L’Avantprojecte de Llei Orgànica d’Integritat Pública (l’“Avantprojecte”), aprovat pel Consell de Ministres el 17 de febrer de 2026 i actualment en tramitació, introdueix —entre altres mesures de caràcter transversal— canvis d’especial rellevància en el règim mercantil aplicable a les societats de responsabilitat limitada, en particular en matèria de titularitat i transmissió de participacions.

En aquest context, la reforma projectada suposa un canvi estructural del sistema vigent d’acreditació de la condició de soci, desplaçant el model basat en el llibre registre de socis cap a un sistema de validació registral amb efectes davant de tercers. A aquest efecte, la principal novetat consisteix a atribuir caràcter constitutiu a la inscripció en el Registre Mercantil de la titularitat de les participacions socials, així com dels drets reals i gravàmens constituïts sobre aquestes.

En conseqüència, mentre aquesta inscripció no es produeixi, l’adquirent o titular del dret no podrà exercir drets davant de la societat ni davant de tercers, de manera que la condició de soci quedarà reservada a qui figuri inscrit en el Registre Mercantil.

Aquest nou règim s’articula mitjançant la creació d’una secció especial en el Registre Mercantil en la qual s’haurà d’inscriure la titularitat originària de les participacions, les seves successives transmissions, així com la constitució de drets reals, embargaments i altres gravàmens.

A més, es reforça i es reconfigura el llibre registre de socis, que haurà de portar-se en format electrònic, ser interoperable amb el Registre Mercantil i tenir un contingut ampliat que inclourà, entre altres extrems, la titularitat, les transmissions, els gravàmens i la identificació del titular real. Aquest llibre s’haurà de mantenir permanentment actualitzat i dipositar-se anualment dins del termini legal previst per al dipòsit dels comptes anuals, configurant-se com un instrument complementari del full registral i subordinat a la prèvia inscripció en el Registre Mercantil.

L’accés a aquest llibre registre s’amplia significativament, ja que, a més dels socis, podran consultar-lo les Administracions Públiques i autoritats competents, els titulars de drets reals o gravàmens sobre participacions i qualsevol persona que acrediti un interès legítim degudament justificat.

Aquestes obligacions tindran caràcter imperatiu, sense que es puguin introduir en els estatuts socials clàusules que les excloguin, modifiquin o limitin per acord dels socis.

En l’àmbit formal de les transmissions, l’Avantprojecte elimina l’exigència de document públic com a requisit per a la transmissió o constitució de gravàmens sobre participacions socials, substituint-lo per un document privat electrònic estandarditzat, signat mitjançant signatura electrònica qualificada per transmissor i adquirent, amb contingut i format aprovats per la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública (DGSJFP), previsiblement orientat a la seva inscripció registral.

Des d’una perspectiva pràctica, aquestes modificacions tenen un impacte directe en les operacions societàries i, en particular, en operacions de M&A, en la mesura que obligaran a adaptar els esquemes tradicionals de transmissió de participacions. En particular, els processos de due diligence hauran de reforçar-se, en requerir una verificació registral de la titularitat com a element essencial per a l’efectiva adquisició de la condició de soci, i es veuran potencialment afectats aspectes clau del closing, en la mesura que l’exercici de drets polítics i econòmics quedarà condicionat a la prèvia inscripció registral.

Així mateix, la reforma suposa un increment de les obligacions i de la responsabilitat dels administradors socials. En particular, hauran de vetllar per la llevança i el dipòsit anual del llibre registre de socis, responent davant de socis i creditors pels danys i perjudicis causats per retards injustificats en la promoció de la inscripció de les transmissions. Igualment, els correspondrà instar la creació de la secció especial en el Registre Mercantil després de l’entrada en vigor de la norma.

Finalment, les societats ja constituïdes disposaran d’un termini transitori d’un any per adaptar-se a aquest nou marc i crear la corresponent secció especial. L’incompliment d’aquesta obligació donarà lloc al tancament del full registral i, si es prolonga durant deu anys, podrà determinar la dissolució de ple dret de la societat.

2. Abús de la majoria en l’exercici de l’acció social de responsabilitat.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència núm. 824/2026, de 29 de maig, confirma la nul·litat d’un acord de junta pel qual es va aprovar l’exercici de l’acció social de responsabilitat davant diversos administradors, en apreciar que aquest acord constituïa un supòsit d’abús de la majoria en els termes de l’art. 204.1 de la Llei de Societats de Capital (“LSC”).

La controvèrsia residia a determinar si, ateses les circumstàncies del cas, l’acord de la junta general pel qual s’adoptava la decisió d’exercir l’acció social de responsabilitat responia a una veritable necessitat societària o si, per contra, havia estat instrumentalitzat per la majoria per reforçar la seva posició de control en detriment injustificat de la minoria. En aquest sentit, la Sala recorda que l’apreciació de l’abús de la majoria exigeix la concurrència cumulativa de tres requisits: que l’acord no respongui a una necessitat raonable de la societat, que sigui adoptat per la majoria en interès propi i que ocasioni un perjudici injustificat a la resta de socis.

L’Alt Tribunal subratlla que l’acció social de responsabilitat té naturalesa rescabalatòria i exigeix l’existència d’un dany o perjudici social concret, avaluable i susceptible de reparació, sense que pugui quedar reduïda a una finalitat merament censora o de depuració interna de l’òrgan d’administració. Sobre aquesta premissa, considera especialment rellevant que no constés una quantificació real del dany suposadament derivat de les irregularitats comptables detectades ni l’exercici efectiu posterior de l’acció, mentre que sí que resultaven evidents els efectes societaris derivats de l’acord, és a dir, el cessament immediat de consellers vinculats a la minoria, l’alteració de l’equilibri de poder en el consell i l’extinció del vincle del conseller executiu sense assumir la indemnització pactada per a un cessament no justificat.

En conseqüència, el Tribunal desestima el recurs de cassació i confirma que la majoria no pot servir-se d’una facultat legalment reconeguda per perseguir una reordenació del govern societari contrària a l’interès social, especialment quan existeixen alternatives menys lesives, com la separació ad nutum dels administradors. Així mateix, precisa que l’existència d’un pacte parasocial contrari a l’acord impugnat no opera com a causa autònoma de nul·litat ex art. 29 LSC, si bé pot valorar-se com a element contextual per evidenciar l’interès propi de la majoria i el detriment injustificat dels socis minoritaris.

3. El Tribunal Suprem declara la nul·litat del registre únic d’arrendaments de curta durada per manca de competència estatal.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència núm. 620/2026, de 19 de maig de 2026, s’ha pronunciat sobre la validesa del règim jurídic del denominat Registre Únic d’arrendaments de curta durada previst en el Reial Decret 1312/2024, de 23 de desembre, concloent que una part rellevant d’aquesta regulació resulta contrària al repartiment constitucional de competències.

L’origen del litigi es troba en el recurs interposat per la Generalitat Valenciana davant aquesta norma estatal, que establia tant un sistema únic de registre per als arrendaments de curta durada destinats a la seva comercialització a través de plataformes digitals, com una finestreta única digital per a la gestió i intercanvi d’informació relativa a aquest tipus de lloguers.

La resolució judicial estima el recurs de manera parcial. En concret, declara la nul·litat dels preceptes que implantaven el registre únic a nivell estatal, en entendre que l’Estat manca d’habilitació competencial suficient per imposar un model de registre de caràcter exhaustiu i centralitzat que se superposa als sistemes autonòmics ja existents en matèria d’habitatges d’ús turístic. Per contra, la sentència confirma la validesa de la resta de la regulació, en particular la relativa a la creació de la finestreta única digital, les obligacions d’informació imposades a les plataformes en línia i el tractament de dades amb finalitat estadística.

La Secció Tercera de la Sala Contenciosa Administrativa parteix d’un context en què es reconeix la preocupació creixent, tant en l’àmbit europeu com intern, pels efectes derivats de l’auge dels arrendaments de curta durada canalitzats a través de plataformes digitals. Entre les conseqüències d’aquesta tendència es destaquen la reducció del parc d’habitatge destinat al lloguer prolongat, l’increment dels preus i les dificultats d’accés a l’habitatge, així com l’impacte social en determinats entorns urbans.

En aquest marc, es té en consideració el Reglament (UE) 2024/1028, d’11 d’abril, que estableix un conjunt de regles harmonitzades relatives als sistemes de registre i a la comunicació de dades vinculades a aquest tipus de lloguers. No obstant això, el Tribunal Suprem subratlla que la normativa europea no imposa la implantació d’un registre d’àmbit estatal únic, ni altera el sistema de distribució de competències vigent en cada Estat membre.

L’element central de l’anàlisi jurídica radica en la delimitació dels títols competencials invocats per l’Estat per justificar la seva intervenció normativa. Així, s’examinen, entre altres, els relatius a la legislació civil i l’ordenació dels registres i instruments públics (art. 149.1.8 CE), la garantia de la igualtat bàsica en l’exercici de drets (art. 149.1.1 CE), la planificació general de l’activitat econòmica (art. 149.1.13 CE) i l’estadística per a finalitats estatals (art. 149.1.31 CE).

Després d’aquesta anàlisi, l’Alt Tribunal conclou que cap d’aquests títols permet emparar la creació d’un registre estatal únic amb el grau de detall i abast previst en el Reial Decret. En particular, descarta que la competència en matèria de registres públics pugui estendre’s a un sistema que no té per objecte la inscripció de drets reals o situacions jurídiques amb efectes davant de tercers, sinó l’obtenció d’un número identificatiu habilitant per a l’oferta de serveis de lloguer de curta durada en plataformes digitals.

Així mateix, es rebutja que la regulació pugui considerar-se una mesura bàsica o de coordinació en l’àmbit de l’activitat econòmica, en excedir aquest caràcter i configurar de facto un règim complet que envaeix l’àmbit competencial de les comunitats autònomes en matèria d’ordenació del turisme i habitatge.

Per contra, el Tribunal Suprem sí que reconeix cobertura competencial estatal pel que fa a la implantació de mecanismes de coordinació i intercanvi d’informació —com la finestreta única digital— així com en la imposició d’obligacions de subministrament de dades a les plataformes, en la mesura que aquestes previsions poden encabir-se en les competències sobre planificació econòmica i estadística estatal.

En definitiva, la sentència delimita l’abast de la intervenció estatal, invalidant l’intent de centralització registral, però avalant aquelles mesures orientades a la coordinació i a l’obtenció d’informació en el context d’un fenomen amb una dimensió econòmica i social tan rellevant.

The post Alertes Legals · Juny 2026 appeared first on ARCO Abogados.

La Sentència del Tribunal Suprem de 10 de febrer de 2026 (núm. 183/2026) fixa criteris sobre els requisits de vàlida constitució de la penyora sobre accions nominatives no impreses i, per connexió normativa, sobre la penyora de drets de crèdit.

En el cas enjudiciat, un creditor va promoure un incident concursal sol·licitant la declaració de nul·litat (i subsidiàriament la rescissió concursal) d’una penyora constituïda per la concursada sobre determinades accions, a favor d’una entitat financera, per garantir un crèdit concedit a una societat del mateix grup. La pretensió de nul·litat es basava en què la penyora no hauria quedat vàlidament constituïda en no haver-se comunicat a la societat emissora ni haver-se inscrit en el llibre registre d’accions nominatives.

L’any 2008 es va concedir un crèdit garantit amb penyora sobre aquestes accions i la pòlissa va ser novada successivament fins al juliol de 2013. Vençuda aquesta última novació, es va concedir un nou crèdit pel mateix import, que vencia al gener de 2014, garantit amb penyora sobre les mateixes accions. Declarat el concurs l’any 2015, es va interposar la demanda d’incident concursal. El Jutjat Mercantil va desestimar la demanda en considerar que, tractant-se d’accions nominatives no impreses, no era necessari el desplaçament possessori i bastava, per a la vàlida constitució de la penyora, l’acord de voluntats documentat en instrument públic amb efectes davant de tercers; la inscripció en el llibre registre tindria una funció merament legitimadora davant la societat. L’Audiència Provincial, en apel·lació, va estimar el recurs i va entendre que la inscripció en el llibre registre era exigible com a substitut del desplaçament possessori i va apreciar una novació extintiva, declarant la nul·litat de la penyora constituïda el juliol de 2013.

El Tribunal Suprem centra la qüestió en el règim aplicable a la penyora d’accions nominatives no impreses. A aquest efecte, acudeix a l’article 121.1 del Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol (LSC), conforme al qual la constitució de drets reals limitatius sobre les accions es realitza d’acord amb el Dret comú. Al mateix temps, té en compte l’article 120.1 de la mateixa norma, que disposa que, mentre no s’hagin imprès i lliurat els títols, la transmissió d’accions es regeix per les normes sobre cessió de crèdits i altres drets incorporals, i que, tractant-se d’accions nominatives, els administradors, un cop acreditada la transmissió, la inscriuran en el llibre registre. De la combinació d’aquests preceptes, la Sala considera coherent que el dret comú aplicable a la pignoració d’accions nominatives no impreses sigui el que regeix la penyora de crèdits.

Sobre aquesta base, la Sentència declara que, per a la validesa de la penyora sobre accions nominatives no impreses, no són requisits constitutius ni la notificació ni la inscripció en el llibre registre; n’hi ha prou que la garantia s’hagi constituït conforme al Dret comú i que consti en document públic amb data fefaent anterior al concurs. Aquesta solució es coordina, en l’àmbit concursal, amb el criteri actual del Reial decret legislatiu 1/2020, text refós de la Llei Concursal (TRLC), article 271, que estableix que, en la penyora de crèdits de la massa activa, és suficient que la constitució consti en document amb data fefaent anterior a la declaració de concurs.

Pel que fa a la inscripció en el llibre registre d’accions nominatives, la Sala raona que l’article 121.2 de la LSC remet la seva pràctica al previst per a la transmissió i que l’article 120.1 ordena inscriure un cop acreditada la transmissió. D’això se’n desprèn que la inscripció pressuposa que el negoci ja s’ha realitzat, de manera que no es configura com un requisit constitutiu del dret real. La inscripció compleix una funció legitimadora davant la societat, però sense produir per si mateixa efectes constitutius sobre la titularitat ni sobre la validesa del gravamen.

Quant a la notificació de l’atorgament de la penyora, la sentència la situa en el pla dels efectes pràctics de protecció, en línia amb la remissió de l’article 120.1 de la LSC al règim de cessió de crèdits. No és una obligació la seva omissió de la qual determini la nul·litat, sinó una càrrega orientada a l’interès del creditor, en el compliment de la qual ha de cooperar el pignorant.

Finalment, pel que fa a l’acció rescisòria concursal, la Sala examina la garantia dins del període sospitós i aplica la presumpció iuris tantum de perjudici de l’article 71.3.1.1r LC, en una interpretació extensiva quan la garantia afavoreix també la posició del deutor principal del grup en possibilitar el crèdit. No obstant això, confirma la desestimació de la rescissió en considerar justificat el sacrifici patrimonial; la penyora de 2013 mantenia la mateixa garantia sobre les mateixes accions i evitava l’execució immediata de la penyora anterior ja vençuda, mantenint substancialment la situació preexistent. En conclusió, la Sentència afirma que, en la penyora d’accions nominatives no impreses, la vàlida constitució exigeix essencialment la seva formalització conforme al Dret comú, sent suficient la seva constància en document públic amb data fefaent anterior al concurs, sense que la inscripció en el llibre registre ni la notificació a la societat siguin requisits constitutius; i, per a la penyora de crèdits en seu concursal, el TRLC confirma com a regla que n’hi ha prou amb la data fefaent anterior al concurs.

2. El Registre d’Àlies: la nova eina legal per a la prevenció del frau en missatgeria electrònica.

El pròxim 7 de juny de 2026 entrarà en vigor a Espanya un nou règim jurídic en matèria de comunicacions electròniques que introdueix l’anomenat Registre d’Àlies, configurat com un instrument clau en la prevenció de fraus i estafes a través de la missatgeria. La mesura té la seva base en l’Ordre TDF/149/2025, de 12 de febrer, i es desenvolupa mitjançant la Circular 1/2026 de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), com a resposta al creixent problema de la suplantació d’identitat en canals com SMS, MMS i RCS.

El Registre d’Àlies es concep com un sistema de control previ i obligatori dels identificadors alfanumèrics utilitzats com a remitent en aquest tipus de comunicacions. A partir de la seva entrada en vigor, únicament es podran utilitzar aquells àlies que hagin estat prèviament inscrits i validats per l’autoritat competent. Aquests àlies permeten substituir el número de telèfon pel nom d’una empresa, marca o entitat, cosa que facilita la identificació de l’emissor pel destinatari, però que també ha propiciat el seu ús fraudulent per part de tercers.

La finalitat essencial del nou marc normatiu és combatre pràctiques de frau basades en la suplantació d’identitat, especialment aquelles que utilitzen denominacions d’entitats financeres, administracions públiques o grans companyies per generar confiança en el receptor i obtenir informació sensible. Amb aquesta finalitat, s’introdueix un mecanisme de traçabilitat i verificació que exigeix que cada àlies estigui vinculat de manera acreditada a un subjecte real, plenament identificat i responsable, eliminant així la possibilitat d’utilització anònima o indeguda de noms aliens.

Des d’una perspectiva jurídica, el Registre d’Àlies incorpora al trànsit de les comunicacions electròniques el principi d’autenticitat de l’emissor. La inscripció en el registre implica acreditar una vinculació legítima entre l’àlies i el seu titular, cosa que es pot fer mitjançant la denominació social, el nom comercial, una marca registrada o un domini web, entre altres elements. D’aquesta manera, s’evita que denominacions susceptibles de generar confiança en els usuaris puguin ser utilitzades sense autorització.

El règim no es limita a una obligació formal d’inscripció, sinó que es reforça mitjançant un sistema de control efectiu que imposa obligacions directes als operadors de telecomunicacions. En particular, aquests hauran de bloquejar automàticament aquells missatges que incompleixin els requisits establerts, ja sigui per utilitzar àlies no inscrits, per procedir de proveïdors no autoritzats o per manca de la deguda habilitació del titular. Aquesta conseqüència, immediata i objectiva, reforça l’eficàcia preventiva del sistema en impedir el lliurament de comunicacions potencialment fraudulentes.

La imminent entrada en vigor d’aquest mecanisme obliga empreses i administracions a revisar i adaptar els seus sistemes de comunicació, especialment aquells que utilitzen remitents alfanumèrics en l’enviament de missatges a usuaris a Espanya. L’incompliment no només implicarà la interrupció de les comunicacions, sinó que també pot generar riscos des de la perspectiva del compliment normatiu i de l’eventual responsabilitat davant de tercers. En definitiva, el Registre d’Àlies es configura com una eina normativa essencial per preservar la integritat del canal de missatgeria electrònica, reforçant la seguretat jurídica i reduint de manera significativa els riscos de frau i suplantació d’identitat en l’entorn digital.

3. Responsabilitat de l’arquitecte per errors de projecte i direcció en una obra no acabada.

La Sala Civil del Tribunal Suprem, en la seva sentència 643/2026, de 28 d’abril, s’ha pronunciat sobre l’abast de la responsabilitat de l’arquitecte com a agent de l’edificació conforme a la Llei 38/1999, d’ordenació de l’edificació (LOE), en un supòsit en què l’obra no va ser finalitzada ni rebuda formalment per causes no imputables a la propietat. El litigi s’origina en la construcció d’un habitatge unifamiliar sota la modalitat “clau en mà”, que va quedar inconclusa per abandonament de la constructora, concorrint a més defectes rellevants en els treballs finalitzats derivats d’errors de projecte i de la direcció facultativa, en particular l’ampliació d’un semisoterrani sense la corresponent modificació del projecte ni l’adopció de les mesures necessàries per reforçar l’estructura.

La controvèrsia es va centrar a determinar si l’absència d’acabament i recepció de l’obra exclou l’aplicació del règim de responsabilitat de la LOE. El Tribunal Suprem rebutja expressament aquesta interpretació, afirmant que l’àmbit d’aplicació de la LOE, d’acord amb el seu article 2, no es limita a l’edifici acabat, sinó que s’estén al procés constructiu en el seu conjunt. En aquest marc, recorda les obligacions del projectista i del director d’obra recollides en els articles 10 i 12 LOE, destacant l’exigència d’adequar el projecte i l’execució a les modificacions substancials, així com la necessitat d’adoptar les mesures tècniques oportunes durant l’obra. Així, el projectista ha de redactar un projecte conforme a la normativa aplicable i adequat a les exigències tècniques de l’edificació, mentre que el director d’obra ha de verificar el replantejament, controlar l’adequació estructural, resoldre les incidències sorgides durant l’execució i, si escau, promoure les modificacions necessàries del projecte.

Per al Tribunal, resulta especialment rellevant la valoració del certificat final d’obra subscrit per l’arquitecte, a qui l’article 17.7 LOE atribueix responsabilitat per la seva veracitat i exactitud. En el cas analitzat, el Tribunal considera provat que aquest certificat es va emetre malgrat que l’obra només havia assolit un grau d’execució d’entre el 48,50 % i el 61,50 %, cosa que reforça la imputació de responsabilitat a l’arquitecte, i descarta que la manca de recepció (imputable a l’abandonament de l’obra i a l’absència d’un certificat vàlid i complet) pugui operar com a causa d’exoneració, subratllant que no és admissible emparar-se en una situació derivada del propi incompliment ni en una aparença formal contrària a la realitat com a justificació d’aquesta causa.

Sobre aquesta base, l’Alt Tribunal desestima el recurs de cassació i confirma la condemna de l’arquitecte, consolidant el criteri que la responsabilitat dels agents de l’edificació no queda supeditada a la finalització o recepció formal de l’obra quan concorren incompliments tècnics amb resultat danyós, reforçant així l’exigència de diligència en l’adaptació del projecte i en la direcció efectiva de l’execució com a pressupòsit per a qualsevol eventual exoneració.

The post Alertes Legals · Maig 2026 appeared first on ARCO Abogados.

L’informe de 24 de març de 2026 aborda una qüestió clau per a propietaris i inversors: com ha d’interpretar-se el concepte de gran tenidor des del vessant del dret d’habitatge i quins criteris s’apliquen per a determinar quan una persona queda subjecta a les limitacions pròpies d’aquesta condició.

Un dels aspectes que l’informe aclareix és l’àmbit territorial del còmput d’habitatges. En les zones declarades de mercat residencial tensionat, la condició de gran tenidor només s’aconsegueix quan els habitatges es troben dins d’una mateixa zona tensionada, sense que puguin acumular-se immobles situats en àrees diferents. En canvi, fora d’aquestes zones, el còmput s’amplia al conjunt d’habitatges d’ús residencial situades a Espanya, sempre que almenys una estigui situada a Catalunya.

El document també delimita amb precisió quins immobles poden computar-se com a habitatge des de la perspectiva civil. Només es tenen en compte els immobles urbans d’ús residencial susceptibles d’incorporar-se al mercat d’habitatge habitual. Queden exclosos els immobles rústics, així com aquells destinats a usos terciaris o turístics, com a hotels, apartahotels o residències d’estudiants. En aquests casos, preval la qualificació urbanística i la finalitat real de l’immoble sobre la seva possible aparença formal.

Una altra qüestió rellevant és el tractament de les copropietats. L’informe descarta que basti amb comptar el nombre de finques i estableix que, en zones tensionades, ha d’atendre’s als percentatges de titularitat. La condició de gran tenidor s’aconsegueix quan la suma de les participacions equival al domini ple de cinc habitatges. Aquest criteri proporcional evita distorsions i se centra en el control efectiu del parc residencial, alineant-se amb la finalitat social de la norma.

En relació amb l’estat dels immobles, l’informe diferència clarament entre situacions. No computen els habitatges en construcció ni aquelles declarades legalment en ruïna, al no ser aptes per a la seva incorporació immediata al mercat. L’absència de cèdula d’habitabilitat, per si sola, no exclou l’immoble del còmput, tret que s’acrediti de manera concloent que mai podria obtenir-la. De nou, la clau és l’aptitud real del bé com a habitatge.

L’anàlisi també confirma que l’habitatge habitual del propietari sí que es computa per a determinar la condició de gran tenidor, al no existir una exclusió expressa en la normativa d’habitatge. Així mateix, es reafirma el principi de separació de patrimonis en l’àmbit societari: cada persona jurídica s’analitza de manera independent, sense acumulació automàtica d’habitatges entre societats vinculades ni imputació directa als socis.

Finalment, l’informe mostra un enfocament clarament funcional en el tractament dels drets reals. No sols es té en compte al propietari ple, sinó també a l’usufructuari, per ser qui pot destinar l’habitatge al lloguer i obtenir els seus fruits. En canvi, els immobles integrats en una herència pendent d’acceptació queden fora del còmput, al no existir encara un titular efectiu.

En conjunt, el document aporta criteris interpretatius rellevants a preguntes del Col·legi Notarial de Catalunya que permeten entendre quan i per què una persona és considerada gran tenidora, subratllant que l’aplicació d’aquest concepte depèn més de la realitat econòmica i funcional dels immobles que d’una lectura estrictament formal de la titularitat.

2. Validesa de la convocatòria de junta dirigida al president del consell del soci-persona jurídica.

El Tribunal Suprem, en la seva sentència 475/2026, de 18 de març, s’ha pronunciat sobre la validesa d’una convocatòria de junta notificada al president del consell d’administració d’un soci-persona jurídica, quan aquesta comunicació no arriba a rebre’s en el domicili social.

Amb caràcter previ, el Tribunal es pronuncia sobre la validesa del mètode d’enviament de la convocatòria, en tant que va ser realitzada mitjançant burofax malgrat que la forma prevista pels estatuts era la carta certificada amb justificant de recepció, admetent la seva validesa donada la similitud funcional entre tots dos mitjans, passant a centrar-se en determinar si la recepció de la convocatòria pel president del consell va implicar el coneixement de la mateixa per la societat.

L’Alt Tribunal fa una anàlisi de la normativa aplicable a les notificacions a les societats, el règim de les quals es troba previst en l’article 235 de la Llei de Societats de Capital (“LSC”), que estableix el següent: “Quan l’administració no s’hagués organitzat en forma col·legiada, les comunicacions o notificacions a la societat podran dirigir-se a qualsevol dels administradors. En cas de consell d’administració, es dirigiran al seu President”.

Segons la Sala, i de conformitat amb aquest article, el president del consell d’administració té, expressament, la legitimació per a rebre notificacions en nom de la societat, no podent servir de justificació per a no rebre les mateixes el no dirigir efectivament la societat o no dedicar-se a les tasques de gestió, ja que aquests arguments anirien en contra dels deures inherents al càrrec i de l’estàndard de diligència exigible als administradors, i particularment en contra del que es disposa en l’article 209 LSC que atribueix als administradors les competències de gestió i representació de la societat.

En aquest sentit, i en relació amb l’article 235 LSC, el Suprem estima el recurs de cassació, declarant la validesa de la convocatòria i determina que no és admissible que el president d’un consell d’administració ometi el compliment de les funcions pròpies del càrrec com és la recepció i gestió de comunicacions, recordant que els deures dels administradors són inherents al càrrec, que han de complir-se d’acord amb els estàndards de diligència necessaris, i que el seu incompliment pot implicar l’activació del sistema de responsabilitat previst en la LSC, amb les conseqüències legalment previstes.

3. El règim de les participacions sense vot i la delimitació de l’abast de l’article 99.3 de la Llei de Societats de Capital.

La Sentència del Tribunal Suprem de 20 de març de 2026 (núm. 440/2026) afirma que no pot buidar-se de contingut el règim de les participacions sense vot mitjançant una interpretació anticipada de l’article 99.3 de la Llei de Societats de Capital (LSC).

L’article 99.3 LSC estableix que, si les participacions sense vot no perceben el dividend mínim per falta de beneficis distribuibles, aquest dividend ha d’abonar-se en els cinc exercicis següents. Mentre persisteixi aquest impagament efectivament constatat, el soci recupera de manera transitòria el dret de vot en igualtat de condicions que els socis ordinaris, sense perdre els seus avantatges econòmics.

El supòsit jutjat té el seu origen en la impugnació d’un acord adoptat per una societat de responsabilitat limitada integrada per tres socis, amb el capital social distribuït en parts iguals. L’any 2018, a conseqüència d’una modificació estatutària, un dels socis va passar a ser titular de 100 participacions mancades de dret de vot.

Posteriorment, en la junta general celebrada al març de 2019, es va sotmetre a debat i votació l’alienació, mitjançant subhasta, d’un actiu essencial de la societat. En aquesta junta, el soci titular de participacions sense vot va votar a favor de l’acord, igual que un altre dels socis, mentre que el tercer va votar en contra. El president de la junta va admetre l’exercici del dret de vot per part del soci les participacions del qual mancaven de tal facultat, sent aquest vot determinant per a l’aprovació de l’acord. Davant aquesta circumstància, el soci dissident va impugnar l’acord social.

El Tribunal Suprem es pronuncia sobre la interpretació de l’article 99.3 LSC, declarant que, quan les participacions sense vot es creen en un moment concret de l’exercici, el seu règim jurídic desplega efectes des d’aquest mateix moment. En conseqüència, el seu titular queda privat del dret de vot en les juntes posteriors, tret que arribi a complir-se efectivament el pressupost previst en l’apartat 3 del citat precepte legal.

La Sala precisa que aquest pressupost no es compleix pel mer fet que encara no s’hagi abonat el dividend mínim. Perquè operi l’article 99.3 LSC és necessari, amb caràcter general, que hagi finalitzat el primer exercici afectat i que els comptes anuals hagin estat aprovades, de manera que pugui constatar-se la inexistència de beneficis repartibles. De manera alternativa, també s’entén complert aquest requisit quan hagi transcorregut el termini legal per a la celebració de la junta general ordinària sense que aquesta s’hagi celebrat o sense que s’hagin aprovat els comptes anuals.

Aplicant aquesta interpretació al cas concret, el Tribunal conclou que al març de 2019 encara no s’havia complert el pressupost exigit per l’article 99.3 LSC, ja que no s’havia celebrat la junta general ordinària per a l’aprovació dels comptes corresponents a l’exercici 2018 —primer exercici respecte del qual el titular de les participacions sense vot podia haver tingut dret al dividend mínim— ni havia vençut el termini legal per a la seva celebració. En conseqüència, en la junta general de març de 2019 no havia d’haver-se permès votar al soci titular d’aquestes participacions.

La Sala analitza així mateix la impugnació de l’acord adoptat i aplica el test de resistència previst en l’article 204.3.d) LSC. Després de constatar que l’acord de venda d’un actiu essencial requeria majoria simple, conforme a l’article 198 LSC, el Tribunal aprecia que el vot invàlid va ser determinant per a la seva aprovació, ja que, d’haver-se exclòs, el resultat de la votació hauria estat d’empat entre els dos vots restants. En conseqüència, procedeix declarar la nul·litat de l’acord impugnat.

La sentència conclou que, mentre no concorri de manera efectiva el supòsit de falta de satisfacció del dividend mínim en els termes legalment previstos, el titular de participacions sense vot no pot exercir el dret de vot.

The post Alertes Legals · Abril 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem, en la seva sentència 274/2026 de 20 de febrer, s’ha pronunciat sobre l’aplicació de l’article 34 de la Llei d’Arrendaments Urbans (d’ara endavant, “LAU”) després de l’extinció d’un contracte d’arrendament per a ús distint d’habitatge per transcurs del termini convencional previst, quan el destí de l’immoble sigui el de negoci d’hostaleria.

Recordem que l’article 34 LAU disposa que “l’extinció per transcurs del terme convencional de l’arrendament d’una finca en la qual durant els últims cinc anys s’hagi vingut exercint una activitat comercial de venda al públic, donarà a l’arrendatari dret a una indemnització a càrrec de l’arrendador, sempre que l’arrendatari hagi manifestat amb quatre mesos d’antelació a l’expiració del termini la seva voluntat de renovar el contracte per un mínim de cinc anys més i per una renda de mercat”.

En el cas jutjat, el conflicte sorgeix a l’hora d’interpretar si l’activitat d’hostaleria suposa una “activitat comercial de venda al públic” en els termes de la LAU, i, per tant, procedeix concedir a l’arrendatari una indemnització per la finalització de l’arrendament, o si, per contra, l’activitat d’hostaleria no encaixa en aquesta definició.

L’Alt Tribunal rebutja la tesi de la demandant que argumentava que l’hostaleria queda fora del concepte “activitat comercial de venda al públic” per considerar-lo un negoci de prestació de serveis, reiterant la seva doctrina en la matèria i recordant que la finalitat de l’article 34 LAU és protegir la clientela generada en establiments oberts al públic. En aquest sentit, el Suprem dictamina que, sent un bar susceptible de generar una clientela que dota a l’immoble d’un valor econòmic addicional derivat de les persones que el freqüenten habitualment, es tracta d’una clientela susceptible de ser aprofitada per qui succeeixi a l’arrendatari en el tràfic mercantil, la qual cosa constitueix el fonament de la indemnització establerta pel legislador en l’article 34 LAU, puix que aquesta clientela és font d’ingressos i aporta estabilitat al negoci que explota el comerciant o empresari.

D’altra banda, la Sala reforça el seu argument indicant que si s’acudeix a una interpretació literal del precepte, segons la pròpia RAE, hauria d’entendre’s que en una activitat de bar “ens trobem davant un establiment obert públic, en el qual es procedeix a la venda de begudes que es consumeixen en el mateix local, dotat amb una terrassa amb tal finalitat, d’aquesta manera se satisfà la ingesta dels productes que oferta, amb l’estada en el local en funcions de descans o de lloc de trobada amb altres persones”, i, en definitiva, el client paga i consumeix una beguda en el propi establiment.

Així, l’activitat d’hostaleria pot incloure’s com a “activitat comercial de venda al públic”, sent procedent la indemnització establerta en l’article 34 LAU quan es compleixin la resta de requisits determinats en la norma.

2. El Tribunal Suprem consolida la doctrina sobre la incompatibilitat entre interessos de demora i comissions per descobert.

La recent Sentència núm. 1875/2025, dictada pel Tribunal Suprem el 17 de desembre de 2025, revesteix especial rellevància pel criteri que fixa respecte del règim jurídic aplicable a la meritació simultània d’interessos de demora i comissions per descobert en comptes de crèdit. El pronunciament adquireix particular transcendència per a les entitats financeres i per a les empreses que operen mitjançant pòlisses de crèdit, en confirmar que la prohibició de duplicitat retributiva resulta exigible fins i tot en relacions entre professionals, superant així el marc tradicional de protecció circumscrit a l’àmbit dels consumidors. Amb aquesta resolució, l’Alt Tribunal deixa sense efecte la sentència dictada en segona instància per l’Audiència Provincial de Madrid i restableix la decisió adoptada en primera instància.

La Sala Primera recorda que tradicionalment, conforme a l’Ordre Ministerial de 12 de desembre de 1989, les entitats de crèdit estaven facultades per a fixar lliurement les seves comissions, sempre que fossin transparents, estiguessin recollides en tarifes oficials publicades i comunicades al client, i responguessin a serveis efectivament prestats o a despeses reals. Aquest marc normatiu va evolucionar amb l’Orde EHA/2899/2011, que va introduir exigències reforçades en determinar que únicament poden percebre’s comissions o repercutir-se despeses quan derivin de serveis expressament sol·licitats o acceptats pel client, sempre que tals serveis hagin estat efectivament prestats.

En el context normatiu actual, la Sentència de referència analitza la configuració jurídica de la comissió per descobert i dels interessos de demora, subratllant que totes dues figures responen a naturalesa i finalitat distintes. D’una banda, la comissió per descobert té caràcter retributiu, en tant compensa al banc per la concessió d’una facilitat creditícia addicional quan permet al client disposar de fons més enllà del límit pactat en la pòlissa de crèdit. Per contra, els interessos de demora posseeixen una funció indemnitzatòria derivada de l’incompliment o retard en el pagament d’una obligació dinerària. Aquesta distinció funcional és essencial per a determinar si resulta admissible la seva coexistència en un mateix supòsit fàctic.

En el cas examinat, l’entitat financera va reportar simultàniament, durant el mateix període, una comissió del 4,50% sobre el saldo de major excés i uns interessos de demora del 29% sobre aquest mateix saldo excedit. La Sala aprecia que tots dos conceptes recauen sobre el mateix servei de descobert, de manera que el client suporta dues càrregues econòmiques distintes per un únic excés de disposició. Això contravé la doctrina consolidada pel propi Tribunal Suprem, especialment en la STS 176/2020, de 13 de març, així com l’asseguda pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en assumptes com C‑621/17, Gyula Kiss, i C‑143/13, Matei, que proscriuen la imposició d’un doble gravamen retributiu quan no existeixi una correlativa i diferenciada contraprestació. El Tribunal Suprem cita expressament que, si l’entitat financera ja cobra l’interès de demora pactat sobre l’excés, no pot, al seu torn, cobrar una comissió sobre el major saldo descobert, perquè s’està retribuint sota dos conceptes distints un mateix servei.

A partir d’aquesta conclusió, la Sala estima el recurs de cassació, casa la sentència dictada per l’Audiència Provincial de Madrid i confirma íntegrament la resolució dictada en primera instància, ordenant la restitució completa de les quantitats indegudament cobrades en concepte de comissions de descobert. Es tracta d’una fallada de gran rellevància, radicant la nota distintiva del mateix en la seva aplicació fora de l’àmbit de protecció del Dret de consum. La Sala estén la prohibició de solapament retributiu a un supòsit en el qual el client és una empresa i, per tant, un professional que no ostenta la condició de consumidor. D’aquesta manera, el Tribunal Suprem afirma el caràcter estructural de la prohibició, de manera que aquesta ha d’operar en tota relació creditícia amb independència de la condició del client.

3. Responsabilitat d’administradors i solidaritat limitada en l’àmbit concursal.  

La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 2026, núm. 336/2026, estableix que la individualització de la responsabilitat concursal no implica necessàriament que sigui mancomunada, perquè això dependrà de si existeix una única conducta comuna atribuïble de manera conjunta a tots els administradors o diverses conductes diferenciades amb distinta participació.

S’introdueix un canvi de paradigma respecte a la jurisprudència anterior en fixar criteris rellevants sobre l’aplicació del ja derogat article 172 bis i actual article 456 del reial decret legislatiu 1/2020, de 5 de maig, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Concursal (TRLC), relatiu a la condemna al dèficit concursal.

En el cas analitzat, una societat anònima va ser declarada en concurs a instàncies de creditors i l’Administració Concursal va sol·licitar la qualificació culpable, fonamentalment per retard en la sol·licitud del concurs. Els membres del consell d’administració – inclòs el conseller delegat – van ser declarats persones afectes per la qualificació.

En primera instància, el concurs va ser declarat culpable i es va fixar un agreujament de la insolvència, condemnant-se als administradors a cobrir el dèficit en funció del temps en el càrrec, amb una responsabilitat solidària modulada per límits individuals. Es va distingir entre el conseller delegat, a qui es va atribuir un 100% de responsabilitat, a causa del seu paper executiu i directe, i els consellers no executius, la responsabilitat dels quals es va reduir al 35%, en considerar-se que exercien funcions essencialment deliberants.  Així, la sentència va establir límits individuals basats en el temps efectiu en el càrrec i va mantenir la solidaritat únicament fins a aquests límits màxims.

L’Audiència Provincial va elevar l’agreujament de la insolvència i va afegir una nova causa de culpabilitat per incompliment substancial de la gestió de comptabilitat. Així mateix, va revisar la graduació de responsabilitat, mantenint el 100% per al conseller delegat i distribuint la responsabilitat de la resta de consellers segons el seu període de permanència. Va ratificar igualment que tots respondrien solidàriament, encara que només dins dels límits individuals, ja que el deure d’instar el concurs recau sobre un òrgan col·legiat, i l’omissió és conjunta mentre els seus membres formin part del consell. Aquesta resolució va anticipar la interpretació clau de l’article 172 bis TRLC, això és, la individualització segons participació i temps, i que la solidaritat pot coexistir amb límits individuals.  

El Tribunal Suprem confirma els criteris de l’apel·lació i conclou que la condemna al dèficit no és automàtica i que ha d’analitzar-se si la conducta imputada va causar o va agreujar la insolvència, en quina mesura ho va fer i quina participació va tenir cada administrador. A més, assenyala que la individualització és obligatòria quan existeixen diversos condemnats, de manera que ha de fixar-se per a cadascun una quantia d’acord amb la seva participació, sent el temps en el càrrec un criteri vàlid per a mesurar la seva incidència en l’agreujament de la insolvència. Finalment, aclareix que no existeix contradicció entre fixar quotes o percentatges individuals i establir solidaritat fins al límit màxim de cadascun, la solidaritat es justifica perquè el deure de sol·licitar concurs recau en l’òrgan col·legiat i l’omissió és conjunta mentre cada membre formi part d’aquest.

En conclusió, la sentència confirma que la individualització de la responsabilitat dels consellers no exclou la solidaritat quan existeix una conducta omisiva comuna de l’òrgan col·legiat, mantenint-se així una solidaritat amb límits individuals en funció de l’abast concret de la conducta atribuïda a cada conseller.

The post Alertes Legals · Març 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.821/2025, d’11 de desembre, sobre la naturalesa de l’acció per a reclamar la responsabilitat dels administradors per deutes socials (acció que pot interposar-se contra l’òrgan d’administració quan ha omès el deure de promoure la dissolució en concórrer causa legal per a això), i el seu règim de prescripció, establerta en l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (d’ara endavant, “LSC”) consolidant la seva doctrina jurisprudencial.

En la sentència esmentada, el Suprem confirma que l’acció de responsabilitat per deutes té el mateix termini de prescripció que correspondria al propi deute de la societat i el mateix dies a quo per al seu còmput i reitera que el termini de prescripció no pot ser l’establert en l’article 241 bis LSC, que preveu la norma per a les accions individual i social, en tant que es refereix únicament a aquestes accions i no a la pròpia acció de responsabilitat per deutes, que posseeix la seva pròpia regulació independent. En aquest sentit, la pròpia naturalesa de l’acció de responsabilitat per deutes implica que estiguem davant una responsabilitat legal per deute aliè que neix de l’incompliment del deure de promoure la dissolució quan concorre causa legal per a això, i per això difereix significativament de les accions individual i social, que són purament accions de danys.

Per això, l’Alt Tribunal precisa que el termini de prescripció de l’acció contra l’administrador és el mateix que el del deute social garantit, tractant-se d’una solidaritat pròpia (d’origen legal), que opera enfront de l’òrgan d’administració amb els mateixos efectes interruptius de la prescripció que assortirien enfront de la societat deutora, conforme als arts. 1.973 i 1.974 CC. Conseqüentment, el dies a quo del termini per a accionar contra l’òrgan d’administració coincidirà també amb el dies a quo de la pròpia acció enfront de la societat, sense que procedeixi fixar una fita autònoma ni desplaçar-lo al règim de l’article 241 bis LSC.

D’altra banda, la sentència assenyala que, entre els pressupostos de l’article 367 LSC per a apreciar la responsabilitat de l’òrgan d’administració, adquireix especial rellevància la falta de dipòsit dels comptes anuals. Encara que aquesta omissió no constitueix per si mateixa una causa de dissolució, sí que afavoreix la inversió de la càrrega de la prova. D’aquesta manera, quan existeixin indicis de tancament de facto, execucions infructuoses o impagaments, correspondrà a l’administrador acreditar que, en el moment del naixement del deute, no concorria una pèrdua patrimonial greu per a poder desvirtuar la presumpció iuris tantum conforme a la qual es presumeix que les obligacions socials són posteriors a l’aparició de la causa de dissolució.

2. El requisit de la raonabilitat necessària de l’operació d’augment de capital per compensació de crèdits (STS 1763/2025, de 2 de desembre).

La Sentència del Tribunal Suprem de 2 de desembre de 2025, núm. 1763/2025, ha establert doctrina respecte a la utilització i valoració del requisit de necessitat raonable de la societat en les operacions d’augment de capital social per compensació de crèdits.

La sentència suposa un canvi de paradigma en la utilització d’aquesta figura en la pràctica societària perquè estableix que, per a valorar si l’acord de capital per compensació de crèdits respon a una necessitat raonable de la societat, s’exigeix que no existeixin alternatives a l’acord d’augment de capital social que permetin evitar el perjudici de la dilució del soci minoritari.

En el cas jutjat, es tracta d’una societat limitada amb tres socis. Dos d’ells, pare i filla, posseeixen cadascun el 34,90% del capital social, formant conjuntament un bloc majoritari. El tercer soci, considerat minoritari, ostenta el 30% restant. A més, el pare exerceix el càrrec d’administrador únic. Aquest administrador únic havia concedit un préstec a la societat per import de 84.000 euros. En una Junta General Extraordinària, amb suport del bloc majoritari, es va acordar realitzar un augment de capital mitjançant la compensació d’aquest crèdit. A conseqüència d’aquesta operació, la participació del bloc majoritari es va incrementar del 68,90% al 98% del capital social, provocant una significativa dilució de la participació del soci minoritari.

L’Alt Tribunal estableix que cal valorar en cada supòsit concret si existeix una solució alternativa que no produeixi la dilució del soci minoritari. Així doncs, en aquest cas, posa en dubte que aquesta operació d’augment de capital fos l’única solució, atès que el soci minoritari havia intervingut en la Junta General de la societat proposant l’aprovació d’una ampliació de capital social mitjançant una aportació dinerària que permetés als restants socis mantenir la seva participació i no ser diluïda.

Per això, el Tribunal Suprem conclou que, en aquest cas, atès que era possible haver acordat una ampliació de capital social mitjançant aportació dinerària, el fet d’haver adoptat l’ampliació per compensació de crèdits no responia a una necessitat raonable de la societat, no resultant raonable privar al soci minoritari de la possibilitat de concórrer a l’ampliació de capital.

Aquesta sentència supera el seu anterior criteri, establert en la STS núm. 3/2023, de 10 de gener, en el sentit que era suficient que l’augment de capital acordat vingués justificat per l’interès social, sense necessitat d’efectuar una comparació amb altres mesures alternatives que poguessin no ser tan nocives respecte al soci que sofreix la dilució.

Aquest criteri de ponderació de les alternatives menys nocives al soci ja havia estat acollit, si bé de manera minoritària, per unes certes Audiències Provincials, entre altres, l’Audiència Provincial de Barcelona, en la seva sentència núm. 882/2024.

En conclusió, només quan no existeixen alternatives possibles, es compleix el requisit de raonabilitat de l’acord d’ampliació de capital per compensació de crèdits.

3. El Tribunal Suprem anul·la una fiança per desproporcionada: quan assegurar un préstec va més enllà del raonable.

El Tribunal Suprem ha dictat una important resolució de 2 de desembre de 2025 (EDJ 2025/776516) en la qual analitza els límits de les garanties que poden exigir-se en un préstec i, especialment, quan l’acumulació d’hipoteca i fiança deixa de ser raonable per a convertir-se en una càrrega desproporcionada per als consumidors.

El cas es va originar arran d’un préstec hipotecari concedit en 2009 a una societat mercantil. A més d’hipotecar l’habitatge dels pares de l’administrador, l’entitat financera va exigir que aquests es convertissin també en fiadors solidaris, malgrat ser particulars, jubilats i aliens a l’activitat empresarial del prestatari. Anys després, després de l’impagament prolongat del préstec, el banc va reclamar el deute a la societat i als fiadors. Aquests, al seu torn, van al·legar falta de transparència, defectes en el consentiment i abusivitat de diverses clàusules.

Encara que l’Audiència Provincial va declarar nul·les diverses clàusules del contracte per abusives, va mantenir la validesa tant de la hipoteca com de la fiança. No obstant això, el Tribunal Suprem introdueix un canvi rellevant: confirma que les clàusules d’hipoteca i fiança eren comprensibles, però considera que l’exigència simultània de totes dues garanties generava una protecció excessiva per al banc. L’habitatge estava taxat en més del triple del capital prestat, i la responsabilitat hipotecària era més que suficient per a cobrir pràcticament qualsevol risc. Afegir a més una fiança solidària per part dels propietaris d’aquest habitatge suposava, segons el parer de l’Alt Tribunal, una garantia desproporcionada contrària a la bona fe i prohibida per l’article 88.1 del Text Refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

Per això, el Suprem declara la nul·litat del contracte de fiança, alliberant els pares de l’administrador d’aquesta responsabilitat personal. Manté, no obstant això, la hipoteca i la resta del contracte de préstec. Aquesta resolució reforça la protecció dels particulars que accepten garantir préstecs aliens i recorda a les entitats financeres que l’exigència acumulada de garanties ha de guardar sempre una proporció raonable amb el risc que es pretén cobrir.

The post Alertes Legals · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.

Aquestes clàusules busquen reforçar l’estabilitat del projecte empresarial i evitar que canvis estratègics es produeixin sense un suport suficient. No obstant això, quan el repartiment del capital és reduït o existeixen minories qualificades, aquestes majories reforçades poden degenerar en situacions de bloqueig que dificultin la presa de decisions ordinàries. Precisament en aquest context adquireix rellevància la Sentència del Tribunal Suprem de 26 de novembre de 2025 (núm. 1713/2025), que analitza els límits de l’autonomia de la voluntat en el disseny d’aquestes clàusules i el seu encaix en el marc del Dret societari.

La sentència examina dues qüestions principals:

• Si és vàlid pactar majories molt elevades per a determinades decisions, fins i tot fora dels estatuts.
• Si pot imposar-se a un soci una obligació de permanència vinculada a la continuïtat en el capital d’un altre soci.

Per a abordar la primera qüestió, el Tribunal parteix d’un principi assentat: els pactes parasocials són vàlids entre els qui els signen, sempre que respectin els límits generals de l’autonomia de la voluntat consagrats en l’art. 1.255 del Codi Civil. No obstant això, aquests pactes no tenen eficàcia automàtica enfront de la societat. La regla de inoponibilidad de l’art. 29 LSC, reafirmada per la jurisprudència —per exemple, la STS 138/2009, de 6 de març, o la STS 120/2020, de 20 de febrer—, impedeix que un acord intern pugui desvirtuar la legalitat d’un acord social adoptat conforme als estatuts i a la llei, tret que concorrin circumstàncies excepcionals relacionades amb la bona fe o l’abús de dret.

Sobre aquest marc, el Tribunal recorda que l’art. 200.1 LSC permet als estatuts exigir majories superiors a les legals, «sense arribar a la unanimitat». Aquest límit opera com a norma imperativa del règim societari i no pot eludir-se mitjançant acords extraestatutarios. És a dir, no és possible reproduir per la via contractual una exigència d’unanimitat que el sistema societari prohibeix fins i tot quan deriva del consens de tots els socis. Aquest plantejament enllaça també amb l’art. 201.1 LSC (majoria simple) i amb els arts. 200.2 i 201.3 LSC, que permeten reforçar majories dins dels marges permesos.

La sentència, no obstant això, introdueix un matís molt rellevant per a la pràctica: exigir un 90 % del capital social no equival jurídicament a imposar unanimitat. La clàusula pot ser exigent, però el percentatge continua sent inferior al 100 %. Que en una societat amb pocs socis aquest llindar equivalgui en la pràctica a obtenir el vot de tots els socis no invalida la clàusula. L’anàlisi ha de fer-se «en abstracte» —atès el percentatge pactat— i no «en concret» —considerant la distribució puntual del capital—. Aquesta interpretació coincideix amb la doctrina de diverses resolucions, entre elles la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 15a) núm. 1615/2021, de 27 de juliol, confirmada precisament per la STS 26‑11‑2025.

Això no significa que aquest tipus de clàusules manquin de riscos. Una majoria molt reforçada pot acabar funcionant com una unanimitat fàctica i dificultar greument la gestió ordinària. Aquesta preocupació s’accentua en societats tancades o familiars, on les decisions ordinàries requereixen amb freqüència la intervenció de tots els socis. En tals casos, el sistema pot derivar en una paràlisi d’òrgans socials, la qual cosa fins i tot podria justificar, en situacions extremes, la dissolució per impossibilitat de funcionament de l’òrgan social. D’aquí ve que sigui essencial valorar acuradament l’impacte real d’aquests pactes i la seva interacció amb els arts. 198 i 201.1 LSC, que estableixen regles generals d’adopció d’acords sobre majories simples i reforçades.

En el cas jutjat, també es va al·legar que les majories reforçades permetien una «tirania de la minoria», configurant-se com un abús de dret. No obstant això, el Tribunal va rebutjar aquest argument, recordant que per a apreciar abús és necessari un suport fàctic suficient —conductes concretes, votacions reiteradament bloquejades sense causa legítima, perjudici efectiu— i no meres hipòtesis teòriques. Aquesta exigència connecta amb el règim d’impugnació d’acords de l’art. 204.1 LSC, que exigeix acreditar lesió de l’interès social o infracció de llei o estatuts, més enllà de la mera existència d’un pacte parasocial no complert.

La segona qüestió tractada per la sentència es refereix a la validesa d’una obligació de permanència vinculada al fet que un altre soci mantingui la seva participació. La impugnació sostenia que aquesta obligació era perpètua. El Tribunal, no obstant això, la considera vàlida a la llum de l’art. 1.255 CC, en entendre que el pacte, interpretat sistemàticament, contenia un terme determinable: l’obligació subsistia només mentre l’obligat mantingués la condició de soci. Aquest esdeveniment —deixar de ser soci— és objectivament identificable i determinable i permet considerar que l’obligació no és perpètua. El Tribunal recorda que les obligacions indefinides només són nul·les quan es configuren sense cap límit i sense possibilitat real d’extinció; no quan el seu venciment depèn de circumstàncies verificables. Aquest enfocament ja apareixia recollit en la STS 120/2020, de 20 de febrer, que reconeixia la validesa de clàusules contractuals condicionades a la durada de la relació societària.

En conjunt, la STS 26‑11‑2025 aporta claredat a una matèria en la qual conflueixen autonomia contractual i límits estructurals del Dret societari. Confirma que és possible pactar majories reforçades molt elevades —fins i tot del 90 %— sense vulnerar la llei, sempre que no equivalguin jurídicament a unanimitat. També valguda unes certes obligacions de permanència sempre que la seva durada sigui objectivament determinable. No obstant això, alerta dels riscos pràctics de dissenyar clàusules que, fins i tot sent vàlides, puguin derivar en situacions de bloqueig o conflictivitat crònica.

La principal recomanació per a la pràctica professional és, per tant, una anomenada a la prudència tècnica: els pactes de socis permeten una enorme flexibilitat i són eines valuoses, però el seu disseny ha de realitzar-se amb especial atenció al funcionament real de la societat, a la distribució del capital i als límits que imposen la LSC i la jurisprudència. Només així s’evitaria que allò que va néixer per a aportar estabilitat acabi convertint-se en un factor de bloqueig o de litigiositat.

The post Majories reforçades i obligacions de permanència en pactes de socis: claus de la STS 1713/2025, de 26 de novembre appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.776/2025, de 3 de desembre, sobre la possibilitat de moderació judicial de la indemnització per clientela en els contractes d’agència, reiterant que, en cas d’acreditar-se la concurrència dels requisits establerts per l’article 28.1 de la Llei de Contracte d’Agència (d’ara endavant “LCA”), l’agent tindrà dret a aquesta indemnització.

Recordem que l’article 28 LCA estableix que, una vegada extingit el contracte, “l’agent que hagués aportat nous clients a l’empresari o incrementat sensiblement les operacions amb la clientela preexistent, tindrà dret a una indemnització si la seva activitat anterior pot continuar produint avantatges substancials a l’empresari i resulta equitativament procedent per l’existència de pactes de limitació de competència, per les comissions que perdi o per les altres circumstàncies que concorrin” i que aquesta indemnització s’estableix amb caràcter imperatiu, sent nul·la qualsevol clàusula que eviti o impedeixi l’aplicació de la indemnització màxima legalment prevista segons el que es disposa en la LCA i com ha reconegut la jurisprudència.

Amb base al fonament anterior, el Tribunal rebutja que sigui admissible la moderació judicial de la quantitat màxima resultant (és a dir, “la mitjana anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant el període legalment determinat”) si resulten acreditats els requisits necessaris per a la concessió de la indemnització de clientela, sent indiferent la pretesa justificació d’aquesta moderació en causes o motius com la durada del contracte, la importància i prestigi de la marca, les activitats de captació de clientela o similars.

En aquest sentit, permetre la moderació judicial a posteriori d’acreditar-se que es compleixen els pressupostos pertinents per a la concessió de la indemnització per clientela podria suposar una falta d’adequació i d’equitat de la indemnització resultant. Per això, el Suprem reitera que les normes que regeixen la remuneració de l’agent i la indemnització per clientela són imperatives i no poden moderar-se, sent aquest el criteri acceptat per la jurisprudència i conforme al que es disposa per l’article 3.1 LCA.

2. Nova doctrina del Tribunal Suprem sobre la imposició de costes en segona instància en processos sobre clàusules abusives.

La recent sentència del Tribunal Suprem de 5 de desembre de 2025 marca un canvi decisiu en la doctrina sobre la imposició de costes en litigis entre consumidors i entitats financeres. Fins a aquesta resolució, la Sala Primera mantenia una distinció categòrica entre les costes de la primera instància i les dels recursos devolutius. La jurisprudència tradicional entenia que el principi d’efectivitat del Dret de la Unió Europea obligava a imposar les costes de la primera instància al professional vençut, però no estenia aquesta lògica a l’apel·lació o a altres recursos. En aquests últims, s’aplicava de manera automàtica l’article 398.2 LEC (en la seva versió prèvia al Reial decret llei 6/2023), que impedia condemnar en costes al recorregut quan el recurs era estimat, fins i tot parcialment.

La Sala justificava aquesta diferència afirmant que les costes dels recursos no derivaven de l’existència de la clàusula abusiva, sinó de l’exercici del dret a recórrer una sentència prèvia favorable al professional. Segons aquesta visió, el professional recorregut no defensava ja la seva pròpia conducta contractual, sinó un pronunciament judicial previ que li era favorable. Per això, la Sala entenia que no podien imposar-se-li les costes del recurs quan aquest era estimat.

Aquest plantejament se sostenia en la idea que la Directiva 93/13 i la jurisprudència del TJUE es referien únicament a la necessitat de garantir que el consumidor no quedés dissuadit d’iniciar un procediment judicial per a obtenir la declaració de nul·litat d’una clàusula abusiva. La Sala considerava que aquesta exigència s’esgotava en la primera instància, on es depurava la clàusula. Els recursos, en canvi, es concebien com una fase processal distinta, no directament vinculada a la protecció del consumidor enfront de la clàusula abusiva, sinó al control de la correcció de la sentència.

Aquest esquema, no obstant això, s’ha vist profundament alterat a conseqüència de la STC 121/2025, en la qual Tribunal Constitucional retreu al Tribunal Suprem el fet de no haver justificat per què la garantia d’indemnitat del consumidor, derivada dels articles 6.1 i 7.1 de la Directiva 93/13, havia d’operar en primera instància, però no en les fases de recurs. El Tribunal Constitucional subratlla que, si el consumidor es veu obligat a recórrer per a obtenir la plena protecció dels seus drets, les despeses derivades d’aquest recurs també són conseqüència directa de l’existència de la clàusula abusiva i de l’incompliment per part del professional. Per tant, aquestes despeses li han de ser rescabalats.

A partir d’aquest pronunciament del TC, la Sala Primera del Tribunal Suprem ha adaptat la seva doctrina mitjançant la STS de 5 de desembre objecte d’anàlisi. En aquesta, l’Alt Tribunal reconeix que la tutela judicial efectiva del consumidor no es limita a l’inici del procés, sinó que ha d’abastar tot l’itinerari processal necessari per a l’efectiva supressió de la clàusula abusiva. Quan el consumidor veu reconeguda la seva pretensió en una instància superior, resulta evident que la resolució prèvia no li havia garantit la protecció que exigeix la normativa europea, de manera que les despeses del recurs han de considerar-se part del cost imprescindible per a aconseguir aquesta tutela.

La Sala conclou, per tant, que l’aplicació automàtica de l’article 398.2 LEC en aquests casos vulnera el principi d’efectivitat i genera un efecte dissuasiu en la decisió de recórrer del consumidor. Per això, estableix un nou criteri segons el qual quan el consumidor obté l’estimació, fins i tot parcial, del seu recurs en litigis sobre clàusules abusives, procedeix imposar les costes del recurs al professional predisponent. Aquesta solució garanteix la indemnitat econòmica del consumidor i reforça l’efecte dissuasiu enfront de la utilització de clàusules abusives.

Finalment, si bé s’ha produït un canvi de paradigma en relació amb les costes en l’apel·lació, el Tribunal Suprem aclareix que aquest criteri no serà extensible ni al recurs extraordinari per infracció processal ni al recurs de cassació, en el qual la primordial funció del Tribunal Suprem ha de ser la de crear jurisprudència i la funció de protecció del ius litigatoris i la funció nomofiláctica han de subordinar-se a aquesta funció principal.

3. El cessament de directius amb funcions d’alta direcció i càrrec d’administrador. Delimitació de competències entre la jurisdicció mercantil i social (ATS 12/2025, de 25 de novembre).

La Sala Especial de Conflictes del Tribunal Suprem ha resolt en el recent Acte 12/2025, de 25 de novembre, un conflicte negatiu suscitat entre la jurisdicció social i la civil arran del cessament d’un alt directiu que, a més d’ostentar un contracte d’alta direcció, va exercir simultàniament com a membre – i posteriorment president- dels consells d’administració de diverses societats pertanyents a un mateix grup empresarial.

L’Acte reafirma la doctrina consolidada de la denominada “teoria del vincle” que ha vingut perfilant la Sala social del Tribunal Suprem, conforme la qual l’acompliment simultani d’activitats pròpies de l’òrgan d’administració de la societat i d’alta direcció o gerència de l’empresa conforma una relació mercantil, no laboral, ja que existeix una integració orgànica de l’administració social, les facultats de la qual s’exerciten directament, de manera que la relació mercantil – derivada de la condició de membre del consell d’administració- absorbeix la relació laboral -derivada de la condició de personal d’alta direcció-.

En el cas concret, el Jutjat social núm. 3 de Madrid va declarar la seva falta de competència en entendre que la relació era estrictament mercantil, mentre que el Jutjat del Mercantil nº13 de Madrid, davant el qual es va tornar a plantejar la demanda, va sostenir el contrari i va impulsar el conflicte negatiu. Aquest últim òrgan, va invocar la STJUE de 5 de maig de 2022 (c-101/21) per a defensar la compatibilitat entre la relació societària i la laboral. No obstant això, la Sala Especial rebutja que aquesta resolució europea alteri la doctrina nacional, recordant que el seu abast es limita a la interpretació d’una Directiva aplicable en casos d’insolvència empresarial, finalitat aliena al supòsit analitzat.

Els fets provats evidencien que, en el moment del cessament -moment determinant a efectes calificatoris-, el directiu ostentava la presidència dels consells d’administració de les societats del grup i exercia les màximes funcions executives sense dependència jeràrquica. Aquesta posició exclou la nota de subordinació pròpia fins i tot de l’alta direcció i revela que el contracte laboral subscrit inicialment havia quedat superat per la posició assumida en els òrgans d’administració. Només quan l’administrador exerceix tasques comunes o ordinàries alienes a l’alta direcció, sota criteris reals d’alienitat i dependència, pot considerar-se la concurrència d’un vincle laboral addicional.

La teoria del vincle únic ha estat mantinguda per la Sala social del Tribunal Suprem, entre moltes altres sentències, com la de 26 de desembre de 2007 (rec. 1652/2006), 28 de setembre de 2017 (rec.3341/2015) o 9 de març de 2022 (rec.742/2019).

Per tot l’anterior, el Tribunal Suprem conclou que la competència correspon a la jurisdicció civil i atribueix el coneixement del fons al Jutjat del Mercantil nº13 de Madrid. L’Acte consolida una doctrina reiterada per les Sales Civil i Social del Tribunal Suprem, buidant els dubtes sobre la incidència de la STJUE de 2022 i afirmant l’aplicació del criteri del vincle únic per a resoldre conflictes de competència en supòsits d’alta direcció integrada en l’òrgan d’administració.

The post Alertes Legals · Gener 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència 1579/2025, de 5 de novembre, s’ha pronunciat sobre la prohibició de competència dels administradors societaris, prevista als articles 229 i 230 de la Llei de Societats de Capital (antic article 65 de la LRSL), com a manifestació del deure d’evitar situacions de conflicte d’interès amb la societat que administra, així com els requisits per a la dispensa d’aquest deure.

La sentència confirma que, perquè es consideri infringida l’obligació de no competència, els administradors han de constituir o administrar una altra societat amb “objecte idèntic, anàleg o complementari”, sense comptar amb autorització expressa de la junta general. De les circumstàncies concurrents ha de revelar-se que la situació de conflicte és “estructural i permanent, no conjuntural, aïllada o eventual” i que el conflicte d’interès és equiparable a un conflicte de deures, en existir un risc que l’objectivitat exigida a l’administrador es vegi afectada. Per contra, no existiria infracció del deure de no competir quan es demostri que no hi ha una contraposició entre l’interès de l’administrador i el de la societat.

En relació amb la dispensa del deure de no competir amb la societat, el Suprem reitera que la inexistència de dany o d’un risc rellevant suposen els elements essencials per poder determinar la validesa de la dispensa per la junta general, ja que la inexistència de dany (sent suficient que aquest dany sigui potencial o esperable) o la seva compensabilitat amb el benefici de la societat, són els requisits necessaris per a la dispensa. Per aquest motiu, si existeix un risc o probabilitat de dany o perjudici per a la societat rellevant, es faculta que qualsevol soci pugui sol·licitar a la junta un pronunciament sobre el cessament de l’administrador. Amb això, l’Alt Tribunal subratlla que la dispensa només pot atorgar-se mitjançant acord exprés i separat de la junta general, condicionat a la inexistència de perjudici rellevant o que aquest pugui compensar-se amb beneficis per a la societat.

En el cas analitzat, l’administradora exercia simultàniament el càrrec en dues societats amb objecte social coincident o complementari, sense autorització expressa, la qual cosa generava un conflicte d’interessos estructural i permanent. Aquesta situació s’agreujava per la manca de reclamació de crèdits pendents entre ambdues societats, una de les quals era client únic de l’altra. La sentència rebutja l’argument que la condició de sòcia neutralitzi el conflicte, assenyalant que la contraposició d’interessos deriva de l’exercici simultani de càrrecs en societats competidores, i que aquesta circumstància compromet l’objectivitat exigible a l’administrador.

2. Prescripció de l’acció de responsabilitat per deutes socials de l’article 367 de la Llei de Societats de Capital.

La recent Sentència del Tribunal Suprem, Sala Civil, 1450/2025, de 20 d’octubre, reafirma un criteri essencial en matèria societària: la responsabilitat solidària dels administradors per deutes socials prevista a l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (incompliment dels seus deures legals posteriors a la concurrència d’una causa legal o estatutària de dissolució de la societat) prescriu juntament amb la mateixa prescripció del deute reclamat. En altres paraules, si el deute social no ha prescrit, tampoc ho haurà fet l’acció contra l’administrador, i els actes interruptius que afecten la societat s’estenen igualment a l’administrador per tractar-se d’una solidaritat legal.

Aquest pronunciament consolida la línia jurisprudencial iniciada arran de la reforma introduïda per la Llei 31/2014, que va incorporar l’article 241 bis de la Llei de Societats de Capital, en el qual es regula el termini de prescripció per a les accions social i individual de responsabilitat contra els administradors. El Tribunal Suprem aclareix que el termini de quatre (4) anys previst en aquest precepte per a les accions social i individual de responsabilitat no s’aplica a l’acció de l’article 367 de la referida llei, ja que aquesta té una naturalesa diferent: no és una acció indemnitzatòria per danys, sinó una responsabilitat legal per deute aliè derivada de l’incompliment del deure de promoure la dissolució en cas de causa legal o estatutària. Per això, el termini aplicable serà el mateix que el de l’obligació principal, amb idèntics efectes interruptius i el mateix dies a quo que l’acció contra la societat.

En el cas analitzat, el deute provenia d’una compravenda de mercaderies, per la qual cosa resultava aplicable l’article 1964 del Codi Civil, que després de l’actualització d’octubre de 2015 fixa un termini de cinc (5) anys per a les accions personals, amb règim transitori per a relacions anteriors. La demanda interposada a l’abril del 2019 no estava prescrita, la qual cosa va portar el Tribunal a estimar el recurs de cassació, revocar les sentències d’instància i condemnar solidàriament l’administrador juntament amb la societat.

Aquest criteri, reiterat en resolucions com les STS 1512/2023, de 31 d’octubre, i STS 275/2024, de 27 de febrer, distingeix clarament entre l’acció de responsabilitat per deutes socials de l’article 367 i les accions social i individual contra l’administrador de l’article 241 bis de la referida llei. L’Alt Tribunal equipara la posició de l’administrador a la d’un fiador solidari, en assumir una funció de garantia ex lege del compliment d’obligacions socials posteriors a la causa de dissolució.

Per tot això, les implicacions pràctiques de la present sentència són que els administradors poden ser responsables durant tot el termini de prescripció del deute social, la qual cosa exigeix extremar la diligència en la gestió i promoure la dissolució en temps i forma per evitar riscos. Per als creditors, aquesta doctrina amplia les possibilitats de cobrament davant administradors que incompleixen els seus deures legals. La sentència aporta seguretat jurídica, clarifica els terminis i evita interpretacions contradictòries, reforçant la importància d’una correcta gestió societària.

3. Interpretació de la Directiva 2015/2302: responsabilitat de l’organitzador i drets del viatger segons el TJUE.

El passat 23 d’octubre de 2025 es va dictar sentència per la Sala Desena del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que resolia una petició de qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal de Districte de Rzeszów (Polònia), en el context d’un litigi entre dos viatgers i una empresa organitzadora de viatges.

El conflicte va sorgir arran d’un viatge combinat contractat pels demandants, que incloïa estada en un hotel de cinc estrelles a Albània amb la modalitat de “tot inclòs”. Durant la seva estada, els viatgers es van veure afectats per greus deficiències en els serveis. Els fets que van donar lloc al litigi inclouen la demolició d’infraestructures de l’hotel (dues piscines, el passeig marítim i l’accés al mar) ordenada per les autoritats albaneses, així com obres d’ampliació de l’edifici i deficiències en el servei de restauració. Aquestes circumstàncies van alterar significativament l’experiència vacacional promesa. Els demandants van sol·licitar el reemborsament total del preu pagat i una compensació addicional per danys materials i morals. L’empresa organitzadora s’hi va negar, al·legant que els fets constituïen “circumstàncies inevitables i extraordinàries” derivades d’un acte de poder públic, cosa que l’eximiria de responsabilitat.

El tribunal polonès va plantejar al TJUE quatre qüestions prejudicials relatives a la interpretació de la Directiva (UE) 2015/2302 sobre viatges combinats. La primera qüestió es referia a si un Estat membre pot exigir a l’organitzador de viatges que demostri la “culpa” d’un tercer per eximir-se de responsabilitat en cas de manca de conformitat.

El TJUE va respondre que no: la Directiva estableix un règim de responsabilitat objectiva, i n’hi ha prou que la manca de conformitat sigui imputable a un tercer aliè a la prestació de serveis i que sigui imprevisible o inevitable. No cal provar culpa, ja que això introduiria un requisit no previst per la normativa europea i vulneraria el principi d’harmonització plena.

La segona qüestió abordava si, en cas de manca de conformitat greu, el viatger pot obtenir el reemborsament total del preu del viatge, fins i tot si ha gaudit parcialment dels serveis. El Tribunal va confirmar que sí: quan la manca de conformitat priva el viatge del seu objecte i el fa perdre interès per al consumidor, es considera que el viatge no ha estat executat, cosa que justifica el reemborsament íntegre.

La tercera qüestió se centrava en la naturalesa dels drets a reducció del preu i indemnització: són merament compensatoris o també tenen caràcter sancionador? El TJUE va concloure que aquests drets tenen com a finalitat restablir l’equilibri contractual entre les parts, i no sancionar l’organitzador, per la qual cosa no contemplen sancions punitius.

Finalment, la quarta qüestió versava sobre si un acte de poder públic, com la demolició d’infraestructures turístiques ordenada per una autoritat, pot considerar-se una “circumstància inevitable i extraordinària”. El Tribunal va respondre que no necessàriament. Perquè un acte de poder públic s’emmarqui en aquest concepte, ha de ser imprevisible i escapar al control de l’organitzador, sense possibilitat d’evitar-ne les conseqüències fins i tot adoptant totes les mesures raonables. Si l’organitzador tenia coneixement previ del procediment administratiu que va conduir a la decisió, o podia preveure’n els efectes, no pot al·legar que es tracta d’una circumstància inevitable.

En conclusió, la sentència reforça la protecció dels consumidors en l’àmbit dels viatges combinats, delimitant clarament les condicions en què els organitzadors poden eximir-se de responsabilitat. Es confirma que el viatger té dret al reemborsament total en cas de manca de conformitat greu, que els drets previstos en la Directiva són compensatoris i no sancionadors, i que els actes de poder públic no constitueixen automàticament circumstàncies eximents si eren previsibles o evitables.

The post Alertes Legals · Novembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

La Sentència núm. 132/2025 de l’Audiència Provincial de Madrid (Secció 28a), de 4 d’abril de 2025, resol un conflicte societari sobre la validesa de l’exercici del dret de subscripció preferent per part d’un soci en una ampliació de capital d’una societat mercantil. La controvèrsia gira entorn de si la disposició de fons per part d’aquest soci va vulnerar l’article 160.f) del Text Refós de la Llei de Societats de Capital (TRLSC), en tractar-se presumptament d’un actiu essencial sense acord de la Junta.

L’Audiència reitera el criteri ja sostingut en la seva sentència núm. 392/2022, confirmant que la infracció de l’article 160.f) TRLSC no comporta automàticament la nul·litat del negoci jurídic celebrat. Aquesta norma té una finalitat interna de control entre la Junta i l’òrgan d’administració, en el marc del bon govern corporatiu, però no constitueix un requisit de validesa davant de tercers. Es presumeix la bona fe del tercer, i no se li exigeix que investigui el caràcter essencial de l’actiu, llevat que incorri en culpa greu.

La sentència distingeix dos plans d’efectes: (i) l’intern, on la infracció pot generar responsabilitat dels administradors si es vulnera el deure de lleialtat (art. 232 TRLSC); i (ii) l’extern, on el negoci jurídic només seria anul·lable si el tercer va actuar sense bona fe. En el cas concret, es declara vàlida la subscripció del soci i s’ordena la seva inscripció com a soci, rebutjant la subscripció de segon grau per part d’un altre soci de la mercantil.

L’Audiència evita pronunciar-se sobre si els diners poden considerar-se un actiu essencial, qüestió debatuda en la doctrina i en resolucions de la Direcció General de la Seguretat Jurídica i Fe Pública. Tot i que alguns notaris i autors sostenen que els diners, per la seva naturalesa circulant, no encaixen en el concepte d’actiu essencial, la sentència no entra a valorar aquest punt per no haver estat objecte de debat. La SAP 5137/2025 reforça la interpretació que l’article 160.f) TRLSC no afecta directament la validesa dels actes societaris davant de tercers, llevat que es provi mala fe (per exemple, en connivència amb l’administrador), i que els seus efectes es circumscriuen a l’àmbit intern de la societat. Equiparar l’article 160.f) a una clàusula estatutària implicaria una contradicció amb l’article 234.1 TRLSC i amb la Directiva 2017/1132, que protegeixen el tercer de bona fe davant de limitacions internes no inscrites. Per això, l’aplicació adequada de l’article 160.f) LSC s’ha de fer ex post, mitjançant mecanismes com la responsabilitat dels administradors o la indemnització de danys, i no mitjançant la invalidesa de l’acte davant de tercers.

2. El Tribunal Suprem no permet reduir la indemnització per clientela després de l’aplicació del límit previst en la Llei del Contracte d’Agència.

La recent sentència del Tribunal Suprem 1209/2025, de 3 de setembre, analitza un supòsit d’indemnització per clientela derivat de la resolució d’un contracte d’agència després d’una extensa relació comercial d’aproximadament vint-i-un anys. El nucli del debat jurídic se situa en la interpretació de l’article 28.3 de la Llei 12/1992, de 27 de maig, del Contracte d’Agència (LCA), que estableix que “la indemnització no podrà excedir, en cap cas, de l’import mitjà anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant els últims cinc anys o, durant tot el període de durada del contracte, si aquest fos inferior”.

La controvèrsia se centra a determinar si, una vegada assolit el límit màxim previst en aquest precepte, és jurídicament admissible aplicar una correcció addicional basada en criteris d’equitat o estipulacions contractuals. En el cas objecte d’anàlisi, tant el Jutjat de Primera Instància núm. 47 de Barcelona com la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona van aplicar reduccions del 60% i del 40%, respectivament, sobre la quantia calculada conforme al límit de l’article 28.3 LCA.

El Tribunal Suprem, en línia amb la seva doctrina consolidada, reitera tant el caràcter imperatiu de la regulació de les indemnitzacions per clientela continguda en la LCA, com la prohibició de pactes anticipats que limitin aquestes indemnitzacions. Recolzant-se en la Directiva 86/653/CEE i en precedents jurisprudencials com les SSTS 582/2010, 457/2013, 226/2020 i 528/2020, la Sala Primera del Tribunal Suprem conclou que el límit màxim fixat pel legislador en l’article 28.3 LCA constitueix no només un límit absolut, sinó també l’únic factor de correcció admissible. En conseqüència, si la indemnització calculada no excedeix aquest límit, no procedeix aplicar reduccions addicionals per part de l’òrgan jurisdiccional.

Així, introduir una rebaixa addicional, com van fer, en aquest cas, tant el Jutjat de Primera Instància com l’Audiència Provincial de Barcelona, atenent criteris diferents als previstos per la Llei del Contracte d’Agència (com el prestigi de la marca o la publicitat de l’empresari), seria, segons el Tribunal Suprem, incorrecte i contrari a l’article 3.1 de la LCA.

3. Interpretació de clàusules resolutòries en contractes privats de compravenda.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència número 1264/2025, de 18 de setembre de 2025, ha resolt un recurs de cassació interposat en el marc d’un litigi sobre la resolució d’un contracte privat de compravenda d’una finca rústica. La qüestió controvertida era la interpretació d’una clàusula resolutòria que establia que, en cas d’incompliment per part de la compradora de l’obligació de cancel·lar un préstec amb garantia hipotecària abans d’una data determinada, el contracte quedaria resolt “quedant ambdues parts saldades, sense dret a demanar ni reclamar res”.

L’Audiència Provincial havia considerat que, davant un incompliment de la compradora, aquesta clàusula no permetia a la venedora retenir les quantitats lliurades a compte, entenent que la redacció de la clàusula era ambigua i que, per tant, s’havia d’aplicar el criteri de major reciprocitat previst a l’article 1289 del Codi Civil, especialment tractant-se d’un contracte onerós, havent-se de retornar la possessió de la finca a la part venedora i procedir a la devolució del preu abonat per la compradora a compte del preu.

El Tribunal Suprem, però, considera que la clàusula en qüestió, tot i que no estableix de forma expressa la pèrdua de les quantitats lliurades, sí que conté una previsió clara i coherent amb la resta del contracte, és a dir, que la resolució per incompliment de la compradora comporta que ambdues parts quedin saldades, excloent la possibilitat d’exigir devolucions o compensacions addicionals.

La sentència es fonamenta en la doctrina consolidada sobre la interpretació dels contractes, reiterant que quan els termes són clars i no deixen lloc a dubtes sobre la intenció dels contractants, ha de prevaldre el seu sentit literal, conforme a l’article 1281 del Codi Civil. Així mateix, recorda que l’article 1289 CC només pot aplicar-se com a criteri interpretatiu subsidiari quan resulti absolutament impossible determinar la voluntat comuna de les parts mitjançant els altres criteris legals, essent una regla de tancament d’aplicació subsidiària.

L’Alt Tribunal considera que les parts van pactar expressament que, una vegada lliurades per la compradora les quantitats acordades, si es produïa un incompliment de l’obligació de cancel·lar la hipoteca que gravava l’immoble, la resolució del contracte per part de la venedora donaria lloc a que les parts no poguessin demanar-se ni reclamar-se res, cosa que implica la improcedència de la devolució a la compradora de les quantitats lliurades a compte. En aquest sentit, tot i que la resolució del contracte dona lloc a la restitució de les prestacions entre les parts com a regla general, això és conseqüència de la pròpia eficàcia restitutòria de la resolució, podent les parts preveure les conseqüències de l’incompliment, tal com havien fet en la clàusula analitzada.

D’aquesta manera, el Tribunal Suprem confirma que les parts poden pactar vàlidament conseqüències específiques per a l’incompliment, fins i tot la pèrdua de les quantitats lliurades a compte, sempre que la clàusula sigui clara i no contravingui normes imperatives, i limita l’ús de l’article 1289 CC com a eina interpretativa, reservant-lo per a supòsits d’ambigüitat insalvable.

The post Alertes Legals · Octubre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

L’AP Madrid 142/2025 es pronuncia sobre la nul·litat de dos contractes de compravenda celebrats entre un administrador i la societat que dirigeix, en considerar que s’ha infringit el deure de lleialtat previst a l’article 227.1 del Text Refós de la Llei de Societats de Capital (“TRLSC”). Aquest precepte exigeix que els administradors actuïn amb bona fe i en benefici de la societat, evitant qualsevol actuació que pugui comprometre la seva imparcialitat. En aquest cas, l’operació es va considerar viciada per conflicte d’interès, conforme a l’article 228.e) TRLSC, que obliga l’administrador a adoptar mesures per evitar situacions en què els seus interessos puguin col·lidir amb els de la societat.

L’article 229.1.a) del TRLSC reforça aquesta exigència, establint que l’administrador ha d’abstenir-se de realitzar transaccions amb la societat, llevat que es tracti d’operacions ordinàries, en condicions estàndard i de poca rellevància. L’Audiència Provincial conclou que l’existència d’un conflicte d’interès en l’operació impugnada activa la possibilitat d’exercir l’acció de nul·litat prevista a l’article 232 del TRLSC. A més, rebutja la validesa d’una suposada dispensa tàcita per part dels socis, recordant que l’article 230.2 del TRLSC exigeix una autorització expressa, singular i atorgada per la Junta General o l’òrgan d’administració.

Per part seva, el TS 449/2025 aborda una acció social de responsabilitat interposada pel soci minoritari d’una societat limitada contra els administradors que, successivament, van ocupar el càrrec. El Tribunal analitza una sèrie d’actuacions que van implicar la realització d’operacions amb societats vinculades als administradors, sense la deguda autorització de la Junta General, i sense comunicar el conflicte d’interès existent. Algunes d’aquestes societats competien directament amb la societat demandant, operant en el mateix sector i localitat, cosa que va agreujar la infracció.

L´Alt Tribunal considera que aquestes conductes constitueixen una vulneració clara del deure de lleialtat, ja que s’ha produït una desviació de clientela i un aprofitament d’oportunitats de negoci en favor de societats vinculades, sense respondre a una necessitat efectiva de prestació de serveis. A més, subratlla que, per tal que prosperi l’acció de responsabilitat, és necessari acreditar un perjudici econòmic derivat de l’incompliment, que és el que es pretén indemnitzar. En aquest cas, s’identifiquen diversos danys concrets:

• Lucre cessant per pèrdua de facturació a causa de la desviació d’activitat cap a societats vinculades.
• Despeses innecessàries per serveis de gestió contractats amb una societat vinculada, que solapaven funcions ja exercides per l’administrador únic.
• Costos judicials derivats de procediments provocats per l’administrador en interès propi, que van obligar el soci minoritari a litigar.

L´Alt Tribunal entén que certs contractes mercantils celebrats amb societats vinculades a l’administrador, en el marc del conflicte d’interessos existent, desprenen un fumus negatiu d’innecessarietat i de ser un mitjà per desviar beneficis de la societat sobre la qual ostenta la condició d’administrador a favor de societats vinculades al mateix. Aquest fumus negatiu que l’administrador anteposa el seu interès, a través de societats vinculades, als de la societat que administra s’alimenta amb el que desprèn el context dels litigis en què s’ha vist immersa la societat.

La sentència conclou amb la condemna a indemnitzar els danys i perjudicis causats, en proporció al temps en què cada administrador va exercir el càrrec.

En conjunt, ambdues resolucions reforcen la idea que el deure de lleialtat no pot relaxar-se ni eludir-se mitjançant interpretacions flexibles o autoritzacions implícites. La protecció de l’interès social exigeix transparència, abstenció en casos de conflicte i autorització expressa per a qualsevol operació que pugui comprometre la imparcialitat de l’administrador. A més, quan es produeix un perjudici econòmic derivat d’aquestes infraccions, la responsabilitat és exigible judicialment.

The post La infracció del deure de lleialtat en situacions de conflicte d´interès dels administradors appeared first on ARCO Abogados.