Cláusulas abusivas Archives - ARCO Abogados

Alertes Legals · Febrer 2026

Anna Vivas — Fri, 20 Feb 2026 08:54:02 +0000

1. Termini de prescripció de l’acció de responsabilitat solidària pels deutes socials.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.821/2025, d’11 de desembre, sobre la naturalesa de l’acció per a reclamar la responsabilitat dels administradors per deutes socials (acció que pot interposar-se contra l’òrgan d’administració quan ha omès el deure de promoure la dissolució en concórrer causa legal per a això), i el seu règim de prescripció, establerta en l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (d’ara endavant, “LSC”) consolidant la seva doctrina jurisprudencial.

En la sentència esmentada, el Suprem confirma que l’acció de responsabilitat per deutes té el mateix termini de prescripció que correspondria al propi deute de la societat i el mateix dies a quo per al seu còmput i reitera que el termini de prescripció no pot ser l’establert en l’article 241 bis LSC, que preveu la norma per a les accions individual i social, en tant que es refereix únicament a aquestes accions i no a la pròpia acció de responsabilitat per deutes, que posseeix la seva pròpia regulació independent. En aquest sentit, la pròpia naturalesa de l’acció de responsabilitat per deutes implica que estiguem davant una responsabilitat legal per deute aliè que neix de l’incompliment del deure de promoure la dissolució quan concorre causa legal per a això, i per això difereix significativament de les accions individual i social, que són purament accions de danys.

Per això, l’Alt Tribunal precisa que el termini de prescripció de l’acció contra l’administrador és el mateix que el del deute social garantit, tractant-se d’una solidaritat pròpia (d’origen legal), que opera enfront de l’òrgan d’administració amb els mateixos efectes interruptius de la prescripció que assortirien enfront de la societat deutora, conforme als arts. 1.973 i 1.974 CC. Conseqüentment, el dies a quo del termini per a accionar contra l’òrgan d’administració coincidirà també amb el dies a quo de la pròpia acció enfront de la societat, sense que procedeixi fixar una fita autònoma ni desplaçar-lo al règim de l’article 241 bis LSC.

D’altra banda, la sentència assenyala que, entre els pressupostos de l’article 367 LSC per a apreciar la responsabilitat de l’òrgan d’administració, adquireix especial rellevància la falta de dipòsit dels comptes anuals. Encara que aquesta omissió no constitueix per si mateixa una causa de dissolució, sí que afavoreix la inversió de la càrrega de la prova. D’aquesta manera, quan existeixin indicis de tancament de facto, execucions infructuoses o impagaments, correspondrà a l’administrador acreditar que, en el moment del naixement del deute, no concorria una pèrdua patrimonial greu per a poder desvirtuar la presumpció iuris tantum conforme a la qual es presumeix que les obligacions socials són posteriors a l’aparició de la causa de dissolució.

2. El requisit de la raonabilitat necessària de l’operació d’augment de capital per compensació de crèdits (STS 1763/2025, de 2 de desembre).

La Sentència del Tribunal Suprem de 2 de desembre de 2025, núm. 1763/2025, ha establert doctrina respecte a la utilització i valoració del requisit de necessitat raonable de la societat en les operacions d’augment de capital social per compensació de crèdits.

La sentència suposa un canvi de paradigma en la utilització d’aquesta figura en la pràctica societària perquè estableix que, per a valorar si l’acord de capital per compensació de crèdits respon a una necessitat raonable de la societat, s’exigeix que no existeixin alternatives a l’acord d’augment de capital social que permetin evitar el perjudici de la dilució del soci minoritari.

En el cas jutjat, es tracta d’una societat limitada amb tres socis. Dos d’ells, pare i filla, posseeixen cadascun el 34,90% del capital social, formant conjuntament un bloc majoritari. El tercer soci, considerat minoritari, ostenta el 30% restant. A més, el pare exerceix el càrrec d’administrador únic. Aquest administrador únic havia concedit un préstec a la societat per import de 84.000 euros. En una Junta General Extraordinària, amb suport del bloc majoritari, es va acordar realitzar un augment de capital mitjançant la compensació d’aquest crèdit. A conseqüència d’aquesta operació, la participació del bloc majoritari es va incrementar del 68,90% al 98% del capital social, provocant una significativa dilució de la participació del soci minoritari.

L’Alt Tribunal estableix que cal valorar en cada supòsit concret si existeix una solució alternativa que no produeixi la dilució del soci minoritari. Així doncs, en aquest cas, posa en dubte que aquesta operació d’augment de capital fos l’única solució, atès que el soci minoritari havia intervingut en la Junta General de la societat proposant l’aprovació d’una ampliació de capital social mitjançant una aportació dinerària que permetés als restants socis mantenir la seva participació i no ser diluïda.

Per això, el Tribunal Suprem conclou que, en aquest cas, atès que era possible haver acordat una ampliació de capital social mitjançant aportació dinerària, el fet d’haver adoptat l’ampliació per compensació de crèdits no responia a una necessitat raonable de la societat, no resultant raonable privar al soci minoritari de la possibilitat de concórrer a l’ampliació de capital.

Aquesta sentència supera el seu anterior criteri, establert en la STS núm. 3/2023, de 10 de gener, en el sentit que era suficient que l’augment de capital acordat vingués justificat per l’interès social, sense necessitat d’efectuar una comparació amb altres mesures alternatives que poguessin no ser tan nocives respecte al soci que sofreix la dilució.

Aquest criteri de ponderació de les alternatives menys nocives al soci ja havia estat acollit, si bé de manera minoritària, per unes certes Audiències Provincials, entre altres, l’Audiència Provincial de Barcelona, en la seva sentència núm. 882/2024.

En conclusió, només quan no existeixen alternatives possibles, es compleix el requisit de raonabilitat de l’acord d’ampliació de capital per compensació de crèdits.

3. El Tribunal Suprem anul·la una fiança per desproporcionada: quan assegurar un préstec va més enllà del raonable.

El Tribunal Suprem ha dictat una important resolució de 2 de desembre de 2025 (EDJ 2025/776516) en la qual analitza els límits de les garanties que poden exigir-se en un préstec i, especialment, quan l’acumulació d’hipoteca i fiança deixa de ser raonable per a convertir-se en una càrrega desproporcionada per als consumidors.

El cas es va originar arran d’un préstec hipotecari concedit en 2009 a una societat mercantil. A més d’hipotecar l’habitatge dels pares de l’administrador, l’entitat financera va exigir que aquests es convertissin també en fiadors solidaris, malgrat ser particulars, jubilats i aliens a l’activitat empresarial del prestatari. Anys després, després de l’impagament prolongat del préstec, el banc va reclamar el deute a la societat i als fiadors. Aquests, al seu torn, van al·legar falta de transparència, defectes en el consentiment i abusivitat de diverses clàusules.

Encara que l’Audiència Provincial va declarar nul·les diverses clàusules del contracte per abusives, va mantenir la validesa tant de la hipoteca com de la fiança. No obstant això, el Tribunal Suprem introdueix un canvi rellevant: confirma que les clàusules d’hipoteca i fiança eren comprensibles, però considera que l’exigència simultània de totes dues garanties generava una protecció excessiva per al banc. L’habitatge estava taxat en més del triple del capital prestat, i la responsabilitat hipotecària era més que suficient per a cobrir pràcticament qualsevol risc. Afegir a més una fiança solidària per part dels propietaris d’aquest habitatge suposava, segons el parer de l’Alt Tribunal, una garantia desproporcionada contrària a la bona fe i prohibida per l’article 88.1 del Text Refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

Per això, el Suprem declara la nul·litat del contracte de fiança, alliberant els pares de l’administrador d’aquesta responsabilitat personal. Manté, no obstant això, la hipoteca i la resta del contracte de préstec. Aquesta resolució reforça la protecció dels particulars que accepten garantir préstecs aliens i recorda a les entitats financeres que l’exigència acumulada de garanties ha de guardar sempre una proporció raonable amb el risc que es pretén cobrir.

The post Alertes Legals · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.

Alertes Legals · Gener 2026

Anna Vivas — Thu, 22 Jan 2026 09:53:15 +0000

1. Moderació judicial de la indemnització per clientela en els contractes d’agència.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.776/2025, de 3 de desembre, sobre la possibilitat de moderació judicial de la indemnització per clientela en els contractes d’agència, reiterant que, en cas d’acreditar-se la concurrència dels requisits establerts per l’article 28.1 de la Llei de Contracte d’Agència (d’ara endavant “LCA”), l’agent tindrà dret a aquesta indemnització.

Recordem que l’article 28 LCA estableix que, una vegada extingit el contracte, “l’agent que hagués aportat nous clients a l’empresari o incrementat sensiblement les operacions amb la clientela preexistent, tindrà dret a una indemnització si la seva activitat anterior pot continuar produint avantatges substancials a l’empresari i resulta equitativament procedent per l’existència de pactes de limitació de competència, per les comissions que perdi o per les altres circumstàncies que concorrin” i que aquesta indemnització s’estableix amb caràcter imperatiu, sent nul·la qualsevol clàusula que eviti o impedeixi l’aplicació de la indemnització màxima legalment prevista segons el que es disposa en la LCA i com ha reconegut la jurisprudència.

Amb base al fonament anterior, el Tribunal rebutja que sigui admissible la moderació judicial de la quantitat màxima resultant (és a dir, “la mitjana anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant el període legalment determinat”) si resulten acreditats els requisits necessaris per a la concessió de la indemnització de clientela, sent indiferent la pretesa justificació d’aquesta moderació en causes o motius com la durada del contracte, la importància i prestigi de la marca, les activitats de captació de clientela o similars.

En aquest sentit, permetre la moderació judicial a posteriori d’acreditar-se que es compleixen els pressupostos pertinents per a la concessió de la indemnització per clientela podria suposar una falta d’adequació i d’equitat de la indemnització resultant. Per això, el Suprem reitera que les normes que regeixen la remuneració de l’agent i la indemnització per clientela són imperatives i no poden moderar-se, sent aquest el criteri acceptat per la jurisprudència i conforme al que es disposa per l’article 3.1 LCA.

2. Nova doctrina del Tribunal Suprem sobre la imposició de costes en segona instància en processos sobre clàusules abusives.

La recent sentència del Tribunal Suprem de 5 de desembre de 2025 marca un canvi decisiu en la doctrina sobre la imposició de costes en litigis entre consumidors i entitats financeres. Fins a aquesta resolució, la Sala Primera mantenia una distinció categòrica entre les costes de la primera instància i les dels recursos devolutius. La jurisprudència tradicional entenia que el principi d’efectivitat del Dret de la Unió Europea obligava a imposar les costes de la primera instància al professional vençut, però no estenia aquesta lògica a l’apel·lació o a altres recursos. En aquests últims, s’aplicava de manera automàtica l’article 398.2 LEC (en la seva versió prèvia al Reial decret llei 6/2023), que impedia condemnar en costes al recorregut quan el recurs era estimat, fins i tot parcialment.

La Sala justificava aquesta diferència afirmant que les costes dels recursos no derivaven de l’existència de la clàusula abusiva, sinó de l’exercici del dret a recórrer una sentència prèvia favorable al professional. Segons aquesta visió, el professional recorregut no defensava ja la seva pròpia conducta contractual, sinó un pronunciament judicial previ que li era favorable. Per això, la Sala entenia que no podien imposar-se-li les costes del recurs quan aquest era estimat.

Aquest plantejament se sostenia en la idea que la Directiva 93/13 i la jurisprudència del TJUE es referien únicament a la necessitat de garantir que el consumidor no quedés dissuadit d’iniciar un procediment judicial per a obtenir la declaració de nul·litat d’una clàusula abusiva. La Sala considerava que aquesta exigència s’esgotava en la primera instància, on es depurava la clàusula. Els recursos, en canvi, es concebien com una fase processal distinta, no directament vinculada a la protecció del consumidor enfront de la clàusula abusiva, sinó al control de la correcció de la sentència.

Aquest esquema, no obstant això, s’ha vist profundament alterat a conseqüència de la STC 121/2025, en la qual Tribunal Constitucional retreu al Tribunal Suprem el fet de no haver justificat per què la garantia d’indemnitat del consumidor, derivada dels articles 6.1 i 7.1 de la Directiva 93/13, havia d’operar en primera instància, però no en les fases de recurs. El Tribunal Constitucional subratlla que, si el consumidor es veu obligat a recórrer per a obtenir la plena protecció dels seus drets, les despeses derivades d’aquest recurs també són conseqüència directa de l’existència de la clàusula abusiva i de l’incompliment per part del professional. Per tant, aquestes despeses li han de ser rescabalats.

A partir d’aquest pronunciament del TC, la Sala Primera del Tribunal Suprem ha adaptat la seva doctrina mitjançant la STS de 5 de desembre objecte d’anàlisi. En aquesta, l’Alt Tribunal reconeix que la tutela judicial efectiva del consumidor no es limita a l’inici del procés, sinó que ha d’abastar tot l’itinerari processal necessari per a l’efectiva supressió de la clàusula abusiva. Quan el consumidor veu reconeguda la seva pretensió en una instància superior, resulta evident que la resolució prèvia no li havia garantit la protecció que exigeix la normativa europea, de manera que les despeses del recurs han de considerar-se part del cost imprescindible per a aconseguir aquesta tutela.

La Sala conclou, per tant, que l’aplicació automàtica de l’article 398.2 LEC en aquests casos vulnera el principi d’efectivitat i genera un efecte dissuasiu en la decisió de recórrer del consumidor. Per això, estableix un nou criteri segons el qual quan el consumidor obté l’estimació, fins i tot parcial, del seu recurs en litigis sobre clàusules abusives, procedeix imposar les costes del recurs al professional predisponent. Aquesta solució garanteix la indemnitat econòmica del consumidor i reforça l’efecte dissuasiu enfront de la utilització de clàusules abusives.

Finalment, si bé s’ha produït un canvi de paradigma en relació amb les costes en l’apel·lació, el Tribunal Suprem aclareix que aquest criteri no serà extensible ni al recurs extraordinari per infracció processal ni al recurs de cassació, en el qual la primordial funció del Tribunal Suprem ha de ser la de crear jurisprudència i la funció de protecció del ius litigatoris i la funció nomofiláctica han de subordinar-se a aquesta funció principal.

3. El cessament de directius amb funcions d’alta direcció i càrrec d’administrador. Delimitació de competències entre la jurisdicció mercantil i social (ATS 12/2025, de 25 de novembre).

La Sala Especial de Conflictes del Tribunal Suprem ha resolt en el recent Acte 12/2025, de 25 de novembre, un conflicte negatiu suscitat entre la jurisdicció social i la civil arran del cessament d’un alt directiu que, a més d’ostentar un contracte d’alta direcció, va exercir simultàniament com a membre – i posteriorment president- dels consells d’administració de diverses societats pertanyents a un mateix grup empresarial.

L’Acte reafirma la doctrina consolidada de la denominada “teoria del vincle” que ha vingut perfilant la Sala social del Tribunal Suprem, conforme la qual l’acompliment simultani d’activitats pròpies de l’òrgan d’administració de la societat i d’alta direcció o gerència de l’empresa conforma una relació mercantil, no laboral, ja que existeix una integració orgànica de l’administració social, les facultats de la qual s’exerciten directament, de manera que la relació mercantil – derivada de la condició de membre del consell d’administració- absorbeix la relació laboral -derivada de la condició de personal d’alta direcció-.

En el cas concret, el Jutjat social núm. 3 de Madrid va declarar la seva falta de competència en entendre que la relació era estrictament mercantil, mentre que el Jutjat del Mercantil nº13 de Madrid, davant el qual es va tornar a plantejar la demanda, va sostenir el contrari i va impulsar el conflicte negatiu. Aquest últim òrgan, va invocar la STJUE de 5 de maig de 2022 (c-101/21) per a defensar la compatibilitat entre la relació societària i la laboral. No obstant això, la Sala Especial rebutja que aquesta resolució europea alteri la doctrina nacional, recordant que el seu abast es limita a la interpretació d’una Directiva aplicable en casos d’insolvència empresarial, finalitat aliena al supòsit analitzat.

Els fets provats evidencien que, en el moment del cessament -moment determinant a efectes calificatoris-, el directiu ostentava la presidència dels consells d’administració de les societats del grup i exercia les màximes funcions executives sense dependència jeràrquica. Aquesta posició exclou la nota de subordinació pròpia fins i tot de l’alta direcció i revela que el contracte laboral subscrit inicialment havia quedat superat per la posició assumida en els òrgans d’administració. Només quan l’administrador exerceix tasques comunes o ordinàries alienes a l’alta direcció, sota criteris reals d’alienitat i dependència, pot considerar-se la concurrència d’un vincle laboral addicional.

La teoria del vincle únic ha estat mantinguda per la Sala social del Tribunal Suprem, entre moltes altres sentències, com la de 26 de desembre de 2007 (rec. 1652/2006), 28 de setembre de 2017 (rec.3341/2015) o 9 de març de 2022 (rec.742/2019).

Per tot l’anterior, el Tribunal Suprem conclou que la competència correspon a la jurisdicció civil i atribueix el coneixement del fons al Jutjat del Mercantil nº13 de Madrid. L’Acte consolida una doctrina reiterada per les Sales Civil i Social del Tribunal Suprem, buidant els dubtes sobre la incidència de la STJUE de 2022 i afirmant l’aplicació del criteri del vincle únic per a resoldre conflictes de competència en supòsits d’alta direcció integrada en l’òrgan d’administració.

The post Alertes Legals · Gener 2026 appeared first on ARCO Abogados.