El Tribunal Suprem, en la seva sentència 274/2026 de 20 de febrer, s’ha pronunciat sobre l’aplicació de l’article 34 de la Llei d’Arrendaments Urbans (d’ara endavant, “LAU”) després de l’extinció d’un contracte d’arrendament per a ús distint d’habitatge per transcurs del termini convencional previst, quan el destí de l’immoble sigui el de negoci d’hostaleria.

Recordem que l’article 34 LAU disposa que “l’extinció per transcurs del terme convencional de l’arrendament d’una finca en la qual durant els últims cinc anys s’hagi vingut exercint una activitat comercial de venda al públic, donarà a l’arrendatari dret a una indemnització a càrrec de l’arrendador, sempre que l’arrendatari hagi manifestat amb quatre mesos d’antelació a l’expiració del termini la seva voluntat de renovar el contracte per un mínim de cinc anys més i per una renda de mercat”.

En el cas jutjat, el conflicte sorgeix a l’hora d’interpretar si l’activitat d’hostaleria suposa una “activitat comercial de venda al públic” en els termes de la LAU, i, per tant, procedeix concedir a l’arrendatari una indemnització per la finalització de l’arrendament, o si, per contra, l’activitat d’hostaleria no encaixa en aquesta definició.

L’Alt Tribunal rebutja la tesi de la demandant que argumentava que l’hostaleria queda fora del concepte “activitat comercial de venda al públic” per considerar-lo un negoci de prestació de serveis, reiterant la seva doctrina en la matèria i recordant que la finalitat de l’article 34 LAU és protegir la clientela generada en establiments oberts al públic. En aquest sentit, el Suprem dictamina que, sent un bar susceptible de generar una clientela que dota a l’immoble d’un valor econòmic addicional derivat de les persones que el freqüenten habitualment, es tracta d’una clientela susceptible de ser aprofitada per qui succeeixi a l’arrendatari en el tràfic mercantil, la qual cosa constitueix el fonament de la indemnització establerta pel legislador en l’article 34 LAU, puix que aquesta clientela és font d’ingressos i aporta estabilitat al negoci que explota el comerciant o empresari.

D’altra banda, la Sala reforça el seu argument indicant que si s’acudeix a una interpretació literal del precepte, segons la pròpia RAE, hauria d’entendre’s que en una activitat de bar “ens trobem davant un establiment obert públic, en el qual es procedeix a la venda de begudes que es consumeixen en el mateix local, dotat amb una terrassa amb tal finalitat, d’aquesta manera se satisfà la ingesta dels productes que oferta, amb l’estada en el local en funcions de descans o de lloc de trobada amb altres persones”, i, en definitiva, el client paga i consumeix una beguda en el propi establiment.

Així, l’activitat d’hostaleria pot incloure’s com a “activitat comercial de venda al públic”, sent procedent la indemnització establerta en l’article 34 LAU quan es compleixin la resta de requisits determinats en la norma.

2. El Tribunal Suprem consolida la doctrina sobre la incompatibilitat entre interessos de demora i comissions per descobert.

La recent Sentència núm. 1875/2025, dictada pel Tribunal Suprem el 17 de desembre de 2025, revesteix especial rellevància pel criteri que fixa respecte del règim jurídic aplicable a la meritació simultània d’interessos de demora i comissions per descobert en comptes de crèdit. El pronunciament adquireix particular transcendència per a les entitats financeres i per a les empreses que operen mitjançant pòlisses de crèdit, en confirmar que la prohibició de duplicitat retributiva resulta exigible fins i tot en relacions entre professionals, superant així el marc tradicional de protecció circumscrit a l’àmbit dels consumidors. Amb aquesta resolució, l’Alt Tribunal deixa sense efecte la sentència dictada en segona instància per l’Audiència Provincial de Madrid i restableix la decisió adoptada en primera instància.

La Sala Primera recorda que tradicionalment, conforme a l’Ordre Ministerial de 12 de desembre de 1989, les entitats de crèdit estaven facultades per a fixar lliurement les seves comissions, sempre que fossin transparents, estiguessin recollides en tarifes oficials publicades i comunicades al client, i responguessin a serveis efectivament prestats o a despeses reals. Aquest marc normatiu va evolucionar amb l’Orde EHA/2899/2011, que va introduir exigències reforçades en determinar que únicament poden percebre’s comissions o repercutir-se despeses quan derivin de serveis expressament sol·licitats o acceptats pel client, sempre que tals serveis hagin estat efectivament prestats.

En el context normatiu actual, la Sentència de referència analitza la configuració jurídica de la comissió per descobert i dels interessos de demora, subratllant que totes dues figures responen a naturalesa i finalitat distintes. D’una banda, la comissió per descobert té caràcter retributiu, en tant compensa al banc per la concessió d’una facilitat creditícia addicional quan permet al client disposar de fons més enllà del límit pactat en la pòlissa de crèdit. Per contra, els interessos de demora posseeixen una funció indemnitzatòria derivada de l’incompliment o retard en el pagament d’una obligació dinerària. Aquesta distinció funcional és essencial per a determinar si resulta admissible la seva coexistència en un mateix supòsit fàctic.

En el cas examinat, l’entitat financera va reportar simultàniament, durant el mateix període, una comissió del 4,50% sobre el saldo de major excés i uns interessos de demora del 29% sobre aquest mateix saldo excedit. La Sala aprecia que tots dos conceptes recauen sobre el mateix servei de descobert, de manera que el client suporta dues càrregues econòmiques distintes per un únic excés de disposició. Això contravé la doctrina consolidada pel propi Tribunal Suprem, especialment en la STS 176/2020, de 13 de març, així com l’asseguda pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea en assumptes com C‑621/17, Gyula Kiss, i C‑143/13, Matei, que proscriuen la imposició d’un doble gravamen retributiu quan no existeixi una correlativa i diferenciada contraprestació. El Tribunal Suprem cita expressament que, si l’entitat financera ja cobra l’interès de demora pactat sobre l’excés, no pot, al seu torn, cobrar una comissió sobre el major saldo descobert, perquè s’està retribuint sota dos conceptes distints un mateix servei.

A partir d’aquesta conclusió, la Sala estima el recurs de cassació, casa la sentència dictada per l’Audiència Provincial de Madrid i confirma íntegrament la resolució dictada en primera instància, ordenant la restitució completa de les quantitats indegudament cobrades en concepte de comissions de descobert. Es tracta d’una fallada de gran rellevància, radicant la nota distintiva del mateix en la seva aplicació fora de l’àmbit de protecció del Dret de consum. La Sala estén la prohibició de solapament retributiu a un supòsit en el qual el client és una empresa i, per tant, un professional que no ostenta la condició de consumidor. D’aquesta manera, el Tribunal Suprem afirma el caràcter estructural de la prohibició, de manera que aquesta ha d’operar en tota relació creditícia amb independència de la condició del client.

3. Responsabilitat d’administradors i solidaritat limitada en l’àmbit concursal.  

La Sentència del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 2026, núm. 336/2026, estableix que la individualització de la responsabilitat concursal no implica necessàriament que sigui mancomunada, perquè això dependrà de si existeix una única conducta comuna atribuïble de manera conjunta a tots els administradors o diverses conductes diferenciades amb distinta participació.

S’introdueix un canvi de paradigma respecte a la jurisprudència anterior en fixar criteris rellevants sobre l’aplicació del ja derogat article 172 bis i actual article 456 del reial decret legislatiu 1/2020, de 5 de maig, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Concursal (TRLC), relatiu a la condemna al dèficit concursal.

En el cas analitzat, una societat anònima va ser declarada en concurs a instàncies de creditors i l’Administració Concursal va sol·licitar la qualificació culpable, fonamentalment per retard en la sol·licitud del concurs. Els membres del consell d’administració – inclòs el conseller delegat – van ser declarats persones afectes per la qualificació.

En primera instància, el concurs va ser declarat culpable i es va fixar un agreujament de la insolvència, condemnant-se als administradors a cobrir el dèficit en funció del temps en el càrrec, amb una responsabilitat solidària modulada per límits individuals. Es va distingir entre el conseller delegat, a qui es va atribuir un 100% de responsabilitat, a causa del seu paper executiu i directe, i els consellers no executius, la responsabilitat dels quals es va reduir al 35%, en considerar-se que exercien funcions essencialment deliberants.  Així, la sentència va establir límits individuals basats en el temps efectiu en el càrrec i va mantenir la solidaritat únicament fins a aquests límits màxims.

L’Audiència Provincial va elevar l’agreujament de la insolvència i va afegir una nova causa de culpabilitat per incompliment substancial de la gestió de comptabilitat. Així mateix, va revisar la graduació de responsabilitat, mantenint el 100% per al conseller delegat i distribuint la responsabilitat de la resta de consellers segons el seu període de permanència. Va ratificar igualment que tots respondrien solidàriament, encara que només dins dels límits individuals, ja que el deure d’instar el concurs recau sobre un òrgan col·legiat, i l’omissió és conjunta mentre els seus membres formin part del consell. Aquesta resolució va anticipar la interpretació clau de l’article 172 bis TRLC, això és, la individualització segons participació i temps, i que la solidaritat pot coexistir amb límits individuals.  

El Tribunal Suprem confirma els criteris de l’apel·lació i conclou que la condemna al dèficit no és automàtica i que ha d’analitzar-se si la conducta imputada va causar o va agreujar la insolvència, en quina mesura ho va fer i quina participació va tenir cada administrador. A més, assenyala que la individualització és obligatòria quan existeixen diversos condemnats, de manera que ha de fixar-se per a cadascun una quantia d’acord amb la seva participació, sent el temps en el càrrec un criteri vàlid per a mesurar la seva incidència en l’agreujament de la insolvència. Finalment, aclareix que no existeix contradicció entre fixar quotes o percentatges individuals i establir solidaritat fins al límit màxim de cadascun, la solidaritat es justifica perquè el deure de sol·licitar concurs recau en l’òrgan col·legiat i l’omissió és conjunta mentre cada membre formi part d’aquest.

En conclusió, la sentència confirma que la individualització de la responsabilitat dels consellers no exclou la solidaritat quan existeix una conducta omisiva comuna de l’òrgan col·legiat, mantenint-se així una solidaritat amb límits individuals en funció de l’abast concret de la conducta atribuïda a cada conseller.

The post Alertes Legals · Març 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.821/2025, d’11 de desembre, sobre la naturalesa de l’acció per a reclamar la responsabilitat dels administradors per deutes socials (acció que pot interposar-se contra l’òrgan d’administració quan ha omès el deure de promoure la dissolució en concórrer causa legal per a això), i el seu règim de prescripció, establerta en l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (d’ara endavant, “LSC”) consolidant la seva doctrina jurisprudencial.

En la sentència esmentada, el Suprem confirma que l’acció de responsabilitat per deutes té el mateix termini de prescripció que correspondria al propi deute de la societat i el mateix dies a quo per al seu còmput i reitera que el termini de prescripció no pot ser l’establert en l’article 241 bis LSC, que preveu la norma per a les accions individual i social, en tant que es refereix únicament a aquestes accions i no a la pròpia acció de responsabilitat per deutes, que posseeix la seva pròpia regulació independent. En aquest sentit, la pròpia naturalesa de l’acció de responsabilitat per deutes implica que estiguem davant una responsabilitat legal per deute aliè que neix de l’incompliment del deure de promoure la dissolució quan concorre causa legal per a això, i per això difereix significativament de les accions individual i social, que són purament accions de danys.

Per això, l’Alt Tribunal precisa que el termini de prescripció de l’acció contra l’administrador és el mateix que el del deute social garantit, tractant-se d’una solidaritat pròpia (d’origen legal), que opera enfront de l’òrgan d’administració amb els mateixos efectes interruptius de la prescripció que assortirien enfront de la societat deutora, conforme als arts. 1.973 i 1.974 CC. Conseqüentment, el dies a quo del termini per a accionar contra l’òrgan d’administració coincidirà també amb el dies a quo de la pròpia acció enfront de la societat, sense que procedeixi fixar una fita autònoma ni desplaçar-lo al règim de l’article 241 bis LSC.

D’altra banda, la sentència assenyala que, entre els pressupostos de l’article 367 LSC per a apreciar la responsabilitat de l’òrgan d’administració, adquireix especial rellevància la falta de dipòsit dels comptes anuals. Encara que aquesta omissió no constitueix per si mateixa una causa de dissolució, sí que afavoreix la inversió de la càrrega de la prova. D’aquesta manera, quan existeixin indicis de tancament de facto, execucions infructuoses o impagaments, correspondrà a l’administrador acreditar que, en el moment del naixement del deute, no concorria una pèrdua patrimonial greu per a poder desvirtuar la presumpció iuris tantum conforme a la qual es presumeix que les obligacions socials són posteriors a l’aparició de la causa de dissolució.

2. El requisit de la raonabilitat necessària de l’operació d’augment de capital per compensació de crèdits (STS 1763/2025, de 2 de desembre).

La Sentència del Tribunal Suprem de 2 de desembre de 2025, núm. 1763/2025, ha establert doctrina respecte a la utilització i valoració del requisit de necessitat raonable de la societat en les operacions d’augment de capital social per compensació de crèdits.

La sentència suposa un canvi de paradigma en la utilització d’aquesta figura en la pràctica societària perquè estableix que, per a valorar si l’acord de capital per compensació de crèdits respon a una necessitat raonable de la societat, s’exigeix que no existeixin alternatives a l’acord d’augment de capital social que permetin evitar el perjudici de la dilució del soci minoritari.

En el cas jutjat, es tracta d’una societat limitada amb tres socis. Dos d’ells, pare i filla, posseeixen cadascun el 34,90% del capital social, formant conjuntament un bloc majoritari. El tercer soci, considerat minoritari, ostenta el 30% restant. A més, el pare exerceix el càrrec d’administrador únic. Aquest administrador únic havia concedit un préstec a la societat per import de 84.000 euros. En una Junta General Extraordinària, amb suport del bloc majoritari, es va acordar realitzar un augment de capital mitjançant la compensació d’aquest crèdit. A conseqüència d’aquesta operació, la participació del bloc majoritari es va incrementar del 68,90% al 98% del capital social, provocant una significativa dilució de la participació del soci minoritari.

L’Alt Tribunal estableix que cal valorar en cada supòsit concret si existeix una solució alternativa que no produeixi la dilució del soci minoritari. Així doncs, en aquest cas, posa en dubte que aquesta operació d’augment de capital fos l’única solució, atès que el soci minoritari havia intervingut en la Junta General de la societat proposant l’aprovació d’una ampliació de capital social mitjançant una aportació dinerària que permetés als restants socis mantenir la seva participació i no ser diluïda.

Per això, el Tribunal Suprem conclou que, en aquest cas, atès que era possible haver acordat una ampliació de capital social mitjançant aportació dinerària, el fet d’haver adoptat l’ampliació per compensació de crèdits no responia a una necessitat raonable de la societat, no resultant raonable privar al soci minoritari de la possibilitat de concórrer a l’ampliació de capital.

Aquesta sentència supera el seu anterior criteri, establert en la STS núm. 3/2023, de 10 de gener, en el sentit que era suficient que l’augment de capital acordat vingués justificat per l’interès social, sense necessitat d’efectuar una comparació amb altres mesures alternatives que poguessin no ser tan nocives respecte al soci que sofreix la dilució.

Aquest criteri de ponderació de les alternatives menys nocives al soci ja havia estat acollit, si bé de manera minoritària, per unes certes Audiències Provincials, entre altres, l’Audiència Provincial de Barcelona, en la seva sentència núm. 882/2024.

En conclusió, només quan no existeixen alternatives possibles, es compleix el requisit de raonabilitat de l’acord d’ampliació de capital per compensació de crèdits.

3. El Tribunal Suprem anul·la una fiança per desproporcionada: quan assegurar un préstec va més enllà del raonable.

El Tribunal Suprem ha dictat una important resolució de 2 de desembre de 2025 (EDJ 2025/776516) en la qual analitza els límits de les garanties que poden exigir-se en un préstec i, especialment, quan l’acumulació d’hipoteca i fiança deixa de ser raonable per a convertir-se en una càrrega desproporcionada per als consumidors.

El cas es va originar arran d’un préstec hipotecari concedit en 2009 a una societat mercantil. A més d’hipotecar l’habitatge dels pares de l’administrador, l’entitat financera va exigir que aquests es convertissin també en fiadors solidaris, malgrat ser particulars, jubilats i aliens a l’activitat empresarial del prestatari. Anys després, després de l’impagament prolongat del préstec, el banc va reclamar el deute a la societat i als fiadors. Aquests, al seu torn, van al·legar falta de transparència, defectes en el consentiment i abusivitat de diverses clàusules.

Encara que l’Audiència Provincial va declarar nul·les diverses clàusules del contracte per abusives, va mantenir la validesa tant de la hipoteca com de la fiança. No obstant això, el Tribunal Suprem introdueix un canvi rellevant: confirma que les clàusules d’hipoteca i fiança eren comprensibles, però considera que l’exigència simultània de totes dues garanties generava una protecció excessiva per al banc. L’habitatge estava taxat en més del triple del capital prestat, i la responsabilitat hipotecària era més que suficient per a cobrir pràcticament qualsevol risc. Afegir a més una fiança solidària per part dels propietaris d’aquest habitatge suposava, segons el parer de l’Alt Tribunal, una garantia desproporcionada contrària a la bona fe i prohibida per l’article 88.1 del Text Refós de la Llei General per a la Defensa dels Consumidors i Usuaris.

Per això, el Suprem declara la nul·litat del contracte de fiança, alliberant els pares de l’administrador d’aquesta responsabilitat personal. Manté, no obstant això, la hipoteca i la resta del contracte de préstec. Aquesta resolució reforça la protecció dels particulars que accepten garantir préstecs aliens i recorda a les entitats financeres que l’exigència acumulada de garanties ha de guardar sempre una proporció raonable amb el risc que es pretén cobrir.

The post Alertes Legals · Febrer 2026 appeared first on ARCO Abogados.

Aquestes clàusules busquen reforçar l’estabilitat del projecte empresarial i evitar que canvis estratègics es produeixin sense un suport suficient. No obstant això, quan el repartiment del capital és reduït o existeixen minories qualificades, aquestes majories reforçades poden degenerar en situacions de bloqueig que dificultin la presa de decisions ordinàries. Precisament en aquest context adquireix rellevància la Sentència del Tribunal Suprem de 26 de novembre de 2025 (núm. 1713/2025), que analitza els límits de l’autonomia de la voluntat en el disseny d’aquestes clàusules i el seu encaix en el marc del Dret societari.

La sentència examina dues qüestions principals:

• Si és vàlid pactar majories molt elevades per a determinades decisions, fins i tot fora dels estatuts.
• Si pot imposar-se a un soci una obligació de permanència vinculada a la continuïtat en el capital d’un altre soci.

Per a abordar la primera qüestió, el Tribunal parteix d’un principi assentat: els pactes parasocials són vàlids entre els qui els signen, sempre que respectin els límits generals de l’autonomia de la voluntat consagrats en l’art. 1.255 del Codi Civil. No obstant això, aquests pactes no tenen eficàcia automàtica enfront de la societat. La regla de inoponibilidad de l’art. 29 LSC, reafirmada per la jurisprudència —per exemple, la STS 138/2009, de 6 de març, o la STS 120/2020, de 20 de febrer—, impedeix que un acord intern pugui desvirtuar la legalitat d’un acord social adoptat conforme als estatuts i a la llei, tret que concorrin circumstàncies excepcionals relacionades amb la bona fe o l’abús de dret.

Sobre aquest marc, el Tribunal recorda que l’art. 200.1 LSC permet als estatuts exigir majories superiors a les legals, «sense arribar a la unanimitat». Aquest límit opera com a norma imperativa del règim societari i no pot eludir-se mitjançant acords extraestatutarios. És a dir, no és possible reproduir per la via contractual una exigència d’unanimitat que el sistema societari prohibeix fins i tot quan deriva del consens de tots els socis. Aquest plantejament enllaça també amb l’art. 201.1 LSC (majoria simple) i amb els arts. 200.2 i 201.3 LSC, que permeten reforçar majories dins dels marges permesos.

La sentència, no obstant això, introdueix un matís molt rellevant per a la pràctica: exigir un 90 % del capital social no equival jurídicament a imposar unanimitat. La clàusula pot ser exigent, però el percentatge continua sent inferior al 100 %. Que en una societat amb pocs socis aquest llindar equivalgui en la pràctica a obtenir el vot de tots els socis no invalida la clàusula. L’anàlisi ha de fer-se «en abstracte» —atès el percentatge pactat— i no «en concret» —considerant la distribució puntual del capital—. Aquesta interpretació coincideix amb la doctrina de diverses resolucions, entre elles la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 15a) núm. 1615/2021, de 27 de juliol, confirmada precisament per la STS 26‑11‑2025.

Això no significa que aquest tipus de clàusules manquin de riscos. Una majoria molt reforçada pot acabar funcionant com una unanimitat fàctica i dificultar greument la gestió ordinària. Aquesta preocupació s’accentua en societats tancades o familiars, on les decisions ordinàries requereixen amb freqüència la intervenció de tots els socis. En tals casos, el sistema pot derivar en una paràlisi d’òrgans socials, la qual cosa fins i tot podria justificar, en situacions extremes, la dissolució per impossibilitat de funcionament de l’òrgan social. D’aquí ve que sigui essencial valorar acuradament l’impacte real d’aquests pactes i la seva interacció amb els arts. 198 i 201.1 LSC, que estableixen regles generals d’adopció d’acords sobre majories simples i reforçades.

En el cas jutjat, també es va al·legar que les majories reforçades permetien una «tirania de la minoria», configurant-se com un abús de dret. No obstant això, el Tribunal va rebutjar aquest argument, recordant que per a apreciar abús és necessari un suport fàctic suficient —conductes concretes, votacions reiteradament bloquejades sense causa legítima, perjudici efectiu— i no meres hipòtesis teòriques. Aquesta exigència connecta amb el règim d’impugnació d’acords de l’art. 204.1 LSC, que exigeix acreditar lesió de l’interès social o infracció de llei o estatuts, més enllà de la mera existència d’un pacte parasocial no complert.

La segona qüestió tractada per la sentència es refereix a la validesa d’una obligació de permanència vinculada al fet que un altre soci mantingui la seva participació. La impugnació sostenia que aquesta obligació era perpètua. El Tribunal, no obstant això, la considera vàlida a la llum de l’art. 1.255 CC, en entendre que el pacte, interpretat sistemàticament, contenia un terme determinable: l’obligació subsistia només mentre l’obligat mantingués la condició de soci. Aquest esdeveniment —deixar de ser soci— és objectivament identificable i determinable i permet considerar que l’obligació no és perpètua. El Tribunal recorda que les obligacions indefinides només són nul·les quan es configuren sense cap límit i sense possibilitat real d’extinció; no quan el seu venciment depèn de circumstàncies verificables. Aquest enfocament ja apareixia recollit en la STS 120/2020, de 20 de febrer, que reconeixia la validesa de clàusules contractuals condicionades a la durada de la relació societària.

En conjunt, la STS 26‑11‑2025 aporta claredat a una matèria en la qual conflueixen autonomia contractual i límits estructurals del Dret societari. Confirma que és possible pactar majories reforçades molt elevades —fins i tot del 90 %— sense vulnerar la llei, sempre que no equivalguin jurídicament a unanimitat. També valguda unes certes obligacions de permanència sempre que la seva durada sigui objectivament determinable. No obstant això, alerta dels riscos pràctics de dissenyar clàusules que, fins i tot sent vàlides, puguin derivar en situacions de bloqueig o conflictivitat crònica.

La principal recomanació per a la pràctica professional és, per tant, una anomenada a la prudència tècnica: els pactes de socis permeten una enorme flexibilitat i són eines valuoses, però el seu disseny ha de realitzar-se amb especial atenció al funcionament real de la societat, a la distribució del capital i als límits que imposen la LSC i la jurisprudència. Només així s’evitaria que allò que va néixer per a aportar estabilitat acabi convertint-se en un factor de bloqueig o de litigiositat.

The post Majories reforçades i obligacions de permanència en pactes de socis: claus de la STS 1713/2025, de 26 de novembre appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat, en la seva Sentència 1.776/2025, de 3 de desembre, sobre la possibilitat de moderació judicial de la indemnització per clientela en els contractes d’agència, reiterant que, en cas d’acreditar-se la concurrència dels requisits establerts per l’article 28.1 de la Llei de Contracte d’Agència (d’ara endavant “LCA”), l’agent tindrà dret a aquesta indemnització.

Recordem que l’article 28 LCA estableix que, una vegada extingit el contracte, “l’agent que hagués aportat nous clients a l’empresari o incrementat sensiblement les operacions amb la clientela preexistent, tindrà dret a una indemnització si la seva activitat anterior pot continuar produint avantatges substancials a l’empresari i resulta equitativament procedent per l’existència de pactes de limitació de competència, per les comissions que perdi o per les altres circumstàncies que concorrin” i que aquesta indemnització s’estableix amb caràcter imperatiu, sent nul·la qualsevol clàusula que eviti o impedeixi l’aplicació de la indemnització màxima legalment prevista segons el que es disposa en la LCA i com ha reconegut la jurisprudència.

Amb base al fonament anterior, el Tribunal rebutja que sigui admissible la moderació judicial de la quantitat màxima resultant (és a dir, “la mitjana anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant el període legalment determinat”) si resulten acreditats els requisits necessaris per a la concessió de la indemnització de clientela, sent indiferent la pretesa justificació d’aquesta moderació en causes o motius com la durada del contracte, la importància i prestigi de la marca, les activitats de captació de clientela o similars.

En aquest sentit, permetre la moderació judicial a posteriori d’acreditar-se que es compleixen els pressupostos pertinents per a la concessió de la indemnització per clientela podria suposar una falta d’adequació i d’equitat de la indemnització resultant. Per això, el Suprem reitera que les normes que regeixen la remuneració de l’agent i la indemnització per clientela són imperatives i no poden moderar-se, sent aquest el criteri acceptat per la jurisprudència i conforme al que es disposa per l’article 3.1 LCA.

2. Nova doctrina del Tribunal Suprem sobre la imposició de costes en segona instància en processos sobre clàusules abusives.

La recent sentència del Tribunal Suprem de 5 de desembre de 2025 marca un canvi decisiu en la doctrina sobre la imposició de costes en litigis entre consumidors i entitats financeres. Fins a aquesta resolució, la Sala Primera mantenia una distinció categòrica entre les costes de la primera instància i les dels recursos devolutius. La jurisprudència tradicional entenia que el principi d’efectivitat del Dret de la Unió Europea obligava a imposar les costes de la primera instància al professional vençut, però no estenia aquesta lògica a l’apel·lació o a altres recursos. En aquests últims, s’aplicava de manera automàtica l’article 398.2 LEC (en la seva versió prèvia al Reial decret llei 6/2023), que impedia condemnar en costes al recorregut quan el recurs era estimat, fins i tot parcialment.

La Sala justificava aquesta diferència afirmant que les costes dels recursos no derivaven de l’existència de la clàusula abusiva, sinó de l’exercici del dret a recórrer una sentència prèvia favorable al professional. Segons aquesta visió, el professional recorregut no defensava ja la seva pròpia conducta contractual, sinó un pronunciament judicial previ que li era favorable. Per això, la Sala entenia que no podien imposar-se-li les costes del recurs quan aquest era estimat.

Aquest plantejament se sostenia en la idea que la Directiva 93/13 i la jurisprudència del TJUE es referien únicament a la necessitat de garantir que el consumidor no quedés dissuadit d’iniciar un procediment judicial per a obtenir la declaració de nul·litat d’una clàusula abusiva. La Sala considerava que aquesta exigència s’esgotava en la primera instància, on es depurava la clàusula. Els recursos, en canvi, es concebien com una fase processal distinta, no directament vinculada a la protecció del consumidor enfront de la clàusula abusiva, sinó al control de la correcció de la sentència.

Aquest esquema, no obstant això, s’ha vist profundament alterat a conseqüència de la STC 121/2025, en la qual Tribunal Constitucional retreu al Tribunal Suprem el fet de no haver justificat per què la garantia d’indemnitat del consumidor, derivada dels articles 6.1 i 7.1 de la Directiva 93/13, havia d’operar en primera instància, però no en les fases de recurs. El Tribunal Constitucional subratlla que, si el consumidor es veu obligat a recórrer per a obtenir la plena protecció dels seus drets, les despeses derivades d’aquest recurs també són conseqüència directa de l’existència de la clàusula abusiva i de l’incompliment per part del professional. Per tant, aquestes despeses li han de ser rescabalats.

A partir d’aquest pronunciament del TC, la Sala Primera del Tribunal Suprem ha adaptat la seva doctrina mitjançant la STS de 5 de desembre objecte d’anàlisi. En aquesta, l’Alt Tribunal reconeix que la tutela judicial efectiva del consumidor no es limita a l’inici del procés, sinó que ha d’abastar tot l’itinerari processal necessari per a l’efectiva supressió de la clàusula abusiva. Quan el consumidor veu reconeguda la seva pretensió en una instància superior, resulta evident que la resolució prèvia no li havia garantit la protecció que exigeix la normativa europea, de manera que les despeses del recurs han de considerar-se part del cost imprescindible per a aconseguir aquesta tutela.

La Sala conclou, per tant, que l’aplicació automàtica de l’article 398.2 LEC en aquests casos vulnera el principi d’efectivitat i genera un efecte dissuasiu en la decisió de recórrer del consumidor. Per això, estableix un nou criteri segons el qual quan el consumidor obté l’estimació, fins i tot parcial, del seu recurs en litigis sobre clàusules abusives, procedeix imposar les costes del recurs al professional predisponent. Aquesta solució garanteix la indemnitat econòmica del consumidor i reforça l’efecte dissuasiu enfront de la utilització de clàusules abusives.

Finalment, si bé s’ha produït un canvi de paradigma en relació amb les costes en l’apel·lació, el Tribunal Suprem aclareix que aquest criteri no serà extensible ni al recurs extraordinari per infracció processal ni al recurs de cassació, en el qual la primordial funció del Tribunal Suprem ha de ser la de crear jurisprudència i la funció de protecció del ius litigatoris i la funció nomofiláctica han de subordinar-se a aquesta funció principal.

3. El cessament de directius amb funcions d’alta direcció i càrrec d’administrador. Delimitació de competències entre la jurisdicció mercantil i social (ATS 12/2025, de 25 de novembre).

La Sala Especial de Conflictes del Tribunal Suprem ha resolt en el recent Acte 12/2025, de 25 de novembre, un conflicte negatiu suscitat entre la jurisdicció social i la civil arran del cessament d’un alt directiu que, a més d’ostentar un contracte d’alta direcció, va exercir simultàniament com a membre – i posteriorment president- dels consells d’administració de diverses societats pertanyents a un mateix grup empresarial.

L’Acte reafirma la doctrina consolidada de la denominada “teoria del vincle” que ha vingut perfilant la Sala social del Tribunal Suprem, conforme la qual l’acompliment simultani d’activitats pròpies de l’òrgan d’administració de la societat i d’alta direcció o gerència de l’empresa conforma una relació mercantil, no laboral, ja que existeix una integració orgànica de l’administració social, les facultats de la qual s’exerciten directament, de manera que la relació mercantil – derivada de la condició de membre del consell d’administració- absorbeix la relació laboral -derivada de la condició de personal d’alta direcció-.

En el cas concret, el Jutjat social núm. 3 de Madrid va declarar la seva falta de competència en entendre que la relació era estrictament mercantil, mentre que el Jutjat del Mercantil nº13 de Madrid, davant el qual es va tornar a plantejar la demanda, va sostenir el contrari i va impulsar el conflicte negatiu. Aquest últim òrgan, va invocar la STJUE de 5 de maig de 2022 (c-101/21) per a defensar la compatibilitat entre la relació societària i la laboral. No obstant això, la Sala Especial rebutja que aquesta resolució europea alteri la doctrina nacional, recordant que el seu abast es limita a la interpretació d’una Directiva aplicable en casos d’insolvència empresarial, finalitat aliena al supòsit analitzat.

Els fets provats evidencien que, en el moment del cessament -moment determinant a efectes calificatoris-, el directiu ostentava la presidència dels consells d’administració de les societats del grup i exercia les màximes funcions executives sense dependència jeràrquica. Aquesta posició exclou la nota de subordinació pròpia fins i tot de l’alta direcció i revela que el contracte laboral subscrit inicialment havia quedat superat per la posició assumida en els òrgans d’administració. Només quan l’administrador exerceix tasques comunes o ordinàries alienes a l’alta direcció, sota criteris reals d’alienitat i dependència, pot considerar-se la concurrència d’un vincle laboral addicional.

La teoria del vincle únic ha estat mantinguda per la Sala social del Tribunal Suprem, entre moltes altres sentències, com la de 26 de desembre de 2007 (rec. 1652/2006), 28 de setembre de 2017 (rec.3341/2015) o 9 de març de 2022 (rec.742/2019).

Per tot l’anterior, el Tribunal Suprem conclou que la competència correspon a la jurisdicció civil i atribueix el coneixement del fons al Jutjat del Mercantil nº13 de Madrid. L’Acte consolida una doctrina reiterada per les Sales Civil i Social del Tribunal Suprem, buidant els dubtes sobre la incidència de la STJUE de 2022 i afirmant l’aplicació del criteri del vincle únic per a resoldre conflictes de competència en supòsits d’alta direcció integrada en l’òrgan d’administració.

The post Alertes Legals · Gener 2026 appeared first on ARCO Abogados.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència 1579/2025, de 5 de novembre, s’ha pronunciat sobre la prohibició de competència dels administradors societaris, prevista als articles 229 i 230 de la Llei de Societats de Capital (antic article 65 de la LRSL), com a manifestació del deure d’evitar situacions de conflicte d’interès amb la societat que administra, així com els requisits per a la dispensa d’aquest deure.

La sentència confirma que, perquè es consideri infringida l’obligació de no competència, els administradors han de constituir o administrar una altra societat amb “objecte idèntic, anàleg o complementari”, sense comptar amb autorització expressa de la junta general. De les circumstàncies concurrents ha de revelar-se que la situació de conflicte és “estructural i permanent, no conjuntural, aïllada o eventual” i que el conflicte d’interès és equiparable a un conflicte de deures, en existir un risc que l’objectivitat exigida a l’administrador es vegi afectada. Per contra, no existiria infracció del deure de no competir quan es demostri que no hi ha una contraposició entre l’interès de l’administrador i el de la societat.

En relació amb la dispensa del deure de no competir amb la societat, el Suprem reitera que la inexistència de dany o d’un risc rellevant suposen els elements essencials per poder determinar la validesa de la dispensa per la junta general, ja que la inexistència de dany (sent suficient que aquest dany sigui potencial o esperable) o la seva compensabilitat amb el benefici de la societat, són els requisits necessaris per a la dispensa. Per aquest motiu, si existeix un risc o probabilitat de dany o perjudici per a la societat rellevant, es faculta que qualsevol soci pugui sol·licitar a la junta un pronunciament sobre el cessament de l’administrador. Amb això, l’Alt Tribunal subratlla que la dispensa només pot atorgar-se mitjançant acord exprés i separat de la junta general, condicionat a la inexistència de perjudici rellevant o que aquest pugui compensar-se amb beneficis per a la societat.

En el cas analitzat, l’administradora exercia simultàniament el càrrec en dues societats amb objecte social coincident o complementari, sense autorització expressa, la qual cosa generava un conflicte d’interessos estructural i permanent. Aquesta situació s’agreujava per la manca de reclamació de crèdits pendents entre ambdues societats, una de les quals era client únic de l’altra. La sentència rebutja l’argument que la condició de sòcia neutralitzi el conflicte, assenyalant que la contraposició d’interessos deriva de l’exercici simultani de càrrecs en societats competidores, i que aquesta circumstància compromet l’objectivitat exigible a l’administrador.

2. Prescripció de l’acció de responsabilitat per deutes socials de l’article 367 de la Llei de Societats de Capital.

La recent Sentència del Tribunal Suprem, Sala Civil, 1450/2025, de 20 d’octubre, reafirma un criteri essencial en matèria societària: la responsabilitat solidària dels administradors per deutes socials prevista a l’article 367 de la Llei de Societats de Capital (incompliment dels seus deures legals posteriors a la concurrència d’una causa legal o estatutària de dissolució de la societat) prescriu juntament amb la mateixa prescripció del deute reclamat. En altres paraules, si el deute social no ha prescrit, tampoc ho haurà fet l’acció contra l’administrador, i els actes interruptius que afecten la societat s’estenen igualment a l’administrador per tractar-se d’una solidaritat legal.

Aquest pronunciament consolida la línia jurisprudencial iniciada arran de la reforma introduïda per la Llei 31/2014, que va incorporar l’article 241 bis de la Llei de Societats de Capital, en el qual es regula el termini de prescripció per a les accions social i individual de responsabilitat contra els administradors. El Tribunal Suprem aclareix que el termini de quatre (4) anys previst en aquest precepte per a les accions social i individual de responsabilitat no s’aplica a l’acció de l’article 367 de la referida llei, ja que aquesta té una naturalesa diferent: no és una acció indemnitzatòria per danys, sinó una responsabilitat legal per deute aliè derivada de l’incompliment del deure de promoure la dissolució en cas de causa legal o estatutària. Per això, el termini aplicable serà el mateix que el de l’obligació principal, amb idèntics efectes interruptius i el mateix dies a quo que l’acció contra la societat.

En el cas analitzat, el deute provenia d’una compravenda de mercaderies, per la qual cosa resultava aplicable l’article 1964 del Codi Civil, que després de l’actualització d’octubre de 2015 fixa un termini de cinc (5) anys per a les accions personals, amb règim transitori per a relacions anteriors. La demanda interposada a l’abril del 2019 no estava prescrita, la qual cosa va portar el Tribunal a estimar el recurs de cassació, revocar les sentències d’instància i condemnar solidàriament l’administrador juntament amb la societat.

Aquest criteri, reiterat en resolucions com les STS 1512/2023, de 31 d’octubre, i STS 275/2024, de 27 de febrer, distingeix clarament entre l’acció de responsabilitat per deutes socials de l’article 367 i les accions social i individual contra l’administrador de l’article 241 bis de la referida llei. L’Alt Tribunal equipara la posició de l’administrador a la d’un fiador solidari, en assumir una funció de garantia ex lege del compliment d’obligacions socials posteriors a la causa de dissolució.

Per tot això, les implicacions pràctiques de la present sentència són que els administradors poden ser responsables durant tot el termini de prescripció del deute social, la qual cosa exigeix extremar la diligència en la gestió i promoure la dissolució en temps i forma per evitar riscos. Per als creditors, aquesta doctrina amplia les possibilitats de cobrament davant administradors que incompleixen els seus deures legals. La sentència aporta seguretat jurídica, clarifica els terminis i evita interpretacions contradictòries, reforçant la importància d’una correcta gestió societària.

3. Interpretació de la Directiva 2015/2302: responsabilitat de l’organitzador i drets del viatger segons el TJUE.

El passat 23 d’octubre de 2025 es va dictar sentència per la Sala Desena del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que resolia una petició de qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal de Districte de Rzeszów (Polònia), en el context d’un litigi entre dos viatgers i una empresa organitzadora de viatges.

El conflicte va sorgir arran d’un viatge combinat contractat pels demandants, que incloïa estada en un hotel de cinc estrelles a Albània amb la modalitat de “tot inclòs”. Durant la seva estada, els viatgers es van veure afectats per greus deficiències en els serveis. Els fets que van donar lloc al litigi inclouen la demolició d’infraestructures de l’hotel (dues piscines, el passeig marítim i l’accés al mar) ordenada per les autoritats albaneses, així com obres d’ampliació de l’edifici i deficiències en el servei de restauració. Aquestes circumstàncies van alterar significativament l’experiència vacacional promesa. Els demandants van sol·licitar el reemborsament total del preu pagat i una compensació addicional per danys materials i morals. L’empresa organitzadora s’hi va negar, al·legant que els fets constituïen “circumstàncies inevitables i extraordinàries” derivades d’un acte de poder públic, cosa que l’eximiria de responsabilitat.

El tribunal polonès va plantejar al TJUE quatre qüestions prejudicials relatives a la interpretació de la Directiva (UE) 2015/2302 sobre viatges combinats. La primera qüestió es referia a si un Estat membre pot exigir a l’organitzador de viatges que demostri la “culpa” d’un tercer per eximir-se de responsabilitat en cas de manca de conformitat.

El TJUE va respondre que no: la Directiva estableix un règim de responsabilitat objectiva, i n’hi ha prou que la manca de conformitat sigui imputable a un tercer aliè a la prestació de serveis i que sigui imprevisible o inevitable. No cal provar culpa, ja que això introduiria un requisit no previst per la normativa europea i vulneraria el principi d’harmonització plena.

La segona qüestió abordava si, en cas de manca de conformitat greu, el viatger pot obtenir el reemborsament total del preu del viatge, fins i tot si ha gaudit parcialment dels serveis. El Tribunal va confirmar que sí: quan la manca de conformitat priva el viatge del seu objecte i el fa perdre interès per al consumidor, es considera que el viatge no ha estat executat, cosa que justifica el reemborsament íntegre.

La tercera qüestió se centrava en la naturalesa dels drets a reducció del preu i indemnització: són merament compensatoris o també tenen caràcter sancionador? El TJUE va concloure que aquests drets tenen com a finalitat restablir l’equilibri contractual entre les parts, i no sancionar l’organitzador, per la qual cosa no contemplen sancions punitius.

Finalment, la quarta qüestió versava sobre si un acte de poder públic, com la demolició d’infraestructures turístiques ordenada per una autoritat, pot considerar-se una “circumstància inevitable i extraordinària”. El Tribunal va respondre que no necessàriament. Perquè un acte de poder públic s’emmarqui en aquest concepte, ha de ser imprevisible i escapar al control de l’organitzador, sense possibilitat d’evitar-ne les conseqüències fins i tot adoptant totes les mesures raonables. Si l’organitzador tenia coneixement previ del procediment administratiu que va conduir a la decisió, o podia preveure’n els efectes, no pot al·legar que es tracta d’una circumstància inevitable.

En conclusió, la sentència reforça la protecció dels consumidors en l’àmbit dels viatges combinats, delimitant clarament les condicions en què els organitzadors poden eximir-se de responsabilitat. Es confirma que el viatger té dret al reemborsament total en cas de manca de conformitat greu, que els drets previstos en la Directiva són compensatoris i no sancionadors, i que els actes de poder públic no constitueixen automàticament circumstàncies eximents si eren previsibles o evitables.

The post Alertes Legals · Novembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

La Sentència núm. 132/2025 de l’Audiència Provincial de Madrid (Secció 28a), de 4 d’abril de 2025, resol un conflicte societari sobre la validesa de l’exercici del dret de subscripció preferent per part d’un soci en una ampliació de capital d’una societat mercantil. La controvèrsia gira entorn de si la disposició de fons per part d’aquest soci va vulnerar l’article 160.f) del Text Refós de la Llei de Societats de Capital (TRLSC), en tractar-se presumptament d’un actiu essencial sense acord de la Junta.

L’Audiència reitera el criteri ja sostingut en la seva sentència núm. 392/2022, confirmant que la infracció de l’article 160.f) TRLSC no comporta automàticament la nul·litat del negoci jurídic celebrat. Aquesta norma té una finalitat interna de control entre la Junta i l’òrgan d’administració, en el marc del bon govern corporatiu, però no constitueix un requisit de validesa davant de tercers. Es presumeix la bona fe del tercer, i no se li exigeix que investigui el caràcter essencial de l’actiu, llevat que incorri en culpa greu.

La sentència distingeix dos plans d’efectes: (i) l’intern, on la infracció pot generar responsabilitat dels administradors si es vulnera el deure de lleialtat (art. 232 TRLSC); i (ii) l’extern, on el negoci jurídic només seria anul·lable si el tercer va actuar sense bona fe. En el cas concret, es declara vàlida la subscripció del soci i s’ordena la seva inscripció com a soci, rebutjant la subscripció de segon grau per part d’un altre soci de la mercantil.

L’Audiència evita pronunciar-se sobre si els diners poden considerar-se un actiu essencial, qüestió debatuda en la doctrina i en resolucions de la Direcció General de la Seguretat Jurídica i Fe Pública. Tot i que alguns notaris i autors sostenen que els diners, per la seva naturalesa circulant, no encaixen en el concepte d’actiu essencial, la sentència no entra a valorar aquest punt per no haver estat objecte de debat. La SAP 5137/2025 reforça la interpretació que l’article 160.f) TRLSC no afecta directament la validesa dels actes societaris davant de tercers, llevat que es provi mala fe (per exemple, en connivència amb l’administrador), i que els seus efectes es circumscriuen a l’àmbit intern de la societat. Equiparar l’article 160.f) a una clàusula estatutària implicaria una contradicció amb l’article 234.1 TRLSC i amb la Directiva 2017/1132, que protegeixen el tercer de bona fe davant de limitacions internes no inscrites. Per això, l’aplicació adequada de l’article 160.f) LSC s’ha de fer ex post, mitjançant mecanismes com la responsabilitat dels administradors o la indemnització de danys, i no mitjançant la invalidesa de l’acte davant de tercers.

2. El Tribunal Suprem no permet reduir la indemnització per clientela després de l’aplicació del límit previst en la Llei del Contracte d’Agència.

La recent sentència del Tribunal Suprem 1209/2025, de 3 de setembre, analitza un supòsit d’indemnització per clientela derivat de la resolució d’un contracte d’agència després d’una extensa relació comercial d’aproximadament vint-i-un anys. El nucli del debat jurídic se situa en la interpretació de l’article 28.3 de la Llei 12/1992, de 27 de maig, del Contracte d’Agència (LCA), que estableix que “la indemnització no podrà excedir, en cap cas, de l’import mitjà anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant els últims cinc anys o, durant tot el període de durada del contracte, si aquest fos inferior”.

La controvèrsia se centra a determinar si, una vegada assolit el límit màxim previst en aquest precepte, és jurídicament admissible aplicar una correcció addicional basada en criteris d’equitat o estipulacions contractuals. En el cas objecte d’anàlisi, tant el Jutjat de Primera Instància núm. 47 de Barcelona com la Secció 17a de l’Audiència Provincial de Barcelona van aplicar reduccions del 60% i del 40%, respectivament, sobre la quantia calculada conforme al límit de l’article 28.3 LCA.

El Tribunal Suprem, en línia amb la seva doctrina consolidada, reitera tant el caràcter imperatiu de la regulació de les indemnitzacions per clientela continguda en la LCA, com la prohibició de pactes anticipats que limitin aquestes indemnitzacions. Recolzant-se en la Directiva 86/653/CEE i en precedents jurisprudencials com les SSTS 582/2010, 457/2013, 226/2020 i 528/2020, la Sala Primera del Tribunal Suprem conclou que el límit màxim fixat pel legislador en l’article 28.3 LCA constitueix no només un límit absolut, sinó també l’únic factor de correcció admissible. En conseqüència, si la indemnització calculada no excedeix aquest límit, no procedeix aplicar reduccions addicionals per part de l’òrgan jurisdiccional.

Així, introduir una rebaixa addicional, com van fer, en aquest cas, tant el Jutjat de Primera Instància com l’Audiència Provincial de Barcelona, atenent criteris diferents als previstos per la Llei del Contracte d’Agència (com el prestigi de la marca o la publicitat de l’empresari), seria, segons el Tribunal Suprem, incorrecte i contrari a l’article 3.1 de la LCA.

3. Interpretació de clàusules resolutòries en contractes privats de compravenda.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència número 1264/2025, de 18 de setembre de 2025, ha resolt un recurs de cassació interposat en el marc d’un litigi sobre la resolució d’un contracte privat de compravenda d’una finca rústica. La qüestió controvertida era la interpretació d’una clàusula resolutòria que establia que, en cas d’incompliment per part de la compradora de l’obligació de cancel·lar un préstec amb garantia hipotecària abans d’una data determinada, el contracte quedaria resolt “quedant ambdues parts saldades, sense dret a demanar ni reclamar res”.

L’Audiència Provincial havia considerat que, davant un incompliment de la compradora, aquesta clàusula no permetia a la venedora retenir les quantitats lliurades a compte, entenent que la redacció de la clàusula era ambigua i que, per tant, s’havia d’aplicar el criteri de major reciprocitat previst a l’article 1289 del Codi Civil, especialment tractant-se d’un contracte onerós, havent-se de retornar la possessió de la finca a la part venedora i procedir a la devolució del preu abonat per la compradora a compte del preu.

El Tribunal Suprem, però, considera que la clàusula en qüestió, tot i que no estableix de forma expressa la pèrdua de les quantitats lliurades, sí que conté una previsió clara i coherent amb la resta del contracte, és a dir, que la resolució per incompliment de la compradora comporta que ambdues parts quedin saldades, excloent la possibilitat d’exigir devolucions o compensacions addicionals.

La sentència es fonamenta en la doctrina consolidada sobre la interpretació dels contractes, reiterant que quan els termes són clars i no deixen lloc a dubtes sobre la intenció dels contractants, ha de prevaldre el seu sentit literal, conforme a l’article 1281 del Codi Civil. Així mateix, recorda que l’article 1289 CC només pot aplicar-se com a criteri interpretatiu subsidiari quan resulti absolutament impossible determinar la voluntat comuna de les parts mitjançant els altres criteris legals, essent una regla de tancament d’aplicació subsidiària.

L’Alt Tribunal considera que les parts van pactar expressament que, una vegada lliurades per la compradora les quantitats acordades, si es produïa un incompliment de l’obligació de cancel·lar la hipoteca que gravava l’immoble, la resolució del contracte per part de la venedora donaria lloc a que les parts no poguessin demanar-se ni reclamar-se res, cosa que implica la improcedència de la devolució a la compradora de les quantitats lliurades a compte. En aquest sentit, tot i que la resolució del contracte dona lloc a la restitució de les prestacions entre les parts com a regla general, això és conseqüència de la pròpia eficàcia restitutòria de la resolució, podent les parts preveure les conseqüències de l’incompliment, tal com havien fet en la clàusula analitzada.

D’aquesta manera, el Tribunal Suprem confirma que les parts poden pactar vàlidament conseqüències específiques per a l’incompliment, fins i tot la pèrdua de les quantitats lliurades a compte, sempre que la clàusula sigui clara i no contravingui normes imperatives, i limita l’ús de l’article 1289 CC com a eina interpretativa, reservant-lo per a supòsits d’ambigüitat insalvable.

The post Alertes Legals · Octubre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

L’AP Madrid 142/2025 es pronuncia sobre la nul·litat de dos contractes de compravenda celebrats entre un administrador i la societat que dirigeix, en considerar que s’ha infringit el deure de lleialtat previst a l’article 227.1 del Text Refós de la Llei de Societats de Capital (“TRLSC”). Aquest precepte exigeix que els administradors actuïn amb bona fe i en benefici de la societat, evitant qualsevol actuació que pugui comprometre la seva imparcialitat. En aquest cas, l’operació es va considerar viciada per conflicte d’interès, conforme a l’article 228.e) TRLSC, que obliga l’administrador a adoptar mesures per evitar situacions en què els seus interessos puguin col·lidir amb els de la societat.

L’article 229.1.a) del TRLSC reforça aquesta exigència, establint que l’administrador ha d’abstenir-se de realitzar transaccions amb la societat, llevat que es tracti d’operacions ordinàries, en condicions estàndard i de poca rellevància. L’Audiència Provincial conclou que l’existència d’un conflicte d’interès en l’operació impugnada activa la possibilitat d’exercir l’acció de nul·litat prevista a l’article 232 del TRLSC. A més, rebutja la validesa d’una suposada dispensa tàcita per part dels socis, recordant que l’article 230.2 del TRLSC exigeix una autorització expressa, singular i atorgada per la Junta General o l’òrgan d’administració.

Per part seva, el TS 449/2025 aborda una acció social de responsabilitat interposada pel soci minoritari d’una societat limitada contra els administradors que, successivament, van ocupar el càrrec. El Tribunal analitza una sèrie d’actuacions que van implicar la realització d’operacions amb societats vinculades als administradors, sense la deguda autorització de la Junta General, i sense comunicar el conflicte d’interès existent. Algunes d’aquestes societats competien directament amb la societat demandant, operant en el mateix sector i localitat, cosa que va agreujar la infracció.

L´Alt Tribunal considera que aquestes conductes constitueixen una vulneració clara del deure de lleialtat, ja que s’ha produït una desviació de clientela i un aprofitament d’oportunitats de negoci en favor de societats vinculades, sense respondre a una necessitat efectiva de prestació de serveis. A més, subratlla que, per tal que prosperi l’acció de responsabilitat, és necessari acreditar un perjudici econòmic derivat de l’incompliment, que és el que es pretén indemnitzar. En aquest cas, s’identifiquen diversos danys concrets:

• Lucre cessant per pèrdua de facturació a causa de la desviació d’activitat cap a societats vinculades.
• Despeses innecessàries per serveis de gestió contractats amb una societat vinculada, que solapaven funcions ja exercides per l’administrador únic.
• Costos judicials derivats de procediments provocats per l’administrador en interès propi, que van obligar el soci minoritari a litigar.

L´Alt Tribunal entén que certs contractes mercantils celebrats amb societats vinculades a l’administrador, en el marc del conflicte d’interessos existent, desprenen un fumus negatiu d’innecessarietat i de ser un mitjà per desviar beneficis de la societat sobre la qual ostenta la condició d’administrador a favor de societats vinculades al mateix. Aquest fumus negatiu que l’administrador anteposa el seu interès, a través de societats vinculades, als de la societat que administra s’alimenta amb el que desprèn el context dels litigis en què s’ha vist immersa la societat.

La sentència conclou amb la condemna a indemnitzar els danys i perjudicis causats, en proporció al temps en què cada administrador va exercir el càrrec.

En conjunt, ambdues resolucions reforcen la idea que el deure de lleialtat no pot relaxar-se ni eludir-se mitjançant interpretacions flexibles o autoritzacions implícites. La protecció de l’interès social exigeix transparència, abstenció en casos de conflicte i autorització expressa per a qualsevol operació que pugui comprometre la imparcialitat de l’administrador. A més, quan es produeix un perjudici econòmic derivat d’aquestes infraccions, la responsabilitat és exigible judicialment.

The post La infracció del deure de lleialtat en situacions de conflicte d´interès dels administradors appeared first on ARCO Abogados.

Quan una empresa no paga a temps una factura, la llei permet al proveïdor reclamar no només l’import pendent, sinó també uns interessos addicionals pel retard, els anomenats interessos moratoris, regulats a la Llei 3/2004, de 29 de desembre, per la qual s’estableixen mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials, que són més elevats que els habituals fixats pel Banc Central Europeu. Tot això, amb l’objectiu de protegir les empreses davant la morositat i evitar que pagar tard resulti rendible.

Però, què passa si aquest crèdit impagat ha estat venut o cedit a una altra empresa? Pot el nou titular del crèdit reclamar també aquests interessos de demora? Aquesta és la qüestió que ha resolt el Tribunal Suprem en la seva sentència 768/2021, de 3 de novembre, i la seva resposta és afirmativa: sí, el nou creditor també pot reclamar-los.

La controvèrsia es va iniciar arran d’una cessió de crèdits que una empresa en concurs de creditors va vendre a una tercera societat. En reclamar el pagament d’un dels deutes, va incloure també els interessos de demora. En primera instància, el jutjat va rebutjar la demanda per considerar que l’empresa que havia comprat el crèdit no tenia legitimació per reclamar-lo. Posteriorment, l’Audiència Provincial va reconèixer el dret a cobrar el deute principal, però no els interessos moratoris, en entendre que la cessió del crèdit no era una operació comercial en si mateixa.

El Tribunal Suprem va corregir aquest criteri i va deixar clar que, quan es cedeix un crèdit, també se cedeixen tots els drets que l’acompanyen, inclosos els interessos de demora. Segons la sentència, el que importa és que el deute original provingui d’una operació comercial entre empreses. Si és així, el nou titular del crèdit pot exigir el pagament complet, amb interessos inclosos, encara que hagi pagat menys per adquirir aquest crèdit.

Aquesta decisió reforça la seguretat jurídica en les operacions de cessió de crèdits i protegeix el creditor davant la morositat. A més, evita que el deutor es beneficiï pel simple fet que el seu deute hagi canviat de mans. El Suprem recorda que la finalitat de la Llei 3/2004 és precisament dissuadir els retards en els pagaments, i que permetre el contrari aniria en contra d’aquest objectiu.

2. El dret de separació del soci minoritari en societats tancades, com a garantia de protecció davant la decisió majoritària de no distribuir dividends de forma sistemàtica.

La Sentència núm. 713/2025 de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 15a), dictada el 23 de maig de 2025, resol un conflicte societari rellevant entorn de l’exercici del dret de separació per part d’un soci minoritari, en el marc d’una societat tancada que reté sistemàticament els beneficis sense distribuir dividends.

Origen del conflicte societari

La societat estava participada per tres socis a parts iguals, però les decisions s’adoptaven per majoria, deixant el soci disident en minoria. A la junta ordinària de 2019, es van aprovar els comptes de l’exercici 2018 amb un benefici de 12.207,71 euros, destinats íntegrament a reserves. El soci minoritari va manifestar la seva protesta formal i va comunicar la seva voluntat de separar-se, emparant-se en l’article 348 bis de la Llei de Societats de Capital (LSC).

Aquest article estableix que el soci té dret de separació si, transcorreguts cinc exercicis des de la constitució, la junta no acorda el repartiment d’almenys el 25% dels beneficis legalment distribuïbles, sempre que s’hagin obtingut beneficis en els tres exercicis anteriors. En aquest cas, es complien tots els requisits: la societat tenia beneficis recurrents, no es van repartir dividends, i el soci disident va formular protesta expressa a la junta.

Reformulació dels comptes i actuació de la societat

Inicialment, la societat va reconèixer el dret de separació i va oferir certs actius immobiliaris com a pagament. No obstant això, després del rebuig de l’oferta per part del soci, la societat va reformular els comptes de l’exercici 2018 per reflectir pèrdues, al·legant despeses omeses.

L’Audiència Provincial considera aquesta maniobra contrària a la bona fe (article 7 del Codi Civil) i a la normativa comptable, ja que la reformulació es va fer després de l’aprovació dels comptes i amb la intenció de frustrar un dret ja nascut (i inicialment reconegut per la pròpia societat).

Valoració de les participacions socials

L’Audiència Provincial de Barcelona analitza el procediment de valoració de les participacions socials després de l’exercici del dret de separació per part del soci minoritari, conforme als articles 353 i 356 de la Llei de Societats de Capital.

El demandant va sol·licitar al Registre Mercantil el nomenament d’un expert independent per valorar les seves participacions, sol·licitud que va ser inicialment rebutjada per la societat. No obstant això, tant el Registrador com la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública (DGSJFP) van desestimar l’oposició de la societat i van procedir al nomenament de l’expert.

La societat va impugnar aquesta designació davant els tribunals, però no va col·laborar amb l’expert, impedint la realització de l’informe. L’Audiència rebutja la justificació de la societat, recordant que les resolucions de la DGSJFP són executives i no se suspenen automàticament per la seva impugnació judicial.

Davant la manca de col·laboració, el soci va encarregar un informe pericial independent que va valorar les seves participacions utilitzant el mètode del valor teòric comptable corregit, habitual en el sector immobiliari. La societat no va refutar tècnicament aquest informe, per la qual cosa el tribunal el va considerar vàlid.

Finalment, l’Audiència confirma que el moment rellevant per a la valoració és aquell en què s’exerceix el dret de separació, i desestima el recurs de la societat, confirmant la condemna al pagament del valor raonable de les participacions.

Implicacions en operacions de M&A

La sentència té implicacions rellevants en l’àmbit de les operacions de fusió i adquisició (M&A). En processos de due diligence, l’existència de polítiques reiterades de no repartiment de dividends pot activar el dret de separació dels socis minoritaris, generant contingències econòmiques significatives. Aquest risc pot afectar directament el preu de compra i la liquiditat de la societat, comprometent la viabilitat de l’operació. Per això, ha de ser considerat en la negociació mitjançant clàusules de garantia o ajustos de preu.

Reforç de la protecció del soci minoritari

L’Audiència Provincial de Barcelona reforça la protecció del soci minoritari davant decisions majoritàries que buiden de contingut el dret de separació. La resolució consolida l’article 348 bis LSC com a mecanisme de tutela efectiva en societats tancades, aportant seguretat jurídica i evitant que el soci disconforme quedi atrapat en una societat que reté sistemàticament els beneficis.

3. El consentiment del deutor en la cessió de crèdits: límits a la renúncia d’excepcions.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència 1123/2025, de 17 de juliol de 2025, s’ha pronunciat sobre l’efecte que té el consentiment del deutor, en les cessions de crèdits, sobre les excepcions que aquest pot oposar davant el cessionari.

La controvèrsia s’inicia quan, després de la cessió d’un crèdit entre dues empreses, el deutor intenta oposar excepcions per no efectuar el pagament al cessionari, basant-se en l’incompliment de l’entrega d’unes mercaderies (el pagament de les quals constituïa el crèdit cedit). El deutor al·legava que no podia pagar la factura objecte de la cessió perquè no havia rebut les mercaderies corresponents, essent la qüestió litigiosa principal determinar si, en haver consentit la cessió, el deutor havia renunciat al dret d’oposar excepcions al pagament davant el cessionari del crèdit.

El Tribunal Suprem reforça la seva postura sobre l’aplicació de l’article 1198 del Codi Civil, que estableix que:“El deutor que hagi consentit en la cessió de drets feta per un creditor a favor d’un tercer, no podrà oposar al cessionari la compensació que li correspondria contra el cedent”. Tot i que la cessió no exigeix el consentiment del deutor per ser vàlida, aquest consentiment sí que pot tenir implicacions sobre les excepcions que es poden plantejar. Pot contenir, a més del consentiment, una renúncia davant el cessionari a plantejar totes o algunes de les excepcions que podria oposar a l’exigència de compliment de l’obligació. Aquesta renúncia hauria de complir amb els requisits de l’article 6.2 del Codi Civil i la jurisprudència que el desenvolupa per ser eficaç. A més, per considerar que el consentiment del deutor té conseqüències sobre les excepcions que pot oposar a l’exigència de pagament pel cessionari (a banda de la conseqüència prevista en l’article 1198.1), caldrà tenir en compte les circumstàncies concretes de cada cas, “tant els termes i circumstàncies de la prestació del consentiment com els fets en què es fonamentin aquestes excepcions i el coneixement que en tingués el deutor en el moment de manifestar el seu consentiment”.

Així doncs, el consentiment del deutor no és irrellevant, i en certs casos pot implicar una renúncia tàcita o expressa a algunes excepcions. No obstant això, aquesta renúncia no pot ser generalitzada, sinó que ha de complir amb els criteris de bona fe i ser analitzada segons les circumstàncies del cas concret. Per tant, tot i que el deutor no perd automàticament el dret d’oposar totes les excepcions, sí que pot veure limitada la seva capacitat d’impugnació si aquestes excepcions no van ser plantejades de manera expressa en el moment de la cessió o si l’actuació del cessionari era conforme al pactat entre les parts.

En aquest sentit, cal tenir en compte que la cessió d’un crèdit no modifica les seves característiques objectives, sinó la titularitat, per la qual cosa el cessionari ha de ser diligent en comprovar les característiques del crèdit que adquireix. això “sense perjudici que el cedent de bona fe respongui, en una cessió onerosa, de l’existència i legitimitat del crèdit en el moment de la cessió (art. 1529 del Codi Civil), i que també hagi de respondre davant el cessionari per l’incompliment del seu deure accessori de col·laborar en la realització del crèdit cedit”.

El Tribunal estableix que el consentiment prestat pel deutor no ha de produir-li un perjudici sense el seu consentiment ni suposar una renúncia tàcita als seus drets, per la qual cosa la simple conformitat amb la cessió de crèdit no implica que el deutor perdi totes les defenses disponibles davant el cessionari, i caldrà una renúncia expressa. Així, el Tribunal Suprem conclou que el deutor, en consentir la cessió, no va renunciar al seu dret d’oposar excepcions com la manca d’entrega de mercaderies, ja que aquestes qüestions no van ser plantejades clarament en el moment de donar el seu consentiment. Per tant, tot i que es va produir el consentiment del deutor a la cessió de crèdits, no pot entendre’s que aquest consentiment impliqués una renúncia automàtica i total a totes les defenses que el deutor podria haver plantejat davant el cedent.

The post Alertes Legals · Setembre 2025 appeared first on ARCO Abogados.

Ens complau anunciar la participació de ARCO Abogados y Asesores Tributarios al Congrés Aranzadi La Ley sobre Contractació Pública per a Empreses 2025, un esdeveniment de referència en l’àmbit de la contractació pública a Espanya.

Aquest congrés té com a objectiu fomentar l’intercanvi de coneixement entre els diferents agents que intervenen en els processos de compra pública, així com analitzar les principals novetats normatives, doctrinals i jurisprudencials del sector.

Objectius del Congrés

• Identificar les principals novetats en l’àmbit de la contractació pública i les tendències del mercat.
• Analitzar casos d’èxit en la implementació de sistemes de racionalització de la contractació pública.
• Proporcionar eines pràctiques per optimitzar les ofertes en licitacions.
• Conèixer els darrers criteris doctrinals i jurisprudencials aplicables.

Participació d’ARCO Abogados

El nostre soci Roger Canals, responsable de l’Àrea de Contractació Pública, intervindrà a la Primera Taula del congrés, dedicada a la situació actual del mercat de la licitació i propostes de canvi normatiu i a la Setena Taula, centrada en l’execució del contracte i com convertir els riscos en oportunitats.

Programa Destacat

• PRIMERA TAULA. Situació actual del mercat de la licitació. Propostes de canvi del marc normatiu.
• SEGONA TAULA. Com ofertar sense incórrer en competència deslleial. L’impacte del dret de la competència.
• TERCERA TAULA. Licitació de serveis de caràcter intel·lectual: serveis jurídics i serveis vinculats al procés arquitectònic.
• QUARTA TAULA. Licitacions en el sector tecnològic: l’impacte de la IA en els procediments de licitació.
• CINQUENA TAULA. Compra pública en les licitacions finançades amb Fons Next Generation.
• SISENA TAULA. Compra pública sostenible: acords marc i sistemes dinàmics d’adquisició.
• SETENA TAULA. L’execució del contracte: com convertir els riscos en oportunitats.

L’esdeveniment comptarà amb la direcció de Silvia Subirana De la Cruz, especialista en Gestió i Dret Públic i Sotsdirectora General de Renda de Garantia Ciutadana de la Generalitat de Catalunya.

Si esteu interessats a assistir al Congrés, podeu contactar-nos a través del correu: congresoaranzadi@arcoabogados.es

The post Congrés Aranzadi La Ley sobre Contractació pública per a empreses 2025 appeared first on ARCO Abogados.

La sentència del Tribunal Suprem 890/2025, dictada el passat 5 de juny de 2025, analitza si la despesa per l’enviament d’un burofax en el marc d’una relació contractual pot ser reclamada al deutor com a despesa extrajudicial conforme a l’article 1168 del Codi Civil o si s’ha de considerar un dany indemnitzable segons l’article 1124. Aquesta qüestió és rellevant perquè delimita quan certes despeses poden ser exigides al deutor, especialment en contextos on el creditor actua per reclamar el compliment d’una obligació.

En el cas jutjat, un advocat demanda dues persones exigint el pagament dels seus honoraris professionals, incloent-hi una despesa addicional de 30 euros per l’enviament d’un burofax utilitzat per notificar la factura i una sentència. Els demandats accepten pagar la major part del deute, però rebutgen assumir el cost del burofax. En primera instància, el jutjat de Lleida estima la demanda en la seva totalitat i considera que la despesa del burofax és un dany derivat de l’incompliment contractual, encara que no estigui inclòs en les costes processals.

En segona instància, l’Audiència Provincial de Lleida confirma parcialment la sentència anterior i considera que la despesa del burofax és justificable conforme als articles 1168 i 1124 del Codi Civil, ja que es tracta d’una mesura necessària per exigir el compliment de l’obligació principal. Tanmateix, els demandats interposen un recurs de cassació, argumentant que l’article 1168 no cobreix aquest tipus de despeses i que no existeix una relació causal entre l’incompliment i l’enviament del burofax, ja que va ser una decisió voluntària del creditor.

El Tribunal Suprem analitza la jurisprudència i conclou que les despeses extrajudicials només són reclamables si són estrictament necessàries i indispensables. No tota despesa realitzada pel creditor és reemborsable, sinó únicament aquelles que resulten essencials per a l’execució efectiva de l’obligació. En aquest cas, l’enviament del burofax no es considera necessari, ja que existeixen mitjans més econòmics i ordinaris per comunicar una factura, com el correu electrònic o el correu postal.

A més, l’Alt Tribunal rebutja que la despesa pugui considerar-se un dany indemnitzable conforme a l’article 1124, ja que no s’ha provat que existeixi un nexe causal directe entre l’incompliment del deutor i la necessitat del creditor d’enviar el burofax. La decisió d’utilitzar aquest mitjà va ser unilateral i no motivada per una conducta morosa dels demandats. Per tant, no es compleixen els requisits legals perquè la despesa sigui imputable al deutor.

En conseqüència, el Tribunal Suprem estima el recurs de cassació i revoca parcialment la sentència de l’Audiència Provincial, excloent l’obligació dels demandats d’assumir el cost del burofax. Aquesta resolució aclareix que no es pot traslladar al deutor el cost d’una elecció voluntària del creditor, reforçant així els criteris de necessitat i funcionalitat exigits pel Codi Civil perquè una despesa sigui considerada reemborsable o indemnitzable.

2. Dissolució de Societat Civil de durada indefinida per renúncia del soci.

El Tribunal Suprem s’ha pronunciat en la seva sentència de 12 de juny de 2025, núm. 941/2025, sobre els requisits per a la dissolució de societats civils de durada indefinida per voluntat o renúncia d’un dels socis, establint els criteris interpretatius sobre els articles 1700.4t, 1705 i 1706 del Codi Civil.

La disputa en qüestió va tenir el seu origen en l’extinció d’una relació societària de durada indefinida, centrant-se el litigi en si el soci que havia procedit a la denúncia ordinària de la societat havia actuat de bona fe i en temps oportú. Per a la resolució de la disputa, l’Audiència Provincial va aplicar criteris aliens a la normativa específica del Codi Civil, com normes laborals (aplicava el termini de preavís previst en el contracte de treball d’alta direcció concertat amb el soci sortint) i principis de “soft law”, per determinar la validesa de la renúncia del soci i l’exigència d’un termini de preavís.

Tanmateix, la sentència de l’Audiència Provincial va ser casada pel Tribunal Suprem, que va afirmar la primacia de les normes específiques del Codi Civil en matèria de dissolució de societats civils. En aquest sentit, el Tribunal Suprem subratlla que els articles 1700.4t, 1705 i 1706 del Codi Civil regulen de manera específica la dissolució de societats civils de durada indefinida. Així, l’article 1705 del Codi Civil, en no tenir la societat una durada concreta o determinada, permet que la dissolució es pugui efectuar per voluntat de qualsevol dels socis, sempre que la renúncia es faci de bona fe, en temps oportú i es comuniqui als altres socis. Per la seva banda, l’article 1706 del Codi Civil defineix de manera específica els conceptes de “bona fe” i “temps inoportú”, establint que la renúncia és de mala fe “quan qui la fa es proposa apropiar-se per a si sol del benefici que havia de ser comú”, i és inoportuna quan, “no estant les coses íntegres, la societat està interessada que es dilati la seva dissolució”.

El Tribunal reafirma que la “denúncia ordinària” és un dret potestatiu del soci que li correspon en “benefici o profit propi”, fonamentat en la inadmissibilitat de vincles perpetus i en la necessitat de preservar la llibertat personal. Aquest dret, com s’ha indicat, està subjecte a les limitacions de bona fe i ha de ser exercit en temps oportú, limitacions que han de ser avaluades en funció de les circumstàncies concretes del cas. Així, sobre la concurrència de bona o mala fe, estableix el Suprem que no es pot considerar que el fet que el soci exerceixi el seu dret a denunciar anticipadament la societat guiat pel seu propi interès o conveniència sigui en si mateix considerat mala fe del soci, i a aquest efecte s’haurà de tenir en compte si “s’adverteix una total o arbitrària desconsideració de l’interès dels altres socis” en l’actuació del soci sortint, considerant per al cas concret que el soci sortint no va actuar de mala fe.

Pel que fa al moment de presentació de la denúncia anticipada de la societat, s’haurà d’avaluar si s’ha realitzat en temps oportú, valorant les circumstàncies concurrents i tenint en compte la finalitat del requisit de comunicar la denúncia en temps oportú, consistent en què la sortida del soci no causi a un altre soci “un dany més gran que el lligat inevitablement a no poder comptar amb l’activitat del seu consorci en el negoci en què ambdós participaven”.

En aquest sentit, l’Alt Tribunal rebutja l’aplicació d’analogies amb altres normes, com les laborals, en considerar que els articles 1705 i 1706 ja contenen una regulació específica i suficient per resoldre el cas, i critica l’aplicació d’un termini de preavís de sis mesos derivat d’un contracte laboral d’alta direcció per considerar que aquesta analogia és inapropiada, ja que les relacions laborals i societàries tenen naturaleses jurídiques diferents. El Tribunal també assenyala que el “soft law” i les normes de dret estranger manquen d’eficàcia vinculant en l’ordenament jurídic espanyol i no poden ser utilitzades per suplir llacunes inexistents en la normativa aplicable.

El Tribunal conclou que, en el cas concret, la renúncia del soci no pot considerar-se sorprenent ni inoportuna, atès que existien antecedents de desavinences i negociacions prèvies entre les parts, reconeixent també que els tractes previs com reunions i consultes poden tenir el valor de preavís.

3. Rellevància dels pactes de no competència en operacions de M&A.

En el context de les operacions de fusió i adquisició (M&A), és habitual la inclusió de clàusules de no competència com a mecanismes destinats a protegir el comprador davant possibles interferències del venedor un cop tancada la transacció. Aquest tipus de disposicions pretenen evitar que l’antic propietari, que té un coneixement profund del negoci transmès, pugui aprofitar aquesta experiència i contactes per competir directament amb l’empresa adquirida, especialment pel que fa a la clientela que el comprador ha adquirit com a part del valor de l’operació.

Aquestes clàusules solen ser objecte d’atenció especial durant les fases de negociació, ja que incideixen directament en la llibertat d’actuació futura del venedor. Entre els principals aspectes que s’analitzen destaquen la legalitat de les restriccions imposades, la seva durada, el seu àmbit geogràfic, així com la seva compatibilitat amb els principis generals del dret contractual. També cal preguntar-se si aquestes clàusules podrien ser considerades nul·les en cas de no respectar els criteris establerts per la jurisprudència.

Pel que fa a la seva validesa, els tribunals han estat clars en reconèixer que aquestes limitacions no només són legals, sinó que, en determinats supòsits, resulten necessàries per preservar el valor de la transacció. Es tracta de restriccions que, tot i que poden semblar limitatives de la lliure competència, són admissibles en la mesura que es justifiquin per la necessitat d’evitar un perjudici a l’adquirent, com ara la fuga de clients o la desestabilització del negoci. Fins i tot, en alguns casos, es podria entendre que existeix un deure implícit de no competència derivat del principi de bona fe contractual, encara que no hi hagi un pacte exprés.

Quant a la seva durada, la jurisprudència del Tribunal Suprem ha recorregut a criteris com la raonabilitat i la utilitat de la limitació, evitant fixar un termini estàndard, però exigint proporcionalitat. Algunes resolucions judicials han considerat adequat que la prohibició s’estengui pel temps necessari per consolidar la transmissió de la clientela, mentre que altres han ofert referències més concretes, com l’aplicació analògica del que preveu la Llei del Contracte d’Agència, que fixa un límit màxim de dos anys des de la finalització del contracte. Tanmateix, altres pronunciaments han admès períodes més amplis —de fins a tres o fins i tot cinc anys— en funció de factors com la fidelització dels clients, la transferència de know-how o el cicle de vida del producte (per exemple, la Decisió de la Comissió Europea en el cas Volvo/Renault).

Pel que fa a la limitació territorial, els tribunals han acceptat la seva validesa sempre que es restringeixi a les zones en què el transmissor exercia efectivament la seva activitat. Es considera que una delimitació geogràfica excessiva podria resultar desproporcionada, llevat que es justifiqui per la necessitat de protegir adequadament la inversió del comprador. En cas que el contracte estableixi una extensió territorial o temporal que excedeixi el que és raonable, els jutges tendeixen a no declarar la nul·litat total de la clàusula, sinó que solen moderar-la aplicant criteris correctors.

Cal destacar que, en operacions transfrontereres, on intervenen parts de diferents jurisdiccions, les clàusules de no competència també s’han d’analitzar a la llum del dret de competència de la Unió Europea o de la legislació de competència aplicable en cada país, podent existir límits addicionals pel que fa a la seva durada o àmbit material. En aquest sentit, la Comissió Europea ha realitzat la següent comunicació sobre les restriccions directament relacionades i necessàries per a les operacions de concentració: “L’experiència i la pràctica de la Comissió demostren que quan la transmissió d’una empresa inclou tant el fons de comerç com el know-how, les clàusules d’inhibició de la competència solen estar justificades per períodes de fins a tres anys; quan la transmissió només consta de fons de comerç solen estar justificades per períodes de fins a dos anys. Les prohibicions de major durada només poden justificar-se per un ventall més reduït de circumstàncies, per exemple, quan les parts puguin demostrar que la clientela es mantindrà fidel al venedor durant més de dos anys o durant més de tres anys quan l’abast o la naturalesa del know-how transferit justifiqui un període addicional de protecció.”

En resum, les clàusules de no competència en operacions de M&A es configuren com a instruments contractuals legítims i habitualment necessaris, l’eficàcia dels quals depèn en gran mesura d’una formulació adequada i de la seva proporcionalitat. La seva inclusió en el contracte s’ha d’avaluar de manera individualitzada, tenint en compte les característiques del negoci, el perfil del venedor i el grau de dependència de l’empresa respecte al seu anterior propietari.

The post Alertes Legals · Juliol 2025 appeared first on ARCO Abogados.