La Sala Primera del Tribunal Suprem s’ha pronunciat en la Sentència núm. 1469/2026, de 22 de setembre de 2026, sobre la possibilitat que el cessionari d’un crèdit garantit amb hipoteca quedi protegit per l’article 34 de la Llei Hipotecària («LH») quan la constitució de la garantia va incórrer en la prohibició d’assistència financera.

La prohibició d’assistència financera, recollida en l’actual article 150 del Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de societats de capital («LSC»), consisteix en la prohibició a les societats anònimes d’anticipar fons, concedir préstecs, prestar garanties o facilitar qualsevol altra assistència financera destinada a l’adquisició per un tercer de les seves pròpies accions o de participacions o accions de la seva societat dominant, de manera que s’impedeixi que el patrimoni de la mateixa societat sigui utilitzat per finançar o garantir l’adquisició del seu capital.

En el supòsit enjudiciat, una societat va constituir una hipoteca sobre un immoble de la seva propietat en garantia d’una línia de crèdit concedida a altres societats que havien adquirit indirectament la totalitat del seu capital social. Anys després, el crèdit garantit va ser transmès, juntament amb els seus drets accessoris i garanties, a una altra entitat mitjançant escriptura pública i a títol onerós. Posteriorment es va exercir una acció dirigida a obtenir la nul·litat de la hipoteca i de les seves modificacions i inscripcions registrals, en entendre que la garantia havia estat constituïda per assegurar un finançament vinculat a l’adquisició de les accions de la mateixa societat hipotecant i que, per tant, constituïa un supòsit d’assistència financera prohibida. Davant aquesta pretensió, l’entitat cessionària va invocar la seva condició de tercer hipotecari de bona fe i la protecció dispensada per l’article 34 LH.

L’Audiència Provincial va considerar que la hipoteca atorgada constituïa un supòsit d’assistència financera prohibida, però en va mantenir l’eficàcia davant l’entitat que posteriorment havia adquirit, a títol onerós, el crèdit i la garantia hipotecària. El Tribunal Suprem confirma el raonament de l’Audiència Provincial i recorda que, d’acord amb els articles 1112 i 1528 del Codi civil i l’article 149 LH, la cessió del crèdit hipotecari comprèn també la transmissió de la hipoteca com a dret accessori, i addicionalment precisa la relació entre els articles 33 i 34 LH; és a dir, la inscripció registral no convalida el negoci adquisitiu del tercer si aquest és nul, però la fe pública registral sí que protegeix el tercer que adquireix vàlidament, a títol onerós i de bona fe, de qui apareix al Registre amb facultats per transmetre, davant la nul·litat del títol anterior del seu transmitent. Conseqüentment, en no haver-se acreditat la mala fe de la cessionària ni concórrer cap causa d’invalidesa en la seva pròpia adquisició, la Sala manté la protecció registral de la garantia hipotecària.

2. El Tribunal Suprem admet que el tipus de subhasta hipotecària es fixi en el 75 % del valor de taxació quan únicament es pacti l’execució judicial.

La recent Sentència núm. 1449/2026, de 17 de setembre, de la Sala Primera del Tribunal Suprem, resol una qüestió d’especial rellevància per a la constitució i inscripció d’hipoteques: si el tipus de subhasta fixat a l’escriptura per a l’execució judicial directa ha de coincidir necessàriament amb el 100 % del valor de taxació de l’immoble o pot establir-se en un import inferior, sempre que respecti el límit mínim del 75 % previst a l’article 682.2.1r de la Llei d’enjudiciament civil.

El litigi es va originar arran de la qualificació negativa emesa pel registrador de la propietat de Villacarrillo (Jaén) respecte de dues escriptures de constitució d’hipoteca. En aquestes s’havien fixat, a efectes de la subhasta judicial, uns valors de 109.650 euros i 90.300 euros, respectivament, fent-hi constar que aquests imports eren iguals o superiors al 75 % del valor recollit en els corresponents certificats de taxació. El registrador va suspendre la inscripció en considerar que el tipus de subhasta havia d’assolir el 100 % del valor de taxació.

La controvèrsia se centrava en la interpretació conjunta de dos preceptes. D’una banda, l’article 682.2.1r LEC, aplicable al procediment judicial d’execució directa sobre béns hipotecats, permet fixar un tipus de subhasta no inferior al 75 % del valor de taxació. De l’altra, l’article 129.2.a) de la Llei Hipotecària estableix que, quan es pacti la venda extrajudicial davant notari, el tipus de subhasta no podrà ser inferior al valor de taxació ni diferent del fixat, si escau, per a l’execució judicial directa.

El Tribunal Suprem desestima el recurs de cassació interposat pel registrador i confirma les resolucions que van ordenar la inscripció de les escriptures. La Sala destaca que la Llei 5/2019, de 15 de març, va modificar expressament l’article 129.2.a) de la Llei Hipotecària, però va mantenir inalterat l’article 682.2.1r LEC, malgrat haver introduït altres modificacions en la normativa processal. Tampoc les reformes posteriors van suprimir la referència al límit mínim del 75 %. Per tant, l’exigència del 100 % prevista per a la venda extrajudicial no pot estendre’s automàticament a totes les execucions hipotecàries judicials.

D’aquesta manera, la sentència distingeix dos escenaris. Quan l’escriptura contempla exclusivament l’execució judicial directa, les parts poden fixar com a tipus de subhasta un import inferior al valor íntegre de taxació, sempre que no sigui inferior al 75 % d’aquest valor. En canvi, quan es pacta també la venda extrajudicial davant notari, el tipus de subhasta no pot ser inferior al 100 % del valor de taxació i ha de coincidir amb l’establert per a l’execució judicial, de conformitat amb l’article 129.2.a) de la Llei Hipotecària.

Amb aquest pronunciament, l’Alt Tribunal s’aparta del criteri mantingut per la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública en la seva Resolució de 23 de desembre de 2020, que considerava exigible amb caràcter general un tipus de subhasta equivalent al 100 % del valor de taxació, fins i tot quan l’escriptura contemplés exclusivament l’execució judicial. Per a la Sala, els articles 682.2.1r LEC i 129.2.a) de la Llei Hipotecària regulen supòsits diferents, de manera que la seva aplicació dependrà de les vies d’execució concretament pactades a l’escriptura.

Des d’una perspectiva pràctica, la resolució posa de manifest la necessitat de delimitar amb precisió el contingut de la clàusula d’execució hipotecària. Si únicament es contempla la via judicial, resultarà inscriptible un tipus de subhasta situat entre el 75 % i el 100 % del valor de taxació. Per contra, si s’hi incorpora també la venda extrajudicial davant notari, caldrà fixar per a ambdues vies un mateix tipus de subhasta, que no podrà ser inferior al 100 % del valor de taxació.

En definitiva, el Tribunal Suprem confirma la vigència autònoma de l’article 682.2.1r LEC i aporta seguretat jurídica a la redacció i qualificació registral de les escriptures d’hipoteca. El límit mínim del 75 % continua sent aplicable quan es pacta exclusivament l’execució judicial directa, mentre que l’exigència del 100 % opera quan l’escriptura contempla també la venda extrajudicial davant notari.

3. El Tribunal Suprem delimita quan la imitació de productes constitueix un acte de competència deslleial.

La Sentència del Tribunal Suprem (Sala Primera) número 1408/2026, de 10 de setembre, aborda els límits de la imitació de prestacions empresarials d’acord amb l’article 11 de la Llei 3/1991, de 10 de gener, de competència deslleial (“LCD”), i, en particular, quan la imitació es pot considerar deslleial per generar un risc d’associació per als consumidors, comportar un aprofitament indegut de l’esforç aliè o constituir una imitació sistemàtica dirigida a obstaculitzar l’activitat d’un competidor en el mercat.

El litigi té l’origen en la demanda interposada per una societat dedicada a la comercialització de productes de regal contra dues societats competidores que operaven en el mateix sector. La demandant sostenia que les demandades havien imitat de manera continuada el seu estil particular, caracteritzat per la combinació de dibuixos, missatges breus i determinats elements gràfics, i va exercitar accions de competència deslleial per imitació, confusió, explotació de la reputació aliena, així com per vulneració de les exigències de la bona fe.

En primera instància, el Jutjat Mercantil va desestimar íntegrament la demanda en considerar que gran part de les similituds existents entre els dissenys d’ambdues parts responien a tendències presents en el mercat. Així mateix, va descartar l’existència d’un risc d’associació o confusió entre els productes, així com d’una conducta d’imitació sistemàtica.

Contra aquesta resolució es va interposar recurs d’apel·lació davant de l’Audiència Provincial, que va confirmar la desestimació de la demanda. Si bé l’Audiència va reconèixer l’existència de determinades coincidències en els elements gràfics i en els missatges emprats en els dissenys, va considerar que la mera existència d’aquestes similituds no era suficient per apreciar la concurrència dels pressupòsits exigits per l’article 11.2 de la LCD i, en conseqüència, per estimar les accions exercitades a l’empara de l’article 32 de la mateixa norma.

La demandant va interposar recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació davant del Tribunal Suprem al·legant que l’Audiència havia valorat de manera excessivament restrictiva el risc d’associació i que les diferències entre les marques i els establiments no eren suficients per excloure’l. A més, defensava que l’actuació de les demandades implicava un aprofitament indegut de l’esforç realitzat per la demandant i una imitació sistemàtica de les seves prestacions.

El Tribunal Suprem recorda que l’article 11 LCD estableix com a regla general la llibertat d’imitació de les prestacions i iniciatives empresarials alienes, llevat que estiguin emparades per un dret d’exclusiva reconegut per la llei o bé que la imitació sigui deslleial perquè sigui idònia per generar l’associació per part dels consumidors respecte de la prestació o perquè comporti un aprofitament indegut de la reputació o de l’esforç aliè.

Així mateix, la doctrina de la Sala exposa, en relació amb l’article 11.2 LCD, que el que provoca el risc d’associació és la imitació de la prestació, en la mesura que gaudeix de singularitat competitiva, i no l’ús de signes distintius i la forma de presentació, però la idoneïtat de la imitació de la prestació per generar l’associació en el consumidor pot quedar contrarestada per unes formes de presentació i l’ús d’unes marques tan diferents que impedeixin el risc d’associació. L’existència d’aquest risc s’ha d’apreciar mitjançant un examen conjunt, atenent les circumstàncies concurrents i la impressió generada en el destinatari mitjà.

Aplicant aquesta doctrina al cas concret, el Tribunal considera que les demandades havien adoptat mesures suficients per diferenciar les seves prestacions de les de la demandant. En particular, té en consideració la configuració dels seus establiments, la disposició dels productes i l’ús de signes distintius propis. Això permetia al consumidor distingir la diferent procedència empresarial dels productes i, per tant, contrarestava l’eventual risc d’associació derivat de les semblances existents entre determinats dissenys.

La Sala analitza també l’aprofitament indegut de l’esforç aliè i recorda que no tot aprofitament derivat de la imitació és contrari a la LCD. Perquè la conducta sigui deslleial, ha d’existir un aprofitament indegut de l’esforç material o econòmic realitzat pel competidor, relacionat amb un estalvi o una reducció significativa i injustificada dels costos assumits per crear la prestació. En el supòsit analitzat, aquests costos no havien quedat acreditats ni quantificats, més enllà de referències genèriques a determinades actuacions realitzades abans de llançar els productes al mercat.

Finalment, el Tribunal Suprem descarta també l’existència d’imitació sistemàtica amb finalitat predatòria de l’article 11.3 LCD. La Sala considera que no havia quedat acreditat el caràcter sistemàtic de les imitacions ni l’existència d’una estratègia dirigida a impedir o obstaculitzar l’afirmació de la demandant en el mercat. Tampoc no s’havia demostrat que la conducta excedís de la resposta natural del mercat, especialment tenint en compte l’existència d’altres empreses del mateix sector que comercialitzaven productes anàlegs i utilitzaven elements gràfics i missatges similars.

Per tot això, el Tribunal Suprem desestima els recursos interposats i confirma la sentència de l’Audiència Provincial.

En definitiva, la sentència reafirma la llibertat d’imitació com a principi general en matèria de competència deslleial i posa de manifest que l’existència de similituds entre prestacions, fins i tot quan la prestació imitada presenta singularitat competitiva, no és suficient per si sola per apreciar un acte de competència deslleial. Per a això, hauran de concórrer les circumstàncies addicionals previstes en l’article 11 LCD. En particular, el risc d’associació pot quedar neutralitzat mitjançant l’ús de marques i formes de presentació suficientment diferenciades, mentre que l’aprofitament indegut de l’esforç aliè exigeix acreditar un estalvi significatiu i injustificat relacionat amb l’esforç i els costos assumits per a la creació de la prestació original.

The post Alertes Legals · Octubre 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La Direcció General de Tributs, en la Consulta Vinculant V0979-26, de 5 de maig de 2026, analitza l’aplicació del tipus reduït del 15% de l’Impost sobre Societats (IS) previst a l’article 29.1 de la Llei de l’Impost sobre Societats (LIS) a una societat limitada espanyola constituïda el 2021 i integrada en un grup internacional dedicat a la comercialització de combustibles. L’estructura del grup s’articulava a través d’una societat matriu resident a Letònia, titular del 99,95% d’una entitat polonesa i del 100% d’una empresa d’Estònia; aquesta última, al seu torn, ostentava el 100% de la societat consultant espanyola. L’entitat polonesa ja operava a Espanya a efectes de l’IVA, mentre que la consultant desenvolupava a Espanya una activitat pròpia basada en l’adquisició de combustible a l’engròs, la gestió logística, l’explotació de sortidors i la venda directa a clients empresarials.

La qüestió controvertida residia a determinar si l’activitat desenvolupada podia considerar-se de nova creació als efectes de l’article 29.1 de la LIS i, en conseqüència, accedir al tipus reduït aplicable durant els dos primers exercicis amb base imposable positiva. En particular, calia analitzar si l’activitat constituïa una continuació d’una altra desenvolupada prèviament per entitats vinculades i, addicionalment, si la integració en un grup mercantil, quan la matriu era no resident, impedia per si sola l’aplicació del benefici fiscal.

La DGT accepta, amb la informació aportada, que l’activitat de la consultant no sembla ser una mera continuació de la desenvolupada per l’entitat polonesa del grup, tot i que ambdues operen en el sector del combustible, ja que existeixen diferències substancials en el model de negoci, els mitjans emprats, els riscos assumits i la infraestructura utilitzada. Per tant, no concorreria el supòsit de l’article 29.1.a) LIS, sens perjudici que es tracta d’una qüestió de fet que s’haurà d’acreditar per qualsevol mitjà de prova admès en Dret.

Tanmateix, la consulta subratlla que l’exclusió per pertinença a un grup opera amb independència de la dimensió internacional de l’estructura societària. Encara que la matriu i l’estructura societària s’articulin a través d’entitats no residents i no existeixin altres societats vinculades a Espanya, la consultant forma part d’una unitat de control integrada per entitats vinculades en els termes de l’article 42 del Codi de Comerç. En conseqüència, l’existència d’un grup mercantil, encara que sigui internacional i no estigui obligat a consolidar a Espanya, és suficient per si sola per impedir que la societat espanyola sigui considerada entitat de nova creació als efectes de l’article 29.1 de la LIS.

La resolució confirma així que no resulta determinant que l’activitat econòmica sigui nova o diferenciada respecte de la desenvolupada per altres entitats del grup. L’element decisiu és l’existència d’una relació de control societari: si la consultant forma part d’un grup mercantil, queda exclosa del tipus reduït, sense necessitat d’acreditar una successió o continuïtat d’una activitat econòmica preexistent.

La rellevància pràctica d’aquest criteri és que la condició de grup desplaça l’anàlisi material de l’activitat: encara que la societat espanyola disposi de mitjans propis, assumeixi riscos empresarials i desenvolupi una activitat efectivament nova a Espanya, l’incentiu fiscal queda vedat si existeix control directe o indirecte dins d’una estructura societària de grup, encara que aquesta estructura tingui caràcter transfronterer.

En definitiva, la Consulta Vinculant V0979-26 reitera una interpretació estricta del concepte fiscal d’entitat de nova creació: la pertinença a un grup mercantil constitueix una causa autònoma i suficient d’exclusió del tipus reduït del 15% en l’IS, fins i tot quan aquest grup tingui caràcter internacional i l’activitat desenvolupada per l’entitat espanyola sigui nova, real i diferenciada.

2. Sobre l’aplicació del règim de neutralitat fiscal a les operacions d’aportació de participacions a societats holding.

La Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència número 949/2026, de 20 de juliol de 2026 (recurs de cassació número 6518/2023), aborda el recurs interposat per un contribuent contra la sentència de l’Audiència Nacional (AN) que va confirmar la regularització practicada per la Inspecció, en què s’acordava que no era procedent l’aplicació del règim fiscal especial de fusions, escissions, aportacions d’actius i bescanvi de valors (FEAC) a una operació d’aportació de participacions a una societat holding.

En el supòsit de fet analitzat, l’Administració tributària va considerar que l’operació mancava de motius econòmics vàlids, ja que, segons el seu criteri, amb aquesta únicament es perseguien determinats avantatges fiscals, fonamentalment, una menor tributació dels dividends i una reducció de la tributació en els Impostos sobre el Patrimoni i sobre Successions i Donacions. Sobre aquesta base, la Inspecció va rebutjar l’aplicació del règim especial i va sotmetre a tributació en l’IRPF les plusvàlues posades de manifest amb motiu de les aportacions efectuades.

El contribuent, per la seva banda, sosté que la manca de motius econòmics vàlids no pot implicar, automàticament, la inaplicació total del règim FEAC i, en particular, la pèrdua del diferiment de les plusvàlues. Al seu parer, la reacció davant d’una operació considerada abusiva hauria de respectar el principi de proporcionalitat i limitar-se a neutralitzar els avantatges fiscals concrets perseguits indegudament.

En seu del recurs de cassació, l’Advocacia de l’Estat sosté que l’article 96.2 TRLIS, aplicable al supòsit analitzat, preveia la inaplicació del règim especial quan l’operació tingués com a objectiu principal el frau o l’evasió fiscal, mentre que la possibilitat expressa d’eliminar únicament determinats avantatges fiscals va ser introduïda, posteriorment, per l’article 89.2 de la LIS, motiu pel qual, segons el seu criteri, la regularització practicada s’ajustaria a dret.

Després d’analitzar ambdues posicions, el TS acull la tesi de la recurrent i conclou que el principi de proporcionalitat ja es trobava implícit en la clàusula antiabús recollida a l’article 96.2 TRLIS, interpretada de conformitat amb el Dret de la Unió Europea. Així, el TS sosté que la inaplicació parcial del règim FEAC únicament pot determinar l’eliminació dels avantatges fiscals perseguits de manera abusiva pel contribuent, que han d’estar identificats en l’acord de liquidació.

Així mateix, el TS determina que la regularització de l’Administració tributària podrà consistir a eliminar el diferiment dels guanys patrimonials derivats de l’aportació no dinerària realitzada en la constitució d’una societat holding, fent tributar el contribuent per les plusvàlues latents derivades de l’operació, únicament si l’Administració tributària justifica, mitjançant una motivació reforçada, que el diferiment constitueix l’objectiu principal perseguit en realitzar l’operació. I conclou afirmant que aquesta motivació reforçada haurà de comprendre, en tot cas, una identificació dels elements de prova que siguin clarament indicatius d’aquesta finalitat.

Aplicant aquesta doctrina al cas concret, el TS aprecia que la Inspecció havia identificat com a avantatges fiscals perseguits la reducció de la tributació dels dividends i de la imposició patrimonial i successòria, però no havia identificat ni acreditat que l’obtenció del diferiment de les plusvàlues fos l’objectiu principal de l’operació, motiu pel qual considera improcedent fer tributar immediatament aquestes plusvàlues per la mera constatació de l’absència de motius econòmics vàlids.

3. El Tribunal Suprem aclareix els terminis dels procediments d’inspecció cadastral.

El Tribunal Suprem (TS) va dictar el passat 21 de juliol la sentència número 953/2026 (rec. cassació 2149/2024), mitjançant la qual confirma que els procediments d’inspecció cadastral es regeixen pels terminis previstos a la Llei General Tributària i que el seu incompliment no determina automàticament la caducitat del procediment.

El litigi té l’origen en un procediment d’inspecció cadastral iniciat per una Gerència Territorial del Cadastre el 10 de novembre de 2017, que va concloure amb la notificació d’un acord d’alteració cadastral el 28 de març de 2019.

En primera instància, el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (TSJA) va estimar el recurs presentat pel contribuent, en considerar que el procediment havia superat el termini màxim de sis mesos establert a la Disposició Addicional Tercera del Text Refós de la Llei del Cadastre Immobiliari (TRLCI), per la qual cosa se n’havia de declarar la caducitat. L’Administració va interposar recurs de cassació contra l’esmentada sentència del TSJA, perquè la considerava contrària a Dret.

La principal qüestió analitzada en la sentència del TS consisteix a determinar quin termini resulta aplicable als procediments d’inspecció cadastral i quines són les conseqüències derivades del seu incompliment.

El tribunal distingeix entre dos procediments que, tot i que persegueixen adequar la descripció cadastral dels immobles a la realitat existent, tenen un règim jurídic diferent: d’una banda, el procediment de regularització cadastral (DA 3a TRLCI), que estableix un termini màxim de sis mesos i preveu expressament la caducitat de l’expedient quan se supera aquest termini. I, d’altra banda, el procediment d’inspecció cadastral (arts. 11 i 19 TRLCI), al qual resulta aplicable supletòriament l’art. 150 LGT, que estableix, amb caràcter general, el termini de 18 mesos.

En aquest sentit, cal afegir que l’art. 150.6 de la LGT determina que, en les actuacions inspectores, l’incompliment del termini màxim de durada no comporta la caducitat del procediment, que continuarà fins a la seva finalització.

En la seva sentència, el TS reitera la seva pròpia jurisprudència (STS 1395/2025, de 31 d’octubre), confirmant que els procediments d’inspecció cadastral se sotmeten al règim temporal de l’art. 150 LGT i que el transcurs d’aquest termini, per tant, no en determina la caducitat. En conseqüència, el TS estima el recurs interposat per l’Administració i anul·la la sentència del TSJA, ordenant la retroacció de les actuacions perquè aquest últim resolgui la resta dels motius d’impugnació plantejats pel contribuent.

The post Alertes Tributàries · Octubre 2026 appeared first on ARCO Abogados.

Es tracta de dues obligacions diferents que convé diferenciar. D’una banda, el sistema Veri*Factu exigeix utilitzar sistemes informàtics de facturació homologats en els quals, quan s’emet una factura, es desa un registre de facturació que no pot ser modificat ni alterat posteriorment. D’altra banda, la facturació electrònica B2B es refereix a l’obligació d’expedir, trametre i rebre factures en format electrònic en les relacions comercials entre empresaris i professionals (B2B).

Així, la futura reforma pretén afavorir que aquests dos sistemes convergeixin des del punt de vista normatiu i tècnic, aproximant els àmbits d’aplicació i determinats aspectes tècnics d’ambdues regulacions, tenint en compte els requisits d’informació digital derivats de la directiva europea ViDA (VAT in the Digital Age).

En qualsevol cas, convé precisar que, en la data d’aquesta nota, l’Ordre ministerial encara no s’ha publicat al BOE. Per tant, fins que no s’aprovi, continuen formalment vigents les dates actuals d’aplicació efectiva: les obligacions del Veri*Factu, l’1 de gener de 2027 per als contribuents de l’impost sobre societats i l’1 de juliol de 2027 per a la resta d’obligats. I, pel que fa a la facturació electrònica B2B, el 6 d’octubre de 2027 per als empresaris i professionals amb un volum d’operacions superior a 8 milions d’euros i el 6 d’octubre de 2028 per a la resta d’empresaris i professionals.

S’ajorna l’entrada en vigor del Reglament Veri*Factu per als usuaris de SIF

L’entrada en vigor del Reglament Veri*Factu (Reial decret 1007/2023, de 5 de desembre) estava prevista per a l’any 2026 per als usuaris de Sistemes Informàtics de Facturació (SIF) quan emetin factures.

Tanmateix, el Reial decret llei 15/2025, aprovat el 2 de desembre de 2025, n’ajorna l’entrada en vigor fins a l’any 2027, sense modificar el contingut material ni l’àmbit d’aplicació d’aquest reglament. En concret, els usuaris contribuents de l’Impost sobre Societats hauran de complir la normativa abans de l’1 de gener de 2027 i, en el cas de la resta d’usuaris (contribuents de l’IRPF que desenvolupin activitats econòmiques i contribuents de l’IRNR que obtinguin rendes mitjançant Establiments Permanents), abans de l’1 de juliol de 2027.

Cal destacar que aquest Reial decret llei requereix la convalidació del Congrés dels Diputats en el termini de 30 dies des de la seva aprovació.

Així mateix, atès que el Reglament Veri*Factu exclou de l’àmbit subjectiu els contribuents acollits al Subministrament Immediat d’Informació (SII), han estat molts els que, amb anterioritat a l’1 de gener de 2026, han sol·licitat acollir-se a aquest règim. Per això, convé assenyalar que actualment no es preveu la possibilitat de revertir-ho, ja que la normativa vigent exigeix la seva aplicació durant un any natural. Tanmateix, caldrà estar atents a una eventual modificació normativa que ho permeti o valorar altres vies possibles.

Si voleu saber com el Veri*Factu i la facturació electrònica afectaran la manera de facturar, us convidem a llegir el nostre article al següent enllaç [Artículo].

The post HISENDA ANUNCIA L’AJORNAMENT DE LES OBLIGACIONS DEL VERI*FACTU FINS A L’OCTUBRE DE 2028 appeared first on ARCO Abogados.

El litigi té l’origen en una demanda mitjançant la qual se sol·licitava la declaració de nul·litat de la junta general d’una societat anònima i la reposició en el seu càrrec d’un conseller que també ostentava la condició de conseller delegat. Subsidiàriament, es demanava la nul·litat de l’acord pel qual es promovia l’exercici de l’acció social de responsabilitat contra aquest administrador.

En primera instància, la demanda va ser desestimada. Pel que fa a la impugnació de la junta, el jutjat va entendre que la negativa de l’òrgan d’administració a publicar el complement de convocatòria sol·licitat per la demandant s’ajustava al que preveu l’article 172 del Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de societats de capital («LSC»), en considerar que l’òrgan d’administració pot verificar no només el compliment dels requisits formals de la sol·licitud, sinó també que aquesta no sigui contrària a l’interès social ni constitueixi un exercici abusiu del dret.

Sobre aquesta base, va concloure que algunes de les propostes formulades versaven sobre matèries alienes a la competència de la junta general, mentre que d’altres podien resultar potencialment perjudicials per a la societat.

Així mateix, la sentència d’instància va rebutjar la impugnació de l’acord d’exercici de l’acció social de responsabilitat. Tot i reconèixer l’existència de controvèrsia en relació amb la privació del dret de vot de la demandant, va considerar que aquesta circumstància no tenia rellevància invalidant en aplicació de l’anomenat test de resistència previst a l’article 204.3.d) de la LSC, ja que aquest vot no havia estat determinant per assolir la majoria necessària per a l’aprovació dels acords.

Contra aquesta resolució es va interposar recurs d’apel·lació. Pel que fa al complement de convocatòria, la recurrent va sostenir que la negativa a la seva publicació vulnerava l’article 172 de la LSC i suposava una restricció injustificada dels drets del soci.

L’Audiència Provincial confirma, tanmateix, el criteri de la sentència d’instància en aquest extrem. Després de recordar que el dret de complement de convocatòria constitueix un dret essencial de la minoria, assenyala que l’òrgan d’administració no actua com un mer receptor automàtic de les sol·licituds formulades pels accionistes, sinó que pot efectuar un control tant formal com material dels punts la inclusió dels quals es pretén.

Aplicant aquest criteri, la Sala considera correcta l’exclusió dels punts relatius a l’«Examen, valoració i votació, si escau, de la venda de la societat per solucionar les discrepàncies existents entre els socis» i a la «Presentació i votació, si escau, d’alternatives per solucionar les discrepàncies existents entre els socis», ja que es tracta de qüestions que excedeixen l’àmbit competencial de la junta general. La junta no ostenta competències per decidir sobre la venda de les accions dels socis ni per resoldre els conflictes existents entre ells.

De la mateixa manera, l’Audiència avala la negativa a incloure el punt relatiu a l’«Aprovació, si escau, de les possibles actuacions preventives a realitzar en matèria d’insolvència en compliment de la normativa». Segons raona la Sala, la mera inclusió d’una referència expressa a una eventual situació d’insolvència podia generar alarma al mercat i comprometre greument la reputació de la societat, circumstància especialment rellevant atès que aquesta desenvolupava la seva activitat com a agència de valors.

En conseqüència, conclou que la salvaguarda dels interessos socials pot operar excepcionalment com a límit al dret de complement de convocatòria reconegut a la minoria.

L’Audiència afegeix que, encara que amb caràcter general les sol·licituds de complement poden ser objecte de reformulació o adaptació per acomodar-les a les exigències legals, en el cas concret no existia cap possibilitat de reformular les propostes presentades. Les dues primeres, perquè es referien a matèries alienes a la competència de la junta general, i la tercera, perquè qualsevol reformulació continuaria projectant dubtes sobre la solvència de la societat, amb el consegüent risc per als seus interessos.

Diferent és la conclusió assolida pel que fa a l’acord d’exercici de l’acció social de responsabilitat i al correlatiu cessament del conseller delegat. En aquest punt, l’Audiència estima el recurs i conclou que la privació del dret de vot de l’accionista recurrent no es va ajustar a dret. Després d’analitzar l’article 190 de la LSC, entén que la situació examinada no encaixava en cap dels supòsits legalment taxats previstos a l’apartat 1 d’aquest article, que permeten excloure el dret de vot del soci per conflicte d’interès.

La principal aportació de la resolució rau, precisament, en el tractament de les conseqüències derivades d’aquesta vulneració. Davant del criteri mantingut pel jutjat d’instància, l’Audiència declara que el test de resistència previst a l’article 204.3.d) de la LSC no resulta aplicable quan s’ha privat indegudament un soci del seu dret de vot. A parer de la Sala, aquest mecanisme està concebut per als supòsits de còmput erroni de vots o de participació de persones que no tenien legitimació per votar, però no per als casos en què s’ha impedit a un soci participar en la formació de la voluntat social.

La sentència subratlla que el dret de vot constitueix un dret essencial del soci que no es pot reduir a la seva capacitat d’alterar el resultat d’una votació. El que és rellevant no és únicament la influència quantitativa del vot en l’acord finalment adoptat, sinó també el dret d’intervenir en el procés deliberatiu i decisori de la junta general. A més, afegeix que, si es resolgués en sentit contrari, el dret essencial de vot del soci esdevindria absolutament vulnerable, ja que passaria a ser inexistent quan la seva posició en una junta resultés minoritària.

Per tot això, l’Audiència Provincial de Madrid estima parcialment el recurs i declara la nul·litat de l’acord, així com la ineficàcia del cessament del conseller produït, acordant-ne la reposició en ambdós càrrecs i la corresponent rectificació registral.

En definitiva, la resolució resulta especialment rellevant perquè determina els límits materials del dret de complement de convocatòria de la minoria i, sobretot, perquè afirma que la privació indeguda del dret de vot constitueix una vulneració que no pot quedar convalidada mitjançant l’aplicació del test de resistència quan es vulnera el dret essencial de participació del soci en la formació de la voluntat social.

The post COMPLEMENT DE CONVOCATÒRIA I PRIVACIÓ DEL DRET DE VOT: DOS LÍMITS RELLEVANTS EN LA PROTECCIÓ DE LA MINORIA SOCIETÀRIA (SAP Madrid 140/2026, de 15 d’abril) appeared first on ARCO Abogados.

Podeu enviar el vostre CV a: https://www.arcoabogados.es/feria-empleo-icab

The post FIRA DE L´OCUPACIÓ ICAB 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La recent sentència del Tribunal Suprem, de 23 de juliol de 2026, confirma que l’Administració Tributària pot comprovar crèdits fiscals (bases imposables negatives, deduccions o quotes pendents de compensació) durant un termini de 10 anys, fins i tot quan procedeixin d’exercicis prescrits i en la mesura que produeixin efectes en períodes encara susceptibles de regularització.

El cas analitzat pel Tribunal Suprem afecta una societat que acumulava saldos d’IVA pendents de compensar i que, posteriorment, va aplicar en les liquidacions de l’impost dels períodes no prescrits objecte d’inspecció. L’empresa argumentava que l’Administració no podia revisar aquests saldos, atès que havia prescrit el dret a liquidar els exercicis en què es van generar els saldos en qüestió.

La Sala posa de manifest la distinció entre el dret a liquidar i la facultat de comprovació i investigació de l’Administració tributària. El dret a regularitzar el deute tributari mitjançant liquidació està subjecte al termini general de prescripció de 4 anys, mentre que la potestat comprovadora d’elements tributaris procedents d’exercicis prescrits que despleguen efectes en exercicis posteriors oberts a regularització està limitada a un termini de 10 anys.

Precisament per reforçar aquesta distinció, la reforma de la Llei General Tributària de 2015 (Llei 34/2015) va introduir l’article 66 bis, establint un règim específic per a la comprovació, ja que, si bé la prescripció prohibeix liquidar un exercici, no impedeix, tanmateix, comprovar crèdits fiscals generats en aquest exercici quan encara produeixen efectes en períodes no prescrits. Per tot això, el Tribunal Suprem desestima el recurs de l’empresa recurrent, fixant doctrina jurisprudencial en el sentit que l’Administració tributària pot comprovar els saldos d’IVA pendents de compensació i la resta de crèdits fiscals generats en períodes anteriors, sempre que aquesta comprovació es dugui a terme en el marc d’un procediment relatiu a períodes el dret a liquidar dels quals no hagi prescrit.

2. Doctrina de la troballa casual respecte de documentació obtinguda fora del període expressament indicat en l’autorització judicial.

La recent sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem, de 24 de juliol de 2026, analitza si la documentació obtinguda durant un registre autoritzat judicialment per a exercicis fiscals concrets -en aquest cas, 2016 i 2017- pot emparar la regularització i sanció d’exercicis diferents -2015-, sota la doctrina de la troballa casual.

En el supòsit plantejat, l’Administració Tributària va iniciar una inspecció general al domicili de l’entitat per als exercicis fiscals 2016 i 2017, autoritzada judicialment mitjançant una interlocutòria que no delimitava expressament els exercicis afectats. Durant el registre, es va intervenir documentació amb contingut fiscal corresponent també a l’exercici 2015, informació que va ser descoberta posteriorment a les dependències de l’Administració. La societat va impugnar la regularització i la sanció derivades de l’exercici 2015 al·legant extralimitació temporal en l’autorització judicial i vulneració del dret a la inviolabilitat del domicili. La qüestió principal era determinar si la doctrina de la troballa casual podia estendre la validesa de la prova a un exercici fiscal no inicialment autoritzat.

Així, la recurrent sostenia que la documentació corresponent a l’exercici 2015 havia estat obtinguda sense una autorització judicial expressa per a aquest exercici, mentre que l’Administració argumentava que aquesta autorització no limitava expressament els exercicis afectats i que, a més, l’ampliació del procediment va ser comunicada posteriorment a l’obligat tributari, sense que existís cap vulneració de drets.

El Tribunal confirma la posició de l’AEAT en considerar que l’actuació inspectora va ser plenament conforme a dret a la llum de la doctrina de la troballa casual. Raona que l’autorització judicial d’entrada i registre es va obtenir legítimament i no ha estat objecte d’impugnació, i que la documentació corresponent a l’exercici 2015, tot i haver estat descoberta amb posterioritat a l’inici de les actuacions, guardava una connexió directa amb l’activitat econòmica inspeccionada, sense que això comportés una actuació indiscriminada, generalitzada o desproporcionada. Així mateix, destaca que l’extensió de l’abast de les actuacions va ser degudament comunicada a l’obligat tributari, preservant-se en tot moment les seves garanties procedimentals i el seu dret de defensa. En conseqüència, desestima les pretensions de la mercantil i confirma íntegrament la sentència d’instància. Finalment, la Sala estableix doctrina sobre l’aplicació de la figura de la troballa casual en l’àmbit tributari, reafirmant la jurisprudència prèviament existent, sense introduir canvis o matisacions substancials en la línia doctrinal ja consolidada.

3. Criteris de tributació dels treballadors estrangers desplaçats temporalment.

El passat 3 de juliol la Direcció General de Tributs va emetre la consulta V5112/2026, en la qual analitza el tractament fiscal aplicable a uns treballadors contractats per una societat resident a l’Aràbia Saudita que són desplaçats temporalment a Espanya per prestar-hi els seus serveis.

En el supòsit plantejat, els treballadors mantenen la seva residència habitual, el nucli familiar, el vincle laboral i el centre d’interessos a l’Aràbia Saudita i la seva estada a Espanya no supera els 183 dies. A més, les remuneracions són satisfetes íntegrament per la societat saudita, sense que l’entitat espanyola assumeixi o refacturi aquests costos salarials. La participació de la companyia espanyola en el desenvolupament laboral dels treballadors es limita a determinades funcions administratives i laborals.

La qüestió essencial consisteix a determinar si les remuneracions corresponents al treball desenvolupat físicament a Espanya poden quedar subjectes a tributació en aquest país i, especialment, si la societat espanyola pot arribar a considerar-se el veritable ocupador dels treballadors desplaçats.

La DGT parteix de l’article 15 del CDI entre Espanya i l’Aràbia Saudita, que segueix el Model de Conveni de l’OCDE, el qual estableix, com a regla general, que quan un treballador resident en un Estat (Aràbia Saudita) presta físicament els seus serveis en un altre Estat (Espanya), aquest últim pot gravar la remuneració corresponent. Tanmateix, existeix una excepció que permet que sigui l’Estat de residència qui la gravi (Aràbia Saudita), sempre que concorrin tres requisits: que l’estada al país on es realitza el treball no excedeixi de 183 dies en qualsevol període de dotze mesos, que les remuneracions siguin satisfetes per un ocupador no resident a Espanya i que el seu cost no sigui suportat per un establiment permanent de l’ocupador situat a Espanya.

Malgrat que es compleixen aquestes tres condicions i que, a priori, podria semblar que l’Estat que hauria de gravar les rendes és el de residència (Aràbia Saudita), la consulta introdueix un matís rellevant pel que fa al segon requisit: no n’hi ha prou amb atendre únicament qui figura formalment com a ocupador en el contracte de treball. La DGT, seguint els comentaris al Model de Conveni de l’OCDE, recorda que cal analitzar qui actua com a ocupador efectiu, més enllà del que s’ha pactat formalment. Amb aquesta finalitat poden resultar rellevants factors com ara qui dona instruccions al treballador, qui controla el lloc de treball, qui assumeix el risc i la responsabilitat sobre el resultat dels serveis, qui proporciona les eines de treball, qui decideix les vacances i l’organització laboral, entre d’altres.

També es destaca la importància de la manera com s’estructura econòmicament la relació entre ambdues societats; en particular, la refacturació directa de les remuneracions pot constituir un indici que l’entitat receptora dels serveis és, en realitat, l’ocupador econòmic, tot i que la DGT remarca que aquest és només un element més que ha de ser valorat conjuntament amb la resta de circumstàncies.

En definitiva, la rellevància d’aquesta consulta rau en el fet que, en els desplaçaments internacionals de treballadors, no és suficient comprovar el límit dels 183 dies o la identificació formal de l’ocupador. És imprescindible revisar també la substància real de la relació entre les empreses i el grau d’integració dels treballadors. Només a partir d’una anàlisi integral de la totalitat dels elements que configuren cada cas es podrà determinar, amb una base raonablement fonamentada, el país de tributació de les rendes.

The post Alertes Tributàries · Setembre 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem, en la seva sentència 1314/2026, dictada el passat 23 de juliol, actualitza el seu criteri sobre la inclusió de dades personals en fitxers de solvència quan el deute ja ha estat qüestionada pel consumidor. La resolució recorda que aquests registres no poden utilitzar-se per a pressionar el pagament d’una quantitat l’existència de la qual, exigibilitat o quantia es discuteixen de forma fundada.

El cas parteix d’un contracte de finançament que la prestatària considerava usurari. Abans de ser inclosa en ASNEF-EQUIFAX, havia remès a l’entitat una reclamació extrajudicial en la qual impugnava la validesa del contracte, sol·licitava l’eliminació de determinades clàusules i reclamava la restitució de quantitats cobrades indegudament. Després va presentar una demanda de nul·litat per usura. Malgrat això, la financera va comunicar les seves dades al fitxer i els va mantenir inscrits fins i tot després de conèixer el procediment judicial.

Les resolucions de primera i segona instància van rebutjar la demanda. No obstant això, el Tribunal Suprem conclou que, en el moment de la inclusió, el deute ja no podia considerar-se pacífica ni incontrovertida. La controvèrsia havia estat plantejada amb anterioritat, primer mitjançant una reclamació extrajudicial fundada i després a través d’una demanda judicial. Per això, no es complia l’article 20.1.b) de la Llei orgànica de Protecció de Dades i Garantia dels Drets Digitals, que exigeix que el deute sigui cert, vençuda i exigible i que la seva existència o quantia no hagin estat objecte de reclamació pel deutor.

L’Alt Tribunal declara que la inclusió va constituir una intromissió il·legítima en el dret a l’honor i condemna a l’entitat a indemnitzar a l’afectada amb 2.000 euros. Per a quantificar-la, valora que la inscripció no va durar un període especialment extens, que només dues entitats van consultar les dades i que no es va acreditar una denegació de finançament per aquest motiu. La sentència reforça així una idea essencial: els fitxers de solvència estan reservats per a impagaments injustificats i no poden convertir-se en una eina de pressió enfront de qui manté una discrepància legítima i prèviament formalitzada sobre el deute.

2. El Tribunal Suprem reforça la protecció dels socis davant l’abús de majoria.

La Sentència del Tribunal Suprem (Sala Primera) número 824/2026, de 29 de maig, aborda la possibilitat de considerar abusiu un acord d’exercici de l’acció social de responsabilitat quan, sota una aparença formalment legítima, persegueix en realitat alterar l’equilibri de poder dins de la societat i perjudicar els socis minoritaris.

El litigi té l’origen en la impugnació de l’acord adoptat per la junta general extraordinària d’una societat de responsabilitat limitada celebrada el 4 de febrer de 2020, mitjançant el qual es va acordar l’exercici de l’acció social de responsabilitat contra diversos administradors i exadministradors de la societat, amb fonament en el dret d’informació previst a l’article 196 del Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de societats de capital (“LSC”), i en la lesió de l’interès social de l’acord per no obeir a una necessitat objectiva i haver-se adoptat en benefici exclusiu del soci majoritari (article 204.1 LSC). Aquest acord comportava, a més, la destitució automàtica de dos dels consellers afectats d’acord amb l’article 238.3 de la LSC.

En primera instància, el Jutjat Mercantil núm. 1 de Barcelona va desestimar íntegrament la demanda i va declarar la validesa de l’acord en no apreciar que s’hagués vulnerat el dret d’informació ni tampoc que l’acord fos contrari a l’interès social per haver-se adoptat amb abús de la majoria.

Contra aquesta resolució es va interposar recurs d’apel·lació. L’Audiència Provincial de Barcelona va estimar el recurs i va declarar la nul·litat de l’acord impugnat en apreciar que la impugnació era procedent perquè l’acord havia estat adoptat amb abús de la majoria. Segons el parer de l’Audiència, la decisió de promoure l’acció social de responsabilitat no responia a una necessitat raonable per a la societat, generava un avantatge per al soci majoritari i ocasionava un perjudici injustificat a la minoria. Segons la Sala, el veritable propòsit perseguit no era tant l’exercici posterior de l’acció social de responsabilitat com apartar el grup minoritari de la gestió de la societat i evitar les conseqüències econòmiques derivades de l’extinció del contracte del conseller delegat.

La societat va interposar aleshores recurs de cassació davant del Tribunal Suprem. El primer motiu denunciava l’aplicació incorrecta de l’article 204.1, segon paràgraf, de la LSC, al·legant que l’acord d’exercici de l’acció social de responsabilitat responia a una finalitat legítima i que no concorrien els pressupòsits exigits per la jurisprudència per apreciar un abús de majoria. El segon motiu sostenia que l’Audiència havia vulnerat l’article 29 de la LSC, al·legant que no es pot utilitzar l’oposició entre l’acord i el pacte de socis com a element determinant per declarar la nul·litat de l’acord.

El Tribunal Suprem comença recordant que el segon paràgraf de l’article 204.1 de la LSC permet impugnar acords socials imposats abusivament per la majoria encara que no causin un dany patrimonial a la societat. Perquè això sigui possible, han de concórrer acumulativament tres requisits: que l’acord no respongui a una necessitat raonable de la societat, que suposi un avantatge o benefici per a la majoria i que ocasioni un perjudici injustificat als socis minoritaris. Així mateix, la Sala destaca que cal analitzar si l’objectiu o finalitat perseguida amb l’acord respon a una necessitat i, posteriorment, si el mitjà emprat per aconseguir aquest objectiu és raonable, tenint en compte el perjudici ocasionat als socis minoritaris. La raonabilitat de l’acord es vincula a l’existència d’alternatives menys perjudicials per assolir la finalitat perseguida.

Aplicant aquesta doctrina al cas concret, el Tribunal confirma que no existia una necessitat raonable que justifiqués l’acord. L’acció social de responsabilitat té per finalitat obtenir el rescabalament del dany o perjudici sofert per la societat a causa d’una actuació dels administradors que sigui contrària a la llei o als estatuts, o que constitueixi un incompliment dels deures inherents a l’exercici del càrrec, i que, a més, s’hagi produït amb dol o culpa greu. Tanmateix, en el supòsit enjudiciat no constava que l’acció hagués arribat ni tan sols a exercir-se, ni que s’hagués identificat o quantificat un dany concret susceptible de ser indemnitzat. A més, les suposades irregularitats comptables detectades en els comptes anuals de 2018 difícilment permetien apreciar, per si soles, l’existència d’un perjudici patrimonial per a la societat que requerís indemnització o compensació.

La Sala considera igualment acreditat que l’adopció de l’acord reportava avantatges rellevants al soci majoritari i un perjudici injustificat al minoritari. Com a conseqüència directa de l’acord, es produïa el cessament automàtic de determinats consellers pertanyents al grup familiar minoritari (sense dret a percebre la indemnització pactada en el contracte de prestació de serveis), s’alterava la composició i l’equilibri intern del consell d’administració i s’incrementava la influència efectiva del soci inversor en la gestió de la societat. Així mateix, l’entrada del nou soci majoritari havia anat acompanyada de diversos acords destinats a garantir la presència i participació dels socis familiars en la gestió de la companyia.

Pel que fa al segon motiu de cassació, el Tribunal Suprem rebutja que la nul·litat de l’acord es fonamenti en la infracció d’un pacte parasocial. La Sala recorda que els pactes de socis no són oposables a la societat en els termes de l’article 29 de la LSC, però precisa que l’Audiència no va declarar la nul·litat per aquesta raó. El pacte parasocial únicament es va utilitzar com a element de context per acreditar quines eren les posicions societàries inicialment acordades i per evidenciar els avantatges obtinguts per la majoria i els perjudicis patits per la minoria com a conseqüència de l’acord impugnat.

Per tot això, el Tribunal Suprem desestima íntegrament el recurs de cassació i confirma la nul·litat de l’acord d’exercici de l’acció social de responsabilitat.

En definitiva, la sentència és especialment rellevant perquè reforça la doctrina sobre l’abús de majoria prevista a l’article 204.1 de la LSC i posa de manifest que fins i tot acords formalment legítims, com l’exercici de l’acció social de responsabilitat, poden ser anul·lats quan s’utilitzen instrumentalment per alterar l’equilibri societari, obtenir avantatges particulars per a la majoria o perjudicar injustificadament els socis minoritaris. Així mateix, la resolució aclareix que els pactes parasocials poden servir com a element de valoració per apreciar l’existència d’abús, sense que això impliqui reconèixer-los eficàcia directa davant la societat.

3. Retard en el lliurament d’habitatges: indemnització per la pèrdua del valor d’ús.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència número 1410/2026, de 10 de setembre, analitza si el retard en el lliurament d’un habitatge permet presumir l’existència d’un dany indemnitzable derivat de la pèrdua del seu valor d’ús o si, per contra, correspon al comprador acreditar de manera concreta la realitat i l’abast del perjudici sofert.

En el cas examinat, els compradors van adquirir habitatges de protecció pública que s’havien de lliurar, com a màxim, l’11 d’agost de 2007, però no van ser escripturats ni lliurats fins als mesos de juliol i agost de 2008. Pel retard, van reclamar una indemnització calculada d’acord amb el lloguer d’habitatges similars durant aquest període. El Jutjat de Primera Instància va desestimar la demanda per manca de prova d’un perjudici concret, però l’Audiència Provincial va estimar el recurs i va condemnar la promotora al pagament de les quantitats reclamades.

A l’hora de resoldre el recurs, el Tribunal Suprem examina els articles 1101 i 1106 del Codi civil i la jurisprudència de la Sala sobre la doctrina del dany ex re ipsa loquitur («la cosa parla per si mateixa»), segons la qual els danys no es presumeixen davant de qualsevol incompliment contractual, sinó únicament quan «l’existència del dany es dedueix necessàriament i fatalment de l’il·lícit o de l’incompliment, o en constitueix una conseqüència forçosa, natural i inevitable; o bé es tracta de danys incontrovertibles, evidents o patents, segons les diferents expressions utilitzades».

En aquest context, el Suprem confirma que la doctrina del dany ex re ipsa és aplicable quan el perjudici patrimonial es desprèn de manera evident del mateix incompliment i, en el cas concret, el retard en el lliurament va privar els compradors de la possibilitat d’utilitzar o gaudir dels habitatges o de destinar-los a l’arrendament i, per tant, els va ocasionar una pèrdua de valor econòmicament avaluable. Per aquest motiu, l’Alt Tribunal considera que la indisponibilitat de l’immoble genera per si sola un dany indemnitzable, sense que sigui necessari que el comprador acrediti haver arrendat un altre habitatge ni haver perdut una renda concreta, ja que el perjudici deriva de la privació temporal de les facultats d’ús i gaudi inherents a la propietat. Sobre aquesta base, el Tribunal Suprem desestima el recurs de cassació, confirma íntegrament la sentència de l’Audiència Provincial i imposa a la recurrent les costes del recurs, amb la pèrdua del dipòsit constituït.

The post Alertes legals · Setembre 2026 appeared first on ARCO Abogados.

Si d’ordinari, aquestes operacions presenten una notable complexitat que comprèn diverses àrees del Dret (mercantil, concursal, laboral, fiscal), les transmissions d’unitats productives de societats contractistes (això és, aquelles empreses que tenen com a activitat quasi – exclusiva l’execució de contractes públics en favor d’Administracions) presenten unes certes particularitats derivades de la legislació en matèria de contractació pública, que han de considerar-se acuradament per a la seva correcta planificació.

Potser la major peculiaritat que presenten les empreses contractistes és que el seu major valor empresarial (la cartera de contractes en curs d’execució), no és susceptible de ser registrada com un actiu, no apareixent comptabilitzada en conseqüència en el seu balanç (excepte comptades excepcions, com determinades concessions i/o autoritzacions administratives que sí que poden comptabilitzar-se com a actius). El valor d’una empresa contractista acostuma a concentrar-se majoritàriament en el marge o benefici industrial de la cartera de contractes adjudicats que encara resten pendents d’execució.

En aquest tipus d’operacions es produeix, doncs, la paradoxa que el principal atractiu per a l’adquirent de la unitat productiva transmesa resideix en la possibilitat de subrogar-se en els contractes públics adjudicats a la societat transmitent i que aquesta està executant. Aquest és, en realitat, l’actiu que s’adquireix, malgrat que no sigui susceptible de registre comptable (ni tan sols com a fons de comerç). Des d’una perspectiva estrictament mercantil i concursal, la primera qüestió que es planteja és la necessitat d’incloure en el perímetre de la unitat productiva transmesa la relació dels contractes públics que la transmitent té en cartera, sense limitar-se a relacionar els actius que figuren en els seus estats comptables, com succeiria en una operació ordinària de transmissió d’unitat productiva.

Des de la perspectiva del dret de la contractació pública, és d’una importància cabdal que les administracions per a les quals la societat transmitent està executant els contractes a cedir acceptin aquesta subrogació, ja que, en cas contrari, l’adquirent corre el risc d’acabar adquirint una estructura empresarial sense contingut real.

Per això, per a la correcta execució d’aquest tipus d’operacions, resulta essencial incorporar al caràcter pluridisciplinari de l’equip encarregat de dur-les a terme la perspectiva pròpia del dret administratiu. Qüestions com la verificació que l’adquirent disposa de la capacitat i la solvència exigides pels plecs dels contractes objecte de cessió per a la seva execució, o la correcta comunicació de l’operació a les administracions contractants amb la finalitat de recaptar la seva conformitat a la subrogació contractual, revesteixen una importància determinant per a l’èxit de l’operació.

ARCO Abogados, ha intervingut en el disseny i l’execució d’aquest tipus d’operacions, comptant amb un equip de professionals pluridisciplinari que permet abordar-les des de totes les perspectives jurídiques rellevants per garantir-ne el bon resultat.

The post ESPECIFICITATS DE LES TRANSMISSIONS D’UNITATS PRODUCTIVES DE SOCIETATS CONTRACTISTES EN MARCS DE REESTRUCTURACIONS CONCURSAL appeared first on ARCO Abogados.

La Sentència del Tribunal Suprem de 16 de març de 2026 (núm. 404/2026) aborda la validesa dels acords de cessament i nomenament d’administrador adoptats en junta general encara que cap d’aquestes qüestions figurés a l’ordre del dia de la convocatòria. L’Alt Tribunal conclou que ambdós acords són vàlids, atès que el nomenament del nou administrador constitueix un acord necessàriament connex al cessament de l’anterior.

El cas analitzat té el seu origen en una junta general en la qual es va acordar el cessament i el nomenament d’un administrador, malgrat que aquestes qüestions no havien estat incloses en la convocatòria. El soci demandant va exercir una acció d’impugnació d’acords socials al·legant diversos defectes relatius a la convocatòria de la junta, a la representació d’alguns socis, al quòrum de constitució i a les majories exigides per a l’adopció dels acords, així com la infracció dels articles 197 bis i 223 del Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de societats de capital (“LSC”), per no haver-se anunciat ni votat separadament els acords de cessament i nomenament.

Tant el Jutjat Mercantil com l’Audiència Provincial van desestimar la demanda. En essència, van considerar que les irregularitats denunciades tenien un caràcter merament procedimental i mancaven de rellevància suficient per justificar la nul·litat dels acords.

Davant aquesta resolució, el demandant va interposar recurs extraordinari per infracció processal i recurs de cassació. En relació amb el primer, el Tribunal Suprem recorda que les qüestions plantejades es refereixen a la legalitat dels acords adoptats i que, per tant, no poden ser objecte de revisió mitjançant aquest recurs. A més, exposa que el contingut de l’acord consisteix en decisions que resten dins l’àmbit de discrecionalitat de la junta de socis.

Pel que fa al recurs de cassació, la qüestió central consistia a determinar si la junta general podia acordar el cessament i el nomenament d’un administrador sense que aquests assumptes haguessin estat inclosos a l’ordre del dia. El Tribunal Suprem recorda que l’article 223.1 de la LSC estableix expressament que els administradors poden ser separats del seu càrrec en qualsevol moment per la junta general, encara que la separació no consti a l’ordre del dia. Això constitueix una excepció a la regla general de l’article 174 de la LSC, d’acord amb la qual la junta ha d’expressar els assumptes que seran objecte de deliberació i acord. En conseqüència, l’acord resulta plenament vàlid, encara que aquesta qüestió no aparegués a l’ordre del dia.

El Tribunal Suprem resol, en relació amb el cessament de l’administrador, que la possibilitat que la junta general revoqui ad nutum del seu càrrec un o diversos administradors, encara que no aparegui a l’ordre del dia, constitueix una excepció a l’article 174 de la LSC, per la qual cosa considera que aquest acord és vàlid, encara que l’assumpte no figurés a l’ordre del dia.

Tanmateix, la importància de la Sentència també rau en el tractament del nomenament del nou administrador. Encara que l’article 223.1 de la LSC es refereix a la separació dels administradors i no al seu nomenament, el Tribunal considera que aquesta excepció s’estén necessàriament al nomenament del nou administrador, atès que es tracta d’un acord connex al cessament. Això respon a la necessitat d’evitar que la societat quedi temporalment acèfala (sense administrador). En definitiva, el nomenament del nou administrador es configura com un acord connex i necessari respecte del cessament de l’administrador únic, i pot adoptar-se vàlidament en la mateixa junta encara que tampoc no aparegui a l’ordre del dia. No obstant això, es precisa que aquesta doctrina no permet alterar el sistema o el tipus d’òrgan d’administració, supòsit en què sí que seria exigible la seva inclusió a l’ordre del dia.

En conclusió, la Sentència afirma que l’acord de cessament d’administradors pot adoptar-se de manera vàlida encara que no figuri a l’ordre del dia, i estén aquesta mateixa solució al nomenament simultani del seu substitut quan tots dos acords estiguin vinculats i siguin necessaris per garantir la continuïtat de l’òrgan d’administració de la societat, reforçant així la interpretació de l’article 223 de la LSC.

2. Nova doctrina del Tribunal Suprem sobre la col·lació en l’herència d’ajudes familiars destinades a la compra d’habitatge.

La recent Sentència núm. 831/2026, de 2 de juny, de la Sala Primera del Tribunal Suprem, analitza una qüestió d’especial rellevància pràctica en l’àmbit del dret de successions: el tractament jurídic que s’ha de donar, a efectes de col·lació hereditària, als diners lliurats per uns pares a un dels seus fills per a l’adquisició d’un habitatge escripturat directament al seu nom.

El conflicte resolt per l’Alt Tribunal té l’origen en una complexa controvèrsia hereditària entre diversos germans, en la qual es discutia, entre altres qüestions, si determinats habitatges i places d’aparcament adquirits per dos d’ells havien de ser portats a col·lació en les herències dels seus progenitors. La particularitat del cas radicava en el fet que els immobles mai no havien format part formalment del patrimoni dels causants, si bé es sostenia que el preu d’adquisició havia estat satisfet amb fons procedents d’aquests.

La controvèrsia se centrava, per tant, a determinar quin era el veritable objecte de la liberalitat: si els mateixos immobles adquirits pels fills o, per contra, els diners emprats per a la seva adquisició. Aquesta distinció és essencial, ja que d’ella depèn tant el valor que s’ha d’incorporar comptablement a la massa hereditària com el moment en què s’ha d’actualitzar.

Doncs bé, el Tribunal Suprem confirma que, quan els pares lliuren diners perquè un fill adquireixi un immoble que s’escriptura directament al seu nom, allò que es dona no és l’immoble, sinó els diners destinats a la seva adquisició. La Sala argumenta que no es pot qualificar com a donació immobiliària una liberalitat que recau sobre béns que mai no van integrar el patrimoni dels donants. En paraules de la doctrina jurisprudencial que la sentència reitera, no es pot transmetre allò que no es posseeix.

En conseqüència, la Sala descarta que s’hagi de col·lacionar el valor actual dels habitatges i de les places d’aparcament. Allò que s’ha de portar a col·lació és l’import dels diners lliurats per a la compra, identificat amb el preu satisfet en el moment de l’adquisició, degudament actualitzat d’acord amb les regles de l’article 1045 del Codi civil. Aquesta conclusió s’alinea amb la doctrina ja establerta pel Tribunal Suprem en resolucions anteriors, entre les quals destaca la Sentència 355/2011, de 19 de maig, segons la qual, quan els pares lliuren diners perquè un fill adquireixi un bé, realitzen una donació de diners i no una donació del bé adquirit.

La sentència adquireix una especial importància perquè delimita amb claredat els efectes econòmics de la col·lació. La revalorització experimentada per l’immoble amb el pas del temps no s’ha d’integrar en la massa hereditària, ja que aquest ha pertangut des de l’inici al patrimoni del fill comprador. Per tant, els cohereus no participen de la plusvàlua generada per l’immoble, sense perjudici que sí que s’hagi de computar el valor actualitzat dels diners rebuts a títol gratuït.

Així mateix, el Tribunal Suprem precisa el moment en què s’ha de realitzar aquesta actualització. En tractar-se d’una col·lació omesa en particions anteriors i la incorporació de la qual s’articula mitjançant una partició addicional, la valoració actualitzada dels diners donats s’ha de fer en el moment en què es practiqui aquesta addició particional, i no en la data de les particions prèvies. Aquesta solució, segons la Sala, és la que respecta millor els criteris d’equitat i proporcionalitat entre cohereus.

Des d’una perspectiva pràctica, la resolució resulta especialment rellevant en tots aquells supòsits, molt freqüents en la pràctica successòria, en què els progenitors ajuden econòmicament algun dels seus fills a adquirir un habitatge, ja sigui abonant directament una part del preu, facilitant fons per a la compra o assumint pagaments vinculats a l’operació. La manca de documentació clara sobre la naturalesa d’aquestes aportacions pot generar, anys després, importants conflictes hereditaris entre germans.

La sentència també posa de manifest la conveniència de documentar adequadament aquest tipus d’operacions familiars, precisant si el lliurament de fons es realitza com a préstec, donació col·lacionable, donació dispensada de col·lació o avançament d’herència. Una adequada planificació successòria permet evitar controvèrsies posteriors sobre l’abast de la liberalitat, el valor que s’ha de computar i la seva incidència en les legítimes.

En definitiva, el Tribunal Suprem consolida un criteri de gran rellevància en matèria de col·lació hereditària: quan els pares financen l’adquisició d’un habitatge que s’escriptura directament a nom d’un fill, allò que és col·lacionable no és l’immoble ni el seu valor actual, sinó els diners lliurats per a la seva adquisició, actualitzats al moment en què correspongui practicar la partició o, si escau, la partició addicional corresponent. Aquesta doctrina reforça la seguretat jurídica en l’àmbit successori i ofereix una pauta clara per resoldre conflictes derivats d’ajudes econòmiques familiars destinades a l’adquisició d’habitatge.

3. Clàusula penal abusiva en contracte de compravenda d’habitatge amb un particular.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència núm. 791/2026, de 25 de maig, s’ha pronunciat sobre el caràcter abusiu d’una clàusula penal inclosa en un contracte de compravenda d’un habitatge subscrit entre un comprador, que tenia la condició de consumidor, i una societat venedora. La clàusula controvertida facultava la venedora a resoldre el contracte per determinats incompliments del comprador, entre els quals la falta de pagament de quantitats ajornades o la incompareixença per atorgar escriptura pública, i a retenir el 50% de les quantitats lliurades fins aquell moment com a penalització.

La Sala, en resoldre el recurs, aplica els articles 82.1 i 87.6 del TRLGDCU, reiterant la seva doctrina sobre el control d’abusivitat de les clàusules penals predisposades en contractes amb consumidors, recordant que no n’hi ha prou amb apreciar, en abstracte, la finalitat indemnitzatòria de la clàusula ni amb analitzar-la conjuntament amb altres estipulacions contractuals. En aquest sentit, per al Tribunal Suprem, el determinant és realitzar un judici concret de proporcionalitat entre la penalització pactada i els danys i perjudicis efectivament soferts per l’empresari predisponent, de manera que, si el consumidor perjudicat al·lega una desproporció entre la indemnització prefixada i el perjudici real, l’empresari ha d’acreditar l’existència i la quantia d’aquest dany. Així, la manca de prova suficient sobre la seva existència constitueix motiu per declarar l’abusivitat de la clàusula.

En el cas enjudiciat, la venedora no va acreditar cap perjudici derivat de l’incompliment del comprador, atès que havia transmès l’habitatge a un tercer poc temps després. Per al Tribunal Suprem, l’Audiència Provincial es va apartar del cànon correcte d’enjudiciament en validar la clàusula per la seva inserció sistemàtica dins del contracte, sense constatar prèviament l’existència d’un perjudici patrimonial real ni comparar-ne l’import amb la quantitat retinguda. En la seva decisió, el Suprem confirma la sentència de primera instància, declara nul·la per abusiva la clàusula contractual que imposava la penalització i condemna la societat venedora a retornar al comprador la quantitat retinguda, amb els interessos corresponents.

The post Alertes Legals · Juliol 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La Resolució del Tribunal Econòmic Administratiu Central (TEAC) número 8105/2025, de 25 de març de 2026, analitza si un acte impugnat que conté diverses liquidacions o sancions, una per exercici, i respecte del qual es conclou l’anul·lació de la regularització que afecta un únic exercici, i per tant una sola liquidació o sanció, comporta o no l’anul·lació de les restants liquidacions o sancions no afectades per aquest vici d’anul·labilitat.

Prèviament, aquest òrgan economicoadministratiu ja s’havia pronunciat en el sentit que l’anul·lació decretada d’una liquidació corresponent a un període impositiu, quan aquesta forma part d’un únic acord de liquidació comprensiu de diversos períodes, només afecta la liquidació anul·lada. D’aquesta manera, l’execució de la resolució economicoadministrativa no comportaria l’anul·lació de la totalitat de l’acord de liquidació, sinó únicament de la liquidació respecte de la qual així ho ordena el Tribunal, mantenint-se vigents les restants.

El TEAC conclou en aquest assumpte que, d’acord amb el principi de conservació dels actes administratius, quan un únic acord de liquidació o sancionador englobi liquidacions o sancions corresponents a diferents períodes impositius, de manera que el pronunciament parcialment estimatori d’una resolució o sentència relativa a aquest acord afecti exclusivament alguns dels períodes, cal entendre que aquesta estimació parcial implica una estimació total respecte dels períodes afectats i una desestimació total respecte dels restants. En conseqüència, en l’acord d’execució que es dicti s’anul·laran exclusivament els actes relatius als períodes afectats per l’estimació i es conservaran els restants, procedint respecte d’aquests últims el meritament dels interessos suspensius.

2. Tributació indirecta de la segregació d’immobles.

La Consulta Vinculant V1784-25, de 8 d’octubre, emesa per la Direcció General de Tributs, aborda la tributació derivada de la divisió registral d’un traster annex a una plaça d’aparcament. La qüestió exigeix delimitar correctament la naturalesa juridicotributària de l’operació, atès que no es produeix una transmissió de la propietat, sinó una modificació de la configuració registral de l’immoble que pot tenir incidència en la modalitat d’actes jurídics documentats de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.

El supòsit de fet parteix d’una única finca registral que integra una plaça d’aparcament i un traster com a annex inseparable, respecte de la qual el titular pretén individualitzar ambdós elements. En aquest context, la separació d’un traster respecte d’una plaça d’aparcament pot implicar, en la pràctica, dues actuacions diferenciades amb rellevància fiscal pròpia.

D’una banda, pot existir una eventual declaració d’obra nova quan aquesta resulti necessària per descriure adequadament la realitat física de l’immoble al Registre. Aquest acte consisteix a fer constar formalment l’existència d’una construcció ja executada i, a efectes fiscals, no pren com a referència el valor global de l’immoble, sinó exclusivament el cost efectiu de l’obra declarada. Aquest matís és especialment rellevant, ja que evita una tributació desproporcionada: allò que es grava és l’obra incorporada i no el valor de mercat del conjunt de l’actiu immobiliari.

En el mateix sentit s’ha pronunciat recentment el Tribunal Suprem en la Sentència de 18 de maig de 2026, en la qual estableix que no és procedent aplicar coeficients d’actualització monetària a la base imposable constituïda pel valor real del cost de l’obra nova, amb independència del temps transcorregut entre la construcció i la meritació de l’impost.

D’altra banda, l’operació de divisió o segregació registral constitueix un acte autònom subjecte a la quota gradual d’actes jurídics documentats, ja que es tracta d’un acte inscriptible, valuable i formalitzat en escriptura pública. La diferència entre ambdues figures és tècnica però rellevant: en la divisió desapareix la finca original i es creen diverses finques noves, mentre que en la segregació la finca matriu subsisteix i se’n desprèn una porció que passa a constituir una finca independent, de manera que la determinació de la base imposable varia en funció del tipus d’operació.

Si es tracta d’una divisió, la base imposable ve determinada pel valor conjunt de les noves finques resultants. Si es tracta d’una segregació, cal atendre al valor de la finca segregada que accedeix per primera vegada al Registre com a entitat independent. En ambdós supòsits, la normativa remet al valor de referència cadastral com a mínim fiscal, llevat que el valor declarat o el preu pactat siguin superiors, d’acord amb els criteris generals de valoració previstos a l’article 10 del TRLITPAJD.

Un altre aspecte rellevant és la identificació del subjecte passiu. Atès que no existeix transmissió, no es pot identificar un adquirent en sentit estricte. Per aquest motiu, la llei atribueix la condició d’obligat tributari a qui insta o sol·licita l’escriptura notarial, és a dir, al mateix titular que promou l’operació d’individualització registral.

En definitiva, la individualització registral d’una part d’un immoble, ja sigui mitjançant segregació o divisió, generarà tributació per AJD encara que no existeixi transmissió de propietat, en tant que acte inscriptible en el Registre de la Propietat. La càrrega fiscal deriva de l’accés registral d’actes valuables formalitzats en escriptura pública: d’una banda, la possible declaració d’obra nova, la base imposable de la qual es limita al cost real d’execució de l’obra declarada; i, d’altra banda, la divisió o segregació registral, la base de la qual dependrà de si desapareix la finca originària o si únicament accedeix al Registre una nova finca segregada.

3. Sobre la inadmissió a tràmit de la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada en relació amb les pèrdues per transmissió de participacions en l’Impost sobre Societats i la seva deduïbilitat.

El Ple del Tribunal Constitucional (TC), mitjançant la Interlocutòria 30/2026, de 26 de maig de 2026, ha acordat la inadmissió a tràmit de la qüestió d’inconstitucionalitat número 6933/2025 plantejada per l’Audiència Nacional (AN) mitjançant Interlocutòria de 14 de juliol de 2025, en relació amb l’article 3.segon.set del Reial decret llei 3/2016, de 2 de desembre, que va modificar l’article 21.6 de la Llei 27/2014 de l’Impost sobre Societats (LIS), establint la no integració en la base imposable de l’impost de les rendes negatives derivades de la transmissió de participacions en entitats.

Tal com s’ha avançat, el Ple del TC ha inadmès a tràmit aquesta qüestió d’inconstitucionalitat, si bé ha fonamentat aquesta inadmissió exclusivament en motius formals, concretament en la insuficient exteriorització dels judicis d’aplicabilitat i rellevància exigits per l’article 35 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional per part de l’Audiència Nacional.

En aquest cas, el TC considera que la interlocutòria mitjançant la qual l’AN va plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat no justificava adequadament la connexió existent entre les caselles del Model 200 impugnades (caselles 00325 i 02184, corresponents a l’exercici 2019) i el precepte legal la constitucionalitat del qual es qüestionava. Aquesta circumstància és especialment rellevant perquè el procediment contenciós administratiu d’origen tenia per objecte l’Ordre HAC/565/2020, de 12 de juny, per la qual es van aprovar els models 200 i 220 de l’Impost sobre Societats corresponents als períodes impositius iniciats entre l’1 de gener i el 31 de desembre de 2019.

En altres paraules, atès que el procediment a quo tenia per objecte una disposició de caràcter reglamentari i formal, el TC considera que no n’hi ha prou que les caselles del model reprodueixin o reflecteixin el contingut de la normativa legal per tenir acreditada automàticament l’aplicabilitat de la norma qüestionada al litigi.

Per tot això, el TC conclou que la interlocutòria de plantejament de la qüestió d’inconstitucionalitat hauria d’haver justificat expressament la relació entre les caselles impugnades en el procediment a quo i la norma legal qüestionada i que, en no haver-ho fet, no ha quedat suficientment garantit que la qüestió d’inconstitucionalitat s’ajusti a la funció de control concret o incidental de la constitucionalitat de les lleis que li atribueix l’article 163 de la Constitució espanyola, la qual cosa determina la seva inadmissió a tràmit.

Resulta essencial destacar, per tant, que el TC no s’ha pronunciat en cap moment sobre el fons de la qüestió. És a dir, no ha avalat explícitament la constitucionalitat del que estableix l’article 21.6 de la LIS, per la qual cosa continua existint la possibilitat de qüestionar eventualment una potencial vulneració dels límits materials dels decrets llei (article 86.1 de la CE) i del principi de capacitat econòmica (article 31.1 de la CE).

D’aquesta manera, queda oberta la possibilitat que, bé la mateixa Audiència Nacional esmeni els defectes identificats pel TC i torni a plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat respecte del mateix recurs, reformulant els judicis d’aplicabilitat i rellevància d’acord amb les exigències establertes pel Ple del Tribunal Constitucional en la interlocutòria d’inadmissió, o bé que eventualment es plantegi una nova qüestió d’inconstitucionalitat en relació amb altres recursos contenciosos administratius tramitats sobre aquesta mateixa qüestió.

The post Alertes Tributàries · Juliol 2026 appeared first on ARCO Abogados.