El Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC), en la seva resolució de 15 d’octubre de 2025, núm. 00/04521/2022, tracta sobre la validesa d’un requeriment de l’Administració Tributària per obtenir informes de due diligence en el marc d’una operació de compravenda de participacions socials.

L’Agència Tributària (AEAT), a través de la Dependència de Control Tributari i Duaner, va requerir a una gran empresa el lliurament dels informes de due diligence elaborats durant una operació mercantil. La companyia s’hi va oposar al·legant (i) manca de motivació sobre la transcendència tributària del requeriment, (ii) caràcter reservat i confidencial de la informació, emparada per pactes contractuals, (iii) vulneració del dret a la defensa i a no auto incriminar-se, (iv) així com aplicació de l’article 93.5 de la Llei General Tributària, que exclou de l’obligació d’informar dades privades no patrimonials i documentació vinculada a assessorament i defensa.

Per la seva banda, el TEAC confirma la validesa del requeriment, fonamentant la seva decisió en tres aspectes essencials:

Competència i motivació

El requeriment va ser emès per un òrgan competent i compleix amb els principis de motivació exigits per la Llei General Tributària (LGT).

Transcendència tributària de la due diligence

El Tribunal considera que els informes de due diligence tenen transcendència tributària, ja que inclouen informació sobre la situació financera i patrimonial, el balanç, marges de beneficis i passius ocults, així com dades fiscals i projeccions de vendes.

Aquests elements són determinants per verificar el compliment de l’article 31 de la Constitució Espanyola, que imposa l’obligació de contribuir al sosteniment de les despeses públiques.

Caràcter reservat de les dades

El TEAC aclareix que la informació sol·licitada no s’emmarca en la categoria de dades “privades no patrimonials” de l’article 93.5 LGT, per la qual cosa no existeix impediment legal per al seu lliurament.

Cal dir que aquesta resolució del TEAC fixa un criteri rellevant, encara que no vinculant (art. 239 LGT), que reforça la potestat de l’Administració per requerir informació en operacions societàries complexes.

2. La deduïbilitat fiscal en l’IS de les despeses d’exercicis prescrits amb més de 4 anys d’antiguitat.

La Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 1244/2025, de 7 d’octubre (rec. 8368/2023), resol una qüestió relativa a la possibilitat de deduir fiscalment en l’IS despeses d’exercicis prescrits amb més de 4 anys d’antiguitat.

En el supòsit analitzat, l’entitat va comptabilitzar en l’exercici 2012 una despesa en el compte de “despeses exercicis anteriors”, que va al·legar que corresponia a una compensació o indemnització satisfeta als arrendadors d’una nau que tenia llogada des de 2001 amb opció de compra i que efectivament ocupava, però que, al seu parer, no estava obligada a realitzar aquest pagament amb caràcter previ.

Per la seva banda, l’AEAT va concloure que aquest import havia de ser considerat com a rendes per l’arrendament degudes, no pagades ni provisionades, meritades entre 2001 i maig de 2010, i va admetre exclusivament la deduïbilitat fiscal de la despesa en els exercicis comprovats (2011 i 2012), però no en els anteriors (2001 a 2007), en considerar que estaven prescrits.

Aquesta regularització va ser impugnada pel contribuent en via econòmic-administrativa i, posteriorment, contenciós-administrativa davant el TSJ de Castella i Lleó, sent confirmada en ambdues instàncies.

En desacord amb la sentència del TSJ de Castella i Lleó, l’entitat va interposar recurs de cassació, sol·licitant que es reconegués la deduïbilitat d’aquesta despesa en l’exercici 2012, invocant el principi de regularització íntegra a l’efecte de corregir el resultat comptable dels exercicis 2004 i 2006 per incrementar la BIN en l’import de despesa per arrendaments, l’enriquiment injust de l’AEAT i el principi de bona administració.

El contribuent va sostenir que, si l’AEAT utilitza la potestat que li confereixen els articles 66.bis i 115 de la LGT per comprovar les Bases Imposables Negatives (BIN) i requalificar les despeses meritades en exercicis anteriors, ho ha de fer “íntegrament”, reconeixent, al seu torn, la despesa en els exercicis en què aquesta es va meritar, augmentant la base imposable negativa corresponent, fins i tot si aquest exercici estava prescrit.

L’Advocacia de l’Estat, per la seva banda, va argumentar que la deduïbilitat de despeses comptabilitzades amb caràcter posterior únicament procedirà si no resulta d’això una tributació inferior, en virtut del que estableix el TS en la seva sentència núm. 518/2024, de 22 de març (rec. 7261/2022).

Davant d’això, en l’Auto d’admissió el TS va fixar que el recurs de cassació plantejat tenia interès casacional a l’efecte de determinar si el principi d’inscripció comptable (article 19 del TRLIS, actual article 11 de la LIS) impedia la comprovació de les BIN generades en aquells exercicis previs per als quals la potestat de comprovació continua vigent, amb la finalitat d’incrementar-les en l’import de la despesa corresponent a aquests períodes.

En la sentència analitzada, el TS conclou que la imputació temporal de les despeses ha de respectar els límits legals de la prescripció i que, per tant, ni el principi de regularització íntegra ni el de bona administració permeten modificar el deute tributari d’exercicis en què la potestat de l’AEAT per liquidar ja ha prescrit.

Si bé el TS reconeix que l’AEAT té potestat per investigar BIN amb fins a deu anys d’antiguitat, aquesta facultat no permet alterar el deute tributari en períodes ja tancats per prescripció.

D’aquesta manera, l’Alt Tribunal prioritza el principi d’inscripció comptable i la prescripció, determinant que els exercicis prescrits són “inamovibles” i no poden ser recalculats per imputar-los despeses que no es van registrar en el seu moment.

En conseqüència, el TS desestima el recurs de cassació plantejat pel contribuent i confirma la sentència del TSJ de Castella i Lleó.

3. Tributació d’una donació dinerària a un no resident.

La consulta vinculant V1515-25, de 19 d’agost de 2025, de la Direcció General de Tributs (DGT) resol sobre la fiscalitat d’una donació de diners dipositats en una entitat bancària d’Espanya d’una mare, resident a Madrid, a favor del seu fill, resident a Austràlia.

La primera qüestió que aborda aquesta consulta és la relativa a la subjecció a tributació a Espanya d’aquesta operació de donació, concloent en sentit afirmatiu, per obligació real, sempre que els diners donats es trobin situats a Espanya en el moment de realització del negoci jurídic, conforme estableix l’article 7 de la Llei de l’Impost sobre Successions i Donacions (LISD).

Pel que fa a la normativa aplicable, i després de l’anàlisi dels articles 28 i 32 de la Llei de finançament de les Comunitats Autònomes, així com la disposició addicional segona de la LISD, aquesta consulta de la DGT assenyala que el donatari tindrà dret a la normativa pròpia de la Comunitat Autònoma on hagin estat situats els diners un major nombre de dies del període dels cinc anys anteriors comptats de data a data, en aquest supòsit, la de Madrid, sent aplicables, si escau, les reduccions, escales, deduccions i bonificacions que la normativa autonòmica tingui establertes.

Finalment, i donada la condició de no resident de l’obligat tributari, i no existint punt de connexió amb altres comunitats autònomes, serà l’Oficina Nacional de Gestió Tributària, Departament de Successions de no Residents, de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, l’organisme competent per a l’exacció del tribut.

The post Alertes Tributàries · Novembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

En la recent consulta vinculant, de 18 d’agost de 2025, V1508-25, la Direcció General de Tributs (DGT) analitza el tractament fiscal de la cessió de drets de crèdit dels fons de titulització.

La consulta explica de manera succinta què són els fons de titulització, indicant que es tracta de patrimonis separats, mancats de personalitat jurídica i amb un valor patrimonial net nul, integrats per drets de crèdit, presents i futurs —actiu— i pels valors de renda fixa que emetin i pels crèdits concedits per tercers —passiu—, i es caracteritzen per:

• Ser patrimonis separats i independents de les entitats que els promouen i gestionen;
• No tenir personalitat jurídica pròpia;
• Tenir una regulació tributària específica;
• Ser propietat dels partícips;
• Ser gestionats per una entitat gestora contractada a aquest efecte, per la qual activitat rep una retribució, i
• Els seus ingressos provenen dels drets de crèdit cedits, així com dels instruments de millora creditícia.

Després d’aquesta exposició, la consulta analitza si aquests fons poden ser considerats empresaris o professionals a efectes de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA), concloent que, a priori, no tindrien aquesta consideració, ja que els seus ingressos són passius i no impliquen la realització d’una activitat econòmica.

En cas contrari, és a dir, si per l’estructura dels fons de titulització es dugués a terme una activitat empresarial segons la Llei de l’IVA, tindrien la consideració d’empresaris o professionals a efectes d’aquest tribut.

Tot seguit, la DGT assenyala que la transmissió dels drets de crèdit realitzada per qui no ostenti la condició d’empresari o professional a l’IVA constitueix una operació subjecta a l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats (ITPAJD), en la modalitat de Transmissions Patrimonials Oneroses (TPO), d’acord amb el que disposa l’article 7, apartats 1 i 5 del TRLITPAJD.

Tanmateix, aquesta operació quedaria exempta per aplicació del que disposa l’article 45.I.B).15 del TRLITPAJD, que preveu expressament l’aplicació de l’exempció a la transmissió posterior dels títols que documenten els préstecs. Cal destacar que aquesta qualificació suposa un canvi de criteri respecte del manifestat per la DGT en la consulta vinculant V1081-12, de 17 de maig. Per tant, la transmissió dels drets de crèdit per part de qui no té la condició d’empresari o professional a l’IVA estaria subjecta i exempta de l’ITPAJD en la modalitat de TPO.

2. Facturació simplificada i deute de l’IVA repercutit erròniament: interpretació de l’article 203 de la Directiva 2006/112/CE a la llum de la STJUE C-794/23.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictat, en data 1 d’agost de 2025, la sentència amb número d’assumpte C-794/23 (Finanzamt Österreich / P GmbH), en què resol les qüestions prejudicials plantejades per un tribunal austríac i interpreta la Directiva 2006/112/CE en relació amb la possibilitat que l’Administració tributària determini de forma estimada l’import de l’IVA quan existeixin factures simplificades incorrectes o errònies.

En l’assumpte en qüestió, una societat austríaca (P GmbH) explotava una zona de jocs interior i va aplicar indegudament el tipus general del 20 % d’IVA sobre el preu d’entrada, quan corresponia el tipus reduït del 13 %. Va emetre rebuts simplificats (art. 238 de la Directiva 2006/112/CE), sense identificar individualment els clients, en la seva majoria consumidors finals.

Posteriorment, l’empresa va intentar rectificar les factures i l’autoliquidació, però l’Administració Tributària austríaca ho va denegar, al·legant la impossibilitat de modificar factures simplificades, el risc d’enriquiment injust i la impossibilitat d’acreditar la identitat dels destinataris.

Cal destacar que l’article 203 de la Directiva estableix que “serà deutora qualsevol persona que esmenti aquest impost en una factura”. En aquest sentit, el TJUE estableix que el deute de l’IVA derivat d’aquest precepte només existeix quan el risc de pèrdua d’ingressos fiscals és real; és a dir, quan el destinatari de la factura pot exercir el dret a la deducció. En conseqüència, respon a les qüestions prejudicials plantejades pel tribunal en la línia següent:

1. Un subjecte passiu que ha realitzat una prestació i ha esmentat en la seva factura una quota d’IVA errònia no és deutor de la part de l’IVA que s’ha facturat indegudament a una persona que no és subjecte passiu (consumidor final, en aquest cas), encara que aquest subjecte passiu hagi proporcionat prestacions de la mateixa naturalesa a altres subjectes passius.
2. El concepte de consumidor final que no gaudeix del dret a deducció es limita a les persones que no són subjectes passius, excloent els empresaris que, tot i utilitzar el bé o servei per a fins privats, mantenen aquesta condició.
3. En cas de factura simplificada, la Directiva no s’oposa al fet que els Estats membres puguin permetre a les seves autoritats tributàries o tribunals recórrer a una estimació per determinar les factures afectades per un tipus impositiu erroni, sempre que es respectin els principis de neutralitat fiscal, proporcionalitat i dret de defensa del contribuent.

Per tant, aquesta sentència del TJUE aclareix i precisa la doctrina iniciada per la STJUE de 8 de desembre de 2022, C-378/21 (Finanzamt Österreich); reforça el principi de neutralitat fiscal: l’IVA erroni pot corregir-se si no hi ha risc de pèrdua per a la Hisenda pública; introdueix una regla pràctica per a casos de facturació simplificada massiva, permetent estimacions raonades; i limita l’abast del concepte de “consumidor final” als no subjectes passius, excloent els empresaris que actuen fora de la seva activitat econòmica.

3. El tractament fiscal del repartiment de dividends no proporcionals a la participació: anàlisi de la Consulta Vinculant V1525-25 (DGT, 21/08/2025).

La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta vinculant V1525-25, de 21 d’agost de 2025, ha abordat la tributació d’un repartiment de dividends no proporcional a la participació que diverses persones físiques ostenten en una societat limitada patrimonial.

En el cas concret, el consultor és titular del 15% d’una societat limitada patrimonial (de la qual és administrador únic), mentre que la seva esposa ostenta un 25%, una de les seves filles un altre 25% i l’altra filla, un 35%. S’ha pactat un repartiment de dividends no proporcional a la participació: 40% per al consultor, 40% per a la seva esposa i 10% per a cadascuna de les dues filles. Davant d’aquesta situació, es planteja a la DGT quines són les implicacions fiscals en l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD) i, si escau, en l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) derivades del pagament del repartiment de dividends esmentat.

En primer lloc, la DGT determina que, tot i que amb caràcter general la distribució de dividends als socis d’una societat de responsabilitat limitada es realitza proporcionalment a la participació en el capital social que ostenta cadascun, s’admet la possibilitat que els estatuts socials recullin criteris diferents a aquesta proporcionalitat.

A continuació, estableix que, en cas de no existir previsió estatutària, la recepció de quantitats per part dels socis en una quantia que excedeixi la corresponent al seu percentatge de participació a l’entitat, realitzada amb ànim de liberalitat, tindrà la consideració d’increment patrimonial a títol gratuït, constituint un dels fets imposables de l’ISD, conforme al que preveu l’article 3.1b) de la LISD. Caldrà analitzar si concorren els requisits que configuren el fet imposable, és a dir, si ens trobem davant d’un negoci jurídic gratuït i inter vivos en què concorri l’ànim de liberalitat o animus donandi.

D’aquesta manera, conclou que sempre que existeixi animus donandi per part dels òrgans d’administració de l’entitat, la recepció de les quantitats per part dels socis en una quantia que excedeixi la corresponent al seu percentatge de participació estarà subjecta a l’ISD pel concepte de donació, essent el subjecte passiu el donatari, si no existeix previsió estatutària a la societat.

Per contra, si el repartiment de dividends que rep el soci conforme al pacte acordat suposa un repartiment no proporcional al percentatge de participació a l’entitat i aquest repartiment està previst als estatuts de la societat, aquests dividends tributen a l’IRPF del soci com a rendiments del capital mobiliari, conforme a l’article 25.1 a) de la LIRPF.

The post Alertes Tributàries · Octubre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

La Direcció General de Tributs (DGT), en la seva consulta vinculant V0138-25, de 12 de febrer de 2025, ha abordat el tractament fiscal de la creació i venda de tokens no fungibles (NFTs) per part d’un artista digital, analitzant tant l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) com l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA).

La DGT parteix del Reglament (UE) 2023/1114 (MiCA), que defineix el concepte de criptoactiu però exclou expressament els NFTs, en considerar-los actius únics i no fungibles.

En aquest sentit, els NFTs es configuren com a certificats digitals d’autenticitat, vinculats a un arxiu digital (imatge, vídeo, música, il·lustració, etc.), que es creen i transmeten mitjançant tecnologia blockchain. La transacció no suposa el lliurament de l’arxiu digital subjacent, sinó del NFT que acredita la seva autenticitat i titularitat.

En l’àmbit de l’IRPF, la DGT recorda que tant les criptomonedes com els NFTs constitueixen béns immaterials.

D’acord amb l’article 27 de la LIRPF, els ingressos derivats de la venda de NFTs per part d’un artista que organitza pels seus propis mitjans l’activitat constitueixen rendiments d’activitats econòmiques, integrant-se els ingressos en la base imposable general (arts. 45 i 48 LIRPF) i, per tant, regint-se la seva tributació per les normes generals aplicables a aquests rendiments.

Pel que fa a l’IVA, la DGT descarta que la venda de NFTs pugui considerar-se lliurament de béns (art. 8 LIVA), ja que no es tracta de béns corporals ni es transmet l’arxiu digital en si. Per això, l’operació es qualifica com a prestació de serveis (art. 11 LIVA), concretament, com a servei prestat per via electrònica (art. 69.Tres.4º LIVA i art. 7 del Reglament (UE) 282/2011), tributant al tipus general del 21%.

Així mateix, quan la venda es canalitza mitjançant marketplaces o plataformes en línia, entra en joc l’article 9 bis del Reglament (UE) 282/2011, que presumeix que la plataforma actua en nom propi davant del comprador si fixa condicions, autoritza el pagament o no facilita la identitat de l’adquirent. En aquest cas, la plataforma és el subjecte passiu de l’IVA respecte del consumidor final, i l’artista ha de facturar a la plataforma.

Al seu torn, d’acord amb l’article 69 LIVA, si la plataforma es troba fora del territori d’aplicació de l’impost (TAI), l’operació no se sotmet a l’IVA espanyol.

Finalment, la base imposable es determina per la contraprestació rebuda (art. 78 LIVA). Si el pagament s’efectua en criptomonedes, s’ha de convertir a euros en el moment de l’operació.

2. La imputació de guanys patrimonials no justificats en règim de guanys.

La Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem (TS), en la seva sentència núm. 977/2025, de 15 de juliol (rec. 6622/2023), resol una qüestió relativa a la individualització fiscal dels guanys patrimonials no justificats en casos de matrimoni subjectes al règim econòmic de guanys.

La resolució estableix doctrina jurisprudencial sobre la necessitat d’integrar, en l’aplicació de l’article 11.5 de la LIRPF, la presumpció de guanyalitat prevista a l’article 1361 del Codi Civil, en els casos en què no quedi acreditat el caràcter privatiu del bé en què es manifesta el guany.

L’origen del litigi es troba en la intervenció, per part de la policia francesa, de diners en efectiu no declarats en un control duaner. L’AEAT va considerar que aquesta quantitat constituïa un guany patrimonial no justificat en l’IRPF de 2012 del contribuent, determinant una liquidació de 40.556,06 euros i una sanció de 27.054,66 euros.

El TEAR de Madrid va confirmar tant la liquidació com la sanció. Per la seva banda, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va dictar sentència anul·lant la sanció per manca de motivació, però va confirmar la liquidació íntegra.

El contribuent va recórrer en cassació al·legant que s’havia d’aplicar la presumpció de guanyalitat (art. 1361 CC), la qual cosa implicaria l’atribució del guany per meitat entre els cònjuges.

El TS centra la controvèrsia en la interpretació de l’article 11.5 de la LIRPF, que regula la individualització dels guanys patrimonials no justificats, i la seva interacció amb el règim econòmic matrimonial.

En aquest sentit, l’IRPF és un impost individual, la qual cosa suposa que les rendes s’imputen en funció del seu origen o font, conforme a l’article 11.1 de la LIRPF.

En el cas dels guanys no justificats, la llei disposa que “s’atribuiran en funció de la titularitat dels béns o drets en què es manifestin”.

Per definir la titularitat, l’article 7 de la Llei de l’Impost sobre el Patrimoni remet expressament a les disposicions del règim econòmic matrimonial. En aquest sentit, en règim de guanys, l’article 1361 del Codi Civil estableix una presumpció iuris tantum de guanyalitat dels béns existents en el matrimoni.

En conseqüència, si l’Administració no prova el caràcter privatiu dels diners, s’ha de presumir guanya i atribuir per meitat a ambdós cònjuges.

En base a això, el TS descarta que sigui aplicable el tercer paràgraf de l’article 11.5 de la LIRPF (guanys obtinguts directament, com en el joc o subvencions), per no referir-se a supòsits de rendes no justificades. També rebutja l’argument de vincular la imputació tributària amb la responsabilitat en matèria de blanqueig de capitals (Llei 10/2010), en tractar-se de figures jurídiques amb finalitats diferents.

Per tot això, el TS estableix la següent doctrina: “Per establir la individualització fiscal dels guanys patrimonials no justificats als quals es refereix el segon paràgraf de l’article 11.5 de la LIRPF, i amb la finalitat de determinar la titularitat dels béns o drets en què es manifesta el guany no justificat, s’han de tenir en compte, en els casos de matrimoni, les disposicions reguladores del règim econòmic matrimonial aplicable, la qual cosa implicarà, si escau, l’aplicació de la presumpció a què es refereix l’article 1361 del Codi Civil.”

En conseqüència, el TS estima el recurs de cassació i anul·la la sentència del TSJ de Madrid en allò relatiu a la liquidació, per no haver-se ponderat el règim de guanys.

3. Fiscalitat de la indemnització per resolució unilateral de contractes d’agència.

La Sentència del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (Granada), de 8 d’abril de 2025, dictada en el recurs 321/2021, tracta sobre la qualificació fiscal d’una indemnització percebuda per la resolució unilateral d’un contracte d’agència i, més concretament, si s’hi aplica la reducció del 30% en rendiments irregulars de l’IRPF.

El cas parteix de la resolució unilateral d’un contracte d’agència subscrit entre una entitat en règim d’atribució de rendes, una comunitat de béns, i una mercantil, que va donar lloc al pagament d’una indemnització calculada conforme a la Llei sobre Contracte d’Agència.

El contribuent va aplicar en el seu IRPF la reducció per rendes irregulars regulada a l’article 32 de la Llei de l’IRPF; no obstant això, l’Administració Tributària va denegar aquesta aplicació sobre la indemnització, en considerar que no es tractava d’un rendiment irregular ni vinculat a un període de generació superior a dos anys, sinó que la indemnització naixia amb la resolució contractual i no pel cessament de l’activitat econòmica. El contribuent va defensar que la indemnització tenia naturalesa de rendiment irregular amb període de generació superior a dos anys, per derivar de l’extinció del contracte d’agència, i que, per tant, s’hi havia d’aplicar la reducció del 30%.

El Tribunal conclou que aquesta indemnització no pot considerar-se rendiment irregular amb període superior a dos anys ni acollir-se a la reducció del 30% prevista a l’article 32.1 de la Llei de l’IRPF, ja que el seu meritament es produeix en el moment de la resolució contractual i no durant la vigència del contracte. A més, no es tracta d’una indemnització per cessament d’activitat econòmica ni per substitució de drets econòmics de durada indefinida, requisits necessaris per aplicar la reducció.

Tot això s’argumenta en el fet que la indemnització no té encaix en cap dels supòsits contemplats en la normativa aplicable, ja que no es percep per un dret generat al llarg dels anys, sinó que està motivada exclusivament per la resolució unilateral del contracte, per la qual cosa el seu moment de generació és únic i no es produeix durant un període de temps, sent la durada del contracte d’agència únicament determinant per al càlcul de la indemnització. És a dir, l’import de la indemnització no s’ha generat al llarg del temps durant el qual s’ha mantingut la relació comercial, sinó que neix ex novo.

Al marge d’això, i del fet que per calcular l’import de la indemnització s’hagi considerat la durada de la relació amb l’empresa, tampoc pot classificar-se entre els rendiments qualificats per l’article 25 del Reglament de l’Impost com a “obtinguts de forma notòriament irregular en el temps” o com a “indemnització per cessament d’activitats”, ja que en el present cas no consta que la comunitat de béns o el contribuent hagin cessat en la seva activitat econòmica d’agent comercial, sinó que han deixat de tenir una relació comercial amb aquella mercantil.

Per tot això, el TSJ d’Andalusia desestima el recurs del recurrent i confirma la legalitat de l’actuació administrativa impugnada, seguint el criteri d’altres TSJ en assumptes similars, per la inaplicabilitat de la reducció del 30% a la indemnització per resolució unilateral del contracte d’agència.

The post Alertes Tributàries · Setembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.