cosa que facilita la identificació de l’emissor pel destinatari, però que també ha propiciat el seu ús fraudulent per part de tercers.

La finalitat essencial del nou marc normatiu és combatre pràctiques de frau basades en la suplantació d’identitat, especialment aquelles que utilitzen denominacions d’entitats financeres, administracions públiques o grans companyies per generar confiança en el receptor i obtenir informació sensible. Amb aquesta finalitat, s’introdueix un mecanisme de traçabilitat i verificació que exigeix que cada àlies estigui vinculat de manera acreditada a un subjecte real, plenament identificat i responsable, eliminant així la possibilitat d’utilització anònima o indeguda de noms aliens.

Des d’una perspectiva jurídica, el Registre d’Àlies incorpora al trànsit de les comunicacions electròniques el principi d’autenticitat de l’emissor. La inscripció en el registre implica acreditar una vinculació legítima entre l’àlies i el seu titular, cosa que es pot fer mitjançant la denominació social, el nom comercial, una marca registrada o un domini web, entre altres elements. D’aquesta manera, s’evita que denominacions susceptibles de generar confiança en els usuaris puguin ser utilitzades sense autorització.

El règim no es limita a una obligació formal d’inscripció, sinó que es reforça mitjançant un sistema de control efectiu que imposa obligacions directes als operadors de telecomunicacions. En particular, aquests hauran de bloquejar automàticament aquells missatges que incompleixin els requisits establerts, ja sigui per utilitzar àlies no inscrits, per procedir de proveïdors no autoritzats o per manca de la deguda habilitació del titular. Aquesta conseqüència, immediata i objectiva, reforça l’eficàcia preventiva del sistema en impedir el lliurament de comunicacions potencialment fraudulentes.

La imminent entrada en vigor d’aquest mecanisme obliga empreses i administracions a revisar i adaptar els seus sistemes de comunicació, especialment aquells que utilitzen remitents alfanumèrics en l’enviament de missatges a usuaris a Espanya. L’incompliment no només implicarà la interrupció de les comunicacions, sinó que també pot generar riscos des de la perspectiva del compliment normatiu i de l’eventual responsabilitat davant de tercers. En definitiva, el Registre d’Àlies es configura com una eina normativa essencial per preservar la integritat del canal de missatgeria electrònica, reforçant la seguretat jurídica i reduint de manera significativa els riscos de frau i suplantació d’identitat en l’entorn digital.

3. Responsabilitat de l’arquitecte per errors de projecte i direcció en una obra no acabada.

La Sala Civil del Tribunal Suprem, en la seva sentència 643/2026, de 28 d’abril, s’ha pronunciat sobre l’abast de la responsabilitat de l’arquitecte com a agent de l’edificació conforme a la Llei 38/1999, d’ordenació de l’edificació (LOE), en un supòsit en què l’obra no va ser finalitzada ni rebuda formalment per causes no imputables a la propietat. El litigi s’origina en la construcció d’un habitatge unifamiliar sota la modalitat “clau en mà”, que va quedar inconclusa per abandonament de la constructora, concorrint a més defectes rellevants en els treballs finalitzats derivats d’errors de projecte i de la direcció facultativa, en particular l’ampliació d’un semisoterrani sense la corresponent modificació del projecte ni l’adopció de les mesures necessàries per reforçar l’estructura.

La controvèrsia es va centrar a determinar si l’absència d’acabament i recepció de l’obra exclou l’aplicació del règim de responsabilitat de la LOE. El Tribunal Suprem rebutja expressament aquesta interpretació, afirmant que l’àmbit d’aplicació de la LOE, d’acord amb el seu article 2, no es limita a l’edifici acabat, sinó que s’estén al procés constructiu en el seu conjunt. En aquest marc, recorda les obligacions del projectista i del director d’obra recollides en els articles 10 i 12 LOE, destacant l’exigència d’adequar el projecte i l’execució a les modificacions substancials, així com la necessitat d’adoptar les mesures tècniques oportunes durant l’obra. Així, el projectista ha de redactar un projecte conforme a la normativa aplicable i adequat a les exigències tècniques de l’edificació, mentre que el director d’obra ha de verificar el replantejament, controlar l’adequació estructural, resoldre les incidències sorgides durant l’execució i, si escau, promoure les modificacions necessàries del projecte.

Per al Tribunal, resulta especialment rellevant la valoració del certificat final d’obra subscrit per l’arquitecte, a qui l’article 17.7 LOE atribueix responsabilitat per la seva veracitat i exactitud. En el cas analitzat, el Tribunal considera provat que aquest certificat es va emetre malgrat que l’obra només havia assolit un grau d’execució d’entre el 48,50 % i el 61,50 %, cosa que reforça la imputació de responsabilitat a l’arquitecte, i descarta que la manca de recepció (imputable a l’abandonament de l’obra i a l’absència d’un certificat vàlid i complet) pugui operar com a causa d’exoneració, subratllant que no és admissible emparar-se en una situació derivada del propi incompliment ni en una aparença formal contrària a la realitat com a justificació d’aquesta causa.

Sobre aquesta base, l’Alt Tribunal desestima el recurs de cassació i confirma la condemna de l’arquitecte, consolidant el criteri que la responsabilitat dels agents de l’edificació no queda supeditada a la finalització o recepció formal de l’obra quan concorren incompliments tècnics amb resultat danyós, reforçant així l’exigència de diligència en l’adaptació del projecte i en la direcció efectiva de l’execució com a pressupòsit per a qualsevol eventual exoneració.

The post Alertes Legals · Maig 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) ha dictat Resolució de 20 de març de 2026 (RG 00/06015/2024), en la qual fixa criteri sobre el compliment del requisit de l’empleat a jornada completa en activitats d’arrendament d’immobles quan els mitjans personals es troben centralitzats en una altra entitat del grup, en el marc de la reducció per empresa familiar de l’article 20.2.c) de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD).

La resolució es pronuncia en un supòsit de grup de societats en què determinades societats arrendadores mancaven de personal propi, atès que la gestió i els recursos humans estaven concentrats en l’entitat matriu del grup. El contribuent va sostenir que aquesta estructura no impedia apreciar l’existència d’activitat econòmica, en desenvolupar-se l’ordenació de l’arrendament amb mitjans del grup, de manera unitària i coordinada. Tanmateix, l’Administració autonòmica va negar el dret a la reducció en entendre incomplert el requisit de l’article 27 de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (LIRPF), en no disposar les societats arrendadores d’empleat propi.

El nucli del debat jurídic resideix a determinar si el requisit de l’empleat a jornada completa exigit per l’article 27 LIRPF pot considerar-se complert a nivell de grup i, en particular, quines exigències probatòries han de concórrer per imputar aquest requisit a una entitat diferent d’aquella en què formalment es troba contractat el treballador.

El TEAC assumeix la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem fixada el febrer de 2026 (STS 167/2026, de 17 de febrer, Rec. R1196/2024), abandonant el seu criteri anterior d’exigir el compliment estricte, autònom i individual del requisit de l’empleat en cada entitat arrendadora, i deixa enrere la doctrina conforme a la qual, perquè resultés aplicable la reducció, s’exigia el compliment estricte, directe i individual, per cada societat integrant del grup, de tots i cadascun dels requisits previstos a l’article 4.Ocho.Dos.a) de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni (LIP), sense que aquests poguessin entendre’s complerts a través d’una tercera societat, amb independència del grau de vinculació existent entre elles.

No obstant això, el TEAC denega el dret al benefici fiscal, ja que la pertinença a un grup societari, per si sola, no resulta suficient per entendre complert el requisit de l’empleat. La centralització de mitjans personals només és fiscalment rellevant quan s’acredita una realitat econòmico-funcional unitària, en la qual l’activitat d’arrendament de la societat que manca d’empleat propi es trobi funcionalment integrada en l’activitat econòmica del grup.

Des d’aquesta premissa, el TEAC exigeix la valoració de la prova en un doble sentit:

Que el treballador realitzi funcions relacionades amb l’activitat d’arrendament de la societat arrendadora la patrimonialitat de la qual es discuteix.
Si aquesta activitat d’arrendament està funcionalment integrada en l’activitat a nivell de grup.

Aplicant aquest criteri al cas concret, el TEAC conclou que la prova aportada resulta insuficient. La documentació es limitava a declaracions genèriques en què s’identificava el treballador del grup com a persona de contacte per resoldre incidències, sense concreció de funcions, sense acreditació de dedicació a jornada completa a l’arrendament i tampoc sense prova de la “unitat de mitjans” del grup tal com exigeix el Tribunal Suprem. En absència d’aquesta prova, el Tribunal considera que la societat es limita a l’ús dels mitjans del grup, però no existeix la “unitat de mitjans” a què es refereix el TS.

Com a conseqüència, el TEAC nega l’existència d’activitat econòmica als efectes de l’article 27 LIRPF, fet que determina l’incompliment de l’article 4.Ocho.Dos.a) de la LIP, l’exclusió de l’exempció a l’Impost sobre el Patrimoni i, per derivació, la improcedència de la reducció per empresa familiar a l’Impost sobre Successions i Donacions.

La resolució fixa com a criteri que la centralització de mitjans personals en un grup societari pot permetre el compliment del requisit de l’empleat en arrendaments, però requereix una acció probatòria reforçada per part del contribuent de l’existència d’una “unitat de mitjans” real i de la integració de l’entitat arrendadora en l’activitat del grup, així com del compliment de la resta de requisits exigits per la normativa de l’Impost sobre el Patrimoni. En defecte d’aquesta prova, el requisit de persona contractada a jornada completa per a la gestió dels arrendaments s’ha de complir de manera aïllada en la pròpia societat arrendadora, amb independència de l’estructura del grup.

2. Repercussió excessiva de quotes d’IVA i vies de rectificació.

La Resolució del TEAC 6764/2023, de 24 de març de 2026, analitza les opcions de què disposa un subjecte passiu d’IVA per regularitzar quotes repercutides en excés quan, amb posterioritat a l’operació, es constata que la base imposable havia de ser inferior.

El cas té origen en unes obres d’urbanització adjudicades a diverses Unions Temporals d’Empreses (UTE), durant les quals una de les UTE va emetre les corresponents factures pels serveis prestats, repercutint l’IVA a l’entitat destinatària.

Anys després, va sorgir un conflicte entre les parts sobre la valoració econòmica de les obres i sobre si l’entitat destinatària havia satisfet imports superiors als deguts. Després d’una sèrie de procediments judicials, les parts van sotmetre la controvèrsia a arbitratge, dictant-se un laude arbitral que va establir que s’havien abonat quantitats en excés per la realització de les obres. Com a conseqüència, la UTE va emetre factures rectificatives i va sol·licitar la rectificació de les autoliquidacions d’IVA dels períodes corresponents amb la finalitat de regularitzar les quotes inicialment repercutides.

No obstant això, l’Administració tributària va denegar les sol·licituds de rectificació perquè considerava que la repercussió originària de l’IVA havia estat correcta en el moment de la meritació i, per tant, no existia un ingrés indegut originari que permetés acudir al procediment de rectificació d’autoliquidacions. Així, l’Administració va optar per establir l’article 89.5.b) de la Llei de l’IVA com a via per regularitzar la situació en la declaració corresponent al període en què s’hauria d’haver efectuat la rectificació, o en una declaració posterior dins del termini d’un any.

Sobre aquesta qüestió, el TEAC centra el debat en la interpretació de l’article 89.5 LIVA, que preveu que, quan la rectificació de les quotes repercutides comporti una minoració, el subjecte passiu pot optar entre dues alternatives: sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació originària o regularitzar la situació en una autoliquidació posterior dins del termini legalment establert.

El Tribunal revisa així el seu criteri anterior, recolzant-se en la jurisprudència del Tribunal Suprem (STS de 5 de febrer de 2018 i de 27 de setembre de 2022) i de l’Audiència Nacional (SAN de 12 d’abril de 2017), concloent que la rectificació d’autoliquidacions no queda limitada als supòsits en què l’ingrés hagués estat indegut des de l’origen, sinó que també pot aplicar-se quan la quota va ser correctament repercutida en un primer moment, però esdevé excessiva per circumstàncies posteriors, com succeeix en el present cas després del laude arbitral.

Per al TEAC, una interpretació excessivament formalista impediria restablir la neutralitat, principi essencial en l’IVA, per la qual cosa reconeix que el subjecte passiu pot acudir a qualsevol de les dues vies previstes a l’article 89.5 LIVA, sense que la naturalesa inicial constitueixi un obstacle. En conseqüència, estima parcialment les reclamacions i declara que el contribuent podia sol·licitar la rectificació de les autoliquidacions per regularitzar les quotes repercutides en excés, sense perjudici de les facultats de comprovació del compliment dels requisits materials d’aquesta rectificació per part de l’Administració tributària.

3. Sobre la base de la sanció en els supòsits de simulació mitjançant societats interposades.

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 400/2026, de 30 de març de 2026 (recurs de cassació número 8721/2023), aborda el recurs interposat per dos contribuents contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJ de Catalunya), que va confirmar la regularització i les sancions imposades en relació amb el seu IRPF per la imputació de rendes obtingudes a través d’una societat interposada considerada simulada.

La qüestió a aclarir rau, doncs, a determinar quina ha de ser la base de càlcul de la sanció tributària prevista a l’article 191 de la LGT en aquells supòsits de regularització d’operacions respecte de les quals s’ha acreditat una simulació mitjançant una interposició societària, en els quals s’imputen al contribuent persona física rendes que havien estat declarades per la societat interposada, concretant si aquesta ha de ser bé la quantitat deixada d’ingressar per la persona física o, per contra, la diferència entre aquesta quantitat i la ingressada per la societat interposada respecte de les mateixes rendes.

En el present supòsit, l’Advocacia de l’Estat es va aplanar en el recurs de cassació, atesa la jurisprudència prèvia sobre la matèria fixada pel mateix TS en les seves sentències de 8 de juny de 2023 (recurs de cassació número 5002/2021) i de 28 de febrer de 2024 (recurs de cassació número 3948/2022), en les quals es fixa criteri cassacional en relació amb la base sancionadora de la persona física infractora en supòsits de simulació amb societat interposada que prèviament ha ingressat unes quotes, analitzant-se un supòsit idèntic al present, en què l’Administració tributària tampoc havia minorat de la base sancionadora exigida a la persona física l’import de les quotes tributàries abonades en l’Impost sobre Societats per l’entitat interposada qualificada de simulada.

D’acord amb l’anterior, el TS fixa criteri jurisprudencial reiterant que la base de càlcul de la sanció tributària prevista a l’article 191 de la LGT, en supòsits de regularització d’operacions simulades, ha de ser la diferència entre la quantitat deixada d’ingressar per l’entitat inspeccionada i la ingressada per les societats instrumentals interposades respecte de les mateixes rendes.

D’aquesta manera, el TS reitera que, a l’hora de calcular aquesta tipologia de sancions, l’Administració Tributària s’ha d’ajustar al perjudici econòmic real, sense prendre com a base una quantia íntegra, cosa que generaria una sanció desproporcionada.

En virtut de tot l’anterior, el TS estima el recurs de cassació interposat per l’entitat recurrent, estima parcialment el recurs contenciós administratiu interposat contra la resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Regional de Catalunya i ordena declarar la nul·litat de les sancions tributàries imposades, que s’hauran de recalcular d’acord amb el criteri establert pel TS.

The post Alertes Tributàries · Maig 2026 appeared first on ARCO Abogados.

L’informe de 24 de març de 2026 aborda una qüestió clau per a propietaris i inversors: com ha d’interpretar-se el concepte de gran tenidor des del vessant del dret d’habitatge i quins criteris s’apliquen per a determinar quan una persona queda subjecta a les limitacions pròpies d’aquesta condició.

Un dels aspectes que l’informe aclareix és l’àmbit territorial del còmput d’habitatges. En les zones declarades de mercat residencial tensionat, la condició de gran tenidor només s’aconsegueix quan els habitatges es troben dins d’una mateixa zona tensionada, sense que puguin acumular-se immobles situats en àrees diferents. En canvi, fora d’aquestes zones, el còmput s’amplia al conjunt d’habitatges d’ús residencial situades a Espanya, sempre que almenys una estigui situada a Catalunya.

El document també delimita amb precisió quins immobles poden computar-se com a habitatge des de la perspectiva civil. Només es tenen en compte els immobles urbans d’ús residencial susceptibles d’incorporar-se al mercat d’habitatge habitual. Queden exclosos els immobles rústics, així com aquells destinats a usos terciaris o turístics, com a hotels, apartahotels o residències d’estudiants. En aquests casos, preval la qualificació urbanística i la finalitat real de l’immoble sobre la seva possible aparença formal.

Una altra qüestió rellevant és el tractament de les copropietats. L’informe descarta que basti amb comptar el nombre de finques i estableix que, en zones tensionades, ha d’atendre’s als percentatges de titularitat. La condició de gran tenidor s’aconsegueix quan la suma de les participacions equival al domini ple de cinc habitatges. Aquest criteri proporcional evita distorsions i se centra en el control efectiu del parc residencial, alineant-se amb la finalitat social de la norma.

En relació amb l’estat dels immobles, l’informe diferència clarament entre situacions. No computen els habitatges en construcció ni aquelles declarades legalment en ruïna, al no ser aptes per a la seva incorporació immediata al mercat. L’absència de cèdula d’habitabilitat, per si sola, no exclou l’immoble del còmput, tret que s’acrediti de manera concloent que mai podria obtenir-la. De nou, la clau és l’aptitud real del bé com a habitatge.

L’anàlisi també confirma que l’habitatge habitual del propietari sí que es computa per a determinar la condició de gran tenidor, al no existir una exclusió expressa en la normativa d’habitatge. Així mateix, es reafirma el principi de separació de patrimonis en l’àmbit societari: cada persona jurídica s’analitza de manera independent, sense acumulació automàtica d’habitatges entre societats vinculades ni imputació directa als socis.

Finalment, l’informe mostra un enfocament clarament funcional en el tractament dels drets reals. No sols es té en compte al propietari ple, sinó també a l’usufructuari, per ser qui pot destinar l’habitatge al lloguer i obtenir els seus fruits. En canvi, els immobles integrats en una herència pendent d’acceptació queden fora del còmput, al no existir encara un titular efectiu.

En conjunt, el document aporta criteris interpretatius rellevants a preguntes del Col·legi Notarial de Catalunya que permeten entendre quan i per què una persona és considerada gran tenidora, subratllant que l’aplicació d’aquest concepte depèn més de la realitat econòmica i funcional dels immobles que d’una lectura estrictament formal de la titularitat.

2. Validesa de la convocatòria de junta dirigida al president del consell del soci-persona jurídica.

El Tribunal Suprem, en la seva sentència 475/2026, de 18 de març, s’ha pronunciat sobre la validesa d’una convocatòria de junta notificada al president del consell d’administració d’un soci-persona jurídica, quan aquesta comunicació no arriba a rebre’s en el domicili social.

Amb caràcter previ, el Tribunal es pronuncia sobre la validesa del mètode d’enviament de la convocatòria, en tant que va ser realitzada mitjançant burofax malgrat que la forma prevista pels estatuts era la carta certificada amb justificant de recepció, admetent la seva validesa donada la similitud funcional entre tots dos mitjans, passant a centrar-se en determinar si la recepció de la convocatòria pel president del consell va implicar el coneixement de la mateixa per la societat.

L’Alt Tribunal fa una anàlisi de la normativa aplicable a les notificacions a les societats, el règim de les quals es troba previst en l’article 235 de la Llei de Societats de Capital (“LSC”), que estableix el següent: “Quan l’administració no s’hagués organitzat en forma col·legiada, les comunicacions o notificacions a la societat podran dirigir-se a qualsevol dels administradors. En cas de consell d’administració, es dirigiran al seu President”.

Segons la Sala, i de conformitat amb aquest article, el president del consell d’administració té, expressament, la legitimació per a rebre notificacions en nom de la societat, no podent servir de justificació per a no rebre les mateixes el no dirigir efectivament la societat o no dedicar-se a les tasques de gestió, ja que aquests arguments anirien en contra dels deures inherents al càrrec i de l’estàndard de diligència exigible als administradors, i particularment en contra del que es disposa en l’article 209 LSC que atribueix als administradors les competències de gestió i representació de la societat.

En aquest sentit, i en relació amb l’article 235 LSC, el Suprem estima el recurs de cassació, declarant la validesa de la convocatòria i determina que no és admissible que el president d’un consell d’administració ometi el compliment de les funcions pròpies del càrrec com és la recepció i gestió de comunicacions, recordant que els deures dels administradors són inherents al càrrec, que han de complir-se d’acord amb els estàndards de diligència necessaris, i que el seu incompliment pot implicar l’activació del sistema de responsabilitat previst en la LSC, amb les conseqüències legalment previstes.

3. El règim de les participacions sense vot i la delimitació de l’abast de l’article 99.3 de la Llei de Societats de Capital.

La Sentència del Tribunal Suprem de 20 de març de 2026 (núm. 440/2026) afirma que no pot buidar-se de contingut el règim de les participacions sense vot mitjançant una interpretació anticipada de l’article 99.3 de la Llei de Societats de Capital (LSC).

L’article 99.3 LSC estableix que, si les participacions sense vot no perceben el dividend mínim per falta de beneficis distribuibles, aquest dividend ha d’abonar-se en els cinc exercicis següents. Mentre persisteixi aquest impagament efectivament constatat, el soci recupera de manera transitòria el dret de vot en igualtat de condicions que els socis ordinaris, sense perdre els seus avantatges econòmics.

El supòsit jutjat té el seu origen en la impugnació d’un acord adoptat per una societat de responsabilitat limitada integrada per tres socis, amb el capital social distribuït en parts iguals. L’any 2018, a conseqüència d’una modificació estatutària, un dels socis va passar a ser titular de 100 participacions mancades de dret de vot.

Posteriorment, en la junta general celebrada al març de 2019, es va sotmetre a debat i votació l’alienació, mitjançant subhasta, d’un actiu essencial de la societat. En aquesta junta, el soci titular de participacions sense vot va votar a favor de l’acord, igual que un altre dels socis, mentre que el tercer va votar en contra. El president de la junta va admetre l’exercici del dret de vot per part del soci les participacions del qual mancaven de tal facultat, sent aquest vot determinant per a l’aprovació de l’acord. Davant aquesta circumstància, el soci dissident va impugnar l’acord social.

El Tribunal Suprem es pronuncia sobre la interpretació de l’article 99.3 LSC, declarant que, quan les participacions sense vot es creen en un moment concret de l’exercici, el seu règim jurídic desplega efectes des d’aquest mateix moment. En conseqüència, el seu titular queda privat del dret de vot en les juntes posteriors, tret que arribi a complir-se efectivament el pressupost previst en l’apartat 3 del citat precepte legal.

La Sala precisa que aquest pressupost no es compleix pel mer fet que encara no s’hagi abonat el dividend mínim. Perquè operi l’article 99.3 LSC és necessari, amb caràcter general, que hagi finalitzat el primer exercici afectat i que els comptes anuals hagin estat aprovades, de manera que pugui constatar-se la inexistència de beneficis repartibles. De manera alternativa, també s’entén complert aquest requisit quan hagi transcorregut el termini legal per a la celebració de la junta general ordinària sense que aquesta s’hagi celebrat o sense que s’hagin aprovat els comptes anuals.

Aplicant aquesta interpretació al cas concret, el Tribunal conclou que al març de 2019 encara no s’havia complert el pressupost exigit per l’article 99.3 LSC, ja que no s’havia celebrat la junta general ordinària per a l’aprovació dels comptes corresponents a l’exercici 2018 —primer exercici respecte del qual el titular de les participacions sense vot podia haver tingut dret al dividend mínim— ni havia vençut el termini legal per a la seva celebració. En conseqüència, en la junta general de març de 2019 no havia d’haver-se permès votar al soci titular d’aquestes participacions.

La Sala analitza així mateix la impugnació de l’acord adoptat i aplica el test de resistència previst en l’article 204.3.d) LSC. Després de constatar que l’acord de venda d’un actiu essencial requeria majoria simple, conforme a l’article 198 LSC, el Tribunal aprecia que el vot invàlid va ser determinant per a la seva aprovació, ja que, d’haver-se exclòs, el resultat de la votació hauria estat d’empat entre els dos vots restants. En conseqüència, procedeix declarar la nul·litat de l’acord impugnat.

La sentència conclou que, mentre no concorri de manera efectiva el supòsit de falta de satisfacció del dividend mínim en els termes legalment previstos, el titular de participacions sense vot no pot exercir el dret de vot.

The post Alertes Legals · Abril 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal econòmic-administratiu Central (TEAC) ha dictat resolució de 25 de març de 2026 (reclamació núm. 00/07211/2024/00/00), en la qual aprofundeix en el principi de regularització íntegra. En particular, estableix que, quan l’Administració modifica la valoració de les existències finals en un procediment de comprovació, la regularització ha de projectar-se necessàriament sobre els exercicis següents, en la mesura en què unes majors existències finals determinen unes majors existències inicials i, per tant, una distinta variació d’existències.

En el cas analitzat, la Inspecció va regularitzar l’impost de societats (IS) de l’exercici 2015, incrementant el valor de les existències finals mitjançant acta amb acord, la qual cosa va donar lloc a un ajust positiu de la base imposable i a la corresponent quota a ingressar. Posteriorment, el contribuent va sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació del IS 2016, interessant que les existències inicials d’aquest exercici coincidissin amb les existències finals fixades per la Inspecció per a 2015, amb la finalitat d’evitar una doble imposició i un enriquiment injust de l’Administració derivats d’una menor variació d’existències.

La AEAT va desestimar la sol·licitud en considerar que l’ajust havia de tractar-se com un error comptable, aplicant la Norma de Registre i Valoració 22a del Pla General de Comptabilitat, de manera que l’efecte s’imputés contra reserves en l’exercici en què es va detectar el suposat error, ajustant-se fiscalment en el IS de l’exercici 2019, conforme a l’article 11.3.1r de la Llei 27/2014 de l’impost de societats.

Enfront d’això, l’obligat tributari va sostenir que la regularització inspectora no constituïa un mer error comptable, sinó una modificació fiscal del resultat que devia necessàriament projectar-se en l’exercici següent, ajustant les existències inicials per a evitar una doble imposició contrària al principi de capacitat econòmica. El TEAC rebutja l’aplicació automàtica de la NRV 22a quan l’ajust deriva directament d’una actuació administrativa que ja ha modificat la base imposable de l’exercici d’origen. En línia amb la seva doctrina prèvia -resolució de 16 de gener de 2019-, recorda que l’Administració està obligada a efectuar una regularització íntegra de l’obligació tributària, considerant tant els ajustos desfavorables com els favorables al contribuent. En aquest context, conclou que el procedent era admetre la rectificació de l’exercici 2016, prenent com a existències inicials les fixades com a finals a 31 de desembre de 2015, amb fonament en l’exigència d’una regularització íntegra i en la continuïtat econòmica entre exercicis, que impedeix un tractament fragmentat d’un mateix ajust.

2. Fiscalitat de la retribució del secretari no conseller d’una societat.

La Direcció General de Tributs (DGT) analitza, en la seva consulta vinculant V0017‑26, de 8 de gener de 2026, el tractament fiscal —tant en imposició directa com indirecta— de la retribució percebuda per una persona física per l’acompliment de funcions de secretari no conseller del consell d’administració d’una societat.

Des de la perspectiva de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), la DGT examina si aquesta relació pot considerar-se no subjecta a l’impost, de conformitat amb l’article 7.5.º de la Llei de l’IVA, en aquells supòsits en els quals la prestació de serveis es realitzi en règim de dependència laboral, derivada de relacions administratives o laborals.

Per contra, quan el prestador dels serveis organitza de manera autònoma i independent els seus mitjans materials i humans, l’activitat té la consideració d’activitat econòmica i queda subjecta a l’IVA.

En relació amb la figura del secretari no conseller, la DGT destaca que aquest no ostenta la condició de membre del consell d’administració i que pot tractar-se d’una persona externa a la societat. En conseqüència, el caràcter independent amb el qual es desenvolupa la seva funció resulta determinant per a apreciar la subjecció o no a l’IVA.
Així, en la mesura en què la prestació de serveis no es dugui a terme en el marc d’una relació laboral —per exemple, quan s’articuli mitjançant un contracte d’arrendament de serveis—, l’operació quedarà subjecta i no exempta d’IVA.

En l’àmbit de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), la DGT descarta la qualificació de les retribucions percebudes com a rendiments del treball, al no ostentar el consultant la condició d’administrador ni de conseller de la societat.

D’acord amb l’article 27.1 de la Llei de l’IRPF, tenen la consideració de rendiments d’activitats econòmiques aquells derivats de l’ordenació per compte propi de mitjans de producció i de recursos humans, com ocorre en l’exercici de professions liberals.

Atès que l’activitat desenvolupada pel secretari no conseller no s’emmarca en una relació laboral, sinó que forma part de l’activitat professional del consultant —actuant la societat com a client i no com a ocupador—, la DGT conclou que la retribució satisfeta constitueix un rendiment d’activitats econòmiques de naturalesa professional.

Aquestes retribucions es troben subjectes a retenció a compte de l’IRPF, resultant aplicable amb caràcter general el tipus del 15%, sense perjudici de l’aplicació del tipus reduït del 7% en els supòsits legalment previstos.

En definitiva, la DGT considera que la retribució percebuda pel secretari no conseller que presti els seus serveis amb caràcter independent i sense relació laboral queda subjecta a l’IVA i constitueix, a l’efecte de l’IRPF, un rendiment d’activitats econòmiques de caràcter professional, sotmès a la corresponent retenció a compte de l’impost.

3. La responsabilitat subsidiària de l’article 43.1.h) LGT com a instrument antiabús recaptatori.

La Sentència de l’Audiència Nacional de 10 de febrer de 2026 (SAN 604/2026) aborda l’abast i els requisits de la responsabilitat subsidiària de l’article 43.1.h) de la Llei General Tributària, en un context de reestructuració societària intragrupo que va derivar en el buidatge patrimonial del deutor principal i la posterior frustració del crèdit tributari.

El litigi deriva d’un acord de derivació de responsabilitat subsidiària dictat per la AEAT enfront d’una societat de l’entorn familiar del deutor principal per deutes de l’impost de societats de l’exercici 2007. La derivació es va fonamentar en una escissió parcial realitzada en 2007, mitjançant la qual es va transmetre a la societat recurrent l’únic actiu rellevant d’aquella entitat (un immoble industrial). Anys després, la societat transmitent va ser regularitzada, declarada en concurs i finalment extingida, quedant el deute impagat.

L’Administració va apreciar que concorrien els pressupostos de l’article 43.1.h) LGT: direcció i control unitaris, utilització de la societat receptora com a vehicle instrumental, i una desviació patrimonial que va privar a la deutora del seu actiu realitzable, mantenint-se a més la continuïtat material de l’ús econòmic de l’immoble dins del mateix àmbit familiar. El TEAC va confirmar la derivació, si bé el contribuent va qüestionar tant la validesa de la liquidació origen com la concurrència dels requisits del tipus de responsabilitat.

L’Audiència Nacional, en primer terme, descarta l’existència d’incongruència omisiva en la resolució del TEAC, recordant que el procediment de derivació té un objecte propi i delimitat: la comprovació dels pressupostos de la responsabilitat. L’òrgan revisor no està obligat a reproduir una anàlisi completa de la liquidació origen quan aquesta ja va ser objecte de revisió i no constitueix el nucli necessari del procediment recaptatori.

Així mateix, la Sala aclareix l’abast del control de la liquidació matriu en seu de derivació (art. 174.5 LGT). Enfront de l’al·legació que una sentència anterior havia anul·lat íntegrament la liquidació del IS 2007, l’Audiència precisa que aquesta resolució es va limitar a apreciar un defecte exclusivament quantitatiu —l’omissió de la càrrega hipotecària en la valoració de l’immoble—, mantenint incòlumes els elements estructurals de la regularització. En conseqüència, el deute subsisteix com a pressupost habilitant de la derivació, quedant el control del responsable circumscrit al “quàntum” exigible.

Quant al fons, la sentència reafirma la naturalesa no sancionadora de l’article 43.1.h) LGT. La Sala rebutja que sigui exigible un “animus defraudandi” en sentit subjectiu o la prèvia apreciació d’una infracció tributària. El precepte opera com un mecanisme antiabús en fase recaptatòria, dirigit a neutralitzar estructures societàries creades o utilitzades objectivament per a eludir la responsabilitat patrimonial universal enfront de la Hisenda Pública. La licitud formal de l’operació mercantil, la seva documentació notarial o l’absència de sanció en fase inspectora no impedeixen apreciar la utilització abusiva quan la realitat econòmica revela una finalitat de buidatge patrimonial.

Per part seva, quant a l’objecció basada en la seqüència temporal, la SAN assenyala que el fet que l’escissió es realitzés anys abans de la regularització i del concurs no neutralitza l’aplicació del precepte si l’operació va tenir com a efecte estructural la sortida del principal actiu del patrimoni del deutor. De la mateixa manera, l’extinció de la societat deutora no impedeix l’exigència de responsabilitat quan concorren els pressupostos legals, perquè el contrari buidaria de contingut la finalitat de l’article 43.1.h) LGT.

La resolució estima parcialment el recurs únicament quant a l’import, ordenant recalcular el deute derivat per a incorporar l’efecte de la hipoteca en la valoració de l’immoble, però confirma la procedència de la derivació de responsabilitat en el substancial, consolidant aquesta SAN una línia jurisprudencial que reforça la funció de l’article 43.1.h) LGT com a instrument de reacció enfront de l’ús abusiu d’estructures societàries, subratllant la primacia de l’anàlisi econòmica‑real sobre la mera regularitat formal de les operacions i delimitant amb precisió l’abast defensiu del responsable subsidiari en seu recaptatòria.

The post Alertes Tributàries · Abril 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem, en la seva sentència 274/2026 de 20 de febrer, s’ha pronunciat sobre l’aplicació de l’article 34 de la Llei d’Arrendaments Urbans (d’ara endavant, “LAU”) després de l’extinció d’un contracte d’arrendament per a ús distint d’habitatge per transcurs del termini convencional previst, quan el destí de l’immoble sigui el de negoci d’hostaleria.

Recordem que l’article 34 LAU disposa que “l’extinció per transcurs del terme convencional de l’arrendament d’una finca en la qual durant els últims cinc anys s’hagi vingut exercint una activitat comercial de venda al públic, donarà a l’arrendatari dret a una indemnització a càrrec de l’arrendador, sempre que l’arrendatari hagi manifestat amb quatre mesos d’antelació a l’expiració del termini la seva voluntat de renovar el contracte per un mínim de cinc anys més i per una renda de mercat”.

En el cas jutjat, el conflicte sorgeix a l’hora d’interpretar si l’activitat d’hostaleria suposa una “activitat comercial de venda al públic” en els termes de la LAU, i, per tant, procedeix concedir a l’arrendatari una indemnització per la finalització de l’arrendament, o si, per contra, l’activitat d’hostaleria no encaixa en aquesta definició.

L’Alt Tribunal rebutja la tesi de la demandant que argumentava que l’hostaleria queda fora del concepte “activitat comercial de venda al públic” per considerar-lo un negoci de prestació de serveis, reiterant la seva doctrina en la matèria i recordant que la finalitat de l’article 34 LAU és protegir la clientela generada en establiments oberts al públic. En aquest sentit, el Suprem dictamina que, sent un bar susceptible de generar una clientela que dota a l’immoble d’un valor econòmic addicional derivat de les persones que el freqüenten habitualment, es tracta d’una clientela susceptible de ser aprofitada per qui succeeixi a l’arrendatari en el tràfic mercantil, la qual cosa constitueix el fonament de la indemnització establerta pel legislador en l’article 34 LAU, puix que aquesta clientela és font d’ingressos i aporta estabilitat al negoci que explota el comerciant o empresari.

D’altra banda, la Sala reforça el seu argument indicant que si s’acudeix a una interpretació literal del precepte, segons la pròpia RAE, hauria d’entendre’s que en una activitat de bar “ens trobem davant un establiment obert públic, en el qual es procedeix a la venda de begudes que es consumeixen en el mateix local, dotat amb una terrassa amb tal finalitat, d’aquesta manera se satisfà la ingesta dels productes que oferta, amb l’estada en el local en funcions de descans o de lloc de trobada amb altres persones”, i, en definitiva, el client paga i consumeix una beguda en el propi establiment.

Així, l’activitat d’hostaleria pot incloure’s com a “activitat comercial de venda al públic”, sent procedent la indemnització establerta en l’article 34 LAU quan es compleixin la resta de requisits determinats en la norma.

2. El Tribunal Suprem consolida la doctrina sobre la incompatibilitat entre interessos de demora i comissions per descobert.

La recent Sentència núm. 1875/2025, dictada pel Tribunal Suprem el 17 de desembre de 2025, revesteix especial rellevància pel criteri que fixa respecte del règim jurídic aplicable a la meritació simultània d’interessos de demora i comissions per descobert en comptes de crèdit. El pronunciament adquireix particular transcendència per a les entitats financeres i per a les empreses que operen mitjançant pòlisses de crèdit, en confirmar que la prohibició de duplicitat retributiva resulta exigible fins i tot en relacions entre professionals, superant així el marc tradicional de protecció circumscrit a l’àmbit dels consumidors. Amb aquesta resolució, l’Alt Tribunal deixa sense efecte la sentència dictada en segona instància per l’Audiència Provincial de Madrid i restableix la decisió adoptada en primera instància.

La Sala Primera recorda que tradicionalment, conforme a l’Ordre Ministerial de 12 de desembre de 1989, les entitats de crèdit estaven facultades per a fixar lliurement les seves comissions, sempre que fossin transparents, estiguessin recollides en tarifes oficials publicades i comunicades al client, i responguessin a serveis efectivament prestats o a despeses reals. Aquest marc normatiu va evolucionar amb l’Orde EHA/2899/2011, que va introduir exigències reforçades en determinar que únicament poden percebre’s comissions o repercutir-se despeses quan derivin de serveis expressament sol·licitats o acceptats pel client, sempre que tals serveis hagin estat efectivament prestats.

En el context normatiu actual, la Sentència de referència analitza la configuració jurídica de la comissió per descobert i dels interessos de demora, subratllant que totes dues figures responen a naturalesa i finalitat distintes. D’una banda, la comissió per descobert té caràcter retributiu, en tant compensa al banc per la concessió d’una facilitat creditícia addicional quan permet al client disposar de fons més enllà del límit pactat en la pòlissa de crèdit. Per contra, els interessos de demora posseeixen una funció indemnitzatòria derivada de l’incompliment o retard en el pagament d’una obligació dinerària. Aquesta distinció funcional és essencial per a determinar si resulta admissible la seva coexistència en un mateix supòsit fàctic.

En el cas examinat, l’entitat financera va reportar simultàniament, durant el mateix període, una comissió del 4,50% sobre el saldo de major excés i uns interessos de demora del 29% sobre aquest mateix saldo excedit. La Sala aprecia que tots dos conceptes recauen sobre el mateix servei de descobert, de manera que el client suporta dues càrregues econòmiques distintes per un únic excés de disposició. Això contravé la doctrina consolidada pel propi Tribunal Suprem, especialment en la STS 176/2020, de 13 de març, així com l’asseguda pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en assumptes com C‑621/17, Gyula Kiss, i C‑143/13, Matei, que proscriuen la imposició d’un doble gravamen retributiu quan no existeixi una correlativa i diferenciada contraprestació. El Tribunal Suprem cita expressament que, si l’entitat financera ja cobra l’interès de demora pactat sobre l’excés, no pot, al seu torn, cobrar una comissió sobre el major saldo descobert, perquè s’està retribuint sota dos conceptes distints un mateix servei.

A partir d’aquesta conclusió, la Sala estima el recurs de cassació, casa la sentència dictada per l’Audiència Provincial de Madrid i confirma íntegrament la resolució dictada en primera instància, ordenant la restitució completa de les quantitats indegudament cobrades en concepte de comissions de descobert. Es tracta d’una fallada de gran rellevància, radicant la nota distintiva del mateix en la seva aplicació fora de l’àmbit de protecció del Dret de consum. La Sala estén la prohibició de solapament retributiu a un supòsit en el qual el client és una empresa i, per tant, un professional que no ostenta la condició de consumidor. D’aquesta manera, el Tribunal Suprem afirma el caràcter estructural de la prohibició, de manera que aquesta ha d’operar en tota relació creditícia amb independència de la condició del client.

3. Responsabilitat d’administradors i solidaritat limitada en l’àmbit concursal.  

La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 2026, núm. 336/2026, estableix que la individualització de la responsabilitat concursal no implica necessàriament que sigui mancomunada, perquè això dependrà de si existeix una única conducta comuna atribuïble de manera conjunta a tots els administradors o diverses conductes diferenciades amb distinta participació.

S’introdueix un canvi de paradigma respecte a la jurisprudència anterior en fixar criteris rellevants sobre l’aplicació del ja derogat article 172 bis i actual article 456 del reial decret legislatiu 1/2020, de 5 de maig, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Concursal (TRLC), relatiu a la condemna al dèficit concursal.

En el cas analitzat, una societat anònima va ser declarada en concurs a instàncies de creditors i l’Administració Concursal va sol·licitar la qualificació culpable, fonamentalment per retard en la sol·licitud del concurs. Els membres del consell d’administració – inclòs el conseller delegat – van ser declarats persones afectes per la qualificació.

En primera instància, el concurs va ser declarat culpable i es va fixar un agreujament de la insolvència, condemnant-se als administradors a cobrir el dèficit en funció del temps en el càrrec, amb una responsabilitat solidària modulada per límits individuals. Es va distingir entre el conseller delegat, a qui es va atribuir un 100% de responsabilitat, a causa del seu paper executiu i directe, i els consellers no executius, la responsabilitat dels quals es va reduir al 35%, en considerar-se que exercien funcions essencialment deliberants.  Així, la sentència va establir límits individuals basats en el temps efectiu en el càrrec i va mantenir la solidaritat únicament fins a aquests límits màxims.

L’Audiència Provincial va elevar l’agreujament de la insolvència i va afegir una nova causa de culpabilitat per incompliment substancial de la gestió de comptabilitat. Així mateix, va revisar la graduació de responsabilitat, mantenint el 100% per al conseller delegat i distribuint la responsabilitat de la resta de consellers segons el seu període de permanència. Va ratificar igualment que tots respondrien solidàriament, encara que només dins dels límits individuals, ja que el deure d’instar el concurs recau sobre un òrgan col·legiat, i l’omissió és conjunta mentre els seus membres formin part del consell. Aquesta resolució va anticipar la interpretació clau de l’article 172 bis TRLC, això és, la individualització segons participació i temps, i que la solidaritat pot coexistir amb límits individuals.  

El Tribunal Suprem confirma els criteris de l’apel·lació i conclou que la condemna al dèficit no és automàtica i que ha d’analitzar-se si la conducta imputada va causar o va agreujar la insolvència, en quina mesura ho va fer i quina participació va tenir cada administrador. A més, assenyala que la individualització és obligatòria quan existeixen diversos condemnats, de manera que ha de fixar-se per a cadascun una quantia d’acord amb la seva participació, sent el temps en el càrrec un criteri vàlid per a mesurar la seva incidència en l’agreujament de la insolvència. Finalment, aclareix que no existeix contradicció entre fixar quotes o percentatges individuals i establir solidaritat fins al límit màxim de cadascun, la solidaritat es justifica perquè el deure de sol·licitar concurs recau en l’òrgan col·legiat i l’omissió és conjunta mentre cada membre formi part d’aquest.

En conclusió, la sentència confirma que la individualització de la responsabilitat dels consellers no exclou la solidaritat quan existeix una conducta omisiva comuna de l’òrgan col·legiat, mantenint-se així una solidaritat amb límits individuals en funció de l’abast concret de la conducta atribuïda a cada conseller.

The post Alertes Legals · Març 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Econòmic‑Administratiu Central (TEAC) ha dictat resolució en data 12 de desembre de 2025, reclamació núm. 00‑07397‑2022, en la qual desestima el recurs d’alçada interposat per un administrador social enfront de la derivació de responsabilitat subsidiària acordada per l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT).

En el cas en qüestió, una societat va ser objecte d’actuacions inspectores que van abastar els exercicis 2003‑2008 en diversos tributs (IS, IVA i IRPF), concloent amb actes signades en conformitat i la imposició de sancions tributàries. Posteriorment, l’entitat va entrar en concurs de creditors, amb obertura de fase de conveni i, després del seu incompliment, fase de liquidació, constatant-se un elevat dèficit patrimonial. Això va conduir a la seva declaració de fallit per part de la AEAT al desembre de 2018.

A l’abril de 2019, la AEAT va iniciar un procediment de derivació de responsabilitat subsidiària contra un dels seus administradors, basant-se en l’existència d’infraccions tributàries fermes, la seva condició d’administrador durant els exercicis inspeccionats, una conducta considerada negligent i la prèvia declaració de fallit de la societat.

El recurrent va al·legar, entre altres qüestions, la prescripció de la facultat administrativa per a derivar responsabilitat. El TEAC, seguint doctrina jurisprudencial, distingeix dues prescripcions autònomes: i) la del dret a declarar la responsabilitat, que el seu dies a quo ve determinat per l’article 67.2 LGT; i, ii) la del dret a exigir el pagament, lligada a l’article 68.2 LGT.

Conforme al Tribunal Suprem (TS), l’inici del còmput per a responsables subsidiaris se situa en l’última actuació recaptatòria notificada al deutor abans de la seva declaració de fallit, i les actuacions recaptatòries sobre el deutor no interrompen la prescripció per a declarar responsabilitat. En el supòsit analitzat el termini no havia expirat i no concorre prescripció.

Així mateix, el TEAC assumeix expressament la línia jurisprudencial del TS que considera que la responsabilitat de l’article 43.1.a) LGT té naturalesa sancionadora i, per tant, exigeix acreditar un element subjectiu (culpabilitat o negligència), impedeix qualsevol configuració de responsabilitat objectiva i atribueix a l’Administració la càrrega de provar els fets que revelen absència de diligència.

Aquesta doctrina, reforçada per les SSTS 2161/2025, 901/2025 i 1037/2025, obliga al fet que la imputació de responsabilitat inclogui una motivació individualitzada, més enllà de la mera constatació de la condició formal d’administrador.

L’òrgan de recaptació va acreditar diverses conductes imputables al recurrent, com ara la presentació i conformitat amb autoliquidacions incorrectes (IS, IVA, IRPF), l’omissió del control mínim exigible, l’actuació directa com a representant davant la AEAT i la intervenció en actes societaris i gestió bancària de l’entitat.

Així les coses, el TEAC considera que aquestes actuacions satisfan l’estàndard probatori de culpabilitat exigit per la doctrina actual, evidenciant una absència rellevant de diligència en el compliment d’obligacions tributàries.

Així mateix, el Tribunal descarta també l’al·legada indefensió pel temps transcorregut, així com la pretesa rellevància de la qualificació del concurs com a fortuït, per ser categories jurídiques alienes al judici de culpabilitat de l’art. 43.1.a) LGT.

Per tot això, el TEAC desestima el recurs i confirma la derivació de responsabilitat subsidiària.

2. Sobre el reconeixement de la devolució del tram autonòmic de l’Impost Especial sobre Hidrocarburs a les entitats petrolieres que suporten legalment la seva repercussió.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 32/2026, de 21 de gener de 2026 (recurs de cassació número 7520/2022), aborda el recurs interposat per una entitat petroliera que va suportar la repercussió del tram autonòmic de l’Impost Especial sobre Hidrocarburs (IEH), que defensa la procedència de la seva devolució.

El citat recurs s’interposa contra la sentència de l’Audiència Nacional (AN) que va denegar la devolució del tram autonòmic del IEH en considerar que, de fer-ho, s’estaria produint un enriquiment injust, puix que el cost del tram autonòmic s’hauria traslladat al consumidor final.

La qüestió a aclarir, doncs, és si el subjecte que suporta les quotes del IEH per imposició legal, en virtut del que es disposa en l’article 14.1 del Reial decret 520/2005 , que aprova el Reglament general de desenvolupament de la Llei 58/2003, General Tributària, en matèria de revisió en via administrativa (RD 520/2005), està legitimat per a sol·licitar la devolució d’eventuals ingressos indeguts amb fonament en la contravenció de la norma que regula el tipus autonòmic amb el Dret de la Unió Europea o, per contra, està obligat a acreditar que amb l’obtenció de la devolució pretesa no es beneficiaria d’un enriquiment injust i, en particular, que les quotes la devolució de les quals sol·licita no han estat traslladades via preus al consumidor final, adquirent dels carburants.

El TS reitera que el tram autonòmic del IEH era contrari a la Directiva 2003/96/CE i que procedeix la devolució al subjecte que va suportar la repercussió legal (entitat petroliera recurrent) en la mesura en què l’Administració Tributària no ha acreditat que es produeixi un enriquiment injust derivat d’haver traslladat, totalment o parcialment, l’import del tribut als seus clients per mitjà de repercussió econòmica, a qui hagués correspost la càrrega de la prova.

Per això, el TS considera que, en el supòsit concret, no procedeix ordenar la retroacció perquè l’Administració Tributària comprovi que es compleixen els pressupostos de fet necessaris per a ordenar la devolució i l’ordena directament juntament amb els corresponents interessos de demora.

Per tot això, el TS fixa criteri jurisprudencial determinant que el consumidor final no està legitimat, en virtut del que es disposa en l’article 14.1 del RD 520/2005, per a sol·licitar la devolució com a ingrés tributari indegut de les quantitats que hagués suportat en adquisicions de productes gravats amb el tipus autonòmic establert en l’article 50 ter.1. de la Llei d’Impostos Especials, en la redacció introduïda per la disposició final 20.4 de la Llei 2/2012, de 29 de juny, ni per a ser part en l’instat per un altre obligat tributari, ja que aquestes quantitats les hauria suportat, no per disposició o repercussió legal, sinó mitjançant translació en el preu del producte, de tot o part de la quota tributària del referit IEH.

En virtut de tot l’anterior, el TS estima el recurs de cassació interposat per l’entitat petroliera, anul·la la sentència de la AN i reconeix el dret de l’entitat petroliera a obtenir la devolució del tram autonòmic del IEH.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en les seves sentències de 30 de gener de 2026 (recurs de cassació número 8401/2022), de 26 de gener de 2026 (recurs de cassació número 7520/2022) i 20 de setembre de 2024 (recurs de cassació número 1560/2021).

3. Requalificació de les operacions societàries i límit de la potestat de qualificació de l’Administració.

La sentència del Tribunal Suprem (TS, d’ara endavant) de 26 de gener de 2026 aborda l’abast de les facultats de l’administració tributària per a requalificar operacions societàries a l’efecte de l’IRPF. El litigi té el seu origen en un procediment inspector referit a l’exercici 2013, en el qual Hisenda va regularitzar la tributació d’un contribuent que havia declarat com a guany patrimonial la renda obtinguda per la transmissió de participacions d’una SL a la pròpia societat. La Inspecció dels tributs, no obstant això, va entendre que aquestes operacions, consistents en l’adquisició per la societat de participacions pròpies i la posterior reducció de capital mitjançant la seva amortització, havien de qualificar-se fiscalment com una reducció de capital amb devolució de les aportacions als socis, la qual cosa implicava la seva consideració com a rendiment del capital mobiliari, conforme a l’art. 33.3.a) de la Llei de l’IRPF.

La qüestió que va suscitar interès cassacional consistia a determinar si la AEAT pot, a l’empara de la facultat de qualificació prevista en l’art. 13 LGT, requalificar directament aquest tipus d’operacions com una reducció de capital amb devolució d’aportacions o si, per contra, aquesta requalificació exigeix la prèvia tramitació del procediment específic de declaració de conflicte en l’aplicació de la norma regulat en l’art. 15 de la Llei General Tributària (LGT).

El TS resol la controvèrsia reiterant la seva jurisprudència prèvia (STS 516/2025, de 6 de maig) sobre la delimitació entre les diferents figures antielusives previstes en la LGT (qualificació, conflicte en l’aplicació de la norma i simulació) i subratlla que aquestes institucions no són intercanviables ni poden utilitzar-se de manera discrecional per l’Administració. La facultat de qualificació de l’art. 13 LGT permet determinar la veritable naturalesa jurídica del fet, acte o negoci realitzat, amb independència de la forma o denominació que li hagin donat les parts. No obstant això, aquesta potestat es limita a una operació d’esmena jurídica dels fets en la norma aplicable i no autoritza reconstruir o reinterpretar un conjunt d’operacions amb base en una finalitat econòmica distinta de la manifestada per les parts.

En el cas objecte de sentència, l’Administració no sols es va limitar a qualificar jurídicament una operació concreta, sinó que va examinar de manera conjunta diverses actuacions societàries, que comprenien la transmissió de participacions a la pròpia societat i la posterior reducció de capital, per a concloure que en realitat existia una única operació dirigida a retornar aportacions de determinats socis. Segons el TS, aquest raonament implica atribuir als negocis jurídics una finalitat notòriament artificiosa o impròpia i considerar que la seva utilització persegueix essencialment un estalvi fiscal. Tals circumstàncies són pròpies del supòsit de conflicte en aplicació de la norma tributària previst en l’art. 15 LGT, l’apreciació del qual exigeix necessàriament la tramitació del procediment específic, inclòs l’informe preceptiu de la Comissió consultiva.

En definitiva, al no haver-se seguit el procediment, l’alt tribunal considera que l’Administració va actuar sota l’aparença d’una simple operació de qualificació quan, en realitat, estava aplicant implícitament una clàusula antielusiva. Aquesta utilització indeguda de la potestat qualificadora suposa una vulneració de les garanties procedimentals previstes en la normativa tributària i, per tant, determina la nul·litat de la regularització practicada.

The post Alertes Tributàries · Març 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 173/2026, de 26 de gener (rec. 7487/2023), aborda el recurs de cassació interposat per l’Ajuntament de Barcelona contra la sentència del jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona, que va estimar parcialment el recurs contenciós administratiu interposat per una entitat de restauració contra l’acord de liquidació relatiu a l’Impost sobre Activitats Econòmiques (d’ara endavant, IAE) de l’exercici 2020, reconeixent el dret de l’entitat a obtenir al devolució proporcional de l’IAE del citat període corresponent als 133 dies de paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19.

En el present suposat, l’entitat dedicada a la restauració (donada d’alta en els epígrafs de l’IAE corresponents a bars i cafès i venda de tabac en màquines), va sol·licitar al març de 2022 la revocació i la corresponent sol·licitud de devolució d’ingressos indeguts de la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020, desestimant-se aquesta sol·licitud mitjançant resolució de l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta resolució, l’Ajuntament defensa que la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020 és ferm i no cap la seva revocació ni, per tant, aplicar la doctrina jurisprudencial del TS sobre la reducció proporcional de l’exigència de l’IAE per la paralització de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19, plasmada per l’Alt Tribunal en la seva sentència de 30 de maig de 2023 (rec. 1602/2022).

Estant en desacord amb aquesta resolució, el contribuent va interposar el corresponent recurs contenciós administratiu, després del que el jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona va dictar sentència estimant parcialment el recurs, basant-se en la doctrina establerta en la Sentència del TS prèviament citada, que permet aplicar a la paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19 la Regla 14.4 del Real Decret legislatiu 1175/1990, de 28 de setembre, pel qual s’aproven les tarifes i la instrucció de l’Impost sobre Activitats Econòmiques, sobre paralització d’indústries.

En virtut d’aquesta sentència es va reconèixer que procedia reduir la quota de l’IAE del contribuent forma proporcional a la paralització total de l’activitat i que, a més, no calia exigir-li a aquest que acredités el tancament, atès que la paralització derivava d’un acte d’autoritat públic i notori.

Si bé, com s’ha exposat, l’Ajuntament de Barcelona va interposar de cassació davant el TS contra aquesta sentència, l’Alt Tribunal desestima aquest recurs, concloent que procedeix deixar sense efecte una liquidació ferma de l’IAE i la devolució de l’ingressat per la part proporcional al temps en què es va cessar en l’activitat en 2020, ja que era obligació de l’Ajuntament, malgrat la fermesa de la liquidació, explorar qualsevol possibilitat jurídica que conduís a la reducció proporcional de la quota de l’IAE per a aconseguir l’equitat de la càrrega fiscal, en trobar-nos davant una situació excepcional, irresistible i justificada per la prevalença d’altres valors constitucionals més necessitats de protecció.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en la seva sentència de 21 de gener de 2026 (rec. 6761/2023), recurs deliberat en la mateixa data que la sentència objecte d’anàlisi.

2. Aplicació del tipus reduït del 15% del IS a entitats de nova creació.

La Direcció General de Tributs (DGT) analitza en la seva consulta vinculant V1627‑25 si una societat recentment constituïda pot aplicar el tipus reduït del 15% de l’impost de societats, previst per a entitats de nova creació, en un cas on diversos socis procedeixen d’una altra empresa que prèviament desenvolupava una activitat similar.

En el cas plantejat, dos germans eren socis d’una entitat que tenia entre les seves activitats el comerç a l’engròs de productes lactis. Aquesta activitat es va donar de baixa, encara que l’entitat va continuar amb altres línies de negoci.

Posteriorment, aquests germans, juntament amb un tercer soci, constitueixen una nova entitat, dedicada precisament a la mateixa activitat donada de baixa. La participació en la nova societat es reparteix en 45%-45%-10%, sense que existeixi transmissió jurídica d’actius o activitat des de la societat prèvia.

La nova entitat obté beneficis en el seu primer exercici, motiu pel qual es planteja si pot aplicar el tipus reduït del 15% del IS.

Al respecte, la consulta analitza l’article 29.1 de la Llei de l’impost de societats (LIS), que estableix que les entitats de nova creació poden tributar al 15% en el primer exercici amb base imposable positiva i el següent, tret que:

• L’activitat hauria estat realitzada prèviament per persones o entitats vinculades i transmesa per qualsevol títol jurídic a la nova entitat.
• L’activitat hauria estat exercida l’any anterior per una persona física que participi en més del 50% del capital o fons propis de l’entitat de nova creació.
• L’entitat formi part d’un grup mercantil conforme a l’article 42 del Codi de Comerç.
• L’entitat tingui naturalesa patrimonial, segons l’article 5.2 de la LIS.

En aquest sentit, la DGT assenyala que, encara que els germans estan vinculats amb la nova societat, no ha existit cap transmissió jurídica de l’activitat des de l’anterior donada de baixa cap a la nova, per tant, no s’incompleix el requisit de l’article 29.1.a LIS.

Al seu torn, les persones físiques que desenvolupen l’activitat (els germans) no ostenten conjuntament participacions superiors al 50% en la nova entitat, sinó que cadascuna posseeix el 45%, per la qual cosa tampoc s’incompleix l’article 29.1.b LIS.

Al seu torn, la DGT estima que no existeix grup en els termes de l’article 42 del Codi de Comerç, ja que cap dels socis controla de manera individual l’entitat i no hi ha relació de domini entre les dues societats.

Per tot això, la DGT entén que felicitat nova societat té dret a aplicar el tipus reduït del 15% del IS durant el primer exercici en què la seva base imposable resulti positiva i l’exercici següent, fins i tot si aquest llancés base imposable negativa. Tot això sempre que l’entitat no sigui patrimonial, ja que en aquest cas quedaria exclosa del benefici fiscal.

3. El règim d’ajornament en autoliquidacions de l’Impost sobre Successions i Donacions.

La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1297/2025, de 15 d’octubre (STS 4365/2025), resol una qüestió d’interès cassacional relativa a la compatibilitat entre l’article 38.1 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD) i l’article 90.2 del Reglament de l’Impost (RISD) respecte del termini per a sol·licitar l’ajornament del pagament quan la gestió del tribut es realitza mitjançant autoliquidació obligatòria.

En el cas en qüestió, els recurrents van presentar les seves autoliquidacions del ISD i, simultàniament, van sol·licitar l’ajornament especial de l’article 38 LISD.

La Junta d’Andalusia va declarar extemporànies les sol·licituds, invocant el termini reglamentari de cinc mesos de l’article 90.2 RISD per a demanar l’ajornament en autoliquidacions. Després de la desestimació en via economicoadministrativa i contenciosa, es va plantejar cassació.

Al respecte, el TS estudia al marc normatiu històric i sistemàtic del ISD, destacant:

• L’art. 31 LISD (després de reforma 2003) va introduir el règim d’autoliquidació, avui obligatori en 14 CCAA, inclosa Andalusia.
• L’art. 36.1 LISD estableix que les autoliquidacions es regeixen per «les seves normes específiques», excloent l’aplicació automàtica del règim general del Reglament General de Recaptació (RGR).
• Els arts. 37 i 38 LISD van ser redactats en 1987, quan només existia el sistema de declaració.

Aquesta anàlisi porta al TS a concloure que l’article 38 LISD només regula l’ajornament de liquidacions administratives, no d’autoliquidacions, per la qual cosa estableix que per a autoliquidacions regeix per l’art. 37 LISD (norma general, que remet al RGR), i l’art. 46.1.a) RGR assenyala que la sol·licitud ha de presentar-se “dins del termini fixat per a l’ingrés […] o en la normativa específica”.

Per tot això, el Tribunal considera que exigir presentar la sol·licitud d’ajornament dins dels primers cinc mesos del termini de presentació de l’autoliquidació implica reduir per via reglamentària el termini de presentació de la pròpia autoliquidació (sis mesos), la qual cosa vulnera l’art. 62 LGT, relatiu als terminis de pagament legalment fixats, així com el principi de jerarquia normativa.

Per tant, l’art. 90.2 RISD no pot limitar el dret a sol·licitar ajornament dins del període voluntari complet i, per tant, anul·la la sentència recorreguda, ordenant l’admissió a tràmit de les sol·licituds d’ajornament dels recurrents, en considerar que van ser presentades en termini.

The post Alertes Tributàries · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.821/2025, d’11 de desembre, sobre la naturalesa de l’acció per a reclamar la responsabilitat dels administradors per deutes socials (acció que pot interposar-se contra l’òrgan d’administració quan ha omès el deure de promoure la dissolució en concórrer causa legal per a això), i el seu règim de prescripció, establerta en l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (d’ara endavant, “LSC”) consolidant la seva doctrina jurisprudencial.

En la sentència esmentada, el Suprem confirma que l’acció de responsabilitat per deutes té el mateix termini de prescripció que correspondria al propi deute de la societat i el mateix dies a quo per al seu còmput i reitera que el termini de prescripció no pot ser l’establert en l’article 241 bis LSC, que preveu la norma per a les accions individual i social, en tant que es refereix únicament a aquestes accions i no a la pròpia acció de responsabilitat per deutes, que posseeix la seva pròpia regulació independent. En aquest sentit, la pròpia naturalesa de l’acció de responsabilitat per deutes implica que estiguem davant una responsabilitat legal per deute aliè que neix de l’incompliment del deure de promoure la dissolució quan concorre causa legal per a això, i per això difereix significativament de les accions individual i social, que són purament accions de danys.

Per això, l’Alt Tribunal precisa que el termini de prescripció de l’acció contra l’administrador és el mateix que el del deute social garantit, tractant-se d’una solidaritat pròpia (d’origen legal), que opera enfront de l’òrgan d’administració amb els mateixos efectes interruptius de la prescripció que assortirien enfront de la societat deutora, conforme als arts. 1.973 i 1.974 CC. Conseqüentment, el dies a quo del termini per a accionar contra l’òrgan d’administració coincidirà també amb el dies a quo de la pròpia acció enfront de la societat, sense que procedeixi fixar una fita autònoma ni desplaçar-lo al règim de l’article 241 bis LSC.

D’altra banda, la sentència assenyala que, entre els pressupostos de l’article 367 LSC per a apreciar la responsabilitat de l’òrgan d’administració, adquireix especial rellevància la falta de dipòsit dels comptes anuals. Encara que aquesta omissió no constitueix per si mateixa una causa de dissolució, sí que afavoreix la inversió de la càrrega de la prova. D’aquesta manera, quan existeixin indicis de tancament de facto, execucions infructuoses o impagaments, correspondrà a l’administrador acreditar que, en el moment del naixement del deute, no concorria una pèrdua patrimonial greu per a poder desvirtuar la presumpció iuris tantum conforme a la qual es presumeix que les obligacions socials són posteriors a l’aparició de la causa de dissolució.

2. El requisit de la raonabilitat necessària de l’operació d’augment de capital per compensació de crèdits (STS 1763/2025, de 2 de desembre).

La Sentència del Tribunal Suprem de 2 de desembre de 2025, núm. 1763/2025, ha establert doctrina respecte a la utilització i valoració del requisit de necessitat raonable de la societat en les operacions d’augment de capital social per compensació de crèdits.

La sentència suposa un canvi de paradigma en la utilització d’aquesta figura en la pràctica societària perquè estableix que, per a valorar si l’acord de capital per compensació de crèdits respon a una necessitat raonable de la societat, s’exigeix que no existeixin alternatives a l’acord d’augment de capital social que permetin evitar el perjudici de la dilució del soci minoritari.

En el cas jutjat, es tracta d’una societat limitada amb tres socis. Dos d’ells, pare i filla, posseeixen cadascun el 34,90% del capital social, formant conjuntament un bloc majoritari. El tercer soci, considerat minoritari, ostenta el 30% restant. A més, el pare exerceix el càrrec d’administrador únic. Aquest administrador únic havia concedit un préstec a la societat per import de 84.000 euros. En una Junta General Extraordinària, amb suport del bloc majoritari, es va acordar realitzar un augment de capital mitjançant la compensació d’aquest crèdit. A conseqüència d’aquesta operació, la participació del bloc majoritari es va incrementar del 68,90% al 98% del capital social, provocant una significativa dilució de la participació del soci minoritari.

L’Alt Tribunal estableix que cal valorar en cada supòsit concret si existeix una solució alternativa que no produeixi la dilució del soci minoritari. Així doncs, en aquest cas, posa en dubte que aquesta operació d’augment de capital fos l’única solució, atès que el soci minoritari havia intervingut en la Junta General de la societat proposant l’aprovació d’una ampliació de capital social mitjançant una aportació dinerària que permetés als restants socis mantenir la seva participació i no ser diluïda.

Per això, el Tribunal Suprem conclou que, en aquest cas, atès que era possible haver acordat una ampliació de capital social mitjançant aportació dinerària, el fet d’haver adoptat l’ampliació per compensació de crèdits no responia a una necessitat raonable de la societat, no resultant raonable privar al soci minoritari de la possibilitat de concórrer a l’ampliació de capital.

Aquesta sentència supera el seu anterior criteri, establert en la STS núm. 3/2023, de 10 de gener, en el sentit que era suficient que l’augment de capital acordat vingués justificat per l’interès social, sense necessitat d’efectuar una comparació amb altres mesures alternatives que poguessin no ser tan nocives respecte al soci que sofreix la dilució.

Aquest criteri de ponderació de les alternatives menys nocives al soci ja havia estat acollit, si bé de manera minoritària, per unes certes Audiències Provincials, entre altres, l’Audiència Provincial de Barcelona, en la seva sentència núm. 882/2024.

En conclusió, només quan no existeixen alternatives possibles, es compleix el requisit de raonabilitat de l’acord d’ampliació de capital per compensació de crèdits.

3. El Tribunal Suprem anul·la una fiança per desproporcionada: quan assegurar un préstec va més enllà del raonable.

El Tribunal Suprem ha dictat una important resolució de 2 de desembre de 2025 (EDJ 2025/776516) en la qual analitza els límits de les garanties que poden exigir-se en un préstec i, especialment, quan l’acumulació d’hipoteca i fiança deixa de ser raonable per a convertir-se en una càrrega desproporcionada per als consumidors.

El cas es va originar arran d’un préstec hipotecari concedit en 2009 a una societat mercantil. A més d’hipotecar l’habitatge dels pares de l’administrador, l’entitat financera va exigir que aquests es convertissin també en fiadors solidaris, malgrat ser particulars, jubilats i aliens a l’activitat empresarial del prestatari. Anys després, després de l’impagament prolongat del préstec, el banc va reclamar el deute a la societat i als fiadors. Aquests, al seu torn, van al·legar falta de transparència, defectes en el consentiment i abusivitat de diverses clàusules.

Encara que l’Audiència Provincial va declarar nul·les diverses clàusules del contracte per abusives, va mantenir la validesa tant de la hipoteca com de la fiança. No obstant això, el Tribunal Suprem introdueix un canvi rellevant: confirma que les clàusules d’hipoteca i fiança eren comprensibles, però considera que l’exigència simultània de totes dues garanties generava una protecció excessiva per al banc. L’habitatge estava taxat en més del triple del capital prestat, i la responsabilitat hipotecària era més que suficient per a cobrir pràcticament qualsevol risc. Afegir a més una fiança solidària per part dels propietaris d’aquest habitatge suposava, segons el parer de l’Alt Tribunal, una garantia desproporcionada contrària a la bona fe i prohibida per l’article 88.1 del Text Refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

Per això, el Suprem declara la nul·litat del contracte de fiança, alliberant els pares de l’administrador d’aquesta responsabilitat personal. Manté, no obstant això, la hipoteca i la resta del contracte de préstec. Aquesta resolució reforça la protecció dels particulars que accepten garantir préstecs aliens i recorda a les entitats financeres que l’exigència acumulada de garanties ha de guardar sempre una proporció raonable amb el risc que es pretén cobrir.

The post Alertes Legals · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.