L’informe de 24 de març de 2026 aborda una qüestió clau per a propietaris i inversors: com ha d’interpretar-se el concepte de gran tenidor des del vessant del dret d’habitatge i quins criteris s’apliquen per a determinar quan una persona queda subjecta a les limitacions pròpies d’aquesta condició.

Un dels aspectes que l’informe aclareix és l’àmbit territorial del còmput d’habitatges. En les zones declarades de mercat residencial tensionat, la condició de gran tenidor només s’aconsegueix quan els habitatges es troben dins d’una mateixa zona tensionada, sense que puguin acumular-se immobles situats en àrees diferents. En canvi, fora d’aquestes zones, el còmput s’amplia al conjunt d’habitatges d’ús residencial situades a Espanya, sempre que almenys una estigui situada a Catalunya.

El document també delimita amb precisió quins immobles poden computar-se com a habitatge des de la perspectiva civil. Només es tenen en compte els immobles urbans d’ús residencial susceptibles d’incorporar-se al mercat d’habitatge habitual. Queden exclosos els immobles rústics, així com aquells destinats a usos terciaris o turístics, com a hotels, apartahotels o residències d’estudiants. En aquests casos, preval la qualificació urbanística i la finalitat real de l’immoble sobre la seva possible aparença formal.

Una altra qüestió rellevant és el tractament de les copropietats. L’informe descarta que basti amb comptar el nombre de finques i estableix que, en zones tensionades, ha d’atendre’s als percentatges de titularitat. La condició de gran tenidor s’aconsegueix quan la suma de les participacions equival al domini ple de cinc habitatges. Aquest criteri proporcional evita distorsions i se centra en el control efectiu del parc residencial, alineant-se amb la finalitat social de la norma.

En relació amb l’estat dels immobles, l’informe diferència clarament entre situacions. No computen els habitatges en construcció ni aquelles declarades legalment en ruïna, al no ser aptes per a la seva incorporació immediata al mercat. L’absència de cèdula d’habitabilitat, per si sola, no exclou l’immoble del còmput, tret que s’acrediti de manera concloent que mai podria obtenir-la. De nou, la clau és l’aptitud real del bé com a habitatge.

L’anàlisi també confirma que l’habitatge habitual del propietari sí que es computa per a determinar la condició de gran tenidor, al no existir una exclusió expressa en la normativa d’habitatge. Així mateix, es reafirma el principi de separació de patrimonis en l’àmbit societari: cada persona jurídica s’analitza de manera independent, sense acumulació automàtica d’habitatges entre societats vinculades ni imputació directa als socis.

Finalment, l’informe mostra un enfocament clarament funcional en el tractament dels drets reals. No sols es té en compte al propietari ple, sinó també a l’usufructuari, per ser qui pot destinar l’habitatge al lloguer i obtenir els seus fruits. En canvi, els immobles integrats en una herència pendent d’acceptació queden fora del còmput, al no existir encara un titular efectiu.

En conjunt, el document aporta criteris interpretatius rellevants a preguntes del Col·legi Notarial de Catalunya que permeten entendre quan i per què una persona és considerada gran tenidora, subratllant que l’aplicació d’aquest concepte depèn més de la realitat econòmica i funcional dels immobles que d’una lectura estrictament formal de la titularitat.

2. Validesa de la convocatòria de junta dirigida al president del consell del soci-persona jurídica.

El Tribunal Suprem, en la seva sentència 475/2026, de 18 de març, s’ha pronunciat sobre la validesa d’una convocatòria de junta notificada al president del consell d’administració d’un soci-persona jurídica, quan aquesta comunicació no arriba a rebre’s en el domicili social.

Amb caràcter previ, el Tribunal es pronuncia sobre la validesa del mètode d’enviament de la convocatòria, en tant que va ser realitzada mitjançant burofax malgrat que la forma prevista pels estatuts era la carta certificada amb justificant de recepció, admetent la seva validesa donada la similitud funcional entre tots dos mitjans, passant a centrar-se en determinar si la recepció de la convocatòria pel president del consell va implicar el coneixement de la mateixa per la societat.

L’Alt Tribunal fa una anàlisi de la normativa aplicable a les notificacions a les societats, el règim de les quals es troba previst en l’article 235 de la Llei de Societats de Capital (“LSC”), que estableix el següent: “Quan l’administració no s’hagués organitzat en forma col·legiada, les comunicacions o notificacions a la societat podran dirigir-se a qualsevol dels administradors. En cas de consell d’administració, es dirigiran al seu President”.

Segons la Sala, i de conformitat amb aquest article, el president del consell d’administració té, expressament, la legitimació per a rebre notificacions en nom de la societat, no podent servir de justificació per a no rebre les mateixes el no dirigir efectivament la societat o no dedicar-se a les tasques de gestió, ja que aquests arguments anirien en contra dels deures inherents al càrrec i de l’estàndard de diligència exigible als administradors, i particularment en contra del que es disposa en l’article 209 LSC que atribueix als administradors les competències de gestió i representació de la societat.

En aquest sentit, i en relació amb l’article 235 LSC, el Suprem estima el recurs de cassació, declarant la validesa de la convocatòria i determina que no és admissible que el president d’un consell d’administració ometi el compliment de les funcions pròpies del càrrec com és la recepció i gestió de comunicacions, recordant que els deures dels administradors són inherents al càrrec, que han de complir-se d’acord amb els estàndards de diligència necessaris, i que el seu incompliment pot implicar l’activació del sistema de responsabilitat previst en la LSC, amb les conseqüències legalment previstes.

3. El règim de les participacions sense vot i la delimitació de l’abast de l’article 99.3 de la Llei de Societats de Capital.

La Sentència del Tribunal Suprem de 20 de març de 2026 (núm. 440/2026) afirma que no pot buidar-se de contingut el règim de les participacions sense vot mitjançant una interpretació anticipada de l’article 99.3 de la Llei de Societats de Capital (LSC).

L’article 99.3 LSC estableix que, si les participacions sense vot no perceben el dividend mínim per falta de beneficis distribuibles, aquest dividend ha d’abonar-se en els cinc exercicis següents. Mentre persisteixi aquest impagament efectivament constatat, el soci recupera de manera transitòria el dret de vot en igualtat de condicions que els socis ordinaris, sense perdre els seus avantatges econòmics.

El supòsit jutjat té el seu origen en la impugnació d’un acord adoptat per una societat de responsabilitat limitada integrada per tres socis, amb el capital social distribuït en parts iguals. L’any 2018, a conseqüència d’una modificació estatutària, un dels socis va passar a ser titular de 100 participacions mancades de dret de vot.

Posteriorment, en la junta general celebrada al març de 2019, es va sotmetre a debat i votació l’alienació, mitjançant subhasta, d’un actiu essencial de la societat. En aquesta junta, el soci titular de participacions sense vot va votar a favor de l’acord, igual que un altre dels socis, mentre que el tercer va votar en contra. El president de la junta va admetre l’exercici del dret de vot per part del soci les participacions del qual mancaven de tal facultat, sent aquest vot determinant per a l’aprovació de l’acord. Davant aquesta circumstància, el soci dissident va impugnar l’acord social.

El Tribunal Suprem es pronuncia sobre la interpretació de l’article 99.3 LSC, declarant que, quan les participacions sense vot es creen en un moment concret de l’exercici, el seu règim jurídic desplega efectes des d’aquest mateix moment. En conseqüència, el seu titular queda privat del dret de vot en les juntes posteriors, tret que arribi a complir-se efectivament el pressupost previst en l’apartat 3 del citat precepte legal.

La Sala precisa que aquest pressupost no es compleix pel mer fet que encara no s’hagi abonat el dividend mínim. Perquè operi l’article 99.3 LSC és necessari, amb caràcter general, que hagi finalitzat el primer exercici afectat i que els comptes anuals hagin estat aprovades, de manera que pugui constatar-se la inexistència de beneficis repartibles. De manera alternativa, també s’entén complert aquest requisit quan hagi transcorregut el termini legal per a la celebració de la junta general ordinària sense que aquesta s’hagi celebrat o sense que s’hagin aprovat els comptes anuals.

Aplicant aquesta interpretació al cas concret, el Tribunal conclou que al març de 2019 encara no s’havia complert el pressupost exigit per l’article 99.3 LSC, ja que no s’havia celebrat la junta general ordinària per a l’aprovació dels comptes corresponents a l’exercici 2018 —primer exercici respecte del qual el titular de les participacions sense vot podia haver tingut dret al dividend mínim— ni havia vençut el termini legal per a la seva celebració. En conseqüència, en la junta general de març de 2019 no havia d’haver-se permès votar al soci titular d’aquestes participacions.

La Sala analitza així mateix la impugnació de l’acord adoptat i aplica el test de resistència previst en l’article 204.3.d) LSC. Després de constatar que l’acord de venda d’un actiu essencial requeria majoria simple, conforme a l’article 198 LSC, el Tribunal aprecia que el vot invàlid va ser determinant per a la seva aprovació, ja que, d’haver-se exclòs, el resultat de la votació hauria estat d’empat entre els dos vots restants. En conseqüència, procedeix declarar la nul·litat de l’acord impugnat.

La sentència conclou que, mentre no concorri de manera efectiva el supòsit de falta de satisfacció del dividend mínim en els termes legalment previstos, el titular de participacions sense vot no pot exercir el dret de vot.

The post Alertes Legals · Abril 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal econòmic-administratiu Central (TEAC) ha dictat resolució de 25 de març de 2026 (reclamació núm. 00/07211/2024/00/00), en la qual aprofundeix en el principi de regularització íntegra. En particular, estableix que, quan l’Administració modifica la valoració de les existències finals en un procediment de comprovació, la regularització ha de projectar-se necessàriament sobre els exercicis següents, en la mesura en què unes majors existències finals determinen unes majors existències inicials i, per tant, una distinta variació d’existències.

En el cas analitzat, la Inspecció va regularitzar l’impost de societats (IS) de l’exercici 2015, incrementant el valor de les existències finals mitjançant acta amb acord, la qual cosa va donar lloc a un ajust positiu de la base imposable i a la corresponent quota a ingressar. Posteriorment, el contribuent va sol·licitar la rectificació de l’autoliquidació del IS 2016, interessant que les existències inicials d’aquest exercici coincidissin amb les existències finals fixades per la Inspecció per a 2015, amb la finalitat d’evitar una doble imposició i un enriquiment injust de l’Administració derivats d’una menor variació d’existències.

La AEAT va desestimar la sol·licitud en considerar que l’ajust havia de tractar-se com un error comptable, aplicant la Norma de Registre i Valoració 22a del Pla General de Comptabilitat, de manera que l’efecte s’imputés contra reserves en l’exercici en què es va detectar el suposat error, ajustant-se fiscalment en el IS de l’exercici 2019, conforme a l’article 11.3.1r de la Llei 27/2014 de l’impost de societats.

Enfront d’això, l’obligat tributari va sostenir que la regularització inspectora no constituïa un mer error comptable, sinó una modificació fiscal del resultat que devia necessàriament projectar-se en l’exercici següent, ajustant les existències inicials per a evitar una doble imposició contrària al principi de capacitat econòmica. El TEAC rebutja l’aplicació automàtica de la NRV 22a quan l’ajust deriva directament d’una actuació administrativa que ja ha modificat la base imposable de l’exercici d’origen. En línia amb la seva doctrina prèvia -resolució de 16 de gener de 2019-, recorda que l’Administració està obligada a efectuar una regularització íntegra de l’obligació tributària, considerant tant els ajustos desfavorables com els favorables al contribuent. En aquest context, conclou que el procedent era admetre la rectificació de l’exercici 2016, prenent com a existències inicials les fixades com a finals a 31 de desembre de 2015, amb fonament en l’exigència d’una regularització íntegra i en la continuïtat econòmica entre exercicis, que impedeix un tractament fragmentat d’un mateix ajust.

2. Fiscalitat de la retribució del secretari no conseller d’una societat.

La Direcció General de Tributs (DGT) analitza, en la seva consulta vinculant V0017‑26, de 8 de gener de 2026, el tractament fiscal —tant en imposició directa com indirecta— de la retribució percebuda per una persona física per l’acompliment de funcions de secretari no conseller del consell d’administració d’una societat.

Des de la perspectiva de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), la DGT examina si aquesta relació pot considerar-se no subjecta a l’impost, de conformitat amb l’article 7.5.º de la Llei de l’IVA, en aquells supòsits en els quals la prestació de serveis es realitzi en règim de dependència laboral, derivada de relacions administratives o laborals.

Per contra, quan el prestador dels serveis organitza de manera autònoma i independent els seus mitjans materials i humans, l’activitat té la consideració d’activitat econòmica i queda subjecta a l’IVA.

En relació amb la figura del secretari no conseller, la DGT destaca que aquest no ostenta la condició de membre del consell d’administració i que pot tractar-se d’una persona externa a la societat. En conseqüència, el caràcter independent amb el qual es desenvolupa la seva funció resulta determinant per a apreciar la subjecció o no a l’IVA.
Així, en la mesura en què la prestació de serveis no es dugui a terme en el marc d’una relació laboral —per exemple, quan s’articuli mitjançant un contracte d’arrendament de serveis—, l’operació quedarà subjecta i no exempta d’IVA.

En l’àmbit de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), la DGT descarta la qualificació de les retribucions percebudes com a rendiments del treball, al no ostentar el consultant la condició d’administrador ni de conseller de la societat.

D’acord amb l’article 27.1 de la Llei de l’IRPF, tenen la consideració de rendiments d’activitats econòmiques aquells derivats de l’ordenació per compte propi de mitjans de producció i de recursos humans, com ocorre en l’exercici de professions liberals.

Atès que l’activitat desenvolupada pel secretari no conseller no s’emmarca en una relació laboral, sinó que forma part de l’activitat professional del consultant —actuant la societat com a client i no com a ocupador—, la DGT conclou que la retribució satisfeta constitueix un rendiment d’activitats econòmiques de naturalesa professional.

Aquestes retribucions es troben subjectes a retenció a compte de l’IRPF, resultant aplicable amb caràcter general el tipus del 15%, sense perjudici de l’aplicació del tipus reduït del 7% en els supòsits legalment previstos.

En definitiva, la DGT considera que la retribució percebuda pel secretari no conseller que presti els seus serveis amb caràcter independent i sense relació laboral queda subjecta a l’IVA i constitueix, a l’efecte de l’IRPF, un rendiment d’activitats econòmiques de caràcter professional, sotmès a la corresponent retenció a compte de l’impost.

3. La responsabilitat subsidiària de l’article 43.1.h) LGT com a instrument antiabús recaptatori.

La Sentència de l’Audiència Nacional de 10 de febrer de 2026 (SAN 604/2026) aborda l’abast i els requisits de la responsabilitat subsidiària de l’article 43.1.h) de la Llei General Tributària, en un context de reestructuració societària intragrupo que va derivar en el buidatge patrimonial del deutor principal i la posterior frustració del crèdit tributari.

El litigi deriva d’un acord de derivació de responsabilitat subsidiària dictat per la AEAT enfront d’una societat de l’entorn familiar del deutor principal per deutes de l’impost de societats de l’exercici 2007. La derivació es va fonamentar en una escissió parcial realitzada en 2007, mitjançant la qual es va transmetre a la societat recurrent l’únic actiu rellevant d’aquella entitat (un immoble industrial). Anys després, la societat transmitent va ser regularitzada, declarada en concurs i finalment extingida, quedant el deute impagat.

L’Administració va apreciar que concorrien els pressupostos de l’article 43.1.h) LGT: direcció i control unitaris, utilització de la societat receptora com a vehicle instrumental, i una desviació patrimonial que va privar a la deutora del seu actiu realitzable, mantenint-se a més la continuïtat material de l’ús econòmic de l’immoble dins del mateix àmbit familiar. El TEAC va confirmar la derivació, si bé el contribuent va qüestionar tant la validesa de la liquidació origen com la concurrència dels requisits del tipus de responsabilitat.

L’Audiència Nacional, en primer terme, descarta l’existència d’incongruència omisiva en la resolució del TEAC, recordant que el procediment de derivació té un objecte propi i delimitat: la comprovació dels pressupostos de la responsabilitat. L’òrgan revisor no està obligat a reproduir una anàlisi completa de la liquidació origen quan aquesta ja va ser objecte de revisió i no constitueix el nucli necessari del procediment recaptatori.

Així mateix, la Sala aclareix l’abast del control de la liquidació matriu en seu de derivació (art. 174.5 LGT). Enfront de l’al·legació que una sentència anterior havia anul·lat íntegrament la liquidació del IS 2007, l’Audiència precisa que aquesta resolució es va limitar a apreciar un defecte exclusivament quantitatiu —l’omissió de la càrrega hipotecària en la valoració de l’immoble—, mantenint incòlumes els elements estructurals de la regularització. En conseqüència, el deute subsisteix com a pressupost habilitant de la derivació, quedant el control del responsable circumscrit al “quàntum” exigible.

Quant al fons, la sentència reafirma la naturalesa no sancionadora de l’article 43.1.h) LGT. La Sala rebutja que sigui exigible un “animus defraudandi” en sentit subjectiu o la prèvia apreciació d’una infracció tributària. El precepte opera com un mecanisme antiabús en fase recaptatòria, dirigit a neutralitzar estructures societàries creades o utilitzades objectivament per a eludir la responsabilitat patrimonial universal enfront de la Hisenda Pública. La licitud formal de l’operació mercantil, la seva documentació notarial o l’absència de sanció en fase inspectora no impedeixen apreciar la utilització abusiva quan la realitat econòmica revela una finalitat de buidatge patrimonial.

Per part seva, quant a l’objecció basada en la seqüència temporal, la SAN assenyala que el fet que l’escissió es realitzés anys abans de la regularització i del concurs no neutralitza l’aplicació del precepte si l’operació va tenir com a efecte estructural la sortida del principal actiu del patrimoni del deutor. De la mateixa manera, l’extinció de la societat deutora no impedeix l’exigència de responsabilitat quan concorren els pressupostos legals, perquè el contrari buidaria de contingut la finalitat de l’article 43.1.h) LGT.

La resolució estima parcialment el recurs únicament quant a l’import, ordenant recalcular el deute derivat per a incorporar l’efecte de la hipoteca en la valoració de l’immoble, però confirma la procedència de la derivació de responsabilitat en el substancial, consolidant aquesta SAN una línia jurisprudencial que reforça la funció de l’article 43.1.h) LGT com a instrument de reacció enfront de l’ús abusiu d’estructures societàries, subratllant la primacia de l’anàlisi econòmica‑real sobre la mera regularitat formal de les operacions i delimitant amb precisió l’abast defensiu del responsable subsidiari en seu recaptatòria.

The post Alertes Tributàries · Abril 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem, en la seva sentència 274/2026 de 20 de febrer, s’ha pronunciat sobre l’aplicació de l’article 34 de la Llei d’Arrendaments Urbans (d’ara endavant, “LAU”) després de l’extinció d’un contracte d’arrendament per a ús distint d’habitatge per transcurs del termini convencional previst, quan el destí de l’immoble sigui el de negoci d’hostaleria.

Recordem que l’article 34 LAU disposa que “l’extinció per transcurs del terme convencional de l’arrendament d’una finca en la qual durant els últims cinc anys s’hagi vingut exercint una activitat comercial de venda al públic, donarà a l’arrendatari dret a una indemnització a càrrec de l’arrendador, sempre que l’arrendatari hagi manifestat amb quatre mesos d’antelació a l’expiració del termini la seva voluntat de renovar el contracte per un mínim de cinc anys més i per una renda de mercat”.

En el cas jutjat, el conflicte sorgeix a l’hora d’interpretar si l’activitat d’hostaleria suposa una “activitat comercial de venda al públic” en els termes de la LAU, i, per tant, procedeix concedir a l’arrendatari una indemnització per la finalització de l’arrendament, o si, per contra, l’activitat d’hostaleria no encaixa en aquesta definició.

L’Alt Tribunal rebutja la tesi de la demandant que argumentava que l’hostaleria queda fora del concepte “activitat comercial de venda al públic” per considerar-lo un negoci de prestació de serveis, reiterant la seva doctrina en la matèria i recordant que la finalitat de l’article 34 LAU és protegir la clientela generada en establiments oberts al públic. En aquest sentit, el Suprem dictamina que, sent un bar susceptible de generar una clientela que dota a l’immoble d’un valor econòmic addicional derivat de les persones que el freqüenten habitualment, es tracta d’una clientela susceptible de ser aprofitada per qui succeeixi a l’arrendatari en el tràfic mercantil, la qual cosa constitueix el fonament de la indemnització establerta pel legislador en l’article 34 LAU, puix que aquesta clientela és font d’ingressos i aporta estabilitat al negoci que explota el comerciant o empresari.

D’altra banda, la Sala reforça el seu argument indicant que si s’acudeix a una interpretació literal del precepte, segons la pròpia RAE, hauria d’entendre’s que en una activitat de bar “ens trobem davant un establiment obert públic, en el qual es procedeix a la venda de begudes que es consumeixen en el mateix local, dotat amb una terrassa amb tal finalitat, d’aquesta manera se satisfà la ingesta dels productes que oferta, amb l’estada en el local en funcions de descans o de lloc de trobada amb altres persones”, i, en definitiva, el client paga i consumeix una beguda en el propi establiment.

Així, l’activitat d’hostaleria pot incloure’s com a “activitat comercial de venda al públic”, sent procedent la indemnització establerta en l’article 34 LAU quan es compleixin la resta de requisits determinats en la norma.

2. El Tribunal Suprem consolida la doctrina sobre la incompatibilitat entre interessos de demora i comissions per descobert.

La recent Sentència núm. 1875/2025, dictada pel Tribunal Suprem el 17 de desembre de 2025, revesteix especial rellevància pel criteri que fixa respecte del règim jurídic aplicable a la meritació simultània d’interessos de demora i comissions per descobert en comptes de crèdit. El pronunciament adquireix particular transcendència per a les entitats financeres i per a les empreses que operen mitjançant pòlisses de crèdit, en confirmar que la prohibició de duplicitat retributiva resulta exigible fins i tot en relacions entre professionals, superant així el marc tradicional de protecció circumscrit a l’àmbit dels consumidors. Amb aquesta resolució, l’Alt Tribunal deixa sense efecte la sentència dictada en segona instància per l’Audiència Provincial de Madrid i restableix la decisió adoptada en primera instància.

La Sala Primera recorda que tradicionalment, conforme a l’Ordre Ministerial de 12 de desembre de 1989, les entitats de crèdit estaven facultades per a fixar lliurement les seves comissions, sempre que fossin transparents, estiguessin recollides en tarifes oficials publicades i comunicades al client, i responguessin a serveis efectivament prestats o a despeses reals. Aquest marc normatiu va evolucionar amb l’Orde EHA/2899/2011, que va introduir exigències reforçades en determinar que únicament poden percebre’s comissions o repercutir-se despeses quan derivin de serveis expressament sol·licitats o acceptats pel client, sempre que tals serveis hagin estat efectivament prestats.

En el context normatiu actual, la Sentència de referència analitza la configuració jurídica de la comissió per descobert i dels interessos de demora, subratllant que totes dues figures responen a naturalesa i finalitat distintes. D’una banda, la comissió per descobert té caràcter retributiu, en tant compensa al banc per la concessió d’una facilitat creditícia addicional quan permet al client disposar de fons més enllà del límit pactat en la pòlissa de crèdit. Per contra, els interessos de demora posseeixen una funció indemnitzatòria derivada de l’incompliment o retard en el pagament d’una obligació dinerària. Aquesta distinció funcional és essencial per a determinar si resulta admissible la seva coexistència en un mateix supòsit fàctic.

En el cas examinat, l’entitat financera va reportar simultàniament, durant el mateix període, una comissió del 4,50% sobre el saldo de major excés i uns interessos de demora del 29% sobre aquest mateix saldo excedit. La Sala aprecia que tots dos conceptes recauen sobre el mateix servei de descobert, de manera que el client suporta dues càrregues econòmiques distintes per un únic excés de disposició. Això contravé la doctrina consolidada pel propi Tribunal Suprem, especialment en la STS 176/2020, de 13 de març, així com l’asseguda pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en assumptes com C‑621/17, Gyula Kiss, i C‑143/13, Matei, que proscriuen la imposició d’un doble gravamen retributiu quan no existeixi una correlativa i diferenciada contraprestació. El Tribunal Suprem cita expressament que, si l’entitat financera ja cobra l’interès de demora pactat sobre l’excés, no pot, al seu torn, cobrar una comissió sobre el major saldo descobert, perquè s’està retribuint sota dos conceptes distints un mateix servei.

A partir d’aquesta conclusió, la Sala estima el recurs de cassació, casa la sentència dictada per l’Audiència Provincial de Madrid i confirma íntegrament la resolució dictada en primera instància, ordenant la restitució completa de les quantitats indegudament cobrades en concepte de comissions de descobert. Es tracta d’una fallada de gran rellevància, radicant la nota distintiva del mateix en la seva aplicació fora de l’àmbit de protecció del Dret de consum. La Sala estén la prohibició de solapament retributiu a un supòsit en el qual el client és una empresa i, per tant, un professional que no ostenta la condició de consumidor. D’aquesta manera, el Tribunal Suprem afirma el caràcter estructural de la prohibició, de manera que aquesta ha d’operar en tota relació creditícia amb independència de la condició del client.

3. Responsabilitat d’administradors i solidaritat limitada en l’àmbit concursal.  

La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 2026, núm. 336/2026, estableix que la individualització de la responsabilitat concursal no implica necessàriament que sigui mancomunada, perquè això dependrà de si existeix una única conducta comuna atribuïble de manera conjunta a tots els administradors o diverses conductes diferenciades amb distinta participació.

S’introdueix un canvi de paradigma respecte a la jurisprudència anterior en fixar criteris rellevants sobre l’aplicació del ja derogat article 172 bis i actual article 456 del reial decret legislatiu 1/2020, de 5 de maig, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Concursal (TRLC), relatiu a la condemna al dèficit concursal.

En el cas analitzat, una societat anònima va ser declarada en concurs a instàncies de creditors i l’Administració Concursal va sol·licitar la qualificació culpable, fonamentalment per retard en la sol·licitud del concurs. Els membres del consell d’administració – inclòs el conseller delegat – van ser declarats persones afectes per la qualificació.

En primera instància, el concurs va ser declarat culpable i es va fixar un agreujament de la insolvència, condemnant-se als administradors a cobrir el dèficit en funció del temps en el càrrec, amb una responsabilitat solidària modulada per límits individuals. Es va distingir entre el conseller delegat, a qui es va atribuir un 100% de responsabilitat, a causa del seu paper executiu i directe, i els consellers no executius, la responsabilitat dels quals es va reduir al 35%, en considerar-se que exercien funcions essencialment deliberants.  Així, la sentència va establir límits individuals basats en el temps efectiu en el càrrec i va mantenir la solidaritat únicament fins a aquests límits màxims.

L’Audiència Provincial va elevar l’agreujament de la insolvència i va afegir una nova causa de culpabilitat per incompliment substancial de la gestió de comptabilitat. Així mateix, va revisar la graduació de responsabilitat, mantenint el 100% per al conseller delegat i distribuint la responsabilitat de la resta de consellers segons el seu període de permanència. Va ratificar igualment que tots respondrien solidàriament, encara que només dins dels límits individuals, ja que el deure d’instar el concurs recau sobre un òrgan col·legiat, i l’omissió és conjunta mentre els seus membres formin part del consell. Aquesta resolució va anticipar la interpretació clau de l’article 172 bis TRLC, això és, la individualització segons participació i temps, i que la solidaritat pot coexistir amb límits individuals.  

El Tribunal Suprem confirma els criteris de l’apel·lació i conclou que la condemna al dèficit no és automàtica i que ha d’analitzar-se si la conducta imputada va causar o va agreujar la insolvència, en quina mesura ho va fer i quina participació va tenir cada administrador. A més, assenyala que la individualització és obligatòria quan existeixen diversos condemnats, de manera que ha de fixar-se per a cadascun una quantia d’acord amb la seva participació, sent el temps en el càrrec un criteri vàlid per a mesurar la seva incidència en l’agreujament de la insolvència. Finalment, aclareix que no existeix contradicció entre fixar quotes o percentatges individuals i establir solidaritat fins al límit màxim de cadascun, la solidaritat es justifica perquè el deure de sol·licitar concurs recau en l’òrgan col·legiat i l’omissió és conjunta mentre cada membre formi part d’aquest.

En conclusió, la sentència confirma que la individualització de la responsabilitat dels consellers no exclou la solidaritat quan existeix una conducta omisiva comuna de l’òrgan col·legiat, mantenint-se així una solidaritat amb límits individuals en funció de l’abast concret de la conducta atribuïda a cada conseller.

The post Alertes Legals · Març 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Econòmic‑Administratiu Central (TEAC) ha dictat resolució en data 12 de desembre de 2025, reclamació núm. 00‑07397‑2022, en la qual desestima el recurs d’alçada interposat per un administrador social enfront de la derivació de responsabilitat subsidiària acordada per l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT).

En el cas en qüestió, una societat va ser objecte d’actuacions inspectores que van abastar els exercicis 2003‑2008 en diversos tributs (IS, IVA i IRPF), concloent amb actes signades en conformitat i la imposició de sancions tributàries. Posteriorment, l’entitat va entrar en concurs de creditors, amb obertura de fase de conveni i, després del seu incompliment, fase de liquidació, constatant-se un elevat dèficit patrimonial. Això va conduir a la seva declaració de fallit per part de la AEAT al desembre de 2018.

A l’abril de 2019, la AEAT va iniciar un procediment de derivació de responsabilitat subsidiària contra un dels seus administradors, basant-se en l’existència d’infraccions tributàries fermes, la seva condició d’administrador durant els exercicis inspeccionats, una conducta considerada negligent i la prèvia declaració de fallit de la societat.

El recurrent va al·legar, entre altres qüestions, la prescripció de la facultat administrativa per a derivar responsabilitat. El TEAC, seguint doctrina jurisprudencial, distingeix dues prescripcions autònomes: i) la del dret a declarar la responsabilitat, que el seu dies a quo ve determinat per l’article 67.2 LGT; i, ii) la del dret a exigir el pagament, lligada a l’article 68.2 LGT.

Conforme al Tribunal Suprem (TS), l’inici del còmput per a responsables subsidiaris se situa en l’última actuació recaptatòria notificada al deutor abans de la seva declaració de fallit, i les actuacions recaptatòries sobre el deutor no interrompen la prescripció per a declarar responsabilitat. En el supòsit analitzat el termini no havia expirat i no concorre prescripció.

Així mateix, el TEAC assumeix expressament la línia jurisprudencial del TS que considera que la responsabilitat de l’article 43.1.a) LGT té naturalesa sancionadora i, per tant, exigeix acreditar un element subjectiu (culpabilitat o negligència), impedeix qualsevol configuració de responsabilitat objectiva i atribueix a l’Administració la càrrega de provar els fets que revelen absència de diligència.

Aquesta doctrina, reforçada per les SSTS 2161/2025, 901/2025 i 1037/2025, obliga al fet que la imputació de responsabilitat inclogui una motivació individualitzada, més enllà de la mera constatació de la condició formal d’administrador.

L’òrgan de recaptació va acreditar diverses conductes imputables al recurrent, com ara la presentació i conformitat amb autoliquidacions incorrectes (IS, IVA, IRPF), l’omissió del control mínim exigible, l’actuació directa com a representant davant la AEAT i la intervenció en actes societaris i gestió bancària de l’entitat.

Així les coses, el TEAC considera que aquestes actuacions satisfan l’estàndard probatori de culpabilitat exigit per la doctrina actual, evidenciant una absència rellevant de diligència en el compliment d’obligacions tributàries.

Així mateix, el Tribunal descarta també l’al·legada indefensió pel temps transcorregut, així com la pretesa rellevància de la qualificació del concurs com a fortuït, per ser categories jurídiques alienes al judici de culpabilitat de l’art. 43.1.a) LGT.

Per tot això, el TEAC desestima el recurs i confirma la derivació de responsabilitat subsidiària.

2. Sobre el reconeixement de la devolució del tram autonòmic de l’Impost Especial sobre Hidrocarburs a les entitats petrolieres que suporten legalment la seva repercussió.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 32/2026, de 21 de gener de 2026 (recurs de cassació número 7520/2022), aborda el recurs interposat per una entitat petroliera que va suportar la repercussió del tram autonòmic de l’Impost Especial sobre Hidrocarburs (IEH), que defensa la procedència de la seva devolució.

El citat recurs s’interposa contra la sentència de l’Audiència Nacional (AN) que va denegar la devolució del tram autonòmic del IEH en considerar que, de fer-ho, s’estaria produint un enriquiment injust, puix que el cost del tram autonòmic s’hauria traslladat al consumidor final.

La qüestió a aclarir, doncs, és si el subjecte que suporta les quotes del IEH per imposició legal, en virtut del que es disposa en l’article 14.1 del Reial decret 520/2005 , que aprova el Reglament general de desenvolupament de la Llei 58/2003, General Tributària, en matèria de revisió en via administrativa (RD 520/2005), està legitimat per a sol·licitar la devolució d’eventuals ingressos indeguts amb fonament en la contravenció de la norma que regula el tipus autonòmic amb el Dret de la Unió Europea o, per contra, està obligat a acreditar que amb l’obtenció de la devolució pretesa no es beneficiaria d’un enriquiment injust i, en particular, que les quotes la devolució de les quals sol·licita no han estat traslladades via preus al consumidor final, adquirent dels carburants.

El TS reitera que el tram autonòmic del IEH era contrari a la Directiva 2003/96/CE i que procedeix la devolució al subjecte que va suportar la repercussió legal (entitat petroliera recurrent) en la mesura en què l’Administració Tributària no ha acreditat que es produeixi un enriquiment injust derivat d’haver traslladat, totalment o parcialment, l’import del tribut als seus clients per mitjà de repercussió econòmica, a qui hagués correspost la càrrega de la prova.

Per això, el TS considera que, en el supòsit concret, no procedeix ordenar la retroacció perquè l’Administració Tributària comprovi que es compleixen els pressupostos de fet necessaris per a ordenar la devolució i l’ordena directament juntament amb els corresponents interessos de demora.

Per tot això, el TS fixa criteri jurisprudencial determinant que el consumidor final no està legitimat, en virtut del que es disposa en l’article 14.1 del RD 520/2005, per a sol·licitar la devolució com a ingrés tributari indegut de les quantitats que hagués suportat en adquisicions de productes gravats amb el tipus autonòmic establert en l’article 50 ter.1. de la Llei d’Impostos Especials, en la redacció introduïda per la disposició final 20.4 de la Llei 2/2012, de 29 de juny, ni per a ser part en l’instat per un altre obligat tributari, ja que aquestes quantitats les hauria suportat, no per disposició o repercussió legal, sinó mitjançant translació en el preu del producte, de tot o part de la quota tributària del referit IEH.

En virtut de tot l’anterior, el TS estima el recurs de cassació interposat per l’entitat petroliera, anul·la la sentència de la AN i reconeix el dret de l’entitat petroliera a obtenir la devolució del tram autonòmic del IEH.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en les seves sentències de 30 de gener de 2026 (recurs de cassació número 8401/2022), de 26 de gener de 2026 (recurs de cassació número 7520/2022) i 20 de setembre de 2024 (recurs de cassació número 1560/2021).

3. Requalificació de les operacions societàries i límit de la potestat de qualificació de l’Administració.

La sentència del Tribunal Suprem (TS, d’ara endavant) de 26 de gener de 2026 aborda l’abast de les facultats de l’administració tributària per a requalificar operacions societàries a l’efecte de l’IRPF. El litigi té el seu origen en un procediment inspector referit a l’exercici 2013, en el qual Hisenda va regularitzar la tributació d’un contribuent que havia declarat com a guany patrimonial la renda obtinguda per la transmissió de participacions d’una SL a la pròpia societat. La Inspecció dels tributs, no obstant això, va entendre que aquestes operacions, consistents en l’adquisició per la societat de participacions pròpies i la posterior reducció de capital mitjançant la seva amortització, havien de qualificar-se fiscalment com una reducció de capital amb devolució de les aportacions als socis, la qual cosa implicava la seva consideració com a rendiment del capital mobiliari, conforme a l’art. 33.3.a) de la Llei de l’IRPF.

La qüestió que va suscitar interès cassacional consistia a determinar si la AEAT pot, a l’empara de la facultat de qualificació prevista en l’art. 13 LGT, requalificar directament aquest tipus d’operacions com una reducció de capital amb devolució d’aportacions o si, per contra, aquesta requalificació exigeix la prèvia tramitació del procediment específic de declaració de conflicte en l’aplicació de la norma regulat en l’art. 15 de la Llei General Tributària (LGT).

El TS resol la controvèrsia reiterant la seva jurisprudència prèvia (STS 516/2025, de 6 de maig) sobre la delimitació entre les diferents figures antielusives previstes en la LGT (qualificació, conflicte en l’aplicació de la norma i simulació) i subratlla que aquestes institucions no són intercanviables ni poden utilitzar-se de manera discrecional per l’Administració. La facultat de qualificació de l’art. 13 LGT permet determinar la veritable naturalesa jurídica del fet, acte o negoci realitzat, amb independència de la forma o denominació que li hagin donat les parts. No obstant això, aquesta potestat es limita a una operació d’esmena jurídica dels fets en la norma aplicable i no autoritza reconstruir o reinterpretar un conjunt d’operacions amb base en una finalitat econòmica distinta de la manifestada per les parts.

En el cas objecte de sentència, l’Administració no sols es va limitar a qualificar jurídicament una operació concreta, sinó que va examinar de manera conjunta diverses actuacions societàries, que comprenien la transmissió de participacions a la pròpia societat i la posterior reducció de capital, per a concloure que en realitat existia una única operació dirigida a retornar aportacions de determinats socis. Segons el TS, aquest raonament implica atribuir als negocis jurídics una finalitat notòriament artificiosa o impròpia i considerar que la seva utilització persegueix essencialment un estalvi fiscal. Tals circumstàncies són pròpies del supòsit de conflicte en aplicació de la norma tributària previst en l’art. 15 LGT, l’apreciació del qual exigeix necessàriament la tramitació del procediment específic, inclòs l’informe preceptiu de la Comissió consultiva.

En definitiva, al no haver-se seguit el procediment, l’alt tribunal considera que l’Administració va actuar sota l’aparença d’una simple operació de qualificació quan, en realitat, estava aplicant implícitament una clàusula antielusiva. Aquesta utilització indeguda de la potestat qualificadora suposa una vulneració de les garanties procedimentals previstes en la normativa tributària i, per tant, determina la nul·litat de la regularització practicada.

The post Alertes Tributàries · Març 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 173/2026, de 26 de gener (rec. 7487/2023), aborda el recurs de cassació interposat per l’Ajuntament de Barcelona contra la sentència del jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona, que va estimar parcialment el recurs contenciós administratiu interposat per una entitat de restauració contra l’acord de liquidació relatiu a l’Impost sobre Activitats Econòmiques (d’ara endavant, IAE) de l’exercici 2020, reconeixent el dret de l’entitat a obtenir al devolució proporcional de l’IAE del citat període corresponent als 133 dies de paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19.

En el present suposat, l’entitat dedicada a la restauració (donada d’alta en els epígrafs de l’IAE corresponents a bars i cafès i venda de tabac en màquines), va sol·licitar al març de 2022 la revocació i la corresponent sol·licitud de devolució d’ingressos indeguts de la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020, desestimant-se aquesta sol·licitud mitjançant resolució de l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta resolució, l’Ajuntament defensa que la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020 és ferm i no cap la seva revocació ni, per tant, aplicar la doctrina jurisprudencial del TS sobre la reducció proporcional de l’exigència de l’IAE per la paralització de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19, plasmada per l’Alt Tribunal en la seva sentència de 30 de maig de 2023 (rec. 1602/2022).

Estant en desacord amb aquesta resolució, el contribuent va interposar el corresponent recurs contenciós administratiu, després del que el jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona va dictar sentència estimant parcialment el recurs, basant-se en la doctrina establerta en la Sentència del TS prèviament citada, que permet aplicar a la paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19 la Regla 14.4 del Real Decret legislatiu 1175/1990, de 28 de setembre, pel qual s’aproven les tarifes i la instrucció de l’Impost sobre Activitats Econòmiques, sobre paralització d’indústries.

En virtut d’aquesta sentència es va reconèixer que procedia reduir la quota de l’IAE del contribuent forma proporcional a la paralització total de l’activitat i que, a més, no calia exigir-li a aquest que acredités el tancament, atès que la paralització derivava d’un acte d’autoritat públic i notori.

Si bé, com s’ha exposat, l’Ajuntament de Barcelona va interposar de cassació davant el TS contra aquesta sentència, l’Alt Tribunal desestima aquest recurs, concloent que procedeix deixar sense efecte una liquidació ferma de l’IAE i la devolució de l’ingressat per la part proporcional al temps en què es va cessar en l’activitat en 2020, ja que era obligació de l’Ajuntament, malgrat la fermesa de la liquidació, explorar qualsevol possibilitat jurídica que conduís a la reducció proporcional de la quota de l’IAE per a aconseguir l’equitat de la càrrega fiscal, en trobar-nos davant una situació excepcional, irresistible i justificada per la prevalença d’altres valors constitucionals més necessitats de protecció.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en la seva sentència de 21 de gener de 2026 (rec. 6761/2023), recurs deliberat en la mateixa data que la sentència objecte d’anàlisi.

2. Aplicació del tipus reduït del 15% del IS a entitats de nova creació.

La Direcció General de Tributs (DGT) analitza en la seva consulta vinculant V1627‑25 si una societat recentment constituïda pot aplicar el tipus reduït del 15% de l’impost de societats, previst per a entitats de nova creació, en un cas on diversos socis procedeixen d’una altra empresa que prèviament desenvolupava una activitat similar.

En el cas plantejat, dos germans eren socis d’una entitat que tenia entre les seves activitats el comerç a l’engròs de productes lactis. Aquesta activitat es va donar de baixa, encara que l’entitat va continuar amb altres línies de negoci.

Posteriorment, aquests germans, juntament amb un tercer soci, constitueixen una nova entitat, dedicada precisament a la mateixa activitat donada de baixa. La participació en la nova societat es reparteix en 45%-45%-10%, sense que existeixi transmissió jurídica d’actius o activitat des de la societat prèvia.

La nova entitat obté beneficis en el seu primer exercici, motiu pel qual es planteja si pot aplicar el tipus reduït del 15% del IS.

Al respecte, la consulta analitza l’article 29.1 de la Llei de l’impost de societats (LIS), que estableix que les entitats de nova creació poden tributar al 15% en el primer exercici amb base imposable positiva i el següent, tret que:

• L’activitat hauria estat realitzada prèviament per persones o entitats vinculades i transmesa per qualsevol títol jurídic a la nova entitat.
• L’activitat hauria estat exercida l’any anterior per una persona física que participi en més del 50% del capital o fons propis de l’entitat de nova creació.
• L’entitat formi part d’un grup mercantil conforme a l’article 42 del Codi de Comerç.
• L’entitat tingui naturalesa patrimonial, segons l’article 5.2 de la LIS.

En aquest sentit, la DGT assenyala que, encara que els germans estan vinculats amb la nova societat, no ha existit cap transmissió jurídica de l’activitat des de l’anterior donada de baixa cap a la nova, per tant, no s’incompleix el requisit de l’article 29.1.a LIS.

Al seu torn, les persones físiques que desenvolupen l’activitat (els germans) no ostenten conjuntament participacions superiors al 50% en la nova entitat, sinó que cadascuna posseeix el 45%, per la qual cosa tampoc s’incompleix l’article 29.1.b LIS.

Al seu torn, la DGT estima que no existeix grup en els termes de l’article 42 del Codi de Comerç, ja que cap dels socis controla de manera individual l’entitat i no hi ha relació de domini entre les dues societats.

Per tot això, la DGT entén que felicitat nova societat té dret a aplicar el tipus reduït del 15% del IS durant el primer exercici en què la seva base imposable resulti positiva i l’exercici següent, fins i tot si aquest llancés base imposable negativa. Tot això sempre que l’entitat no sigui patrimonial, ja que en aquest cas quedaria exclosa del benefici fiscal.

3. El règim d’ajornament en autoliquidacions de l’Impost sobre Successions i Donacions.

La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1297/2025, de 15 d’octubre (STS 4365/2025), resol una qüestió d’interès cassacional relativa a la compatibilitat entre l’article 38.1 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD) i l’article 90.2 del Reglament de l’Impost (RISD) respecte del termini per a sol·licitar l’ajornament del pagament quan la gestió del tribut es realitza mitjançant autoliquidació obligatòria.

En el cas en qüestió, els recurrents van presentar les seves autoliquidacions del ISD i, simultàniament, van sol·licitar l’ajornament especial de l’article 38 LISD.

La Junta d’Andalusia va declarar extemporànies les sol·licituds, invocant el termini reglamentari de cinc mesos de l’article 90.2 RISD per a demanar l’ajornament en autoliquidacions. Després de la desestimació en via economicoadministrativa i contenciosa, es va plantejar cassació.

Al respecte, el TS estudia al marc normatiu històric i sistemàtic del ISD, destacant:

• L’art. 31 LISD (després de reforma 2003) va introduir el règim d’autoliquidació, avui obligatori en 14 CCAA, inclosa Andalusia.
• L’art. 36.1 LISD estableix que les autoliquidacions es regeixen per «les seves normes específiques», excloent l’aplicació automàtica del règim general del Reglament General de Recaptació (RGR).
• Els arts. 37 i 38 LISD van ser redactats en 1987, quan només existia el sistema de declaració.

Aquesta anàlisi porta al TS a concloure que l’article 38 LISD només regula l’ajornament de liquidacions administratives, no d’autoliquidacions, per la qual cosa estableix que per a autoliquidacions regeix per l’art. 37 LISD (norma general, que remet al RGR), i l’art. 46.1.a) RGR assenyala que la sol·licitud ha de presentar-se “dins del termini fixat per a l’ingrés […] o en la normativa específica”.

Per tot això, el Tribunal considera que exigir presentar la sol·licitud d’ajornament dins dels primers cinc mesos del termini de presentació de l’autoliquidació implica reduir per via reglamentària el termini de presentació de la pròpia autoliquidació (sis mesos), la qual cosa vulnera l’art. 62 LGT, relatiu als terminis de pagament legalment fixats, així com el principi de jerarquia normativa.

Per tant, l’art. 90.2 RISD no pot limitar el dret a sol·licitar ajornament dins del període voluntari complet i, per tant, anul·la la sentència recorreguda, ordenant l’admissió a tràmit de les sol·licituds d’ajornament dels recurrents, en considerar que van ser presentades en termini.

The post Alertes Tributàries · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.821/2025, d’11 de desembre, sobre la naturalesa de l’acció per a reclamar la responsabilitat dels administradors per deutes socials (acció que pot interposar-se contra l’òrgan d’administració quan ha omès el deure de promoure la dissolució en concórrer causa legal per a això), i el seu règim de prescripció, establerta en l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (d’ara endavant, “LSC”) consolidant la seva doctrina jurisprudencial.

En la sentència esmentada, el Suprem confirma que l’acció de responsabilitat per deutes té el mateix termini de prescripció que correspondria al propi deute de la societat i el mateix dies a quo per al seu còmput i reitera que el termini de prescripció no pot ser l’establert en l’article 241 bis LSC, que preveu la norma per a les accions individual i social, en tant que es refereix únicament a aquestes accions i no a la pròpia acció de responsabilitat per deutes, que posseeix la seva pròpia regulació independent. En aquest sentit, la pròpia naturalesa de l’acció de responsabilitat per deutes implica que estiguem davant una responsabilitat legal per deute aliè que neix de l’incompliment del deure de promoure la dissolució quan concorre causa legal per a això, i per això difereix significativament de les accions individual i social, que són purament accions de danys.

Per això, l’Alt Tribunal precisa que el termini de prescripció de l’acció contra l’administrador és el mateix que el del deute social garantit, tractant-se d’una solidaritat pròpia (d’origen legal), que opera enfront de l’òrgan d’administració amb els mateixos efectes interruptius de la prescripció que assortirien enfront de la societat deutora, conforme als arts. 1.973 i 1.974 CC. Conseqüentment, el dies a quo del termini per a accionar contra l’òrgan d’administració coincidirà també amb el dies a quo de la pròpia acció enfront de la societat, sense que procedeixi fixar una fita autònoma ni desplaçar-lo al règim de l’article 241 bis LSC.

D’altra banda, la sentència assenyala que, entre els pressupostos de l’article 367 LSC per a apreciar la responsabilitat de l’òrgan d’administració, adquireix especial rellevància la falta de dipòsit dels comptes anuals. Encara que aquesta omissió no constitueix per si mateixa una causa de dissolució, sí que afavoreix la inversió de la càrrega de la prova. D’aquesta manera, quan existeixin indicis de tancament de facto, execucions infructuoses o impagaments, correspondrà a l’administrador acreditar que, en el moment del naixement del deute, no concorria una pèrdua patrimonial greu per a poder desvirtuar la presumpció iuris tantum conforme a la qual es presumeix que les obligacions socials són posteriors a l’aparició de la causa de dissolució.

2. El requisit de la raonabilitat necessària de l’operació d’augment de capital per compensació de crèdits (STS 1763/2025, de 2 de desembre).

La Sentència del Tribunal Suprem de 2 de desembre de 2025, núm. 1763/2025, ha establert doctrina respecte a la utilització i valoració del requisit de necessitat raonable de la societat en les operacions d’augment de capital social per compensació de crèdits.

La sentència suposa un canvi de paradigma en la utilització d’aquesta figura en la pràctica societària perquè estableix que, per a valorar si l’acord de capital per compensació de crèdits respon a una necessitat raonable de la societat, s’exigeix que no existeixin alternatives a l’acord d’augment de capital social que permetin evitar el perjudici de la dilució del soci minoritari.

En el cas jutjat, es tracta d’una societat limitada amb tres socis. Dos d’ells, pare i filla, posseeixen cadascun el 34,90% del capital social, formant conjuntament un bloc majoritari. El tercer soci, considerat minoritari, ostenta el 30% restant. A més, el pare exerceix el càrrec d’administrador únic. Aquest administrador únic havia concedit un préstec a la societat per import de 84.000 euros. En una Junta General Extraordinària, amb suport del bloc majoritari, es va acordar realitzar un augment de capital mitjançant la compensació d’aquest crèdit. A conseqüència d’aquesta operació, la participació del bloc majoritari es va incrementar del 68,90% al 98% del capital social, provocant una significativa dilució de la participació del soci minoritari.

L’Alt Tribunal estableix que cal valorar en cada supòsit concret si existeix una solució alternativa que no produeixi la dilució del soci minoritari. Així doncs, en aquest cas, posa en dubte que aquesta operació d’augment de capital fos l’única solució, atès que el soci minoritari havia intervingut en la Junta General de la societat proposant l’aprovació d’una ampliació de capital social mitjançant una aportació dinerària que permetés als restants socis mantenir la seva participació i no ser diluïda.

Per això, el Tribunal Suprem conclou que, en aquest cas, atès que era possible haver acordat una ampliació de capital social mitjançant aportació dinerària, el fet d’haver adoptat l’ampliació per compensació de crèdits no responia a una necessitat raonable de la societat, no resultant raonable privar al soci minoritari de la possibilitat de concórrer a l’ampliació de capital.

Aquesta sentència supera el seu anterior criteri, establert en la STS núm. 3/2023, de 10 de gener, en el sentit que era suficient que l’augment de capital acordat vingués justificat per l’interès social, sense necessitat d’efectuar una comparació amb altres mesures alternatives que poguessin no ser tan nocives respecte al soci que sofreix la dilució.

Aquest criteri de ponderació de les alternatives menys nocives al soci ja havia estat acollit, si bé de manera minoritària, per unes certes Audiències Provincials, entre altres, l’Audiència Provincial de Barcelona, en la seva sentència núm. 882/2024.

En conclusió, només quan no existeixen alternatives possibles, es compleix el requisit de raonabilitat de l’acord d’ampliació de capital per compensació de crèdits.

3. El Tribunal Suprem anul·la una fiança per desproporcionada: quan assegurar un préstec va més enllà del raonable.

El Tribunal Suprem ha dictat una important resolució de 2 de desembre de 2025 (EDJ 2025/776516) en la qual analitza els límits de les garanties que poden exigir-se en un préstec i, especialment, quan l’acumulació d’hipoteca i fiança deixa de ser raonable per a convertir-se en una càrrega desproporcionada per als consumidors.

El cas es va originar arran d’un préstec hipotecari concedit en 2009 a una societat mercantil. A més d’hipotecar l’habitatge dels pares de l’administrador, l’entitat financera va exigir que aquests es convertissin també en fiadors solidaris, malgrat ser particulars, jubilats i aliens a l’activitat empresarial del prestatari. Anys després, després de l’impagament prolongat del préstec, el banc va reclamar el deute a la societat i als fiadors. Aquests, al seu torn, van al·legar falta de transparència, defectes en el consentiment i abusivitat de diverses clàusules.

Encara que l’Audiència Provincial va declarar nul·les diverses clàusules del contracte per abusives, va mantenir la validesa tant de la hipoteca com de la fiança. No obstant això, el Tribunal Suprem introdueix un canvi rellevant: confirma que les clàusules d’hipoteca i fiança eren comprensibles, però considera que l’exigència simultània de totes dues garanties generava una protecció excessiva per al banc. L’habitatge estava taxat en més del triple del capital prestat, i la responsabilitat hipotecària era més que suficient per a cobrir pràcticament qualsevol risc. Afegir a més una fiança solidària per part dels propietaris d’aquest habitatge suposava, segons el parer de l’Alt Tribunal, una garantia desproporcionada contrària a la bona fe i prohibida per l’article 88.1 del Text Refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

Per això, el Suprem declara la nul·litat del contracte de fiança, alliberant els pares de l’administrador d’aquesta responsabilitat personal. Manté, no obstant això, la hipoteca i la resta del contracte de préstec. Aquesta resolució reforça la protecció dels particulars que accepten garantir préstecs aliens i recorda a les entitats financeres que l’exigència acumulada de garanties ha de guardar sempre una proporció raonable amb el risc que es pretén cobrir.

The post Alertes Legals · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.

Aquestes clàusules busquen reforçar l’estabilitat del projecte empresarial i evitar que canvis estratègics es produeixin sense un suport suficient. No obstant això, quan el repartiment del capital és reduït o existeixen minories qualificades, aquestes majories reforçades poden degenerar en situacions de bloqueig que dificultin la presa de decisions ordinàries. Precisament en aquest context adquireix rellevància la Sentència del Tribunal Suprem de 26 de novembre de 2025 (núm. 1713/2025), que analitza els límits de l’autonomia de la voluntat en el disseny d’aquestes clàusules i el seu encaix en el marc del Dret societari.

La sentència examina dues qüestions principals:

• Si és vàlid pactar majories molt elevades per a determinades decisions, fins i tot fora dels estatuts.
• Si pot imposar-se a un soci una obligació de permanència vinculada a la continuïtat en el capital d’un altre soci.

Per a abordar la primera qüestió, el Tribunal parteix d’un principi assentat: els pactes parasocials són vàlids entre els qui els signen, sempre que respectin els límits generals de l’autonomia de la voluntat consagrats en l’art. 1.255 del Codi Civil. No obstant això, aquests pactes no tenen eficàcia automàtica enfront de la societat. La regla de inoponibilidad de l’art. 29 LSC, reafirmada per la jurisprudència —per exemple, la STS 138/2009, de 6 de març, o la STS 120/2020, de 20 de febrer—, impedeix que un acord intern pugui desvirtuar la legalitat d’un acord social adoptat conforme als estatuts i a la llei, tret que concorrin circumstàncies excepcionals relacionades amb la bona fe o l’abús de dret.

Sobre aquest marc, el Tribunal recorda que l’art. 200.1 LSC permet als estatuts exigir majories superiors a les legals, «sense arribar a la unanimitat». Aquest límit opera com a norma imperativa del règim societari i no pot eludir-se mitjançant acords extraestatutarios. És a dir, no és possible reproduir per la via contractual una exigència d’unanimitat que el sistema societari prohibeix fins i tot quan deriva del consens de tots els socis. Aquest plantejament enllaça també amb l’art. 201.1 LSC (majoria simple) i amb els arts. 200.2 i 201.3 LSC, que permeten reforçar majories dins dels marges permesos.

La sentència, no obstant això, introdueix un matís molt rellevant per a la pràctica: exigir un 90 % del capital social no equival jurídicament a imposar unanimitat. La clàusula pot ser exigent, però el percentatge continua sent inferior al 100 %. Que en una societat amb pocs socis aquest llindar equivalgui en la pràctica a obtenir el vot de tots els socis no invalida la clàusula. L’anàlisi ha de fer-se «en abstracte» —atès el percentatge pactat— i no «en concret» —considerant la distribució puntual del capital—. Aquesta interpretació coincideix amb la doctrina de diverses resolucions, entre elles la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 15a) núm. 1615/2021, de 27 de juliol, confirmada precisament per la STS 26‑11‑2025.

Això no significa que aquest tipus de clàusules manquin de riscos. Una majoria molt reforçada pot acabar funcionant com una unanimitat fàctica i dificultar greument la gestió ordinària. Aquesta preocupació s’accentua en societats tancades o familiars, on les decisions ordinàries requereixen amb freqüència la intervenció de tots els socis. En tals casos, el sistema pot derivar en una paràlisi d’òrgans socials, la qual cosa fins i tot podria justificar, en situacions extremes, la dissolució per impossibilitat de funcionament de l’òrgan social. D’aquí ve que sigui essencial valorar acuradament l’impacte real d’aquests pactes i la seva interacció amb els arts. 198 i 201.1 LSC, que estableixen regles generals d’adopció d’acords sobre majories simples i reforçades.

En el cas jutjat, també es va al·legar que les majories reforçades permetien una «tirania de la minoria», configurant-se com un abús de dret. No obstant això, el Tribunal va rebutjar aquest argument, recordant que per a apreciar abús és necessari un suport fàctic suficient —conductes concretes, votacions reiteradament bloquejades sense causa legítima, perjudici efectiu— i no meres hipòtesis teòriques. Aquesta exigència connecta amb el règim d’impugnació d’acords de l’art. 204.1 LSC, que exigeix acreditar lesió de l’interès social o infracció de llei o estatuts, més enllà de la mera existència d’un pacte parasocial no complert.

La segona qüestió tractada per la sentència es refereix a la validesa d’una obligació de permanència vinculada al fet que un altre soci mantingui la seva participació. La impugnació sostenia que aquesta obligació era perpètua. El Tribunal, no obstant això, la considera vàlida a la llum de l’art. 1.255 CC, en entendre que el pacte, interpretat sistemàticament, contenia un terme determinable: l’obligació subsistia només mentre l’obligat mantingués la condició de soci. Aquest esdeveniment —deixar de ser soci— és objectivament identificable i determinable i permet considerar que l’obligació no és perpètua. El Tribunal recorda que les obligacions indefinides només són nul·les quan es configuren sense cap límit i sense possibilitat real d’extinció; no quan el seu venciment depèn de circumstàncies verificables. Aquest enfocament ja apareixia recollit en la STS 120/2020, de 20 de febrer, que reconeixia la validesa de clàusules contractuals condicionades a la durada de la relació societària.

En conjunt, la STS 26‑11‑2025 aporta claredat a una matèria en la qual conflueixen autonomia contractual i límits estructurals del Dret societari. Confirma que és possible pactar majories reforçades molt elevades —fins i tot del 90 %— sense vulnerar la llei, sempre que no equivalguin jurídicament a unanimitat. També valguda unes certes obligacions de permanència sempre que la seva durada sigui objectivament determinable. No obstant això, alerta dels riscos pràctics de dissenyar clàusules que, fins i tot sent vàlides, puguin derivar en situacions de bloqueig o conflictivitat crònica.

La principal recomanació per a la pràctica professional és, per tant, una anomenada a la prudència tècnica: els pactes de socis permeten una enorme flexibilitat i són eines valuoses, però el seu disseny ha de realitzar-se amb especial atenció al funcionament real de la societat, a la distribució del capital i als límits que imposen la LSC i la jurisprudència. Només així s’evitaria que allò que va néixer per a aportar estabilitat acabi convertint-se en un factor de bloqueig o de litigiositat.

The post Majories reforçades i obligacions de permanència en pactes de socis: claus de la STS 1713/2025, de 26 de novembre appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.776/2025, de 3 de desembre, sobre la possibilitat de moderació judicial de la indemnització per clientela en els contractes d’agència, reiterant que, en cas d’acreditar-se la concurrència dels requisits establerts per l’article 28.1 de la Llei de Contracte d’Agència (d’ara endavant “LCA”), l’agent tindrà dret a aquesta indemnització.

Recordem que l’article 28 LCA estableix que, una vegada extingit el contracte, “l’agent que hagués aportat nous clients a l’empresari o incrementat sensiblement les operacions amb la clientela preexistent, tindrà dret a una indemnització si la seva activitat anterior pot continuar produint avantatges substancials a l’empresari i resulta equitativament procedent per l’existència de pactes de limitació de competència, per les comissions que perdi o per les altres circumstàncies que concorrin” i que aquesta indemnització s’estableix amb caràcter imperatiu, sent nul·la qualsevol clàusula que eviti o impedeixi l’aplicació de la indemnització màxima legalment prevista segons el que es disposa en la LCA i com ha reconegut la jurisprudència.

Amb base al fonament anterior, el Tribunal rebutja que sigui admissible la moderació judicial de la quantitat màxima resultant (és a dir, “la mitjana anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant el període legalment determinat”) si resulten acreditats els requisits necessaris per a la concessió de la indemnització de clientela, sent indiferent la pretesa justificació d’aquesta moderació en causes o motius com la durada del contracte, la importància i prestigi de la marca, les activitats de captació de clientela o similars.

En aquest sentit, permetre la moderació judicial a posteriori d’acreditar-se que es compleixen els pressupostos pertinents per a la concessió de la indemnització per clientela podria suposar una falta d’adequació i d’equitat de la indemnització resultant. Per això, el Suprem reitera que les normes que regeixen la remuneració de l’agent i la indemnització per clientela són imperatives i no poden moderar-se, sent aquest el criteri acceptat per la jurisprudència i conforme al que es disposa per l’article 3.1 LCA.

2. Nova doctrina del Tribunal Suprem sobre la imposició de costes en segona instància en processos sobre clàusules abusives.

La recent sentència del Tribunal Suprem de 5 de desembre de 2025 marca un canvi decisiu en la doctrina sobre la imposició de costes en litigis entre consumidors i entitats financeres. Fins a aquesta resolució, la Sala Primera mantenia una distinció categòrica entre les costes de la primera instància i les dels recursos devolutius. La jurisprudència tradicional entenia que el principi d’efectivitat del Dret de la Unió Europea obligava a imposar les costes de la primera instància al professional vençut, però no estenia aquesta lògica a l’apel·lació o a altres recursos. En aquests últims, s’aplicava de manera automàtica l’article 398.2 LEC (en la seva versió prèvia al Reial decret llei 6/2023), que impedia condemnar en costes al recorregut quan el recurs era estimat, fins i tot parcialment.

La Sala justificava aquesta diferència afirmant que les costes dels recursos no derivaven de l’existència de la clàusula abusiva, sinó de l’exercici del dret a recórrer una sentència prèvia favorable al professional. Segons aquesta visió, el professional recorregut no defensava ja la seva pròpia conducta contractual, sinó un pronunciament judicial previ que li era favorable. Per això, la Sala entenia que no podien imposar-se-li les costes del recurs quan aquest era estimat.

Aquest plantejament se sostenia en la idea que la Directiva 93/13 i la jurisprudència del TJUE es referien únicament a la necessitat de garantir que el consumidor no quedés dissuadit d’iniciar un procediment judicial per a obtenir la declaració de nul·litat d’una clàusula abusiva. La Sala considerava que aquesta exigència s’esgotava en la primera instància, on es depurava la clàusula. Els recursos, en canvi, es concebien com una fase processal distinta, no directament vinculada a la protecció del consumidor enfront de la clàusula abusiva, sinó al control de la correcció de la sentència.

Aquest esquema, no obstant això, s’ha vist profundament alterat a conseqüència de la STC 121/2025, en la qual Tribunal Constitucional retreu al Tribunal Suprem el fet de no haver justificat per què la garantia d’indemnitat del consumidor, derivada dels articles 6.1 i 7.1 de la Directiva 93/13, havia d’operar en primera instància, però no en les fases de recurs. El Tribunal Constitucional subratlla que, si el consumidor es veu obligat a recórrer per a obtenir la plena protecció dels seus drets, les despeses derivades d’aquest recurs també són conseqüència directa de l’existència de la clàusula abusiva i de l’incompliment per part del professional. Per tant, aquestes despeses li han de ser rescabalats.

A partir d’aquest pronunciament del TC, la Sala Primera del Tribunal Suprem ha adaptat la seva doctrina mitjançant la STS de 5 de desembre objecte d’anàlisi. En aquesta, l’Alt Tribunal reconeix que la tutela judicial efectiva del consumidor no es limita a l’inici del procés, sinó que ha d’abastar tot l’itinerari processal necessari per a l’efectiva supressió de la clàusula abusiva. Quan el consumidor veu reconeguda la seva pretensió en una instància superior, resulta evident que la resolució prèvia no li havia garantit la protecció que exigeix la normativa europea, de manera que les despeses del recurs han de considerar-se part del cost imprescindible per a aconseguir aquesta tutela.

La Sala conclou, per tant, que l’aplicació automàtica de l’article 398.2 LEC en aquests casos vulnera el principi d’efectivitat i genera un efecte dissuasiu en la decisió de recórrer del consumidor. Per això, estableix un nou criteri segons el qual quan el consumidor obté l’estimació, fins i tot parcial, del seu recurs en litigis sobre clàusules abusives, procedeix imposar les costes del recurs al professional predisponent. Aquesta solució garanteix la indemnitat econòmica del consumidor i reforça l’efecte dissuasiu enfront de la utilització de clàusules abusives.

Finalment, si bé s’ha produït un canvi de paradigma en relació amb les costes en l’apel·lació, el Tribunal Suprem aclareix que aquest criteri no serà extensible ni al recurs extraordinari per infracció processal ni al recurs de cassació, en el qual la primordial funció del Tribunal Suprem ha de ser la de crear jurisprudència i la funció de protecció del ius litigatoris i la funció nomofiláctica han de subordinar-se a aquesta funció principal.

3. El cessament de directius amb funcions d’alta direcció i càrrec d’administrador. Delimitació de competències entre la jurisdicció mercantil i social (ATS 12/2025, de 25 de novembre).

La Sala Especial de Conflictes del Tribunal Suprem ha resolt en el recent Acte 12/2025, de 25 de novembre, un conflicte negatiu suscitat entre la jurisdicció social i la civil arran del cessament d’un alt directiu que, a més d’ostentar un contracte d’alta direcció, va exercir simultàniament com a membre – i posteriorment president- dels consells d’administració de diverses societats pertanyents a un mateix grup empresarial.

L’Acte reafirma la doctrina consolidada de la denominada “teoria del vincle” que ha vingut perfilant la Sala social del Tribunal Suprem, conforme la qual l’acompliment simultani d’activitats pròpies de l’òrgan d’administració de la societat i d’alta direcció o gerència de l’empresa conforma una relació mercantil, no laboral, ja que existeix una integració orgànica de l’administració social, les facultats de la qual s’exerciten directament, de manera que la relació mercantil – derivada de la condició de membre del consell d’administració- absorbeix la relació laboral -derivada de la condició de personal d’alta direcció-.

En el cas concret, el Jutjat social núm. 3 de Madrid va declarar la seva falta de competència en entendre que la relació era estrictament mercantil, mentre que el Jutjat del Mercantil nº13 de Madrid, davant el qual es va tornar a plantejar la demanda, va sostenir el contrari i va impulsar el conflicte negatiu. Aquest últim òrgan, va invocar la STJUE de 5 de maig de 2022 (c-101/21) per a defensar la compatibilitat entre la relació societària i la laboral. No obstant això, la Sala Especial rebutja que aquesta resolució europea alteri la doctrina nacional, recordant que el seu abast es limita a la interpretació d’una Directiva aplicable en casos d’insolvència empresarial, finalitat aliena al supòsit analitzat.

Els fets provats evidencien que, en el moment del cessament -moment determinant a efectes calificatoris-, el directiu ostentava la presidència dels consells d’administració de les societats del grup i exercia les màximes funcions executives sense dependència jeràrquica. Aquesta posició exclou la nota de subordinació pròpia fins i tot de l’alta direcció i revela que el contracte laboral subscrit inicialment havia quedat superat per la posició assumida en els òrgans d’administració. Només quan l’administrador exerceix tasques comunes o ordinàries alienes a l’alta direcció, sota criteris reals d’alienitat i dependència, pot considerar-se la concurrència d’un vincle laboral addicional.

La teoria del vincle únic ha estat mantinguda per la Sala social del Tribunal Suprem, entre moltes altres sentències, com la de 26 de desembre de 2007 (rec. 1652/2006), 28 de setembre de 2017 (rec.3341/2015) o 9 de març de 2022 (rec.742/2019).

Per tot l’anterior, el Tribunal Suprem conclou que la competència correspon a la jurisdicció civil i atribueix el coneixement del fons al Jutjat del Mercantil nº13 de Madrid. L’Acte consolida una doctrina reiterada per les Sales Civil i Social del Tribunal Suprem, buidant els dubtes sobre la incidència de la STJUE de 2022 i afirmant l’aplicació del criteri del vincle únic per a resoldre conflictes de competència en supòsits d’alta direcció integrada en l’òrgan d’administració.

The post Alertes Legals · Gener 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 5229/2025, de 24 de novembre (rec. 5958/2023), analitza quins efectes jurídics té el fet que l’òrgan administratiu competent per imposar una sanció desatengui la sol·licitud d’una determinada prova formulada en temps i forma per l’interessat en el procediment sancionador, sense justificar ni motivar el rebuig o la denegació de la seva pràctica.

En el supòsit de fet analitzat, l’Administració Tributària (AT), després de la comprovació efectuada a un contribuent, li va notificar l’inici d’un procediment sancionador, considerant que havia incorregut en una infracció tributària per haver emès factures falses i cobrat per serveis no realitzats.

Tot i que el contribuent va sol·licitar que es practiquessin diverses proves amb la finalitat de demostrar que sí que s’havien dut a terme els treballs facturats, l’AT va ignorar aquesta sol·licitud i va notificar l’acord sancionador corresponent, sense pronunciar-se sobre la pertinència de les proves sol·licitades ni motivar-ne la denegació.

A la vista d’això, el contribuent va plantejar que aquesta desatenció vulneraria tant el dret a la presumpció d’innocència com el dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa.

En la sentència de la instància prèvia impugnada pel contribuent, l’Audiència Nacional no es pronuncia sobre la suposada infracció del principi de presumpció d’innocència, ni examina la influència que podria haver tingut el rebuig de la prova de descàrrec en el desenllaç del procediment sancionador.

Per la seva banda, el TS estima el recurs de cassació interposat pel contribuent i determina que no és constitucionalment lícit el rebuig immotivat de mitjans de prova de descàrrec sol·licitats per l’expedientat en la seva defensa en el si d’un expedient sancionador, recaient sobre l’AT el deure de motivar per què rebutja o ignora les proves sol·licitades pel contribuent. Aquest rebuig no pot ser discrecional en cap cas, sinó que ha d’obeir a causes estrictament interpretades.

A més, determina que la negativa de l’òrgan sancionador a practicar la prova de descàrrec sol·licitada, sense justificar-ne el rebuig, comporta que l’acte sancionador incorri en una arbitrarietat constitucionalment prohibida, excloent la possibilitat que el contribuent contradigui la posició administrativa mitjançant prova objectiva en contra.

Per tot això, el TS conclou que s’ha vulnerat el dret fonamental a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la defensa i, per tant, el dret a la presumpció d’innocència. En conseqüència, la sanció és nul·la de ple dret, sense que sigui possible la seva esmena o convalidació en procediments o processos posteriors.

2. Acceptació tàcita de l’herència i efectes tributaris en l’ISD.

La Resolució del Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), Sala Quarta, de 30 d’octubre de 2025 (procediments 00-03069-2024-00 i acumulats), consolida criteris sobre l’acceptació tàcita de l’herència i les seves conseqüències fiscals en l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD).

El nucli del debat resideix a determinar si determinats actes de disposició sobre fons dipositats en comptes de titularitat indistinta amb el causant constitueixen acceptació tàcita, amb la consegüent meritació del ISD, i, si és el cas, si una renúncia posterior pot neutralitzar tals efectes. La resolució aborda, a més, l’addició de béns al cabal hereditari ex art. 11 LISD davant la insuficiència probatòria de l’obligat tributari.

En l’assumpte en qüestió, el causant va instituir hereu únic al seu germà. Després de la defunció, aquest va realitzar transferències al seu favor de 170.000 € i 33.000 € des de comptes conjunts que contenien fons procedents de la venda de valors privatius del causant. Posteriorment, ja iniciada la inspecció, va atorgar renúncia pura i simple davant notari. La Inspecció va liquidar el ISD per acceptació tàcita i va incloure béns per presumpció de l’art. 11 LISD (extinció de condomini), davant la falta de prova suficient sobre el seu origen extrahereditari.

Sobre aquest tema, el TEAC assenyala que la retirada de fons privatius del causant des de comptes conjunts l’endemà de la defunció constitueix acceptació tàcita, segons disposa l’article 999.3 del Codi civil, ja que són actes que excedeixen la mera administració i desplacen propietat al patrimoni de l’hereu, la qual cosa només pot fer-se en aquesta condició.

També assenyala la resolució que la renúncia notarial no és oposable, puix que l’acceptació tàcita és irrevocable i produeix efectes civils i tributaris immediats, així com que, davant la presumpció de l’art. 11 LISD, correspon al contribuent acreditar l’origen no hereditari. La documentació aportada en el cas analitzat, com ara pagaments antics i despeses, no desvirtua la presumpció, segons el seu criteri, per la qual cosa l’addició resulta procedent.

Per tant, en la referida resolució el TEAC es reafirmen els següents principis: a) l’acceptació tàcita es consuma mitjançant actes dispositius que només pot realitzar un hereu; b) la renúncia posterior no revoca efectes civils ni tributaris ja produïts; i, c) l’addició de béns exigeix prova fefaent per a desvirtuar la presumpció legal.

3. L’arrendament d’immobles com a activitat econòmica en l’Impost de societats quan la gestió se subcontracta.

La delimitació entre activitat econòmica i mera tinença patrimonial en l’àmbit de l’Impost de societats (IS) continua sent una qüestió d’especial rellevància pràctica, en particular en estructures immobiliàries d’una certa dimensió. La Consulta Vinculant V1769-25, de 30 de setembre de 2025, de la Direcció General de Tributs (DGT) aborda novament aquesta problemàtica en analitzar si existeix activitat econòmica quan la gestió integral de l’arrendament immobiliari s’externalitza a un tercer professional, sense comptar l’entitat propietària amb empleats propis dedicats a aquesta gestió

La consultant és una societat mercantil espanyola l’objecte social de la qual inclou l’adquisició, tinença, arrendament i explotació d’immobles. El seu soci únic és una altra societat espanyola, formant totes dues parts del mateix grup mercantil a l’efecte de l’article 42 del Codi de Comerç.

L’entitat és —o serà— propietària d’un important parc immobiliari, compost per diversos edificis residencials (amb habitatges, garatges i trasters) i alguns locals comercials, situats en diferents localitats i províncies. El volum, complexitat i dimensió dels actius fan necessària una gestió professional especialitzada.

Per a això, la consultant subscriu un contracte d’administració i gestió immobiliària amb una societat tercera, aliena al grup mercantil, que aporta els mitjans humans i materials necessaris.

La consultant sol·licita confirmació a la DGT que l’arrendament dels immobles constitueix una activitat econòmica a l’efecte de l’article 5.1 de la Llei 27/2014, de l’Impost de societats (LIS), malgrat no comptar amb personal propi contractat a jornada completa per a aquesta activitat.

Sobre aquest tema, l’article 5.1 de la LIS defineix l’activitat econòmica com l’ordenació per compte propi de mitjans de producció i/o recursos humans amb la finalitat d’intervenir en la producció o distribució de béns o serveis. En el cas específic de l’arrendament d’immobles, la norma estableix com a regla general la necessitat de comptar amb almenys una persona ocupada amb contracte laboral i jornada completa.

No obstant això, la DGT destaca dos elements essencials:

Autonomia del concepte d’activitat econòmica en el IS, respecte d’altres impostos, en atenció a la naturalesa pròpia de les persones jurídiques i a la finalitat del tribut.

L’existència de realitats empresarials complexes en les quals la gestió s’articula mitjançant la subcontractació a entitats especialitzades, sense que això buidi de contingut l’activitat desenvolupada per la propietària dels immobles.

Així mateix, la DGT posa l’accent en la regla de grup: quan les entitats formen part d’un mateix grup mercantil, l’apreciació de l’activitat econòmica ha de realitzar-se considerant el conjunt del grup.

La consulta es recolza expressament en una línia doctrinal consolidada (entre altres, V3530-15, V1606-17, V1794-17 i V0346-25), que admet el compliment del requisit de l’article 5.1 LIS encara que els mitjans humans i materials no siguin propis, sinó externalitzats a tercers, fins i tot aliens al grup

La DGT valora de manera conjunta la rellevància quantitativa i qualitativa del patrimoni immobiliari, la intensitat i complexitat de la gestió necessària, l’existència d’un contracte integral de gestió, que cobreix totes les funcions essencials del negoci d’arrendament, i l’efectiva intervenció en el mercat mitjançant una organització empresarial real, encara que externalitzada.

Des d’aquesta perspectiva, l’esmentada consulta vinculant entén que l’exigència de comptar amb una persona ocupada a jornada completa no pot interpretar-se de manera rígida i merament formalista, quan aquesta funció és assumida de manera efectiva per un tercer especialitzat que actua per compte de l’entitat propietària.
Per això, la DGT conclou que, en el supòsit plantejat, l’entitat consultant desenvolupa una activitat econòmica d’arrendament d’immobles a l’efecte de l’article 5.1 de la LIS, encara que no disposi d’empleats propis, en estar els mitjans humans i materials necessaris vàlidament subcontractats a una societat tercera aliena al grup.

The post Alertes Tributàries · Gener 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La norma esmentada transposa a l’ordenament jurídic espanyol diverses directives comunitàries orientades a la creació d’una “societat del reciclatge” i a la contribució efectiva a la lluita contra el canvi climàtic, integrant els principis de responsabilitat ampliada del productor, sostenibilitat ambiental i recuperació de costos.

En execució d’aquest mandat legal i europeu, nombrosos ens locals han procedit, al llarg de l’exercici 2025, a aprovar o modificar les corresponents Ordenances fiscals amb la finalitat d’introduir noves taxes o preus públics, o d’adaptar les ja existents, destinades a finançar els costos dels serveis de recollida i gestió de residus municipals. Aquestes figures tenen com a finalitat garantir la no deficiència del servei, en compliment del principi de cobertura de costos exigit tant per la Llei 7/2022 com pel marc normatiu comunitari.

Els subjectes passius d’aquestes taxes o preus públics són les persones físiques o jurídiques que, com a productores o posseïdores de residus municipals generats en immobles d’ús residencial o d’altres usos (comercial, industrial, cultural, esportiu, etc.), resultin beneficiades o afectades per la prestació del servei. L’aplicació d’aquestes noves figures comporta, en molts casos, un increment de la càrrega impositiva local vinculada a aquests immobles a partir de l’exercici 2025.

Tanmateix, i malgrat el mandat legal, la configuració jurídica i tècnica d’aquestes noves taxes o preus públics planteja diversos dubtes de legalitat i fins i tot de constitucionalitat, per la qual cosa resulta jurídicament viable plantejar la impugnació de les liquidacions o autoliquidacions girades en aplicació d’aquestes figures, utilitzant els preceptius mitjans de revisió, amb la finalitat d’obtenir la devolució de les quotes satisfetes en cas que es declari la seva improcedència mitjançant resolució administrativa o sentència judicial o, si escau, per decisió del Tribunal Constitucional.

The post Impugnabilitat de Taxes o Preus Públics per la prestació del servei de recollida i gestió de residus de competència municipal. appeared first on ARCO Abogados.