La sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 173/2026, de 26 de gener (rec. 7487/2023), aborda el recurs de cassació interposat per l’Ajuntament de Barcelona contra la sentència del jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona, que va estimar parcialment el recurs contenciós administratiu interposat per una entitat de restauració contra l’acord de liquidació relatiu a l’Impost sobre Activitats Econòmiques (d’ara endavant, IAE) de l’exercici 2020, reconeixent el dret de l’entitat a obtenir al devolució proporcional de l’IAE del citat període corresponent als 133 dies de paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19.

En el present suposat, l’entitat dedicada a la restauració (donada d’alta en els epígrafs de l’IAE corresponents a bars i cafès i venda de tabac en màquines), va sol·licitar al març de 2022 la revocació i la corresponent sol·licitud de devolució d’ingressos indeguts de la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020, desestimant-se aquesta sol·licitud mitjançant resolució de l’Ajuntament de Barcelona.

En aquesta resolució, l’Ajuntament defensa que la liquidació de l’IAE corresponent a l’exercici 2020 és ferm i no cap la seva revocació ni, per tant, aplicar la doctrina jurisprudencial del TS sobre la reducció proporcional de l’exigència de l’IAE per la paralització de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19, plasmada per l’Alt Tribunal en la seva sentència de 30 de maig de 2023 (rec. 1602/2022).

Estant en desacord amb aquesta resolució, el contribuent va interposar el corresponent recurs contenciós administratiu, després del que el jutjat contenciós administratiu núm. 17 de Barcelona va dictar sentència estimant parcialment el recurs, basant-se en la doctrina establerta en la Sentència del TS prèviament citada, que permet aplicar a la paralització total de l’activitat durant l’estat d’alarma per la COVID-19 la Regla 14.4 del Real Decret legislatiu 1175/1990, de 28 de setembre, pel qual s’aproven les tarifes i la instrucció de l’Impost sobre Activitats Econòmiques, sobre paralització d’indústries.

En virtut d’aquesta sentència es va reconèixer que procedia reduir la quota de l’IAE del contribuent forma proporcional a la paralització total de l’activitat i que, a més, no calia exigir-li a aquest que acredités el tancament, atès que la paralització derivava d’un acte d’autoritat públic i notori.

Si bé, com s’ha exposat, l’Ajuntament de Barcelona va interposar de cassació davant el TS contra aquesta sentència, l’Alt Tribunal desestima aquest recurs, concloent que procedeix deixar sense efecte una liquidació ferma de l’IAE i la devolució de l’ingressat per la part proporcional al temps en què es va cessar en l’activitat en 2020, ja que era obligació de l’Ajuntament, malgrat la fermesa de la liquidació, explorar qualsevol possibilitat jurídica que conduís a la reducció proporcional de la quota de l’IAE per a aconseguir l’equitat de la càrrega fiscal, en trobar-nos davant una situació excepcional, irresistible i justificada per la prevalença d’altres valors constitucionals més necessitats de protecció.

En el mateix sentit s’ha pronunciat el TS en la seva sentència de 21 de gener de 2026 (rec. 6761/2023), recurs deliberat en la mateixa data que la sentència objecte d’anàlisi.

2. Aplicació del tipus reduït del 15% del IS a entitats de nova creació.

La Direcció General de Tributs (DGT) analitza en la seva consulta vinculant V1627‑25 si una societat recentment constituïda pot aplicar el tipus reduït del 15% de l’impost de societats, previst per a entitats de nova creació, en un cas on diversos socis procedeixen d’una altra empresa que prèviament desenvolupava una activitat similar.

En el cas plantejat, dos germans eren socis d’una entitat que tenia entre les seves activitats el comerç a l’engròs de productes lactis. Aquesta activitat es va donar de baixa, encara que l’entitat va continuar amb altres línies de negoci.

Posteriorment, aquests germans, juntament amb un tercer soci, constitueixen una nova entitat, dedicada precisament a la mateixa activitat donada de baixa. La participació en la nova societat es reparteix en 45%-45%-10%, sense que existeixi transmissió jurídica d’actius o activitat des de la societat prèvia.

La nova entitat obté beneficis en el seu primer exercici, motiu pel qual es planteja si pot aplicar el tipus reduït del 15% del IS.

Al respecte, la consulta analitza l’article 29.1 de la Llei de l’impost de societats (LIS), que estableix que les entitats de nova creació poden tributar al 15% en el primer exercici amb base imposable positiva i el següent, tret que:

• L’activitat hauria estat realitzada prèviament per persones o entitats vinculades i transmesa per qualsevol títol jurídic a la nova entitat.
• L’activitat hauria estat exercida l’any anterior per una persona física que participi en més del 50% del capital o fons propis de l’entitat de nova creació.
• L’entitat formi part d’un grup mercantil conforme a l’article 42 del Codi de Comerç.
• L’entitat tingui naturalesa patrimonial, segons l’article 5.2 de la LIS.

En aquest sentit, la DGT assenyala que, encara que els germans estan vinculats amb la nova societat, no ha existit cap transmissió jurídica de l’activitat des de l’anterior donada de baixa cap a la nova, per tant, no s’incompleix el requisit de l’article 29.1.a LIS.

Al seu torn, les persones físiques que desenvolupen l’activitat (els germans) no ostenten conjuntament participacions superiors al 50% en la nova entitat, sinó que cadascuna posseeix el 45%, per la qual cosa tampoc s’incompleix l’article 29.1.b LIS.

Al seu torn, la DGT estima que no existeix grup en els termes de l’article 42 del Codi de Comerç, ja que cap dels socis controla de manera individual l’entitat i no hi ha relació de domini entre les dues societats.

Per tot això, la DGT entén que felicitat nova societat té dret a aplicar el tipus reduït del 15% del IS durant el primer exercici en què la seva base imposable resulti positiva i l’exercici següent, fins i tot si aquest llancés base imposable negativa. Tot això sempre que l’entitat no sigui patrimonial, ja que en aquest cas quedaria exclosa del benefici fiscal.

3. El règim d’ajornament en autoliquidacions de l’Impost sobre Successions i Donacions.

La Sentència del Tribunal Suprem núm. 1297/2025, de 15 d’octubre (STS 4365/2025), resol una qüestió d’interès cassacional relativa a la compatibilitat entre l’article 38.1 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD) i l’article 90.2 del Reglament de l’Impost (RISD) respecte del termini per a sol·licitar l’ajornament del pagament quan la gestió del tribut es realitza mitjançant autoliquidació obligatòria.

En el cas en qüestió, els recurrents van presentar les seves autoliquidacions del ISD i, simultàniament, van sol·licitar l’ajornament especial de l’article 38 LISD.

La Junta d’Andalusia va declarar extemporànies les sol·licituds, invocant el termini reglamentari de cinc mesos de l’article 90.2 RISD per a demanar l’ajornament en autoliquidacions. Després de la desestimació en via economicoadministrativa i contenciosa, es va plantejar cassació.

Al respecte, el TS estudia al marc normatiu històric i sistemàtic del ISD, destacant:

• L’art. 31 LISD (després de reforma 2003) va introduir el règim d’autoliquidació, avui obligatori en 14 CCAA, inclosa Andalusia.
• L’art. 36.1 LISD estableix que les autoliquidacions es regeixen per «les seves normes específiques», excloent l’aplicació automàtica del règim general del Reglament General de Recaptació (RGR).
• Els arts. 37 i 38 LISD van ser redactats en 1987, quan només existia el sistema de declaració.

Aquesta anàlisi porta al TS a concloure que l’article 38 LISD només regula l’ajornament de liquidacions administratives, no d’autoliquidacions, per la qual cosa estableix que per a autoliquidacions regeix per l’art. 37 LISD (norma general, que remet al RGR), i l’art. 46.1.a) RGR assenyala que la sol·licitud ha de presentar-se “dins del termini fixat per a l’ingrés […] o en la normativa específica”.

Per tot això, el Tribunal considera que exigir presentar la sol·licitud d’ajornament dins dels primers cinc mesos del termini de presentació de l’autoliquidació implica reduir per via reglamentària el termini de presentació de la pròpia autoliquidació (sis mesos), la qual cosa vulnera l’art. 62 LGT, relatiu als terminis de pagament legalment fixats, així com el principi de jerarquia normativa.

Per tant, l’art. 90.2 RISD no pot limitar el dret a sol·licitar ajornament dins del període voluntari complet i, per tant, anul·la la sentència recorreguda, ordenant l’admissió a tràmit de les sol·licituds d’ajornament dels recurrents, en considerar que van ser presentades en termini.

The post Alertes Tributàries · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 5229/2025, de 24 de novembre (rec. 5958/2023), analitza quins efectes jurídics té el fet que l’òrgan administratiu competent per imposar una sanció desatengui la sol·licitud d’una determinada prova formulada en temps i forma per l’interessat en el procediment sancionador, sense justificar ni motivar el rebuig o la denegació de la seva pràctica.

En el supòsit de fet analitzat, l’Administració Tributària (AT), després de la comprovació efectuada a un contribuent, li va notificar l’inici d’un procediment sancionador, considerant que havia incorregut en una infracció tributària per haver emès factures falses i cobrat per serveis no realitzats.

Tot i que el contribuent va sol·licitar que es practiquessin diverses proves amb la finalitat de demostrar que sí que s’havien dut a terme els treballs facturats, l’AT va ignorar aquesta sol·licitud i va notificar l’acord sancionador corresponent, sense pronunciar-se sobre la pertinència de les proves sol·licitades ni motivar-ne la denegació.

A la vista d’això, el contribuent va plantejar que aquesta desatenció vulneraria tant el dret a la presumpció d’innocència com el dret a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la seva defensa.

En la sentència de la instància prèvia impugnada pel contribuent, l’Audiència Nacional no es pronuncia sobre la suposada infracció del principi de presumpció d’innocència, ni examina la influència que podria haver tingut el rebuig de la prova de descàrrec en el desenllaç del procediment sancionador.

Per la seva banda, el TS estima el recurs de cassació interposat pel contribuent i determina que no és constitucionalment lícit el rebuig immotivat de mitjans de prova de descàrrec sol·licitats per l’expedientat en la seva defensa en el si d’un expedient sancionador, recaient sobre l’AT el deure de motivar per què rebutja o ignora les proves sol·licitades pel contribuent. Aquest rebuig no pot ser discrecional en cap cas, sinó que ha d’obeir a causes estrictament interpretades.

A més, determina que la negativa de l’òrgan sancionador a practicar la prova de descàrrec sol·licitada, sense justificar-ne el rebuig, comporta que l’acte sancionador incorri en una arbitrarietat constitucionalment prohibida, excloent la possibilitat que el contribuent contradigui la posició administrativa mitjançant prova objectiva en contra.

Per tot això, el TS conclou que s’ha vulnerat el dret fonamental a utilitzar els mitjans de prova pertinents per a la defensa i, per tant, el dret a la presumpció d’innocència. En conseqüència, la sanció és nul·la de ple dret, sense que sigui possible la seva esmena o convalidació en procediments o processos posteriors.

2. Acceptació tàcita de l’herència i efectes tributaris en l’ISD.

La Resolució del Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), Sala Quarta, de 30 d’octubre de 2025 (procediments 00-03069-2024-00 i acumulats), consolida criteris sobre l’acceptació tàcita de l’herència i les seves conseqüències fiscals en l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD).

El nucli del debat resideix a determinar si determinats actes de disposició sobre fons dipositats en comptes de titularitat indistinta amb el causant constitueixen acceptació tàcita, amb la consegüent meritació del ISD, i, si és el cas, si una renúncia posterior pot neutralitzar tals efectes. La resolució aborda, a més, l’addició de béns al cabal hereditari ex art. 11 LISD davant la insuficiència probatòria de l’obligat tributari.

En l’assumpte en qüestió, el causant va instituir hereu únic al seu germà. Després de la defunció, aquest va realitzar transferències al seu favor de 170.000 € i 33.000 € des de comptes conjunts que contenien fons procedents de la venda de valors privatius del causant. Posteriorment, ja iniciada la inspecció, va atorgar renúncia pura i simple davant notari. La Inspecció va liquidar el ISD per acceptació tàcita i va incloure béns per presumpció de l’art. 11 LISD (extinció de condomini), davant la falta de prova suficient sobre el seu origen extrahereditari.

Sobre aquest tema, el TEAC assenyala que la retirada de fons privatius del causant des de comptes conjunts l’endemà de la defunció constitueix acceptació tàcita, segons disposa l’article 999.3 del Codi civil, ja que són actes que excedeixen la mera administració i desplacen propietat al patrimoni de l’hereu, la qual cosa només pot fer-se en aquesta condició.

També assenyala la resolució que la renúncia notarial no és oposable, puix que l’acceptació tàcita és irrevocable i produeix efectes civils i tributaris immediats, així com que, davant la presumpció de l’art. 11 LISD, correspon al contribuent acreditar l’origen no hereditari. La documentació aportada en el cas analitzat, com ara pagaments antics i despeses, no desvirtua la presumpció, segons el seu criteri, per la qual cosa l’addició resulta procedent.

Per tant, en la referida resolució el TEAC es reafirmen els següents principis: a) l’acceptació tàcita es consuma mitjançant actes dispositius que només pot realitzar un hereu; b) la renúncia posterior no revoca efectes civils ni tributaris ja produïts; i, c) l’addició de béns exigeix prova fefaent per a desvirtuar la presumpció legal.

3. L’arrendament d’immobles com a activitat econòmica en l’Impost de societats quan la gestió se subcontracta.

La delimitació entre activitat econòmica i mera tinença patrimonial en l’àmbit de l’Impost de societats (IS) continua sent una qüestió d’especial rellevància pràctica, en particular en estructures immobiliàries d’una certa dimensió. La Consulta Vinculant V1769-25, de 30 de setembre de 2025, de la Direcció General de Tributs (DGT) aborda novament aquesta problemàtica en analitzar si existeix activitat econòmica quan la gestió integral de l’arrendament immobiliari s’externalitza a un tercer professional, sense comptar l’entitat propietària amb empleats propis dedicats a aquesta gestió

La consultant és una societat mercantil espanyola l’objecte social de la qual inclou l’adquisició, tinença, arrendament i explotació d’immobles. El seu soci únic és una altra societat espanyola, formant totes dues parts del mateix grup mercantil a l’efecte de l’article 42 del Codi de Comerç.

L’entitat és —o serà— propietària d’un important parc immobiliari, compost per diversos edificis residencials (amb habitatges, garatges i trasters) i alguns locals comercials, situats en diferents localitats i províncies. El volum, complexitat i dimensió dels actius fan necessària una gestió professional especialitzada.

Per a això, la consultant subscriu un contracte d’administració i gestió immobiliària amb una societat tercera, aliena al grup mercantil, que aporta els mitjans humans i materials necessaris.

La consultant sol·licita confirmació a la DGT que l’arrendament dels immobles constitueix una activitat econòmica a l’efecte de l’article 5.1 de la Llei 27/2014, de l’Impost de societats (LIS), malgrat no comptar amb personal propi contractat a jornada completa per a aquesta activitat.

Sobre aquest tema, l’article 5.1 de la LIS defineix l’activitat econòmica com l’ordenació per compte propi de mitjans de producció i/o recursos humans amb la finalitat d’intervenir en la producció o distribució de béns o serveis. En el cas específic de l’arrendament d’immobles, la norma estableix com a regla general la necessitat de comptar amb almenys una persona ocupada amb contracte laboral i jornada completa.

No obstant això, la DGT destaca dos elements essencials:

Autonomia del concepte d’activitat econòmica en el IS, respecte d’altres impostos, en atenció a la naturalesa pròpia de les persones jurídiques i a la finalitat del tribut.

L’existència de realitats empresarials complexes en les quals la gestió s’articula mitjançant la subcontractació a entitats especialitzades, sense que això buidi de contingut l’activitat desenvolupada per la propietària dels immobles.

Així mateix, la DGT posa l’accent en la regla de grup: quan les entitats formen part d’un mateix grup mercantil, l’apreciació de l’activitat econòmica ha de realitzar-se considerant el conjunt del grup.

La consulta es recolza expressament en una línia doctrinal consolidada (entre altres, V3530-15, V1606-17, V1794-17 i V0346-25), que admet el compliment del requisit de l’article 5.1 LIS encara que els mitjans humans i materials no siguin propis, sinó externalitzats a tercers, fins i tot aliens al grup

La DGT valora de manera conjunta la rellevància quantitativa i qualitativa del patrimoni immobiliari, la intensitat i complexitat de la gestió necessària, l’existència d’un contracte integral de gestió, que cobreix totes les funcions essencials del negoci d’arrendament, i l’efectiva intervenció en el mercat mitjançant una organització empresarial real, encara que externalitzada.

Des d’aquesta perspectiva, l’esmentada consulta vinculant entén que l’exigència de comptar amb una persona ocupada a jornada completa no pot interpretar-se de manera rígida i merament formalista, quan aquesta funció és assumida de manera efectiva per un tercer especialitzat que actua per compte de l’entitat propietària.
Per això, la DGT conclou que, en el supòsit plantejat, l’entitat consultant desenvolupa una activitat econòmica d’arrendament d’immobles a l’efecte de l’article 5.1 de la LIS, encara que no disposi d’empleats propis, en estar els mitjans humans i materials necessaris vàlidament subcontractats a una societat tercera aliena al grup.

The post Alertes Tributàries · Gener 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), en la seva resolució de 15 d’octubre de 2025, núm. 00/04521/2022, tracta sobre la validesa d’un requeriment de l’Administració Tributària per obtenir informes de due diligence en el marc d’una operació de compravenda de participacions socials.

L’Agència Tributària (AEAT), a través de la Dependència de Control Tributari i Duaner, va requerir a una gran empresa el lliurament dels informes de due diligence elaborats durant una operació mercantil. La companyia s’hi va oposar al·legant (i) manca de motivació sobre la transcendència tributària del requeriment, (ii) caràcter reservat i confidencial de la informació, emparada per pactes contractuals, (iii) vulneració del dret a la defensa i a no auto incriminar-se, (iv) així com aplicació de l’article 93.5 de la Llei General Tributària, que exclou de l’obligació d’informar dades privades no patrimonials i documentació vinculada a assessorament i defensa.

Per la seva banda, el TEAC confirma la validesa del requeriment, fonamentant la seva decisió en tres aspectes essencials:

Competència i motivació

El requeriment va ser emès per un òrgan competent i compleix amb els principis de motivació exigits per la Llei General Tributària (LGT).

Transcendència tributària de la due diligence

El Tribunal considera que els informes de due diligence tenen transcendència tributària, ja que inclouen informació sobre la situació financera i patrimonial, el balanç, marges de beneficis i passius ocults, així com dades fiscals i projeccions de vendes.

Aquests elements són determinants per verificar el compliment de l’article 31 de la Constitució Espanyola, que imposa l’obligació de contribuir al sosteniment de les despeses públiques.

Caràcter reservat de les dades

El TEAC aclareix que la informació sol·licitada no s’emmarca en la categoria de dades “privades no patrimonials” de l’article 93.5 LGT, per la qual cosa no existeix impediment legal per al seu lliurament.

Cal dir que aquesta resolució del TEAC fixa un criteri rellevant, encara que no vinculant (art. 239 LGT), que reforça la potestat de l’Administració per requerir informació en operacions societàries complexes.

2. La deduïbilitat fiscal en l’IS de les despeses d’exercicis prescrits amb més de 4 anys d’antiguitat.

La Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 1244/2025, de 7 d’octubre (rec. 8368/2023), resol una qüestió relativa a la possibilitat de deduir fiscalment en l’IS despeses d’exercicis prescrits amb més de 4 anys d’antiguitat.

En el supòsit analitzat, l’entitat va comptabilitzar en l’exercici 2012 una despesa en el compte de “despeses exercicis anteriors”, que va al·legar que corresponia a una compensació o indemnització satisfeta als arrendadors d’una nau que tenia llogada des de 2001 amb opció de compra i que efectivament ocupava, però que, al seu parer, no estava obligada a realitzar aquest pagament amb caràcter previ.

Per la seva banda, l’AEAT va concloure que aquest import havia de ser considerat com a rendes per l’arrendament degudes, no pagades ni provisionades, meritades entre 2001 i maig de 2010, i va admetre exclusivament la deduïbilitat fiscal de la despesa en els exercicis comprovats (2011 i 2012), però no en els anteriors (2001 a 2007), en considerar que estaven prescrits.

Aquesta regularització va ser impugnada pel contribuent en via econòmic-administrativa i, posteriorment, contenciós-administrativa davant el TSJ de Castella i Lleó, sent confirmada en ambdues instàncies.

En desacord amb la sentència del TSJ de Castella i Lleó, l’entitat va interposar recurs de cassació, sol·licitant que es reconegués la deduïbilitat d’aquesta despesa en l’exercici 2012, invocant el principi de regularització íntegra a l’efecte de corregir el resultat comptable dels exercicis 2004 i 2006 per incrementar la BIN en l’import de despesa per arrendaments, l’enriquiment injust de l’AEAT i el principi de bona administració.

El contribuent va sostenir que, si l’AEAT utilitza la potestat que li confereixen els articles 66.bis i 115 de la LGT per comprovar les Bases Imposables Negatives (BIN) i requalificar les despeses meritades en exercicis anteriors, ho ha de fer “íntegrament”, reconeixent, al seu torn, la despesa en els exercicis en què aquesta es va meritar, augmentant la base imposable negativa corresponent, fins i tot si aquest exercici estava prescrit.

L’Advocacia de l’Estat, per la seva banda, va argumentar que la deduïbilitat de despeses comptabilitzades amb caràcter posterior únicament procedirà si no resulta d’això una tributació inferior, en virtut del que estableix el TS en la seva sentència núm. 518/2024, de 22 de març (rec. 7261/2022).

Davant d’això, en l’Auto d’admissió el TS va fixar que el recurs de cassació plantejat tenia interès casacional a l’efecte de determinar si el principi d’inscripció comptable (article 19 del TRLIS, actual article 11 de la LIS) impedia la comprovació de les BIN generades en aquells exercicis previs per als quals la potestat de comprovació continua vigent, amb la finalitat d’incrementar-les en l’import de la despesa corresponent a aquests períodes.

En la sentència analitzada, el TS conclou que la imputació temporal de les despeses ha de respectar els límits legals de la prescripció i que, per tant, ni el principi de regularització íntegra ni el de bona administració permeten modificar el deute tributari d’exercicis en què la potestat de l’AEAT per liquidar ja ha prescrit.

Si bé el TS reconeix que l’AEAT té potestat per investigar BIN amb fins a deu anys d’antiguitat, aquesta facultat no permet alterar el deute tributari en períodes ja tancats per prescripció.

D’aquesta manera, l’Alt Tribunal prioritza el principi d’inscripció comptable i la prescripció, determinant que els exercicis prescrits són “inamovibles” i no poden ser recalculats per imputar-los despeses que no es van registrar en el seu moment.

En conseqüència, el TS desestima el recurs de cassació plantejat pel contribuent i confirma la sentència del TSJ de Castella i Lleó.

3. Tributació d’una donació dinerària a un no resident.

La consulta vinculant V1515-25, de 19 d’agost de 2025, de la Direcció General de Tributs (DGT) resol sobre la fiscalitat d’una donació de diners dipositats en una entitat bancària d’Espanya d’una mare, resident a Madrid, a favor del seu fill, resident a Austràlia.

La primera qüestió que aborda aquesta consulta és la relativa a la subjecció a tributació a Espanya d’aquesta operació de donació, concloent en sentit afirmatiu, per obligació real, sempre que els diners donats es trobin situats a Espanya en el moment de realització del negoci jurídic, conforme estableix l’article 7 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD).

Pel que fa a la normativa aplicable, i després de l’anàlisi dels articles 28 i 32 de la Llei de finançament de les Comunitats Autònomes, així com la disposició addicional segona de la LISD, aquesta consulta de la DGT assenyala que el donatari tindrà dret a la normativa pròpia de la Comunitat Autònoma on hagin estat situats els diners un major nombre de dies del període dels cinc anys anteriors comptats de data a data, en aquest supòsit, la de Madrid, sent aplicables, si escau, les reduccions, escales, deduccions i bonificacions que la normativa autonòmica tingui establertes.

Finalment, i donada la condició de no resident de l’obligat tributari, i no existint punt de connexió amb altres comunitats autònomes, serà l’Oficina Nacional de Gestió Tributària, Departament de Successions de no Residents, de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, l’organisme competent per a l’exacció del tribut.

The post Alertes Tributàries · Novembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.